El blog de Miguel Guillen Burguillos

13.4.08

Sevilla en Feria, Sevilla inundada... ¿Y qué más da?

Este año la Feria de Sevilla ha estado pasada por agua. Llegamos el lunes por la tarde a la capital de Andalucía, y estaba cayendo una... De todas formas, el cielo nos dio una tregua y pudimos disfrutar de la Prueba del Alumbrao, aunque al cabo de poco se puso otra vez a llover. El martes, de nuevo pasado por agua, pero ni siquiera eso puede impedir que los sevillanos (y quienes no lo somos) puedan disfrutar de su Feria, así que toca recogerse dentro de una caseta, con buen jamoncito, buena tortilla, buen pescaíto, buena cervecita, buen rebujito y, sobre todo, buena gente. Y así se nos fue el martes. El miércoles se arregló el día y pudimos cerrar los paraguas sin llegar a guardarlos, y de nuevo pa' la Feria. Esta vez sí, había gente paseando por el Real, luciendo trajes y vestidos de flamenca, y de nuevo a la caseta, a bailar, beber y comer, que pa' eso está la Feria. Y eso, que Viva la Feria de Sevilla, con agua o sin ella.





2.4.08

París, la Ciudad de la Luz

Esta vez nos hemos escapado a París a pasar el fin de semana, y la verdad es que hemos aprovechado a tope estas 48 horas: Saint-Michel, el Marais, la plaza de la República, la Bastilla, mini-crucero por el Sena, Notre-Damme, la Conciergerie, la Saint Chapelle, el Louvre, la Concordia, la Madeleine, los Campos Elíseos, el Arco de Triunfo, la Torre Eiffel, el Orsay... Ah, y muy interesante la exposición sobre María Antonieta que hay estos días en el Grand Palais. Hemos vuelto con las piernas machacadas, pero llenos de luz, esa luz única que desprende París. Mi anterior visita tuvo poco que ver con ésta: fui solo (aunque allí disfruté de la hospitalidad del amigo Pablo) y con una misión clara y concisa: asistir al Stade de France para ver ganar al Barça su segunda Copa de Europa. De todas formas, aquellos seis días que pasé en París aquel mayo del 2006 dieron para mucho. Una ciudad para volver una y mil veces.





14.3.08

La viva imagen de la sequía

La semana pasada estuvimos de visita en el pantano de Sau. La excursión merece la pena: hay sitios cercanos donde se come de fábula y la zona es preciosa. Es un lugar curioso, y mucho más ahora que podemos ver, casi completamente descubierto, el antiguo pueblo de Sau, que desapareció en 1962 con la construcción del pantano. Pero es una mala noticia que podamos pasear por lo que hace unas décadas eran las calles de un pueblo, que podamos ver entera la iglesia de Sant Romà, el cementerio, algunas casas... Y es una mala noticia porque, aunque cuesta hacerse a la idea de tener que sufrir cortes en el suministro de agua dentro de poco, cuando llegas a Sau te das cuenta de que la situación es grave, muy grave (y si no, mirad la foto de abajo). No podemos pedir a nuestros políticos que hagan llover, pero sí un poco más de compromiso con eso que mucha gente oye nombrar pero muy pocos trabajan para combatirlo: el cambio climático.

10.3.08

És injusta la Llei Electoral espanyola?

Durant els darrers dies s’ha parlat molt sobre la Llei Electoral, la Llei d’Hondt, el sistema electoral espanyol, etc. Doncs bé, sobta que molt sovint s’intentin analitzar aquests conceptes sense rigor ni coneixement, i sobta molt més quan aquests anàlisis sense fonament apareixen a diaris de tirada nacional o a revistes especialitzades en política, tots ells suposadament seriosos. M’explico. Molt sovint es diu que la Llei d’Hondt és molt injusta, que és la principal culpable que quan hem de traduir els vots en diputats passi el que passa: per exemple, que una força com Izquierda Unida, amb gairebé un milió de vots a tot Espanya, només aconsegueixi 3 diputats al Congrés dels Diputats, quan CiU, amb poc més de 774.000 vots, n’obtingui 11. I per què passa això? Per la Llei d’Hondt? Doncs no exactament: és cert que aplicant aquesta llei no s’aconsegueix un repartiment d’escons purament proporcional, però la principal culpable d’aquesta desproporcionalitat no és altra que la Llei Electoral i el repartiment d’escons per províncies. Per posar un exemple: a Soria, amb un cens de 77.366 electors, s’escullen 2 diputats (1 diputat per cada 38.683 electors), quan a Barcelona, amb 3.980.124 electors, s’escullen 31 diputats (1 diputat per cada 128.391 electors). I aquí és on radica la causa de la desproporcionalitat del sistema electoral espanyol.
D’aquesta forma, i suposant que no renunciéssim a seguir aplicant la Llei d’Hondt, si hi hagués una circumscripció electoral única (és a dir, els vots de tots els espanyols valdrien el mateix, votessin a la província on votessin), el 9 de març el PSOE hauria obtingut 161 diputats, quan en realitat li han atorgat 169. D’aquesta forma, veiem com el PSOE surt clarament beneficiat del sistema desproporcional que existeix actualment, doncs guanya 8 diputats. Pràcticament el mateix li passa al PP, que hauria obtingut 147 diputats, quan realment n’ha guanyat 153 (6 diputats més). Per aquesta raó els dos grans partits nacionals renuncien explícitament a reformar la Llei Electoral espanyola, perquè saben que la que hi ha actualment vigent els beneficia clarament. El cas d’Izquierda Unida és flagrant: com sabem, ha obtingut només 2 diputats, quan amb una circumscripció única n’hauria obtingut 14 (12 més). Déu n’hi do! CiU n’ha obtingut 11, i amb una circumscripció única hauria obtingut els mateixos. Aquest darrer fet desmunta una crítica que habitualment fan alguns partits antinacionalistes com Ciutadans o UPD, que argumenten sense raó que s’ha de modificar la Llei Electoral perquè els partits nacionalistes estan sobrerepresentats al Congrés dels Diputats. Amb les dades a la mà, qui està veritablement sobrerepresentat és el PSOE i el PP, i de quina forma! El PNV sí que surt certament beneficiat amb la llei vigent, doncs obté 2 diputats més (de 4 passa a 6) dels que hauria obtingut amb una circumscripció única. ERC, per contra, n’hauria obtingut 4, 1 més dels 3 que ha aconseguit. El partit de Rosa Díez, UPD, hauria aconseguit 4 diputats, quan en realitat només n’ha guanyat 1, i això és deu a la infrarepresentació de la província de Madrid, que és on obté el major nombre de sufragis. I així podríem anar analitzant els resultats de tots i cadascun dels partits.
En definitiva, que si en comptes d’existir un repartiment de diputats per províncies com l’actual, on no es té en compte la població de cadascuna d’elles, hi hagués una circumscripció única on tots els vots tinguessin el mateix valor, els resultats serien molt diferents als que s’han obtingut. El cas és que la desproporcionalitat del sistema electoral espanyol no es deu a la Llei d’Hondt (que, repeteixo, tampoc no és 100% proporcional, però aquest ja seria un altre tema), sinó a aquest repartiment injust per províncies. Els defensors d’aquest sistema (a Catalunya també tenim un problema similar, amb la infrarepresentació de la província de Barcelona a les eleccions autonòmiques) argumenten que això es fa per corregir l’efecte negatiu que suposa que les províncies menys poblades tinguin molt poca representació al Parlament, però jo em pregunto: si tenen poca població hauran de tenir una representació en funció d’aquesta no? O si no, per què tenim el Senat? En fi, la discussió podríem allargar-la indefinidament, però ho deixem per un altre dia. El cas és que mentre els dos grans partits nacionals surtin beneficiats amb aquest sistema, molt probablement no s’abordarà una reforma de la Llei Electoral, i el bipartidisme cada cop s’anirà accentuant més.


Publicat a Capgròs.com

24.2.08

Paco Candel y los otros catalanes

La reciente muerte de Paco Candel hizo que me acercara a un clásico, “Els altres catalans”, seguramente su obra más conocida y uno de esos libros que deberían ser de obligada lectura en los institutos de secundaria catalanes. Candel fue una de aquellas miles y miles de personas que tuvieron que abandonar su tierra para venir a vivir a aquella Cataluña de la posguerra que era tan diferente de la que conocemos en la actualidad. Todo ello le llevó, inexorablemente, a convertirse en charnego, con todo lo que eso conllevaba y conlleva, aunque en su caso particular sus inquietudes culturales, su inteligencia y su trabajo le llevaron, además, a convertirse en un referente de aquellos “altres catalans” de los que habla en su libro y de los que tanto se ha hablado, se habla y se seguirá hablando.
Candel habla de las barracas de Verdum, de la Trinitat y de Can Tunis, de aquellas ciudades dormitorio que se levantaron en Cornellà y L’Hospitalet, de las fatigas que pasaban aquellas gentes llegadas del Sur, de las malas condiciones de los barrios que habitaban, de sus luchas, de sus penas y sus alegrías, de sus necesidades… Seguramente el retrato más fidedigno de la realidad del charnego lo hizo Candel en “Els altres catalans”, y probablemente fue eso lo que lo convirtió en una obra de culto.
Hoy seguramente muy pocos jóvenes conocen este libro, y lo que es peor, se crea un vacío que dentro de menos de dos generaciones será muy difícil de llenar: el vacío que supone olvidar nuestros orígenes. Se habla mucho últimamente de la “memoria histórica”, cosa que está bien, pero se olvida que “memoria histórica” es también el recuerdo de las vidas de aquellas gentes que llegaron a Cataluña, como hoy lo hacen muchos otros, con una mano delante y otra detrás, con una maleta de cartón atada con un trozo de guita y con la pena de dejar atrás su tierra y su gente con la ilusión de labrarse un futuro mejor. Y digo que es una pena que los jóvenes no sepan (o no se paren a pensar) lo que pasaron sus padres y abuelos cuando dejaron Andalucía, o Extremadura, o Castilla, o Murcia, o Aragón, o Galicia… y vinieron a Cataluña con poco más que sus manos y sus ganas de trabajar. Hoy, muchos de estos jóvenes, muchos de estos con los que comparto generación, creen que por tener un coche que aún están pagando a plazos tienen derecho a sentirse superiores a todas esas gentes que llegan del Tercer Mundo con la ilusión de que sus hijos no vivan en la miseria. ¡Qué fácil es despreciar su trabajo, su esfuerzo y su forma de vivir cuando se tiene la barriga llena! ¡Qué fácil es pedir (o exigir) que firmen un contrato de integración cuando lleguen a nuestro país comprometiéndose a acatar nuestras costumbres!
El libro de Candel te hace reflexionar sobre lo que tus padres te han contado que vivieron cuando llegaron “del pueblo”, y te hace valorar lo que hoy tienes. Me parece muy injusto que se tilde de nosécuántascosas a los inmigrantes sin tan siquiera hacer el esfuerzo de acercarse a ellos. Y acercarse a ellos no es montarles fiestas multiculturales para sentirnos mejor con nosotros mismos, sino ayudarlos de verdad a integrarse en nuestra sociedad: trabajo, formación y servicios. Que se lo digan a mi amigo Idrissa Djiba, que tanto tiempo lleva ayudando desde el Centro de Información a Trabajadores Inmigrantes (el CITE) de CCOO a tantas y tantas personas que llegan a nuestro país y no saben ni cómo decirle al patrón que están buscando trabajo… A esto debemos contribuir, a ayudar en la integración del que llega de fuera, y a combatir a esas malas personas que se dedican a difundir falsos rumores: que si no pagan impuestos, que si les pagan la casa, que si tal, que si cual… El día en que a esta mala gente se le caiga la cara de vergüenza podremos dormir un poco más tranquilos.
El inmigrante que llegó de Andalucía en los 60’ se diferencia, en lo básico, en muy pocas cosas con respecto del que llega hoy desde Senegal o Ecuador. Aquél llegaba con una mano delante y otra detrás, el de hoy también. Aquél dejaba atrás su tierra y su gente, el de hoy también… Una diferencia sí está clara: aquél llegaba a barrios sin construir, sin agua y sin luz, sin escuelas y sin médicos, el de hoy llega a ciudades bien estructuradas y con servicios. Pero para eso pagan impuestos como nosotros ¿no?, aunque no les dejen ir a votar. Las dificultades cambian, la identidad del inmigrante no.
Volviendo al tema del libro de Candel, da pena que obras como ésta queden en el olvido y no se rescaten. Ya sé que hoy se lee poco y que se suele optar por ver la tele o jugar a la consola, pero no estaría de más que en nuestras escuelas e institutos se hiciera algo por acercar a los jóvenes aquellos trozos de nuestra cotidianeidad que parece que se están olvidando. Si queremos recuperar la “memoria histórica”, a pesar de lo desafortunado del término, empecemos por lo realmente cotidiano.
Brindo, desde un barrio charnego, por tu memoria, Candel. Descansa en paz.

21.1.08

Cal una llei electoral proporcional

Des de fa cert temps, determinats dirigents del PP, Ciutadans i UPD, i fins i tot algun díscol del PSOE, reclamen una modificació de la llei electoral per tal que els partits nacionalistes no tinguin tant de pes al Congrés dels Diputats. Argumenten, deixant ben al descobert el seu antinacionalisme aferrissat, que no pot ser que els partits nacionalistes tinguin la clau dels pactes postelectorals, i que per això s’hauria de fer alguna cosa per fer minvar la seva representació al Congrés. Sota aquestes afirmacions, hi ha la fosca intenció de fer que el ciutadà tingui la falsa impressió que els nacionalistes gaudeixen d’una sobrerepresentació desproporcionada per culpa d’una llei electoral injusta. I per això, diuen, cal canviar-la. Doncs bé, resulta que si la llei electoral fos veritablement proporcional els partits nacionalistes encara tindrien més representació de la que tenen. Qui em coneix sap de la meva nul·la simpatia vers els partits nacionalistes, però no per això sol·licitaré una modificació de la llei electoral per tal que la seva representació sigui merament simbòlica, tal i com reclamen des dels partits antinacionalistes.
Em remetré a les dades per mostrar que les reclamacions de PP, Ciutadans i UPD no tenen una base democràtica, sinó que obeeixen a altres tipus de raons, ideològiques en aquest cas. Ens fixarem, per exemple, en els resultats de les eleccions generals de l’any 2004. Llavors, el PSOE va obtenir 164 diputats; el PP, 148; CiU, 10; ERC, 8; el PNB, 7; IU-ICV-EUiA, 5; CC, 3; el BNG, 2; i CHA, EA i Na-Bai, 1 diputat cada formació. Però suposem per un moment que el sistema de repartiment d’escons fos totalment proporcional, que hi hagués una circumscripció única i que, en conseqüència, el vot de qualsevol persona de qualsevol província valgués el mateix.
No hem d’oblidar que la cambra baixa, el Congrés, és (o hauria de ser) la cambra de representació popular (la representació territorial hauria de correspondre al Senat, la cambra alta). Si això fos així, i aplicant, tal i com es fa ara, la llei d’Hondt (hi ha qui diu que aquesta desproporcionalitat del repartiment d’escons es deu a aquesta llei, cosa del tot incerta), els resultats serien molt diferents. Així, i després d’efectuar els corresponents càlculs, el març del 2004 el PSOE hauria obtingut 157 diputats (7 menys dels que en realitat va obtenir); el PP, 139 (9 menys); CiU, 12 (2 més); ERC, 9 (1 més); el PNB, 6 (1 menys); IU-ICV-EUiA, 18 (13 més); CC, 3 (els mateixos que va obtenir); el BNG, 2 (també els mateixos); CHA i EA, 1 cadascuna (de nou els mateixos que en realitat va obtenir). Na-Bai no obtindria cap diputat, quan en realitat va obtenir-ne 1. A més, el Partit Andalucista n’obtindria 2, quan de fet no va aconseguit representació al Congrés dels Diputats.
Doncs bé, aquestes són les dades, i les dades, per molta demagògia que es faci, són les que són. Hem pogut observar com CiU i ERC encara obtindrien, amb una llei electoral proporcional, 2 i 1 diputat més respectivament. Per contra, el PNB i Na-Bai en perdrien 1, però el Partit Andalucista aconseguiria 2, quan en realitat no va obtenir representació al Congrés. D’aquesta forma, es pot observar com les demandes de PP, Ciutadans i UPD, quan sol·liciten una representació menor dels nacionalistes al Congrés, no es basen en cap argument democràtic, sinó que simplement s’escuden en interessos particulars.
Capítol a part mereix el cas d’Izquierda Unida, que de tenir 5 diputats i diputades (si comptem els vots de la coalició ICV-EUiA), amb un sistema veritablement proporcional n’hauria obtingut 18. Per a molta gent resulta del tot incomprensible que la tercera força política de l’Estat pel que fa al nombre de vots sigui la cinquena en representació al Congrés. Això es deu a la sobrerepresentació de les províncies menys poblades respecte de les que tenen més població, cosa que també passa en el cas particular de Catalunya, on 27 anys després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia encara no s’ha fet una llei electoral catalana.
Aquest fet hauria de fer-nos reflexionar a tots, i molt especialment a aquelles persones amb capacitat per legislar. S’hauria de plantejar, d’una vegada per totes, l’aprovació d’una llei electoral veritablement proporcional, doncs aquí és on trobem el problema de la desproporcionalitat: en el repartiment d’escons entre les diferents províncies, i no en la coneguda llei d’Hondt. Però el que no val es demanar una llei electoral a la mida dels interessos particulars, com fan PP, Ciutadans i UPD, per molt que odiïn als nacionalistes.

9.1.08

Rubén y Sonia

Os tengo que hablar de mis primos Rubén y Sonia. De mi primo qué os voy a contar: el buscavidas de la familia, un auténtico aventurero y amante del placer de viajar, que encima se ha ido a juntar con otra aventurera como Sonia. Resulta que los dos llevaban tiempo amenazando con dar la vuelta al mundo, y lo están cumpliendo. Madre mía si lo están cumpliendo... Decían que estaban ahorrando (y para ello hay que trabajar duro, cosa que hicieron tanto en Ibiza como en Andorra) para tomarse un año sabático viajando, y lo están consiguiendo. Pocos días antes de San Juan del año pasado estuve con ellos tomando un café para despedirnos. Flipé cuando me explicaban su plan: los países que visitarían, la ruta a seguir, cómo lo harían... África, Asia, Oceanía, América y de vuelta a Europa. Y todo en un año... Ellos lo explicaban mejor en su fotoblog allá por junio de 2007:

"24/06 7:20h Barcelona (por si alguien se quiere pegar el madrugón para despedirnos) Heathrow (londres) y a las 19h....Johannesburg!! Después de un par de meses.... Mumbay (india). Siguiente parada Nepal!!!! Seguimos hacia Thailandia por donde estaremos unos 4 mesecitos pateando por Vietnam, Camboya, Laos e Indonesia(cansa solo de oirlo, eh?). Luego, saltito a Australia.... Nueva Zelanda....Fiji a tirarnos a la bartola (de isla en isla, pero ninguna como Ibiza y su gente seguro!) y ya para remate....EEUU de oeste a este y de vuelta a Londres. Todo esto en un año....¿qué os parece? Besitos!!!!!!"

Aquí os pongo algunas fotos de esta aventura de Sonia y Rubén, que ya está en su ecuador. Ánimo pareja, cuidaos y disfrutad vosotros que podéis. A quienes nos gusta viajar daríamos mucho por estar con vosotros en esta aventura. Tiempo al tiempo... Besos desde Mataró.



































Entrad en el fotoblog de Rubén y Sonia:
http://www.fotolog.com/soniaruben