El feixisme està tornant

Peter Sellars: “El feixisme està tornant” (El País, 11-1-2012)

El director d’escena Peter Sellars es mostra preocupat per la situació que vivim. Quan parla de l’obra Perséphone de Stravinski i Gide, recorda que els autors “van començar a escriure el 1933 i el feixisme ja estava molt present a Europa. Van a la recerca d’un mite fundacional que mantingui la societat unida (...). I descendeixen a l’infern, perquè és on es trobava el món llavors. Com ara”. A la seva versió de Perséphone, Sellars baixa a l’infern per un sentiment de solidaritat amb els desafavorits: “és interessant tenir aquesta peça ara, amb la gent al carrer protestant, amb el feixisme tornant, sense cap disculpa ni dissimulació. És impactant”.
Probablement tenim motius per estar preocupats, i potser Sellars té raó quan parla del perill que vivim, amb noves formes de feixisme assolint quotes de poder creixents. La demagògia, la mentida i el populisme es barregen de forma hàbil per donar forma a una poció perillosa que amenaça la nostra societat, i determinats líders polítics ho han descobert per aprofitar-se’n. Sellars, quan es refereix al seu país, ho veu així: “l’art reflexa aquesta realitat brossa i grotesca en la qual Amèrica s’està destruint a sí mateixa. Això no acabarà bé, és un temps molt dolorós”. És cert, és un temps dolorós, però caldrà sortir endavant sense que el perill del feixisme dels nostres dies acabi per treure’n profit. Potser Sellars s’equivoqui i això acabi bé...

Publicat a Valors, n. 90 (febrer 2012)

Moralment m’oposo a les execucions, a que el Govern i el poble s’adjudiquin el dret a matar

John Grisham: “Moralment m’oposo a les execucions, a que el Govern i el poble s’adjudiquin el dret a matar” (El País, 7-12-2011)

Respecte del debat sobre la pena de mort, per molt que avanci la nostra societat, sempre hi haurà un moment o un altre en el qual esdevindrà un tema d’actualitat i polèmica, normalment arrel d’un crim brutal que reclami per sectors importants de la societat un càstig exemplar. Per l’escriptor John Grisham, la pena de mort no té sentit ni justificació: “moralment m’oposo a les execucions, a que el Govern i el poble s’adjudiquin el dret a matar”. En la seva darrera novel·la, La confessió, Grisham posa en evidència fallides del sistema legal i judicial dels Estats Units, i denuncia errades que porten a condemnes injustes: “el meu principal objectiu era denunciar les errades que condueixen a condemnes injustes (...). Quan per exemple les proves d’ADN ens confirmen que hem executat una persona equivocada, què hem de fer la societat?”.
Comparteixo la reflexió de Grisham: la pena de mort no es pot justificar moralment, ningú no pot tenir dret a disposar de la vida de qualsevol altra persona. És un tema de principis, de valors, ni més ni menys, i la possibilitat (per petita que sigui) d’equivocar-se en culpar una persona innocent ens ha de fer desestimar completament la pena de mort. Pel cristianisme, aquesta no és acceptable, i a la Bíblia (Joan, 8:7) es condemna explícitament. Malgrat això, tradicionalment l’Església Catòlica l’ha tolerat, i fins i tot Sant Tomàs d’Aquino l’acceptava com a mètode de prevenció necessari, però no com a forma de venjança. Joan Pau II denunciava la pena capital (també l’avortament i l’eutanàsia) com a formes d’homicidi, i per tant eren inacceptables per a un catòlic. Pel Judaisme, l’aplicació de la pena de mort s’aprova en determinats supòsits, però a la pràctica és pràcticament impossible que aquests s’acabin donant. L’Islam tampoc no la contempla (la Sharia no permet la pena de mort), malgrat que a l’Alcorà es prescriu per diferents delictes (robatori, adulteri o apostasia) i a diferents països s’aplica de forma contundent. Esperem, però, que algun dia la llei no empari aquells que disposen de la vida de qualsevol altra persona.

Publicat a Valors, n. 89 (gener 2012)

Ens manca abordar l’oblit reversible, l’impossible oblit d’allò inoblidable

Javier Elzo: “ens manca abordar l’oblit reversible, l’impossible oblit d’allò inoblidable” (El País Semanal, 13-11-2011)

Arrel de la decisió de la banda terrorista ETA d’abandonar la lluita armada, el filòsof basc Javier Elzo reflexiona sobre les víctimes del terrorisme, i en especial sobre el paper que pot jugar l’oblit. Segons Elzo, “mai hem d’oblidar. Paul Ricoeur parla de dues formes bàsiques d’oblit: l’oblit per ocultament, per esborrat de les traces de la memòria, i l’oblit de reserva, el reversible”. El filòsof creu que “ens manca abordar l’oblit reversible, l’impossible oblit d’allò inoblidable, els drames que estan a la recambra de la memòria i que, per molt temps que passi, res no podrà esborrar”. Segons la meva opinió, les víctimes del terrorisme que continuen vives (per desgràcia moltes altres han mort salvatgement i violentament a mans d’ETA), per molt que ho vulguin, mai no podran oblidar. Estaríem parlant, doncs, d’aquest oblit de reserva, reversible, del què parla Elzo. Una persona que ha estat víctima directa del terror, o que ha perdut un ésser estimat en un atemptat, és impossible que oblidi: malauradament, el record es mantindrà viu per sempre més en la seva memòria, i haurà d’aprendre a viure amb ell. Ara, amb la nova situació a Euskadi, sentirem parlar d’oblit, de l’oblit de les víctimes, però no podem confondre conceptes diferents com oblit i perdó. I el perdó és una altra cosa. Un altre dia en parlarem.

Publicat a Valors, n. 88 (desembre 2011)

Els resultats de les generals, en clau mataronina

A hores d’ara poques persones no sabran que Mariano Rajoy serà el proper president del govern d’Espanya, que el PP ha guanyat les eleccions per majoria absoluta, que el PSOE ha patit una desfeta sense precedents o que CiU ha guanyat per primera vegada en la seva història les eleccions generals a Catalunya. Televisions, ràdios, diaris, blogs i xarxes socials van plenes de notícies sobre els resultats electorals del 20-N. A mi, que m’agrada jugar a la política ficció, m’ha donat per traslladar els resultats obtinguts a Mataró al que serien uns comicis a nivell local. Sí, ja ho sé, no es poden extrapolar eleccions, i menys encara unes generals a unes municipals, però es tracta d’un joc ben curiós i que a mi m’agrada practicar cada quatre anys. A Mataró, segurament tothom ho sap ja, CiU ha guanyat per primera vegada unes eleccions generals. Es tracta d’un esdeveniment històric, com diu l’amic i periodista Joan Salicrú, més tenint en compte el poder i la força històrics del PSC a la nostra ciutat. Alguna cosa s’està movent, sense dubte. Un cop fets els càlculs pertinents, veiem com CiU hagués obtingut 9 regidors en unes eleccions municipals, mentre que el PSC es quedaria amb només 8. El PP els seguiria de prop, amb 7 regidors, mentre que ICV-EUiA seria la quarta força de la ciutat i n’obtindria 2. ERC es quedaria amb només 1, mentre que la resta de formacions no obtindrien representació municipal: la CUP perquè senzillament no es presenta, per convicció, a les eleccions espanyoles, mentre que PxC no arribaria al 5% i per tant no tindria dret a cap regidor.Sí, ja ho sé, no té cap sentit fer servir els resultats del 20-N per traslladar-los a una hipotètica elecció a nivell municipal, però hi ha tendències que no es poden obviar: o algú s’hagués pensat mai que el PSC no guanyaria unes eleccions generals a la nostra ciutat? O que el PP trepitgi els talons als socialistes? En fi, la política, que mai no deixarà de sorprendre’ns...

Publicat a Capgròs.com (23-11-2011)

Hem tingut vint anys de riquesa i ens l’hem gastat en festes

“Hem tingut vint anys de riquesa i ens l’hem gastat en festes” (Arturo Pérez-Reverte, La Vanguardia, 26-10-2011)

Arturo Pérez-Reverte, creador del Capitán Alatriste, sap que el segle XVII ha marcat com pocs segles la Història d’Espanya: l’anomenat Segle d’Or es va caracteritzar per la definitiva decadència de l’Imperi Espanyol com a potència a nivell bèl•lic i polític, a la vegada que va suposar una època daurada a nivell artístic, amb figures tan importants com Quevedo, Lope de Vega, Calderón de la Barca, Cervantes, Góngora, Velázquez, Murillo... Però Pérez-Reverte fa una reflexió sobre aquell segle XVII, i estableix un paral•lelisme amb l’etapa històrica actual: “Fixeu-vos fins a quin punt és útil mirar cap al segle XVII que (...) em vaig adonar d’una cosa en la qual no havia caigut: hi ha un moment en què (...) es parla d’aquesta Espanya que va tenir l’or i el va malgastar en festes i en guerres i no va quedar res, ni monuments... De sobte em vaig adonar que escrivia sobre l’Espanya d’ara, que hem tingut vint anys de riquesa, d’ocupació i diners i ens l’hem gastat en festes, en l’Audi, en xalets... i no hem fet res, una merda”. Penso que Pérez-Reverte té raó: els darrers anys no hem sabut preveure que l’època de vaques grasses podia acabar, i hem oblidat valors tradicionalment bàsics en la nostra societat com per exemple el valor de l’estalvi, que sembla que torna a posar-se de moda. Massa tard, potser... Estarem d’acord que no es veu la fi d’aquesta crisi tremenda, i quan algú ens diu que això servirà per no tornar a cometre determinats errors en el futur, quan un llegeix reflexions com les de Pérez-Reverte no pot fer més que posar-se a riure: i és que, malauradament, les lliçons de la Història no som capaços de tenir-les en compte. Ens les passem pel folre. Així de clar. I així de trist.

Publicat a Valors, n. 87 (novembre 2011)

Tot ciutadà està obligat a fer política

“Tot ciutadà està obligat a fer política” (Lluís Duch, La Vanguardia, 14-9-2011)

Lluís Duch, antropòleg, teòleg i monjo de Montserrat, reivindica la funció bàsica de la política en la societat. Fuig del narcisisme i la puresa dels qui es pensen superiors pel fet de no fer política, i aposta per què els ciutadans s’involucrin i facin política. Segons Duch, “quan s’ajunten crisi de valors i crisi material activem el mecanisme humà de defensa davant la contingència: l’esperança messiànica. I així, sorgeixen els populismes i els líders carismàtics”. Així, creu que “hem confós autoritat amb poder. Manar és el poder: només un mecanisme. Però l’autoritat només s’adquireix amb el testimoni: donant exemple”. Perquè “la nostra cultura no és retòrica, sinó ètica: no creiem en les paraules si no van acompanyades de fets”. Estic d’acord: no podem deixar la gestió de la nostra societat en mans de suposats messies que potser sí tenen poder (perquè els atorguem), però que mai no tindran autoritat.
Diu Duch que “el populisme degenera en feixisme quan els més vàlids abandonen la política en mans de polítics professionals mediocres”. Per això fa una reivindicació: “tot ciutadà està obligat a fer política”. A més, creu que “els millors haurien d’estar ja als partits fent política per responsabilitat”. Malauradament, la nostra societat cada cop es mostra més desencisada amb el paper dels polítics i amb el funcionament del sistema democràtic en general, i això, a la llarga, pot resultar perillosament negatiu pel progrés de la pròpia societat. Per això faig meva la reivindicació de Duch i invito a tothom, especialment als més preparats, a fer política. I és que, sense fer política, la societat no pot funcionar, i si no ens involucrem tots, uns altres la faran sense tenir-nos en compte.

Publicat a Valors, n. 86 (octubre 2011)

Els polítics ens representen, i tant que ens representen!

"Els polítics ens representen, i tant que ens representen!" (Fernando Savater, El País, 14-7-2011)

S’han complert vint anys del famós llibre de Fernando Savater “Ética para Amador”. Savater, filòsof atent als canvis que es produeixen a la nostra societat, sempre té a punt una reflexió sobre els esdeveniments del moment. Preguntat sobre el moviment dels anomenats “Indignats”, li atordeix “que es tracti de desvirtuar el caràcter d’àgora que té la política, i que es tracti de conduir aquesta com si un pilot automàtic pogués conduir la representativitat política de la població. Que no ens representen, diuen, com que no ens representen! Els polítics ens representen, però depèn de nosaltres que ens representin com cal. Però ens representen, i tant que ens representen!”. Estic d’acord amb que hem d’assenyalar les deficiències del nostre sistema democràtic, però correm el risc de passar-nos de la ratlla i dedicar-nos a qüestionar globalment aquest sistema: això, segons el meu punt de vista, pot ser molt perillós i pot donar ales a moviments que no creuen precisament en el desenvolupament i la millora del sistema democràtic, sinó tot el contrari. Hem d’anar amb compte, doncs.
Savater considera que el nostre sistema democràtic no és perfecte, que té mancances: “Democràcia perfecta? Clar que no n’hi ha. Però, què és perfecte? Res no és perfecte; però només l’esperit crític (en l’educació, en la cultura, en la política) transforma en possible i útil aquesta imperfecció democràtica”. I reclama el paper fonamental de l’educació, i la importància dels valors en aquesta educació: “s’ha de reivindicar l’interès per l’educació (…). Però si no som capaços d’educar en els valors, acabarem embolcallats en un pandemònium de frases buides en les que nedarem amb la complaença dels que som afalagats pels aplaudiments fàcils de les societats animades per la unanimitat”. Té raó Savater, i afirma amb rotunditat: “tot es cura en part amb l’educació”. Educació, valors, política i democràcia: quatre conceptes que hom pensaria que sempre han estat íntimament relacionats. Aquesta obvietat, però, deixa d’estar vigent en l’actualitat, a la vista de tot plegat. I és que hem de lluitar per millorar la nostra democràcia, això està clar, però hem de saber conservar tot allò que ha costat tants i tants esforços a les generacions anteriors: no podem menysprear el significat de la democràcia, creure que podem fer tabula rasa i tornar a començar. I per començar, si no fonamentem el nostre sistema en els valors i en l’educació, no tindrem res a fer. I és que, com diu Savater: “el civilitzat dóna la seva vida per valors en els que no creu del tot”.

Publicat a Valors, n. 85 (setembre 2011)

Comencen Les Santes

Ja hi tornem a ser. El mes de juliol s’acaba i la màgia de Les Santes torna a envair Mataró. Ja fa olor a Santes, es nota a l’ambient: la gent sembla que té mes ganes de passejar pels carrers de la nostra ciutat i seure a prendre alguna cosa a les terrasses, la botiga oficial de la Festa Major torna a estar plena de gom a gom, s’esgoten les samarretes… Els santeros i santeres comencen a preparar-se i tothom està ja impacient. Però tranquils, ja arriben Les Santes!
La nostra Festa Major és, per als mataronins i mataronines, la millor de totes les festes majors. No en tinc cap dubte, ha de ser així: amb les seves particularitats, amb el que ens agrada i amb el que voldríem canviar, amb la tradició i la innovació, amb tot el que comporta Les Santes. Estic segur que cap mataroní és capaç d’explicar amb paraules què representa Les Santes, precisament per això, perquè és tant el que representa, és tanta la seva grandesa i la seva identitat que és impossible explicar quina és la seva essència. En té moltes de essències, segurament una de diferent per a cada mataroní, per a cada santero, i aquesta és una de les grandeses de la nostra Festa Major.
Les Santes les vivim de forma diferent cada any, depenent de la nostra situació personal o emocional, però al final sempre ens acabem retrobant pels carrers de Mataró, ja sigui a les Havaneres, veient actuar els Capgrossos a la Plaça Santa Anna, a la Crida, al Desvetllament, a l’Escapada, a la Ruixada, al Ball, a la Missa de Les Santes, a La Passada, al Castell de Focs, als Requisits, al No n’hi ha prou... O potser no ens retrobem fins l’Espetec final o l’Albada... És igual, Les Santes té aquella màgia que fa que quan et retrobes amb algú que no veus des de l’any passat (per Santes, com no) sembla que faci només cinc minuts que no us vèieu.
Les Santes les vius de forma diferent quan ets un nen, quan ets adolescent, o quan comences a veure que la joventut passa i no te’n adones. Parlo de la meva experiència, és clar, i espero poder continuar vivint Les Santes a mesura que em vagi fent gran. Jo encara recordo quan veia ballar en Robafaves amb la Geganta a la porta de l’Ajuntament, a coll del meu pare, recordo com em tapava les orelles quan veia aparèixer la Momerota... Recordo els primers Desvetllaments, en els primers anys de l’adolescència, quan encara els veïns de La Riera llençaven cubs d’aigua des dels balcons, i recordo aquelles Ruixades boges darrere de l’Ajuntament... Els anys passen, però la tradició i els rituals continuen presents a cada grup d’amics. Aquestes Santes, com sempre, ens tornarem a retrobar pels carrers de la nostra estimada Iluro, i buscarem l’abraçada còmplice d’aquell amic de l’ànima, el petó furtiu d’aquell amor que per Santes sap millor que mai... Esperaràs trobar-te casualment amb aquella noia que t’agrada i que per Santes està més guapa que mai... Jo, com cada any, intentaré viure Les Santes intensament, malgrat que al dia següent m’hagi de llevar a quarts de set, amb els meus amics de sempre: amb en Francesc, en Joan, en Xandri, l’Eloi, la Núria, la Roser, la Marina, l’Àngels, la Nadia, amb tanta i tanta gent... Perquè ens fem grans, però en el fons som els mateixos nens que vèiem ballar en Robafaves a la porta de l’Ajuntament a coll dels nostres pares. I Les Santes, any rere any, ens recorden que tenim la sort de viure a la millor ciutat del món. I de poder gaudir de la millor Festa Major que existeix. Glòria a Les Santes!

Publicat a Matarónotícies.cat (23-7-2011)

No hem après a viure junts i en pau

“No hem après a viure junts i en pau” (José Luis Sampedro, El País Semanal, 12-6-2011)

Les opinions de l’escriptor nonagenari José Luis Sampedro estan gaudint de una notable rellevància mediàtica darrerament, sobretot arrel del naixement de l’anomenat moviment del 15-M, amb el qual s’ha identificat des del primer moment. No és nou que en Sampedro expressi les seves crítiques al funcionament de la societat contemporània i en concret al sistema capitalista. Fins i tot va més enllà: “Crec que el nostre temps és, essencialment, un temps de barbàrie. I no em refereixo només a violència, sinó a una civilització que ha degradat els valors que integraven la seva naturalesa. Un valor era la justícia. Es jutja la gent en virtut de la presumpció de culpabilitat (...). En dos mil anys, la humanitat ha progressat tècnicament de forma fabulosa, però ens continuem matant amb una cobdícia i una manca de solidaritat escandalosa. No hem après a viure junts i en pau”. Penso que no li falta raó: passen els anys, les dècades i els segles, però la violència i la guerra no som capaços de superar-les i recorrem a elles una vegada rera l’altra.
Segons Sampedro, “l’home té dues peculiaritats: la paraula, i amb ella el pensament (...). I la sensació de superioritat, pensar que és immortal”. La majoria de persones coincidirà que creure’s superior a la pròpia natura és un error, i molt més pensar-nos immortals, però els aires de grandesa de determinats líders internacionals ens han portat massa vegades a la catàstrofe. Les guerres, sense dubte, serien una de les conseqüències clares. Sampedro pensa que “els que tenen poder volen més poder; els que tenen diners, més diners (...)”. L’ambició desmesurada, la cultura del tot s’hi val, fa que uns trepitgin els altres, i això no es pot permetre. Aquesta és una de les crítiques bàsiques de Sampedro al sistema que regeix la nostra societat, un sistema capitalista que, segons l’escriptor, “s’enfonsa”. Diu que “mentre mani el capital, això no té solució”. I Sampedro, que veu com arriba la fi del seu pas per la vida, creu que “això s’acaba. No li puc dir com, però ho estic veient, i a més per degradació ètica i moral, perquè s’han oblidat de la solidaritat, de la justícia, de la dignitat (...). El capitalisme ho converteix tot en mercaderia. Som natura, i posar el diner com a bé suprem ens porta a la catàstrofe”. Es pot dir més alt, però no més clar. De vegades, cal escoltar els vells. Per desgràcia, però, cada cop ho fem menys.

Publicat a Valors, n. 84 (juliol-agost 2011)

Mataró: una casa per a tots

Aquest dissabte prendran possessió els 27 regidors que compondran l’Ajuntament de Mataró durant els propers quatre anys, després d’unes eleccions que han deixat uns resultats complicats de gestionar, especialment per la irrupció de Plataforma per Catalunya. Per primera vegada des del restabliment de la democràcia, entre els representants de la ciutadania hi haurà persones que propaguen la discriminació entre aquests ciutadans que representen.

No es tracta d’un problema únicament mataroní: en altres municipis catalans de característiques similars ha passat el mateix i, a la majoria de països europeus, els partits xenòfobs tenen representació al Parlament, amb un pes important en llocs com França, Suïssa o Finlàndia. Però si un discurs com aquest ha aparegut ara a Mataró és perquè durant els darrers anys ha anat fermentant als nostres carrers i els nostres barris.

Ara és el moment de treballar més que mai a favor d’una major cohesió social a la nostra ciutat. La ciutat que tenim ara, amb les seves (moltes) virtuts i els seus (pocs) defectes, no ha caigut del cel. Molta gent, alguns nascuts aquí, d’altres a quilòmetres de distància, ha picat pedra durant molts anys perquè la vida dels mataronins fos cada dia una mica millor que el dia anterior. A tots plegats ens toca vetllar perquè el llegat que ens han deixat no se’n vagi en orris.

Una ciutat és, per sobre de tot, les persones que hi viuen. De Sant Simó a la Llàntia, des de la Laia l’Arquera fins a Vallveric, millorar la convivència és el camí més curt cap a una ciutat millor. Però són els partits amb representació a l’ajuntament, amb el nou govern municipal al capdavant, els que han d’encapçalar aquesta lluita i a no permetre que picabaralles partidistes passin per davant de la necessària unitat de les forces democràtiques en els temes clau de ciutat.

A cada mentida de Plataforma per Catalunya, s’hi ha de respondre amb la veritat explicada amb pèls i senyals. Cal que els partits polítics perdin la por a parlar d’immigració i ho facin amb seriositat i rigor. Convertir aquesta qüestió en tabú és adobar el terreny perquè hi madurin les falsedats i els rumors on pesquen vots les formacions xenòfobes. La immigració ha estat i és un fenomen positiu per a la ciutat, tant econòmicament com social. És clar que també suposa reptes, però a la llarga ens acabarà enfortint.

A Mataró hi han viscut íbers, grecs, romans i carolingis; hem passat les migracions de l’interior cap a la costa i dels pobles a les grans ciutats i, en els últims cent anys, s’han produït les onades de nouvinguts dels anys 20, la dècada dels 60 i el tombant del segle XXI. Que a hores d’ara es pretengui fer distincions entre “els de casa” i “els de fora” només pot explicar-se a partir d’una enorme desconeixença de la nostra història i una por terrible a allò desconegut. Per sort, totes dues coses tenen solució.

Mataró, juny de 2011

Ramon Radó
Toni Rodon
Joan Safont
Francesc Amat
Joan Salicrú
Miguel Guillén

Ja no necessitarem grans líders clarividents que ens dirigeixin, perquè no fan falta

“Ja no necessitarem grans líders clarividents que ens dirigeixin, perquè no fan falta” (Daniel Innerarity, La Vanguardia, 1-6-2011)

Fa uns dies apareixia a La Contra de La Vanguardia una entrevista on Daniel Innerarity reflexionava sobre la democracia, els seus governants i fenòmens actuals com el moviment dels “Indignats”. El pensador basc creu que “la societat està dividida entre els que defensen els seus valors sense tenir en compte la realitat i els que gestionen la realitat sense tenir valors”. Podríem dir, si fem cas a aquestes paraules, que no estem davant d’un panorama gaire estimulant, però Innerarity creu que la realitat actual és “post-heroica: ja no necessitarem grans líders clarividents que ens dirigeixin (...). Perquè no fan falta. La societat ja no té un centre de decisions que requereixi un home providencial al comandament”. Xoca una afirmació com aquesta, en un món on el “lideratge” està tant de moda. Jo, personalment, estic d’acord amb Inneratity: abusem del concepte de “lideratge” i deleguem una confiança excessiva en els suposats líders, que al cap i a la fi són els qui prenen decisions per nosaltres. I és que “la pretensió de controlar la societat està antiquada, perquè avui és incontrolable, però sí que es pot governar”, diu el filòsof. I aquí està la clau: no hem de confondre “controlar” amb “governar”; i és que de vegades els que juguen el paper de suposats líders abusen de les seves competències i decideixen controlar, quan el que han de fer és cenyir-se a governar. Com molt bé apunta Innerarity. “qui governa avui no és qui imposa les seves idees a una societat que controla, sinó qui articula el que la societat vol”. Això, com podem intuir, no és fàcil.
Innerarity parla del concepte d’“intel·ligència col·lectiva”, i creu que aquests governants dels que parlem han de saber “dinamitzar un govern cooperatiu que sigui capaç de convertir la intel·ligència col·lectiva en decisions”. I és que “en la societat del coneixement, la intel·ligència és una xarxa sense centre. I en ella no sobreviu el més savi, sinó qui és capaç d’aprendre més coses més ràpidament”. Tornant a la idea que el governant ha de saber articular el que la societat vol, Innerarity fa un elogi de la democràcia: “la democràcia és el mitjà més eficaç de govern del sistema. Perquè en ella els mediocres acaben composant una societat col·lectivament més intel·ligent que qualsevol dels seus membres (...). Quan persones molt diverses deliberen col·lectivament, prenen decisions més encertades que les acordades per un grup de persones més uniformes, malgrat que tinguin un major grau individual d’intel·ligència”. La fi de les èlits, podríem dir... Fins i tot Innereraty s’atreveix a dir que la “pretensió d’un govern dels millors, la aristocràcia, és avui inútil, perquè la societat del coneixement és intel·ligent en xarxa, no en jerarquia, i per això, si està ben articulada, la democràcia proporciona millors decisions que les èlits”. És cert: per molt intel·ligent que sigui un líder, aquest no pot pretendre controlar-ho tot, menys encara quan vivim en una societat sense centre, interconnectada. Tornem al mateix: abusem del concepte de “lideratge” i de les jerarquies.
Llavors, per què fracassa la política? Innerarity creu que “és conseqüència del fracàs del coneixement: els polítics pateixen de rigidesa cognitiva: no entenen el canvi”. I llavors que fem, ens “indignem”? El filòsof creu que amb això no n’hi ha prou: “és necessari que siguem tots més intel·ligents. No es tracta de tenir líders brillantíssims, sinó de ser societats més eficaces que resolguin de forma efectiva i pacífica els seus conflictes”. En definitiva, per molt que ens intentin vendre la moto de les bondats del “lideratge”, cada cop hem de tendir més cap a una societat on deleguem en governants que siguin capaços de fer un bon ús de la democràcia, una democràcia que, no ens enganyem, és el millor dels sistemes possibles. Un sistema que, sense dubte, podem continuar transformant i millorant.

Publicat a Valors, n. 83 (juny 2011)

Motius per preocupar-se

No esperava escriure avui aquest article. Avui volia fer una anàlisi dels resultats electorals i prou, sense gaires consideracions personals. Malauradament, hem de parlar d’altres coses. A l’endemà de les eleccions municipals un té ocasió d’analitzar els resultats electorals amb una mica més de serenor que no pas quan es segueix en directe l’escrutini a través de la televisió. Tot i així, aquest punt de serenor es transforma ràpidament en un sentiment de preocupació per tot el que ha passat a Mataró. I no em refereixo al fet que en Joan Mora hagi guanyat les eleccions i es mereixi ocupar el seient de l’alcalde, que no és més que un exemple de normalitat democràtica, sinó al fet que un partit xenòfob, Plataforma per Catalunya, hagi obtingut representació (tres regidors, ni més ni menys!) al consistori. Un partit, no ho oblidem, liderat a nivell nacional per un franquista militant de l’ultra dreta més reaccionària i amb ideals fonamentats en el racisme desacomplexat i l’odi més cruel contra la població immigrada, en especial la musulmana. Però tampoc no podem oblidar que estem davant d’una persona, sota el meu punt de vista, intel·ligent, que ha estat capaç de captar un bon grapat de vots arreu del nostre país, i en particular a la nostra ciutat, mitjançant un discurs basat en la mentida i la demagògia. Tot i així, no ens enganyem: aquest senyor diu el que molta gent vol sentir, i fa dels falsos rumors i les calúmnies un esquer eficaç a l’hora de pescar vots entre importants sectors de la població: persones treballadores que ni són d’ultra dreta ni han simpatitzat mai amb el franquisme, però que, per culpa de la desinformació i la intoxicació demagògica, estan predisposades a creure’s el discurs dels membres de Plataforma per Catalunya. Un partit que, molt astutament, no reivindica el franquisme ni es relaciona amb altres partits que sí ho fan, malgrat que el seu líder hagi estat membre del Frente Nacional i admirador i deixeble del feixista Blas Piñar.
Ara, en Joan Mora té la missió de liderar la nostra ciutat des de la política. No ho tindrà fàcil: la crisi ens afecta de forma directa a la ciutat de Mataró i la ciutadania li exigirà que es posi a treballar immediatament per implementar mesures eficaces. No dubto que ho farà, i espero que tots i cadascun dels regidors de l’Ajuntament posin el seu gra de sorra. Espero, també, que tots els partits democràtics amb representació a l’Ajuntament (CiU, PSC, PP, ICV-EUiA i CUP) i també altres que no en tenen, com per exemple ERC, facin una reflexió (ja saben a què em refereixo). I m’agradaria que la fessin de forma conjunta, que es convoqués una taula per la convivència i el respecte i que deixessin les diferències de banda. Ara, més que mai, necessitem de la política, necessitem que els polítics de la nostra ciutat estiguin a l’alçada de les circumstàncies.Avui, malauradament, la notícia més important no ha estat que en Joan Mora hagi guanyat les eleccions. Tot i així, la meva enhorabona al líder de CiU. Bona sort i bona feina!

Publicat a Matarónotícies.cat (23-5-2011)