13.4.08
Este año la Feria de Sevilla ha estado pasada por agua. Llegamos el lunes por la tarde a la capital de Andalucía, y estaba cayendo una... De todas formas, el cielo nos dio una tregua y pudimos disfrutar de la Prueba del Alumbrao, aunque al cabo de poco se puso otra vez a llover. El martes, de nuevo pasado por agua, pero ni siquiera eso puede impedir que los sevillanos (y quienes no lo somos) puedan disfrutar de su Feria, así que toca recogerse dentro de una caseta, con buen jamoncito, buena tortilla, buen pescaíto, buena cervecita, buen rebujito y, sobre todo, buena gente. Y así se nos fue el martes. El miércoles se arregló el día y pudimos cerrar los paraguas sin llegar a guardarlos, y de nuevo pa' la Feria. Esta vez sí, había gente paseando por el Real, luciendo trajes y vestidos de flamenca, y de nuevo a la caseta, a bailar, beber y comer, que pa' eso está la Feria. Y eso, que Viva la Feria de Sevilla, con agua o sin ella.




2.4.08
París, la Ciudad de la Luz
Esta vez nos hemos escapado a París a pasar el fin de semana, y la verdad es que hemos aprovechado a tope estas 48 horas: Saint-Michel, el Marais, la plaza de la República, la Bastilla, mini-crucero por el Sena, Notre-Damme, la Conciergerie, la Saint Chapelle, el Louvre, la Concordia, la Madeleine, los Campos Elíseos, el Arco de Triunfo, la Torre Eiffel, el Orsay... Ah, y muy interesante la exposición sobre María Antonieta que hay estos días en el Grand Palais. Hemos vuelto con las piernas machacadas, pero llenos de luz, esa luz única que desprende París. Mi anterior visita tuvo poco que ver con ésta: fui solo (aunque allí disfruté de la hospitalidad del amigo Pablo) y con una misión clara y concisa: asistir al Stade de France para ver ganar al Barça su segunda Copa de Europa. De todas formas, aquellos seis días que pasé en París aquel mayo del 2006 dieron para mucho. Una ciudad para volver una y mil veces.

14.3.08
La viva imagen de la sequía
10.3.08
És injusta la Llei Electoral espanyola?
Durant els darrers dies s’ha parlat molt sobre la Llei Electoral, la Llei d’Hondt, el sistema electoral espanyol, etc. Doncs bé, sobta que molt sovint s’intentin analitzar aquests conceptes sense rigor ni coneixement, i sobta molt més quan aquests anàlisis sense fonament apareixen a diaris de tirada nacional o a revistes especialitzades en política, tots ells suposadament seriosos. M’explico. Molt sovint es diu que la Llei d’Hondt és molt injusta, que és la principal culpable que quan hem de traduir els vots en diputats passi el que passa: per exemple, que una força com Izquierda Unida, amb gairebé un milió de vots a tot Espanya, només aconsegueixi 3 diputats al Congrés dels Diputats, quan CiU, amb poc més de 774.000 vots, n’obtingui 11. I per què passa això? Per la Llei d’Hondt? Doncs no exactament: és cert que aplicant aquesta llei no s’aconsegueix un repartiment d’escons purament proporcional, però la principal culpable d’aquesta desproporcionalitat no és altra que la Llei Electoral i el repartiment d’escons per províncies. Per posar un exemple: a Soria, amb un cens de 77.366 electors, s’escullen 2 diputats (1 diputat per cada 38.683 electors), quan a Barcelona, amb 3.980.124 electors, s’escullen 31 diputats (1 diputat per cada 128.391 electors). I aquí és on radica la causa de la desproporcionalitat del sistema electoral espanyol.Publicat a Capgròs.com
24.2.08
Paco Candel y los otros catalanes
La reciente muerte de Paco Candel hizo que me acercara a un clásico, “Els altres catalans”, seguramente su obra más conocida y uno de esos libros que deberían ser de obligada lectura en los institutos de secundaria catalanes. Candel fue una de aquellas miles y miles de personas que tuvieron que abandonar su tierra para venir a vivir a aquella Cataluña de la posguerra que era tan diferente de la que conocemos en la actualidad. Todo ello le llevó, inexorablemente, a convertirse en charnego, con todo lo que eso conllevaba y conlleva, aunque en su caso particular sus inquietudes culturales, su inteligencia y su trabajo le llevaron, además, a convertirse en un referente de aquellos “altres catalans” de los que habla en su libro y de los que tanto se ha hablado, se habla y se seguirá hablando.Candel habla de las barracas de Verdum, de la Trinitat y de Can Tunis, de aquellas ciudades dormitorio que se levantaron en Cornellà y L’Hospitalet, de las fatigas que pasaban aquellas gentes llegadas del Sur, de las malas condiciones de los barrios que habitaban, de sus luchas, de sus penas y sus alegrías, de sus necesidades… Seguramente el retrato más fidedigno de la realidad del charnego lo hizo Candel en “Els altres catalans”, y probablemente fue eso lo que lo convirtió en una obra de culto.
Hoy seguramente muy pocos jóvenes conocen este libro, y lo que es peor, se crea un vacío que dentro de menos de dos generaciones será muy difícil de llenar: el vacío que supone olvidar nuestros orígenes. Se habla mucho últimamente de la “memoria histórica”, cosa que está bien, pero se olvida que “memoria histórica” es también el recuerdo de las vidas de aquellas gentes que llegaron a Cataluña, como hoy lo hacen muchos otros, con una mano delante y otra detrás, con una maleta de cartón atada con un trozo de guita y con la pena de dejar atrás su tierra y su gente con la ilusión de labrarse un futuro mejor. Y digo que es una pena que los jóvenes no sepan (o no se paren a pensar) lo que pasaron sus padres y abuelos cuando dejaron Andalucía, o Extremadura, o Castilla, o Murcia, o Aragón, o Galicia… y vinieron a Cataluña con poco más que sus manos y sus ganas de trabajar. Hoy, muchos de estos jóvenes, muchos de estos con los que comparto generación, creen que por tener un coche que aún están pagando a plazos tienen derecho a sentirse superiores a todas esas gentes que llegan del Tercer Mundo con la ilusión de que sus hijos no vivan en la miseria. ¡Qué fácil es despreciar su trabajo, su esfuerzo y su forma de vivir cuando se tiene la barriga llena! ¡Qué fácil es pedir (o exigir) que firmen un contrato de integración cuando lleguen a nuestro país comprometiéndose a acatar nuestras costumbres!
El inmigrante que llegó de Andalucía en los 60’ se diferencia, en lo básico, en muy pocas cosas con respecto del que llega hoy desde Senegal o Ecuador. Aquél llegaba con una mano delante y otra detrás, el de hoy también. Aquél dejaba atrás su tierra y su gente, el de hoy también… Una diferencia sí está clara: aquél llegaba a barrios sin construir, sin agua y sin luz, sin escuelas y sin médicos, el de hoy llega a ciudades bien estructuradas y con servicios. Pero para eso pagan impuestos como nosotros ¿no?, aunque no les dejen ir a votar. Las dificultades cambian, la identidad del inmigrante no.Volviendo al tema del libro de Candel, da pena que obras como ésta queden en el olvido y no se rescaten. Ya sé que hoy se lee poco y que se suele optar por ver la tele o jugar a la consola, pero no estaría de más que en nuestras escuelas e institutos se hiciera algo por acercar a los jóvenes aquellos trozos de nuestra cotidianeidad que parece que se están olvidando. Si queremos recuperar la “memoria histórica”, a pesar de lo desafortunado del término, empecemos por lo realmente cotidiano.
Brindo, desde un barrio charnego, por tu memoria, Candel. Descansa en paz.
21.1.08
Cal una llei electoral proporcional
Em remetré a les dades per mostrar que les reclamacions de PP, Ciutadans i UPD no tenen una base democràtica, sinó que obeeixen a altres tipus de raons, ideològiques en aquest cas. Ens fixarem, per exemple, en els resultats de les eleccions generals de l’any 2004. Llavors, el PSOE va obtenir 164 diputats; el PP, 148; CiU, 10; ERC, 8; el PNB, 7; IU-ICV-EUiA, 5; CC, 3; el BNG, 2; i CHA, EA i Na-Bai, 1 diputat cada formació. Però suposem per un moment que el sistema de repartiment d’escons fos totalment proporcional, que hi hagués una circumscripció única i que, en conseqüència, el vot de qualsevol persona de qualsevol província valgués el mateix.
No hem d’oblidar que la cambra baixa, el Congrés, és (o hauria de ser) la cambra de representació popular (la representació territorial hauria de correspondre al Senat, la cambra alta). Si això fos així, i aplicant, tal i com es fa ara, la llei d’Hondt (hi ha qui diu que aquesta desproporcionalitat del repartiment d’escons es deu a aquesta llei, cosa del tot incerta), els resultats serien molt diferents. Així, i després d’efectuar els corresponents càlculs, el març del 2004 el PSOE hauria obtingut 157 diputats (7 menys dels que en realitat va obtenir); el PP, 139 (9 menys); CiU, 12 (2 més); ERC, 9 (1 més); el PNB, 6 (1 menys); IU-ICV-EUiA, 18 (13 més); CC, 3 (els mateixos que va obtenir); el BNG, 2 (també els mateixos); CHA i EA, 1 cadascuna (de nou els mateixos que en realitat va obtenir). Na-Bai no obtindria cap diputat, quan en realitat va obtenir-ne 1. A més, el Partit Andalucista n’obtindria 2, quan de fet no va aconseguit representació al Congrés dels Diputats.
Doncs bé, aquestes són les dades, i les dades, per molta demagògia que es faci, són les que són. Hem pogut observar com CiU i ERC encara obtindrien, amb una llei electoral proporcional, 2 i 1 diputat més respectivament. Per contra, el PNB i Na-Bai en perdrien 1, però el Partit Andalucista aconseguiria 2, quan en realitat no va obtenir representació al Congrés. D’aquesta forma, es pot observar com les demandes de PP, Ciutadans i UPD, quan sol·liciten una representació menor dels nacionalistes al Congrés, no es basen en cap argument democràtic, sinó que simplement s’escuden en interessos particulars.Capítol a part mereix el cas d’Izquierda Unida, que de tenir 5 diputats i diputades (si comptem els vots de la coalició ICV-EUiA), amb un sistema veritablement proporcional n’hauria obtingut 18. Per a molta gent resulta del tot incomprensible que la tercera força política de l’Estat pel que fa al nombre de vots sigui la cinquena en representació al Congrés. Això es deu a la sobrerepresentació de les províncies menys poblades respecte de les que tenen més població, cosa que també passa en el cas particular de Catalunya, on 27 anys després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia encara no s’ha fet una llei electoral catalana.
Aquest fet hauria de fer-nos reflexionar a tots, i molt especialment a aquelles persones amb capacitat per legislar. S’hauria de plantejar, d’una vegada per totes, l’aprovació d’una llei electoral veritablement proporcional, doncs aquí és on trobem el problema de la desproporcionalitat: en el repartiment d’escons entre les diferents províncies, i no en la coneguda llei d’Hondt. Però el que no val es demanar una llei electoral a la mida dels interessos particulars, com fan PP, Ciutadans i UPD, per molt que odiïn als nacionalistes.
9.1.08
Rubén y Sonia
"24/06 7:20h Barcelona (por si alguien se quiere pegar el madrugón para despedirnos) Heathrow (londres) y a las 19h....Johannesburg!! Después de un par de meses.... Mumbay (india). Siguiente parada Nepal!!!! Seguimos hacia Thailandia por donde estaremos unos 4 mesecitos pateando por Vietnam, Camboya, Laos e Indonesia(cansa solo de oirlo, eh?). Luego, saltito a Australia.... Nueva Zelanda....Fiji a tirarnos a la bartola (de isla en isla, pero ninguna como Ibiza y su gente seguro!) y ya para remate....EEUU de oeste a este y de vuelta a Londres. Todo esto en un año....¿qué os parece? Besitos!!!!!!"
Aquí os pongo algunas fotos de esta aventura de Sonia y Rubén, que ya está en su ecuador. Ánimo pareja, cuidaos y disfrutad vosotros que podéis. A quienes nos gusta viajar daríamos mucho por estar con vosotros en esta aventura. Tiempo al tiempo... Besos desde Mataró.






