"De jove vaig tenir la temptació de pensar malament de la immigració, però em vaig curar viatjant"

La immigració, ja ho sabem, és una realitat que fa córrer rius de tinta i suscita converses i discussions arreu. Avui en dia, declaracions com les que fa uns dies realitzava al diari La Vanguardia Ricardo Díez Hochleitner, president d’honor del Club de Roma, són més necessàries que mai: quan diu que de jove va tenir la temptació de pensar malament de la immigració fa un exercici de sinceritat poc comú en els nostres dies, però més important és encara que digui que aquella temptació juvenil li va passar viatjant, coneixent altres gents i altres cultures.

La immigració (les migracions millor dit), ha estat al llarg de la Història un fenomen intrínsec a la condició humana, i la nostra societat no ha estat una excepció. Catalunya ha estat històricament terra d’acollida (avui representa un clar exemple), però no fa tant els catalans també es veien obligats a emigrar en massa, a fer les Amèriques com se sol dir. I dic que declaracions com les de Díez Hochleitner són necessàries perquè sense aquesta forma de pensar la convivència no és possible. El camí a seguir no és, sota el meu punt de vista, organitzar festes multiculturals per què els immigrants se sentin com a casa, sinó ajudar en la seva acollida afrontant de cara la difícil situació (no ho oblidem) en la que arriben: atorgant-los drets, però exigint-los deures i responsabilitats. Els immigrants, des del moment en què treballen i paguen impostos (i els paguen, els mateixos que la resta de persones, malgrat les barbaritats que algunes veus interessades intenten escampar en forma de malèvols rumors) han de gaudir dels mateixos drets que els nadius, però també han d’afrontar els mateixos deures, no ho oblidem. Sovint sembla que només gaudim de drets, i ens oblidem dels deures que tenim davant la nostra societat, ens oblidem del valor del deure en si mateix.

En situacions de crisi econòmica com l’actual, on molta gent perd la seva feina, existeix el perill de donar-li la culpa de tot a qui és diferent, a l’últim a arribar. Llavors caiem en el racisme i això no ens ho podem permetre en una societat com la nostra (ni en cap altra), on els valors de la convivència i l’acollida han estat bandera. Per això diu en Díez Hochleitner que, malgrat que de jove (quan no estem encara ben formats, quan no coneixem el nostre món, etc.) es pot caure en la temptació de pensar malament de la immigració, de grans hem de ser capaços de curar-nos. I per fer-ho, no ho dubtem: la formació i l’esforç, la inquietud per aprendre, per conèixer, ens donaran la clau per accedir al valor fonamental de la convivència.

Publicat a Valors, n. 61 (juny 2009)

Elogi de l’heroi contemporani

Han passat ja uns dies de la consecució de la tercera Copa d’Europa de la història del FC Barcelona, suficients (o potser no) com per pair aquesta borratxera d’èxits que hem pogut assaborir aquesta temporada. Però guanyar la final contra el Manchester United no ha estat més que l’acompliment obligat d’un èxit anunciat. Anunciat després d’aquell 2-6 del Bernabéu, i conseqüència directa de les també meritòries victòries a la Copa del Rei i la Lliga. El premi a la feina ben feta, aquesta vegada, ha esdevingut un fet, i això no passa sempre en el món del futbol professional. Però no vull parlar solament de futbol.
A ningú no se li escapa que el principal artífex d’aquest èxit col·lectiu ha estat l’entrenador, en Pep Guardiola. Reconec que a principis de temporada tenia els meus dubtes: i no pel fet de pensar que en Guardiola no estava preparat per dirigir el primer equip (ha demostrat amb escreix que ho està, i molt), sinó per la tendència negativa que arrossegava la plantilla de futbolistes des de la victòria a París el maig de 2006. Més que dubtes era por el que sentia: por al fracàs, por a cremar un cartutx que no ens podíem permetre el luxe de consumir tan aviat. Perquè en Guardiola estava clar que tornaria a ser una persona important a la història del Barça: com a entrenador, com a president, o exercint el càrrec que ell volgués. I em feia por que el barcelonisme no hagués triat adequadament el moment per consumir el cartutx d’en Guardiola-entrenador. I el barcelonisme, això ja ho sabem, està perfectament acreditat per donar lliçons de com cremar cartutxos quan no toca.
No em detindré a parlar de les virtuts d’en Guardiola, que han estat analitzades fins a la sacietat durant les últimes setmanes, però si m’agradaria incidir en la importància que tenen per al de Santpedor els valors de l’esforç i la solidaritat (intueixo que no només al futbol, sinó a la vida en general). El gran èxit de l’entrenador ha estat precisament saber inculcar als seus jugadors la importància d’aquests dos valors fonamentals: esforç, perquè el talent sense esforç es transforma en mediocritat massa sovint. I solidaritat, perquè en un equip, en un joc col·lectiu com és el futbol, és imprescindible el compromís de tots els companys vers els altres, perquè cadascú ha d’aportar les seves virtuts al servei del col·lectiu. Si hi ha bones qualitats individuals (com s’ha demostrat que hi eren) i som capaços d’afegir-ne esforç i solidaritat, l’èxit serà possible aconseguir-lo. Si no és així, el fracàs serà segur.
Fa poc, en un viatge a Oxford i Londres, em vaig adonar que un amic (de qui no revelaré el nom en públic) portava a la seva cartera una foto d’en Carles Puyol. Li vaig preguntar que com era que la portava, i em va respondre: “Perquè avui més que mai necessitem herois, referents, i per a mi en Puyol, des del dia que va fer-li aquell petó a la senyera al camp del Madrid, ha esdevingut un heroi contemporani”. He de reconèixer que estic força d’acord amb aquest amic, és cert que en èpoques crítiques com l’actual necessitem herois que ens serveixin de referència, però d’aquí a portar la seva foto a la cartera penso que hi ha, com es diu en castellà, “un buen trecho”. Anècdotes a part, estic completament segur que en Guardiola (i molts dels jugadors del primer equip del Barça) han esdevingut herois contemporanis. I amb persones com aquestes, de carn i os, culturalment i físicament properes, és més fàcil. Sense anar més lluny, jo mateix m’he creuat alguna vegada amb el Guardiola pel carrer de Munt de Llavaneres, on passo moltes hores, però mai no li he dit res. Suposo que no m’agrada destorbar la quotidianitat d’un personatge públic com ell.
Gràcies, Barça, pels èxits aconseguits. Gràcies, nois, per dotar la nostra societat d’herois contemporanis.

Força Barça!!!

Fa tres anys ho vam aconseguir a París. Ho aconseguirem avui a Roma? Malgrat haver estat a la capital italiana els darrers dies, no podré ser-hi per veure el partit, cosa que si vaig tenir la sort de fer a París el 2006. De totes formes, des de Catalunya segur que serem capaços d'enviar tota la nostra energia positiva cap a la Ciutat Eterna. Chapeau per aquesta temporada inoblidable, ara només falta posar-li la cirereta al pastís... Força Barça!!!

"El que és vital és tenir il·lusió per la competició i per voler millorar"

Rafa Nadal deixa clar, cada cop que té ocasió, que malgrat ser el número u del tennis mundial i rebre el reconeixement unànime del món de l’esport dia si i dia també, no es pot permetre el luxe de relaxar-se: “El que és vital és tenir il·lusió per la competició i per voler millorar”, afirma, fent gala de dues de les característiques que el fan ser un exemple per la nostra societat: l’esperit de sacrifici i la humilitat.
Quan Nadal parla de la importància de la il·lusió per la competició i la necessitat de millorar, deixa clar que cal intentar superar-se dia rere dia, malgrat que el marge de millora es vagi estrenyent. Quan un arriba a ser el número u en la seva disciplina té dues opcions: conformar-se i relaxar-se o intentar superar les fites aconseguides. Normalment, la primera comporta que els que venen al darrere (que tenen un referent clar i motivació suficient per enxampar-lo) aconsegueixin arribar al teu nivell o fins i tot superar-te. D’exemples n’està ple l’esport i la vida. Si optes per la segona opció, probablement a aquests perseguidors els costi més arribar a ser millors que tu, i si ho fan, podràs tenir la consciència ben tranquil·la, doncs serà fruit únicament de l’esforç del rival i no pas de la teva relaxació. L’esport ens serveix, en aquest cas, d’exemple extrapolable a la societat en el seu conjunt.
L’esperit de sacrifici és fonamental en qualsevol societat que vulgui progressar, i malgrat que es tracta d’un valor que darrerament ha perdut part del seu protagonisme, en una societat tan competitiva com la nostra és necessari no oblidar que els valors més antics sovint són els que gaudeixen d’una major vigència. Una societat que aconsegueix les seves fites sense sacrifici vol dir que s’ha marcat metes molt poc ambicioses, i la competitivitat i el moment de crisi econòmica fan que no ens puguem permetre aquest luxe. L’exemple de Nadal ens ha de servir per veure que, si bé les condicions innates de qualsevol persona són importants, si aquestes no s’acompanyen d’un treball i un sacrifici adequats no es podran potenciar suficientment. La necessitat de buscar la millora dia rere dia ha de ser sempre present, com també la il·lusió i la motivació per la competició (per la nostra tasca diària, per la nostra feina). Potser no arribarem mai a ser com Rafa Nadal, però si intentem aconseguir-ho estarem més a prop de l’èxit, un èxit del que es podrà aprofitar la nostra societat en el seu conjunt.

Publicar a Valors, n. 60 (maig 2009)

II Jornada Valors i Compromís (23 de maig)

Realització: Eloi Aymerich
Model: Marçal Vaquer
Producció: Clack.ws
Música: Natch

"Sento de tot cor el que vaig fer"

“Sento de tot cor el que vaig fer. Ja mai no podré arreglar-lo”. Aquesta frase va sortir de boca de Josef Fritzl, el monstre d’Amstetten, durant el judici on se li va condemnar a cadena perpètua per l’assassinat del seu fill-net Michael. També va ser declarat culpable d’esclavitud, segrest, incest, violació en tres mil casos i coacció greu. Es tracta d’un cas prou conegut per tots i que ha causat commoció i indignació arreu del món. Jo també he sentit una barreja d’aquestes dues sensacions. No indagaré en els detalls del cas, que ja han estat difosos fins la sacietat als mitjans de comunicació durant els darrers mesos, però penso que cal extreure’n algunes reflexions d’aquestes paraules que va dir Fritz durant el seu judici.
Quan Fritz diu que sent “de tot cor” el que va fer, no puc esbrinar què vol dir exactament. No sóc capaç d’entendre que durant els vint-i-quatre anys que va tenir segrestada la seva filla no sentís “de tot cor” en cap moment el mal que li estava fent a aquella dona (i no només a ella), i que en canvi ara, quan se’l jutja pel que va fer, mostri el seu penediment. Potser es tracta simplement d’un gest de cara a la galeria, però vull pensar que veritablement sent “de tot cor” el que va fer. Pensem, doncs, que aquest home pot penedir-se dels seus crims, i donem pas a una nova reflexió en forma de pregunta: té dret aquesta persona a rebre el perdó de la societat? Probablement l’instint ens dificulta atorgar sincerament el perdó, però hem de ser conscients també que al llarg de la vida haurem de saber perdonar en multitud d’ocasions. Potser estem parlant d’un cas extrem, però de vegades els casos exagerats (real en aquest cas) són els únics capaços de posar a prova la força dels nostres valors. Per tot això penso que hem d’estar preparats per perdonar; per això quan sento parlar de termes com la pena de mort o la cadena perpètua penso que, malgrat la maldat que poden guardar en el seu interior algunes persones, la nostra societat ha de mirar cap endavant i no retrocedir en el temps. Hem de tenir clar que no podem posar-nos mai a l’alçada moral dels criminals. I amb això no vull dir que aquests no hagin de pagar pel que van fer, que quedi ben clar. És cert que hi ha casos que ens indignen, i entenc humanament que els nostres instints més primaris, completament humans, facin difícil el saber perdonar, però també tinc clar que si no som capaços de fer-ho, si el valor del perdó no el tenim plenament interioritzat, estem veritablement perduts: deixem de ser persones per convertir-nos probablement en un monstre com el d’Amstetten.

Publicat a Valors, n. 59 (abril 2009)

La Primavera

Quan arriba el mes de març hi ha una llum especial als carrers. Els dies s’allarguen i el fred marxa. Sembla que tenim més ganes de sortir de casa i estem més actius. Per mi, l’arribada de la primavera representa un canvi de color: el pas del gris al rosa i el groc. Mai no he suportat el fred: no entenc la gent que diu que prefereix l’hivern a l’estiu, que prefereix abrigar-se a treure’s la roba. Jo, en canvi, no tinc cap problema amb la calor: l’aguanto sense problemes, no em molesta. Suposo que això deu anar amb les característiques físiques de cadascun de nosaltres. El fred, en canvi, limita les meves ganes de sortir de casa, de fer coses, de gaudir de l’aire lliure, de... Per això dic que, quan arriba la primavera, gaudeixo de la sensació de tenir tot el dia per endavant, de saber que el sol s’amaga més tard, que tinc més temps per fer coses... El dia continua tenint vint-i-quatre hores, però sembla que en tingui més. Quan a finals de mes hem de canviar l’hora (per estalviar energia, diuen), sembla que els dies siguin més llargs, que tinguem més temps de quedar amb els amics, de fer esport a l’aire lliure, d’estar a una terrassa prenent alguna cosa sense haver de lluitar contra el fred... I que em perdonin tots aquells que prefereixen el fred a la calor, l’hivern a l’estiu... Per això dic que gaudir de la primavera i tot el que aquesta meravellosa estació ens regala és un dels plaers de ma vida. Fins i tot quan escolto les Quatre Estacions de Vivaldi em quedo amb la part dedicada a la primera estació de l’any. Per alguna cosa serà...

Publicat a Valors, n. 58 (març 2009)