El nostre menjador de casa conviu en sana harmonia entre una educació laica i una tradició catòlica

“El nostre menjador de casa conviu en sana harmonia entre una educació laica i una tradició catòlica” (Pilar Rahola, La Vanguardia, 21-10-2009)

Pilar Rahola titulava fa uns dies la seva columna habitual de La Vanguardia amb una frase provocadora: “Empanada de laicidad”. Com podem intuir, Rahola intenta cridar l’atenció sobre una tendència que s’està consolidant (amb èxit) en determinats àmbits de la nostra societat: la desnaturalització artificial de la tradició cristiana de Catalunya, l’eliminació radical de tot vestigi de la tradició religiosa mil·lenària que ha contribuït a forjar les característiques culturals i socials del nostre país. Rahola reconeix obertament que a la seva agenda vital no té cita amb Déu, però això no la impedeix muntar a casa seva el pessebre cada any per Nadal, ni impedeix els seus fills (educats en una escola laica) preparar Els Pastorets o conèixer l’intens contingut sagrat de la muntanya de Montserrat. Rahola diu encertadament que aquesta equació ens defineix als catalans com a “laics de cultura catòlica”. Totalment d’acord.
Però com diu Rahola, “hi ha molta diferència entre deixar-se seduir per móns nous i no saber de quin món venim”. Que no tinguem a la nostra agenda vital cita amb Déu, com diu Rahola, no vol dir que tinguem llicència per eliminar de cop aquesta tradició cristiana que forma part de l’essència de la nostra cultura. Si volem apostar decididament per la laïcitat no podem caure en l’error de desnaturalitzar l’herència cristiana que ens contempla, introduint mesures delirants com el canvi en la nomenclatura de les vacances escolars, com s’ha aprovat al Consell Escolar de Catalunya: la Setmana Santa es convertirà en les vacances de primavera i el Nadal en les vacances d’hivern. Potser es podrà canviar el nom oficial, però serà molt i molt complicat que la gent acabi adoptant aquesta nova terminologia.
Pilar Rahola se sent indignada, i ho demostra al seu article: “tot això que he escrit no sembla suficient per a alguns comissaris de la tontura políticament correcta. La nova religió, imposada a cops d’una alarmant empanada ideològica, vol esborrar de cop la tradició de segles e imposar un llibre d’estil, amb paràmetres que no són històrics, ni identitaris, sinó estrictament ideològics. Hem de ser multiculturals per decret (...). L’Arcàdia feliç, en versió pijoprogre”. A Rahola li preocupa el relativisme ètic de la nostra societat, però encara li preocupa més la tontura (sic) ideològica: li preocupa el tantsemenfotisme (sic), però també el pijoprogressisme (sic), ambdues tendències letals per a la nostra societat. Estic completament d’acord: si la nostra contribució a la pedagogia ha de perdre’s en l’eliminació dels Pastorets i els pessebres a l’escola estem perduts.

Publicat a Valors, n. 65 (novembre 2009)

El nostre sistema judicial i penal es basa en la venjança

“El nostre sistema judicial i penal es basa en la venjança” (Jo Nesbo, La Vanguardia, 21-9-2009)

L’escriptor noruec Jo Nesbo afirmava recentment a una entrevista que “el nostre sistema judicial i penal es basa en la venjança”. Segons Nesbo, “el sistema judicial europeu s’ha erigit a partir del model anterior: la venjança de sang, la vendetta, on la família era l’encarregada de venjar els seus familiars assassinats”. No és difícil estar d’acord amb aquestes reflexions, malgrat els esforços que s’han fet des de determinats àmbits per fer-nos creure que quan una persona paga (amb l’ingrés en presó, per exemple) per un delicte o un crim ho fa per rehabilitar-se socialment. Com a poc, hem de posar en quarantena aquesta concepció del sistema penal, de les presons, dels càstigs que s’imposen als infractors de la llei vigent. Perquè no queda clar que quan una persona paga un crim amb anys de presó en surti rehabilitada socialment. En absolut. Com diu Nesbo, “seria ingenu creure que es tracta només de tancar els delinqüents per tal que no tornin a fer mal”. I per això parlem de càstig, perquè amb el sistema actual sembla que el que es persegueix és precisament castigar. Amb aquest article no es pretén donar solucions ni receptes miraculoses a l’espinós tema de la rehabilitació social, sinó simplement despertar una reflexió al voltant d’aquest assumpte.
Seguint l’entrevista a Nesbo, un es pregunta com és possible que determinada gent s’ompli la boca parlant de rehabilitació si ni tan sols es contempla la necessitat d’introduir valors bàsics com el perdó o la compassió en el procés. I amb això no vull dir que qui hagi comès un delicte no hagi d’atendre’s a determinades conseqüències, que quedi clar. Quan parlem de perdó parlem de la necessitat de saber entendre i acceptar el penediment sincer, i quan parlem de compassió hem de ser capaços de veure, fins i tot en el pitjor dels criminals, la seva vessant humana. Després, estarem en millors condicions a l’hora d’introduir els mecanismes adequats que poden rehabilitar socialment el delinqüent o el criminal de forma efectiva. I això no és fàcil.
Els instints més primaris de l’ésser humà fan que puguem sentir la necessitat de venjança quan algú ens fa mal a nosaltres o a alguna de les nostres persones estimades. Això és un fet. Però hem de ser capaços de parar-nos a reflexionar abans de deixar campar lliurement aquests instints. Com diu Nesbo, el vell axioma de “l’ull per ull representa el sistema judicial actual. (...) El component venjatiu és bàsic. La presó culmina la necessitat que té l’ésser humà de venjança”. Mentre la nostra societat tingui tares com aquesta encara hi haurà molt per millorar en el sistema judicial i penal.

Publicat a Valors, n. 64 (octubre 2009)

L’evolució és compatible amb un Déu personal

“L’evolució és compatible amb un Déu personal” (Francisco J. Ayala, La Vanguardia, 24-8-2009)

Fa uns dies va aparèixer a la secció La Contra del diari La Vanguardia una entrevista al darwinista Francisco J. Ayala, premi Nacional de Ciències de Estats Units, on cridaven l’atenció diverses afirmacions. Ayala deia que “l’evolució és compatible amb un Déu personal”, és més, s’atrevia a constatar que “la teoria de l’evolució de Darwin és més compatible amb un Déu personal que el creacionisme o el disseny intel·ligent”. Sense dubte, determinades persones es deuen posar les mans al cap llegint aquestes paraules, però hem d’anar més enllà i plantejar-nos una reflexió al seu voltant.
La Ciència (així, en majúscula) ha anat rebutjant al llarg de la Història (també amb majúscula) multitud de creences, mites o pors, procedents de diferents religions o simplement de supersticions sense fonament: a finals del Segle XV, encara eren minoritàries les teories que consideraven que la Terra era (i és) rodona, i si llegim els còmics d’Astèrix veurem com els gals, malgrat lluitar bravament contra els romans en l’època de Juli César, tenien por que el cel els caigués al damunt quan s’aproximava una tempesta... Però més enllà de l’anècdota o l’humor, queda clar que sovint fe i ciència han confrontat alguns dels seus postulats. Tot i així, i com considera Ayala, no podem dir taxativament que existeixi conflicte entre religió i evolució. El cas de l’evolució de les espècies és paradigmàtic: determinats sectors rebutgen de ple la teoria darwiniana, mentre que d’altres accepten l’evolució sense renunciar als preceptes de la religió. Ayala va més enllà i acaricia conscientment la polèmica en afirmar que “el creacionisme o el disseny intel·ligent en realitat són creences blasfemes”. Arriba a dir que “si aquestes teories fossin certes i l’evolució una mera invenció, Déu seria llavors el responsable definitiu de com de malament estem dissenyats els humans i de la crueltat, per exemple, d’alguns depredadors o paràsits entre d’altres imperfeccions evidents”. Sense dubte, estem davant d’afirmacions polèmiques, però que ens han de servir per adonar-nos que es pot acceptar la teoria de l’evolució des de la fe i el respecte a la religió.
De vegades s’intenta caricaturitzar i fins i tot ridiculitzar l’Església dient que aquesta institució rebutja la teoria de l’evolució abraçant el creacionisme sense matisos. Fer aquesta observació és faltar a la veritat i desconèixer la realitat, independentment de la fe que professi qui ho faci. I és que, com diu Ayala, “l’evolució és compatible amb un Déu personal”.

Publicat a Valors, n. 63 (setembre 2009)

Cadascun de nosaltres som una minúscula part de la mateixa cosa: la humanitat

“Cadascun de nosaltres som una minúscula part de la mateixa cosa: la humanitat” (Vicente Ferrer, La Vanguardia, 26-5-2002)

Recentment ens ha deixat una de les personalitats catalanes més entranyables i admirables: el cooperant i ex jesuïta Vicente Ferrer, que va passar els darrers cinquanta-sis anys dels seus vuitanta-nou de vida a Anantapur (Índia), on era considerat un veritable pare pels milers de persones a les que ajudava a lluitar contra la pobresa. En una entrevista publicada l’any 2002 a la coneguda secció La Contra del diari La Vanguardia, Vicente Ferrer afirmava que “cadascun de nosaltres som una minúscula part de la mateixa cosa: la humanitat”. Aquesta concepció de l’ésser humà, en una societat on prima fonamentalment l’individualisme, era una característica bàsica en la forma de pensar de Ferrer, una persona que va dedicar vertaderament la seva vida als altres.
Sovint trobem persones que pensen que el seu pas pel món és fonamental, que sense elles el transcurs de la Història no podria tenir lloc. I res més lluny de la realitat. Com deia Ferrer, no som més que una minúscula part de la mateixa cosa: la humanitat. Aquesta concepció comunitària (humanitària, millor dit) de l’ésser humà és una característica fonamental que ens fa diferents de la resta d’animals, però sovint sembla que perdem la consciència de pertinença a una comunitat, a una societat o a la humanitat sencera. De vegades podem veure’ns abocats a pensar que podem viure sense els altres, que som imprescindibles, i fins i tot es fomenta des de determinats sectors de la nostra societat aquesta forma de pensar, escudant-se interessadament en el concepte bàsic de la llibertat individual, un dels béns més apreciats per l’ésser humà.
Aquesta concepció tan clara que tenia Ferrer de la humanitat va ser una autèntica guia durant la seva vida i la seva activitat filantropa, una concepció que enllaçava directament amb el valor humà de la compassió. Com deia Ferrer, “la compassió és un impuls espontani comú a tots els éssers humans, és l’ànima humana en estat pur, tal i com és abans de lligar-la a qualsevol raonament, és el punt últim que uneix a tots els éssers”. I la tragèdia de la pobresa, a la que massa sovint es dóna l’esquena des de l’autoproclamat Primer Món, seria impossible d’afrontar sense aquest valor de la compassió. La llàstima és que, com apuntava Ferrer, quan lliguem l’ànima humana al raonament hi ha el perill de deixar de banda aquesta compassió per dedicar-nos a altres menesters. Per això són tan necessàries persones com en Vicente Ferrer. Com ell deia, no era més que una minúscula part de la humanitat, però si se’m permet, una minúscula part una mica més gran que totes les altres. Descansi en Pau.

Publicat a Valors, n. 62 (juliol-agost 2009)

"De jove vaig tenir la temptació de pensar malament de la immigració, però em vaig curar viatjant"

La immigració, ja ho sabem, és una realitat que fa córrer rius de tinta i suscita converses i discussions arreu. Avui en dia, declaracions com les que fa uns dies realitzava al diari La Vanguardia Ricardo Díez Hochleitner, president d’honor del Club de Roma, són més necessàries que mai: quan diu que de jove va tenir la temptació de pensar malament de la immigració fa un exercici de sinceritat poc comú en els nostres dies, però més important és encara que digui que aquella temptació juvenil li va passar viatjant, coneixent altres gents i altres cultures.

La immigració (les migracions millor dit), ha estat al llarg de la Història un fenomen intrínsec a la condició humana, i la nostra societat no ha estat una excepció. Catalunya ha estat històricament terra d’acollida (avui representa un clar exemple), però no fa tant els catalans també es veien obligats a emigrar en massa, a fer les Amèriques com se sol dir. I dic que declaracions com les de Díez Hochleitner són necessàries perquè sense aquesta forma de pensar la convivència no és possible. El camí a seguir no és, sota el meu punt de vista, organitzar festes multiculturals per què els immigrants se sentin com a casa, sinó ajudar en la seva acollida afrontant de cara la difícil situació (no ho oblidem) en la que arriben: atorgant-los drets, però exigint-los deures i responsabilitats. Els immigrants, des del moment en què treballen i paguen impostos (i els paguen, els mateixos que la resta de persones, malgrat les barbaritats que algunes veus interessades intenten escampar en forma de malèvols rumors) han de gaudir dels mateixos drets que els nadius, però també han d’afrontar els mateixos deures, no ho oblidem. Sovint sembla que només gaudim de drets, i ens oblidem dels deures que tenim davant la nostra societat, ens oblidem del valor del deure en si mateix.

En situacions de crisi econòmica com l’actual, on molta gent perd la seva feina, existeix el perill de donar-li la culpa de tot a qui és diferent, a l’últim a arribar. Llavors caiem en el racisme i això no ens ho podem permetre en una societat com la nostra (ni en cap altra), on els valors de la convivència i l’acollida han estat bandera. Per això diu en Díez Hochleitner que, malgrat que de jove (quan no estem encara ben formats, quan no coneixem el nostre món, etc.) es pot caure en la temptació de pensar malament de la immigració, de grans hem de ser capaços de curar-nos. I per fer-ho, no ho dubtem: la formació i l’esforç, la inquietud per aprendre, per conèixer, ens donaran la clau per accedir al valor fonamental de la convivència.

Publicat a Valors, n. 61 (juny 2009)

Elogi de l’heroi contemporani

Han passat ja uns dies de la consecució de la tercera Copa d’Europa de la història del FC Barcelona, suficients (o potser no) com per pair aquesta borratxera d’èxits que hem pogut assaborir aquesta temporada. Però guanyar la final contra el Manchester United no ha estat més que l’acompliment obligat d’un èxit anunciat. Anunciat després d’aquell 2-6 del Bernabéu, i conseqüència directa de les també meritòries victòries a la Copa del Rei i la Lliga. El premi a la feina ben feta, aquesta vegada, ha esdevingut un fet, i això no passa sempre en el món del futbol professional. Però no vull parlar solament de futbol.
A ningú no se li escapa que el principal artífex d’aquest èxit col·lectiu ha estat l’entrenador, en Pep Guardiola. Reconec que a principis de temporada tenia els meus dubtes: i no pel fet de pensar que en Guardiola no estava preparat per dirigir el primer equip (ha demostrat amb escreix que ho està, i molt), sinó per la tendència negativa que arrossegava la plantilla de futbolistes des de la victòria a París el maig de 2006. Més que dubtes era por el que sentia: por al fracàs, por a cremar un cartutx que no ens podíem permetre el luxe de consumir tan aviat. Perquè en Guardiola estava clar que tornaria a ser una persona important a la història del Barça: com a entrenador, com a president, o exercint el càrrec que ell volgués. I em feia por que el barcelonisme no hagués triat adequadament el moment per consumir el cartutx d’en Guardiola-entrenador. I el barcelonisme, això ja ho sabem, està perfectament acreditat per donar lliçons de com cremar cartutxos quan no toca.
No em detindré a parlar de les virtuts d’en Guardiola, que han estat analitzades fins a la sacietat durant les últimes setmanes, però si m’agradaria incidir en la importància que tenen per al de Santpedor els valors de l’esforç i la solidaritat (intueixo que no només al futbol, sinó a la vida en general). El gran èxit de l’entrenador ha estat precisament saber inculcar als seus jugadors la importància d’aquests dos valors fonamentals: esforç, perquè el talent sense esforç es transforma en mediocritat massa sovint. I solidaritat, perquè en un equip, en un joc col·lectiu com és el futbol, és imprescindible el compromís de tots els companys vers els altres, perquè cadascú ha d’aportar les seves virtuts al servei del col·lectiu. Si hi ha bones qualitats individuals (com s’ha demostrat que hi eren) i som capaços d’afegir-ne esforç i solidaritat, l’èxit serà possible aconseguir-lo. Si no és així, el fracàs serà segur.
Fa poc, en un viatge a Oxford i Londres, em vaig adonar que un amic (de qui no revelaré el nom en públic) portava a la seva cartera una foto d’en Carles Puyol. Li vaig preguntar que com era que la portava, i em va respondre: “Perquè avui més que mai necessitem herois, referents, i per a mi en Puyol, des del dia que va fer-li aquell petó a la senyera al camp del Madrid, ha esdevingut un heroi contemporani”. He de reconèixer que estic força d’acord amb aquest amic, és cert que en èpoques crítiques com l’actual necessitem herois que ens serveixin de referència, però d’aquí a portar la seva foto a la cartera penso que hi ha, com es diu en castellà, “un buen trecho”. Anècdotes a part, estic completament segur que en Guardiola (i molts dels jugadors del primer equip del Barça) han esdevingut herois contemporanis. I amb persones com aquestes, de carn i os, culturalment i físicament properes, és més fàcil. Sense anar més lluny, jo mateix m’he creuat alguna vegada amb el Guardiola pel carrer de Munt de Llavaneres, on passo moltes hores, però mai no li he dit res. Suposo que no m’agrada destorbar la quotidianitat d’un personatge públic com ell.
Gràcies, Barça, pels èxits aconseguits. Gràcies, nois, per dotar la nostra societat d’herois contemporanis.

Força Barça!!!

Fa tres anys ho vam aconseguir a París. Ho aconseguirem avui a Roma? Malgrat haver estat a la capital italiana els darrers dies, no podré ser-hi per veure el partit, cosa que si vaig tenir la sort de fer a París el 2006. De totes formes, des de Catalunya segur que serem capaços d'enviar tota la nostra energia positiva cap a la Ciutat Eterna. Chapeau per aquesta temporada inoblidable, ara només falta posar-li la cirereta al pastís... Força Barça!!!