Tres años del Erasmus
Tres años. Éste es el tiempo que ha pasado desde que viví la hasta ahora experiencia más intensa de mi vida, el Erasmus en Roma. Nunca olvidaré aquella mañana del 30 de junio de 2002 en que cogí un avión de Alitalia con destino a Barcelona en el aeropuerto de Fiumicino.Las despedidas tuvieron lugar el día antes. El hecho de que mi avión saliera por la mañana temprano sirvió para que convenciera a mis amigos y amigas de que no se les ocurriera madrugar para venir a despedirme en la estación romana de Ostiense, que era donde cogíamos el tren hacía el aeropuerto. El caso es que nunca me han gustado las despedidas, y menos todavía después de una vivencia tan intensa como la que supuso para mí aquella estancia en Roma. Creo que no hubiera podido contener las lágrimas si, con las maletas en la mano, hubiera tenido que despedirme de aquella gente. Y esto lo dice alguien que en los últimos 10 años ha llorado una sola vez. Preferí irme de Roma solo, en silencio, con la sensación de que nunca volvería a la ciudad eterna y podría encontrarme con todas aquellas personas allí. Con la sensación de que despertaba de un sueño demasiado bonito como para seguir prolongándose. Solamente las ganas de reencontrarme con mi familia y mi gente de Mataró paliaban ligeramente aquella sensación de tristeza. Ya en el avión de vuelta, todo eran recuerdos de aquel Erasmus romano, de aquellas personas a las que solamente tendría la ocasión de volver a ver ocasionalmente, y esto en el mejor de los casos.En aquel Erasmus tuve ocasión de conocer personas a las que sentí verdaderamente como miembros de mi familia durante aquellos meses en los que tuve el privilegio de convivir día a día con ellos y ellas. Imposible olvidar a quien fue mi “pareja de hecho” durante aquellos meses romanos, mi inseparable compañero de habitación, y a pesar de ello también amigo, Alfonso. Creo que tuve la inmensa suerte de compartir habitación con la persona más entrañable de todos los españoles (y mira que había españoles...) que estudiamos aquel curso en Roma. ¿Cómo podría olvidar aquellos guisos con chorizo leonés, aquellas tortillas que alucinaban a nuestros amigos extranjeros, aquellas compras en el súper intentando ver si podíamos sacar los bricks de leche sin pagar...? Sé que siempre tendré un amigo en León, y lo he podido constatar las veces que he ido a visitar a Alfonso a esta ciudad. Nos vemos en El Húmedo pues.Imposible también olvidarme de Albert y mi “compae” Juan, mis otros dos compañeros de piso. A pesar de haber tenido que aguantar mis manías, mis canturreos, mi forma espantosa de tocar la guitarra, mi inoperancia en la cocina, y tantas y tantas cosas, nunca fueron capaces de discutir conmigo (ni yo con ellos, aunque esto no tiene ningún mérito), y esto créanme que no es tarea fácil. Debo confesar que después del Erasmus me costó lo mío levantarme por la mañana (bueno, en Roma por la mañana no nos levantábamos nunca, pero en fin...) y no encontrarme con ninguno de ellos haciendo café en la cocina o metiéndome prisa para no llegar tarde a la “mensa” a comer. Suerte tengo de tenerlos a 30 kilómetros y montar de vez en cuando alguna cenita para rememorar aquellos días de vino (nunca mejor dicho) y rosas en Roma.En el piso éramos, pues, cuatro. Bueno... éramos cuatro quienes pagábamos religiosamente cada mes el alquiler a nuestra casera, pero había dos más que no teníamos más remedio que considerarlos como partes integrantes de aquella casa de locos en que se convirtió aquel pisillo en Via Giovanni Battista Bodoni 6, en el barrio del Testaccio. Me refiero, lógicamente, a Cris y a Charli. Era raro el día que no cenaban en casa (pasta con atún y tomate, claro está), y la verdad es que sin ellos la cosa no hubiera sido igual. Qué hubiéramos hecho sin los chismorreos sobre si Cris y Albert estaban liados o sin las discusiones entre Charli y su novia María. De María debo hacer honor a la verdad, y es que, a pesar de ser una persona tan diferente a mí, me fui de Roma con la sensación de que era la que mejor me comprendía, además de la única que se atrevía a hablar de política conmigo, y a pesar también de que no compartíamos demasiado en este campo.Mención especial merecen las sesiones guitarreras con Juan y Charli al toque y con un servidor al cante, con la colaboración siempre imprescindible de Alfonso en los coros en el tema que se acabó convirtiendo en la banda sonora del Erasmus, aquel “Azul” de Antonio Vega. Nunca olvidaré el día en que despedimos a Juan (el primero del grupo para el que se acabó el Erasmus) y nos pusimos a tocar la canción en la facultad de Ingeniería. Si no llega a venir uno de los vigilantes para que nos callásemos fijo que acabamos todos y todas llorando. De vez en cuando siento la necesidad de poner en casa esta canción, y como por arte de magia un montón de recuerdos romanos invaden mi cabeza. No sé si seré el único a quien le pasa, pero me da que no...Seguimos con la gente. En la calle de al lado, mis Madriles: Ana, Mónica y Graciela. Ya saben ellas el cariño que les llegué a coger en aquel Erasmus. También saben que no era capaz de que pasara un solo día sin verlas. Si ellas no pasaban por casa, antes de cenar tenía yo que ir a visitarlas. Aquello se convirtió en una necesidad casi fisiológica, y mira que queda fea esta expresión... Qué hubiera sido de aquel Erasmus sin las cosas de las Madriles, sin aquellos pasteles de aserrín (ya sabéis a qué me refiero...), sin aquellas noches en la plaza comiendo helados... Y encima he tenido la suerte de verlas en su hábitat natural, en Majadanonda...Después teníamos a dos especímenes catalanes de difícil catalogación: Pere y Enric. Del primero, destacar mi admiración hacia su capacidad para el arte del ligue (y esto lo dice un tío patético con las chicas como soy yo, aunque debo decir que voy mejorando...), y que además fue capaz de traerse a Barcelona a una romana, con la que creo que sigue... Enric era el buenazo del grupo (junto con Alfonso, eso sí), uno de esos tíos que era imposible ver mosqueado y que siempre estaba de buenas. Además, gracias a Pere y Enric tuvimos la suerte de asistir a alguna de las fiestas que montaba el amigo Steffano en su piso de Santa Maria Maggiore.Otro personaje que interactuaba con los de nuestro grupo era Joanda, uno de los integrantes del Piso de Gran Hermano (no me detendré a analizar uno por uno a los habitantes de aquella casa, porque me da la sensación de que necesitaría muchas líneas). Joanda fue uno de los primeros que conocí en Roma, repartiendo propaganda al lado de la “mensa” de Policlínico. Después, fue una de las personas que me introdujo en la Noche Madrileña ya de vuelta del Erasmus y en mi añito en la capital de España.Después, la gente del Piso de los Sevillanos. ¿Qué puedo decir de todos ellos? En la primera habitación según entrabas encontrabas a José Antonio y Servando. La verdad es que con ellos dos no traté demasiado, pero aún me acuerdo de aquel día en que Servando nos acompañó todo el día a Juan, Riki y a mí, por la mañana a ver un partido de Italia del Mundial a Piazza Farnese y por la tarde al cine (con nuestras botellitas de vino, cómo no) a ver Spiderman.En la segunda habitación, Paloma y Riki. Aún a día de hoy me sigo preguntando cómo pudieron compartir habitación estos dos personajes. Y es que tela con la Paloma, tela con el carácter de la sevillana, aunque en el fondo no era tan fiero el león como lo pintaban... En Sevilla me he dado cuenta de ello. De Riki poco que decir. Suerte tuvo de que en Roma no había costo casi nunca, que si no me parece que no hubiera podido sobrevivir a la vida Erasmus, y esto lo he podido comprobar en las visitas que he hecho a Sevilla y la vida que lleva allí mi amigo el cordobés... Menudo personaje el Riki; pocas personas conozco que sean capaces de pillar la mochila y la tienda de campaña y desaparecer durante dos semanas por el norte de Italia, y encima solo. Decir que tengo el honor de ser el único exErasmus que ha visitado a Riki en su pueblo de origen, Aguilar de la Frontera (Córdoba). Tela...En la habitación del fondo, Dani y Julia. A Dani lo he visto más durante mis visitas a Sevilla (que ya han sido unas cuantas en los últimos tres años, ¿verdad Julia?) que durante el Erasmus, y es que mira que era difícil sacarlo de casa y de su ordenador portátil... Un tío de puta madre en definitiva, uno de los personajes que de verdad me hubiera gustado conocer un poco más en Roma (peaso Betis que tenemos este año Dani...). Y por último Julia. A Julia le podría dedicar un artículo entero, pero eso lo haré otro día. De esta sevillana solamente puedo decir cosas buenas, y es que a pesar de los 1000 kilómetros que hay entre Mataró y Sevilla es seguramente la exErasmus con la que más tiempo he pasado después del Erasmus. Julia es una de esas personas con las que no cuesta nada abrirse, y la verdad es que desde el principio tuvimos buena conexión. En su casa la verdad es que cada vez que voy me siento en familia, y me da la sensación de que ya estoy tardando en bajar a hacerles una visita. Lo siento Julia, te costará librarte de mis visitas inoportunas, pero es que para mí ir a Sevilla sabes que supone una necesidad de primer orden.Podría escribir mucho sobre cada uno de aquellos amigos y amigas que hice en el Erasmus, pero creo que con esto es suficiente. El otro día, leyendo las experiencias Erasmus de otro blogger de Mataró, Eloi Aymerich, me vi en la obligación de escribir algunas reflexiones acerca de aquella experiencia que yo también viví hace ya tres años. La verdad, me he puesto a escribir y me está costando parar, y sé que cuando me pongo a pensar en aquel Erasmus me asaltan recuerdos que creo que me será imposible borrar en la vida. Supongo que esto nos pasa a todos y a todas quienes compartimos (fijaos en este bonito verbo: compartir) aquella experiencia. Solo decir que, a pesar de la distancia, a pesar del tiempo, y a pesar de todo, nunca podré olvidar aquella Roma del 2002. Y aquella Roma para mí fue toda esta gente que me ha dado por recordar hoy. Y es que las ciudades, y los países, y el mundo, no son más que eso: GENTE. Y sobre todo gente a la que se quiere. A la que no se puede olvidar.
Pla Jove x Mataró 2004-2008
La setmana passada es va presentar el Pla Jove x Mataró 2004-2008. Aquest pla inclou 80 actuacions en matèria de joventut que serviran per satisfer diferents necessitats dels i les joves de Mataró, i es planteja donar un nou impuls a les polítiques de joventut a la nostra ciutat. Aquestes actuacions estan classificades en diferents àrees temàtiques: autonomia (ocupació, educació, habitatge, mobilitat, salut i informació), promoció de la creació juvenil (eines per a la producció, música, convocatòries, promoció de nous creadors, etc.), oci i dinamització (Ciutat jove, dinamització d'estudiants, oci alternatiu, esport i campanya d'estiu) i participació (Consell Municipal de Joves, fòrum, associacions, viver d'iniciatives juvenils, diversitat i convivència).Es tracta d'un pla de joventut agosarat i ben treballat, amb actuacions concretes amb terminis d'aplicació concrets, cosa que fa que un hipotètic incompliment dels polítics no permetria deixar pas a justificacions ambigües. De totes formes, tot i que és veritat que des de l'Ajuntament s'han d'implicar en l'aplicació de les actuacions previstes i la dotació de recursos, som els i les joves els qui hem de vetllar pel compliment del pla i treballar des de les nostres entitats per tal que tot plegat tiri endavant. No podrem demanar explicacions als polítics si després nosaltres no hi treballem.Aquest és un pla que ha tingut un procés d'elaboració veritablement participatiu, i puc constatar que qui no ha participat en aquesta elaboració ha estat perquè realment no ha volgut. Ha hagut comissions de treball, s'han distribuït butlletes de participació per tota la ciutat, s'han fet entrevistes a infinitat de persones... Qui digui que no ha existit un procés participatiu simplement mentirà. Resulta molt fàcil criticar des del sofà de casa, però ja sabem que hi ha gent a la nostra ciutat que critica i critica sense aportar res i, sobretot, sense treballar ni participar.A partir d'ara els i les joves que hem participat en l'elaboració d'aquest pla (i els que no també) haurem de vetllar pel seu compliment i ens mostrarem exigents amb els polítics, especialment amb el nou regidor de Joventut, Ivan Pera. Esperem que la feina feta no quedi en paper mullat i aquest pla serveixi per millorar les condicions de vida del jovent mataroní.Web del Pla Jove x Mataró 2004-2008Web Jove de l'Ajuntament de Mataró
Antiamericanisme
Feia temps que volia escriure algunes reflexions sobre un fenomen força estès en determinats àmbits de la nostra societat, i que no és altre que l'anomenat antiamericanisme. Sobretot en determinats sectors d'esquerres es té la idea (equivocada, segons el meu punt de vista) que per ser precisament d'esquerres s'ha de tenir un sentiment antiamericà, és a dir, un sentiment de rebuig vers tot allò americà, o millor dit, dels Estats Units d'Amèrica (un altre error és confondre Amèrica amb els EEUU, però en fi, aquest no és el tema…).Vivim en una societat on els tòpics ens envaeixen, i no ens costa gaire deixar-nos seduir per aquests tòpics. És més fàcil posar etiquetes a tothom per igual en funció del seus país o regió d'origen, ètnia, sexe o qualsevol altra condició personal o social que no pas analitzar cada persona per separat i segons les seves condicions individuals. Així, no és difícil sentir comentaris del tipus "tots els moros són…", "tots els madrilenys són…", "totes les dones són…", "tots els catalans són…", etc. Sempre he cregut que aquests tòpics desapareixen ràpidament quan comences a conèixer gent de diferents origen i condició, o com a mínim això és el que a mi m'ha passat.Pel que fa a aquest sentiment d'antiamericanisme a què em refereixo, començo a estar una mica tip de sentir comentaris del tipus "és que tots els americans són uns…", i us podeu imaginar que el qualificatiu que segueix és normalment de tipus pejoratiu. El que més m'emprenya és que aquests comentaris solen venir de gent que, curiositats de la vida, no han conegut mai cap americà o americana (dels Estats Units), sinó que es basen en la imatge que tenen de gent com el president Bush o algun actor, actriu o cantant d'aquell país. Circulen una sèrie de tòpics sobre les persones dels Estats Units força generalitzats, com que són gent ignorant i inculta, doncs es diu que no saben història ni saben situar en un mapa on es troba Espanya (ja no parlem de Catalunya). Aleshores jo faig la següent pregunta: quanta gent al nostre país sabria situar al mapa, per exemple, l'estat de Maine, de Washington o de Nebraska (noms que segurament els sonaran de les pel·lícules), o sabrien dir quin any es va signar la Declaració d'Independència dels EEUU, o explicar alguna cosa sobre qui va ser Abraham Lincoln. Segurament poca gent de tota aquella que fa ús dels tòpics antiamericans. El problema és que ens pensem que la nostra història i la nostra geografia són més importants que qualsevol altra, i qualsevol persona de qualsevol zona del món ha de conèixer-la, sense que nosaltres haguem de conèixer la aliena. Un altre error.Un altre tòpic diu que tots els americans (repeteixo, dels EEUU) són de dretes, són neoliberals, anticomunistes i antieuropeus. Aquests adjectius poden anar junts o per separat, tant és. Res més lluny de la realitat, doncs entre la gent dels EEUU hi ha, com arreu, gent de tota condició i tot tipus de pensament. Hi ha gent de dretes i gent d'esquerres, hi ha neoliberals i hi ha que no ho són pas, etc. El que deia abans, tendim molt a generalitzar sense cap base científica.Altre fet molt generalitzat és que se sol confondre país i govern. M'explico. Moltes vegades es parla de George Bush o del Govern dels EEUU (o de qualsevol altre país) i el poble o el país en sí com si fossin el mateix. Un exemple seria aquest: "EEUU va donar suport a la Guerra de Iraq", una afirmació que no es correspon gens amb la realitat, doncs qui va donar suport a la Guerra de Iraq va ser el Govern dels EEUU, en particular el President George Bush, i no pas el poble dels EEUU. Per tots és conegut el moviment anti-guerra que va haver a aquest país abans de la Guerra de Iraq, cosa que demostra que no tots els americans estaven a favor ni compartien la forma de pensar del seu president (que és el president de tots els americans, i ha estat escollit democràticament, això no ho posaré en dubte).He tingut la sort de conèixer una mica aquest país anomenat EEUU, de viure i treballar allà, cosa que em va permetre conèixer també persones del país, companys i companyes de feina sobretot, i la veritat és que aquests tòpics que circulen per aquí sobre els americans vaig poder comprovar que no es corresponien gaire amb la realitat, o potser és que va donar la casualitat que vaig conèixer gent que no tenia molt a veure amb l'americà tipus, però en fi, tampoc hi crec gaire en això de "l'americà tipus" (o "l'espanyol tipus", o "el català tipus", etc.). El cas és que la gent que vaig conèixer allà, gent majoritàriament de la meva edat, no diferia bàsicament gaire de la gent d'aquí, doncs compartíem gustos i aficions, preocupacions, etc., a més de feina (treballàvem tots i totes a la cuina d'un gran restaurant especialitzat en marisc a Ocean City, a l'estat de Maryland). Això sí, no compartíem idioma (havíem de comunicar-nos en anglès, i el meu anglès no és que sigui esplèndid, però en fi, suficient com per entendre'ns, ni tampoc molts costums culturals, però en fi, crec que això no deixen de ser accessoris). Una bona experiència, sí senyor. Ara em diran que una persona que viatja a Estats Units i que no censura els americans (això sí, no tindré cap inconvenient en censurar la tasca del president George Bush) no pot ser d'esquerres, però en fi, la ignorància és el que té… I si a sobre dic que tenim moltes coses a aprendre de la gent dels EEUU…En fi, sé que és molt difícil lluitar contra els tòpics, però l'única cosa que puc recomanar a aquesta gent que els fa servir és dir-los que viatgin una mica (i no em refereixo a passar 4 dies visitant museus), coneguin gent del país, i veuran com aquests tòpics deixen de creure'ls, segur. Algun dia parlaré dels tòpics sobre els espanyols (en especial sobre els madrilenys), en els que s'escuden moltes vegades els i les nacionalistes catalans per argumentar el seu ideari. Després d'haver viscut a Madrid i haver conegut molta gent d'allà no puc més que desautoritzar la gent que fa servir aquests tòpics. Però aquest tema el deixem per un altre dia.
Personajes del mundo (IV). Fidel Castro
Hay pocos hombres en el mundo que se hayan mantenido en primera línea de la política mundial durante casi 50 años, y uno de ellos es el Presidente de Cuba, Fidel Castro, quien no parece que vaya a dejar el mando hasta después de muerto. Desde que, con la Revolución Cubana, derrotara al régimen anterior el 1 de enero de 1959, ha permanecido en el poder sin que nadie haya sido capaz de echarlo.En su día, la Revolución Cubana tuvo un amplio apoyo popular, más allá de las fronteras del país caribeño, por su romanticismo, justicia y osadía. Aún hoy en día mucha gente (y no toda de ideología comunista) hace ostentación visible de la imagen del Che Guevara, figura indiscutible junto a Fidel Castro de la victoria de la Revolución sobre Batista, mientras que seguramente poca de esa gente hace lo propio con la imagen de Fidel, y creo que los motivos son más que justificados.Que alguien sienta admiración por la Revolución Cubana creo que es fácil de entender si se conoce qué fue aquella revolución, las expectativas que trajo y el apoyo popular que tuvo. Pero lo que ha venido después quizá no sea tan fácil de admirar, y por ello muchos de los que sentimos simpatías por el Che o por la Revolución no hacemos lo mismo con la figura de Fidel Castro, por más que algunos sectores de la izquierda, aún hoy en día, sigan admirándolo y exaltándolo cada vez que tienen ocasión. Parece que si no propagas tu admiración por el régimen (dictatorial) cubano y por Castro no tienes derecho a proclamarte de izquierdas en determinados ámbitos. Seguramente si el Che Guevara (esa figura aún hoy exaltada por el régimen castrista) viviera haría ya muchos años que se habría desmarcado de las actuaciones de Fidel Castro, y creo que es lo que cualquier persona demócrata (sí, demócrata, ese término del que tantas veces se apropia en exclusiva la derecha) y de izquierdas debería hacer: condenar el régimen que lidera Fidel Castro sin miedo a ser tachado de derechoso. No encuentro motivos para justificar muchas de las actuaciones de Castro (algunas otras son positivas, sin duda, y claramente de izquierdas, pero creo que en muchas otras se está comportando como tantos otros dictadores que ha habido a lo largo de la historia).Según el Informe 2005 de Amnistía Internacional (una organización poco sospechosa de hacer el juego al imperialismo), al finalizar el año 2004 "había por lo menos 70 presos de conciencia, la mayor parte de ellos recluidos desde la campaña de represión del movimiento disidente desatada en 2003 (…). Continuaron las amenazas y el acoso a disidentes y sus familiares. El embargo estadounidense y las medidas relacionadas con él siguieron teniendo un efecto negativo en el disfrute de toda la gama de derechos humanos en Cuba". Como se puede observar, sigue habiendo presos políticos en Cuba, algo que considero inaceptable e injustificable. Cualquier justificación de este hecho creo que sobra. En este Informe también se constata que "continuaba preocupando el estado de salud de muchos presos de conciencia. Según los informes, a algunos les negaban el acceso a atención médica adecuada y los mantenían recluidos en condiciones rigurosas, lo que, al parecer, había contribuido a sus enfermedades". Así pues, "en abril (de 2004), la Comisión de Derechos Humanos de la ONU aprobó una resolución en la que se deploraban las severas condenas de prisión impuestas a opositores políticos y periodistas detenidos en 2003". Además, sigue habiendo condenados a muerte en Cuba (entre 40 y 50 según el Informe 2005 de AI), algo que tampoco podemos aceptar. Más argumentos para mostrar nuestra repulsa al régimen castrista.Bien es cierto que el embargo de EEUU contra Cuba resulta inaceptable (también debemos mostrarnos firmes en nuestra oposición al embargo), y que quien sufre sus consecuencias es la ya de por sí castigada población cubana, pero este embargo no puede justificar determinadas actuaciones de Castro. Al final, siempre pagan el pato los mismos de siempre, es decir, las clases populares.Mientras tanto, el exilio cubano sigue esperando en Miami la muerte del dictador para desembarcar en Cuba (con el apoyo del Gobierno de EEUU) y hacerse con las riendas del país. Viendo quienes se apoderarán del Estado Cubano y quienes manejarán los hilos (creo que la mafia de Miami jugará un papel determinante), las perspectivas de futuro no son buenas, y seguramente el pueblo cubano, tras la muerte de Castro y la posible "democratización" del país, seguirá sumido en la pobreza. Temo que se vuelva a la situación pre-revolucionaria anterior a 1959, perfectamente recreada en la mítica película de Coppola El Padrino II, donde la isla no era más que un prostíbulo y una zona de recreo donde los estadounidenses adinerados pasaban los fines de semana. Las buenas expectativas que había en 1959 se han ido encargando Castro y los sucesivos gobiernos de EEUU de enterrarlas. El problema es que las que hay hoy parece que están muertas de antemano.
¡Campeones de Copa!

¡Olé ahí ese Beti güeno! ¡Campeones de Copa y clasificados para jugar la próxima edición de la Champions! La verdad, no se podía pedir más, y encima en el año del centenario de los Palangana... Enhorabuena a todos los béticos y béticas, ya iba siendo hora de celebrar algo que no fuera un ascenso. Daba gusto ver el sábado el Calderón teñido de verde, aunque fuera por televisión. Y es que ha sido una lástima que haya habido tantas pocas entradas disponibles para la afición bética. Si se hubiera jugado la final en el Camp Nou o en el Bernabéu, con el doble de capacidad que el campo del Atleti, fijo que la final no la hubiera visto por la tele...Qué envidia sana de los béticos y béticas que disfrutaron la victoria del equipo en el Vicente Calderón, y qué envidia también de quienes han estado en las celebraciones de Sevilla (me ha faltado el canto de un duro para bajar...). Quien hubiera podido estar el sábado por la noche en esa Plaza Nueva que he cruzado tantas veces, aunque nunca tan llena de gente... Dicen que la estatua de San Fernando quiere que la trasladen a la Puerta de Jerez, que allí se está más tranquilo, que hay mucho follón últimamente en la Plaza Nueva.En fin, disfrutemos del momento y demos la enhorabuena a todos los béticos y béticas: jugadores, técnicos, directiva (no tiene precio ver a este presidente que tenemos celebrando el triunfo...) y afición. Olé ahí. Musho Beti. Y viva er Beti manque pierda, aunque últimamente pierda poco...
Un nou partit no-nacionalista?
Foto: Marcel·lí Sàenz
Aquests dies ha sortit a la llum pública que un grup d'intel·lectuals catalans estan promovent la creació d'un nou partit no-nacionalista, entre els quals hi ha gent com Albert Boadella, Arcadi Espada, Francesc de Carreras o Félix de Azúa. El cas és que aquests intel·lectuals argumenten que hi ha un bon nombre de catalans i catalanes que no es troben representats per cap dels partits existents, ja que tots (inclòs el PP) són nacionalistes, cosa que obliga a la creació d'un nou partit que no ho sigui.
Penso que aquest grup d'intel·lectuals, sense dubte format per persones amb afany de protagonisme, s'equivoca. I argumentaré perquè. Està clar que en els últims temps els partits polítics teòricament no-nacionalistes representats al Parlament de Catalunya han fet un gir cap al nacionalisme. Em refereixo al PSC, ICV i PPC. Primer està el cas dels socialistes. Aquests van optar per mostrar-se més sensibles davant de temes que històricament havien estat reivindicats en exclusiva pels partits nacionalistes del nostre país (CiU i ERC), amb la intenció d'atreure vots de gent que normalment havia votat CiU però que se sentien decebuts pel paper d'aquests al Govern de la Generalitat. El mateix ha passat amb ICV, que ha anat afegint al seu discurs temes de tipus identitari, per tal d'atreure igualment electors que normalment haurien votat nacionalista. I el PPC no es lliura d'aquest gir al nacionalisme (que cada partit ha graduat a la seva manera), i un símptoma inequívoc d'això va ser afegir la lletra C a les seves sigles. A més, Piqué ha donat aquest matís catalanista al partit, i fins i tot ha arribat a declarar-se públicament catalanista. L'opció del PPC per girar cap al nacionalisme no pot amagar la intenció d'atreure votants descontents de CiU.
En fi, crec que qualsevol persona que segueixi l'actualitat política del nostre país ha pogut adonar-se en els últims temps d'aquest gir nacionalista del que parlo. Ara intentaré explicar perquè considero que Boadella i companyia s'equivoquen a l'exigir la creació d'un nou partit no-nacionalista. Al fer-ho, incorren en el mateix error en el que cauen els nacionalistes quan basen el seu discurs únicament i exclusiva en temes identitaris. La política personalment no l'entenc com una disputa entre nacionalistes i no-nacionalistes, sinó entre partits d'esquerra i de dreta. El conflicte social ha de primar sempre sobre el d'identitat. Les actituds identitàries les considero absolutament accessòries, tot i que no em considero insensible a les qüestions nacionals, si bé com a no-nacionalista les deixo en un segon pla. Està clar que determinats pobles i nacions han estat reprimits pel fet de tenir una identitat diferent a la de les autoritats repressores, i el cas de Catalunya durant el franquisme és un clar exemple (si bé qui va reprimir no va ser el poble espanyol -que també va patir la repressió-, sinó el feixisme encapçalat per Franco).
Boadella i companyia aposten per l'opció de crear un partit no-nacionalista, però encara no els he sentit a dir si un partit d'esquerres o de dretes, i aquí crec que és on radica el problema. De totes formes, crec que aquests intel·lectuals tenen raó al denunciar el gir nacionalista dels diferents partits teòricament no-nacionalistes, doncs crec que, especialment PSC i ICV s'estan centrant massa en temes d'identitat nacional, cosa que els està abocant a deixar de banda temes prioritaris de caire social. I crec que la gent que els va votar a les darreres eleccions, gent de la classe obrera majoritàriament (majoritàriament gent dels barris obrers de Cornellà, Santa Coloma de Gramenet, L'Hospitalet, Terrassa, Sabadell, Mataró...), no els van votar per tal que es centressin en temes identitaris, sinó en d'altres con la sanitat, l'educació o els serveis socials. Joan Coscubiela denunciava també aquest gir nacionalista en el seu brillant article El pujolisme després de Pujol (El País, 8-11-2004).
CiU s'ha atorgat històricament en exclusiva l'amor per la pàtria catalana. Qui no combregava amb CiU no era un autèntic català. Per ser català s'havia de ser nacionalista català, i es considerava (i encara es considera des de la dreta nacionalista catalana) que la gent que votava PSC, ICV o PPC no eren bons catalans, doncs votaven partits que depenien de Madrid i que es venien als interessos d'Espanya. I no ser nacionalista català significava automàticament ser nacionalista espanyol. Aquest argumentari ha calat força en la societat catalana, i crec que és la principal causa que fins i tot els partits teòricament no-nacionalistes hagin afegit elements identitaris als seus discursos, d'esquerra o de dreta. Crec que és un error, doncs els que no ens sentim nacionalistes no hem de tenir cap complex d'inferioritat amb els que sí ho són, malgrat que sigui políticament incorrecte no declarar-se nacionalista català. I tot i que això hi ha gent que creu que no està bé dir-ho, i molta gent no s'atreveix a dir-ho, jo no sóc nacionalista, i no per això deixo de sentir-me català ni soc menys català que els que sí ho són. No em considero un català de segona pel fet de ser fill d'immigrants i no sentir-me nacionalista.
Durant els anys 50 i 60 molts catalans d'adopció però originaris de la immigració de la resta d'Espanya van jugar un paper determinant en la lluita per les llibertats nacionals. Persones de CCOO (i del PSUC) com en José Luis López Bulla o en Cipriano García van ser molt importants en la identificació amb Catalunya de molta gent que venia de fora del país. La dita "és català qui viu i treballa a Catalunya" va poder calar precisament perquè alguna gent filla de la immigració s'ho va proposar. Gràcies a això al nostre país no va sorgir per exemple un sindicat nacionalista, cosa que sí va passar al País Basc, i d'això en tenen bona part de culpa les persones que lluitaven contra el franquisme des de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Gent com, repeteixo, en José Luis López Bulla o en Cipriano García, amb noms i cognoms sense pedigrí catalanista. Caldria recuperar els textos que va escriure en Cipriano sobre la qüestió nacional, crec que servirien de molt ajut a moltes persones d'esquerres que actualment les veig una mica perdudes en aquest assumpte.Desconec si aquesta iniciativa de Boadella i companyia es traduirà en alguna cosa, però està clar que si s'acaba creant aquest "Partit No Nacionalista" l'única funció que tindrà serà precisament la de treure vots a partits com PSC, ICV o PPC, i no pas a CiU o ERC, amb la qual cosa contribuiran a que els partits nacionalistes tinguin més pes al Parlament. Esperem que aquesta iniciativa quedi en això, en una simple iniciativa, i que els promotors s'acontentin amb haver estat protagonistes per un dia en el món de la política.
Rafa Nadal. Ha nascut una estrella?
Rafa Nadal, en un moment de la final de Roland Garros (5-6-2005). Foto: Reuters
Rafa Nadal s'ha proclamat campió de Roland Garros amb tan sols 19 anys i 2 dies, en la seva primera participació al torneig francès. La claredat amb la que s'ha imposat als seus rivals (Burgsmuller, Malisse, Gasquet, Grosjean, Ferrer, Federer i Puerta) no fa més que donar la sensació que estem davant un jugador que pot marcar una època en això del tennis. El mític John McEnroe deia l'altre dia que feia molt de temps que no sortia ningú com en Nadal en el panorama del tennis internacional.Segurament encara és d'hora per dir que en Rafa és la nova estrella del tennis mundial, però sabem que som molt donats a fer dels nostres esportistes estrelles a la primera de torn. Ara ens tocarà esperar, i si la cosa no es torça segurament en Rafa Nadal continuarà guanyant títols, però no comencem a pressionar al nano... De moment, ja va ser l'heroi de la final de la Copa Davis 2004 que va guanyar Espanya, i ara ja té el seu primer títol del Grand Slam, però el que dic: paciència. Enhorabona Rafa!
Matí de diumenge amb el motociclisme
Valentino Rossi, durant la cursa que ha guanyat a Mugello
Avui diumenge s'ha celebrat a Mugello el Gran Premi d'Itàlia de Motociclisme i, com no podia ser d'altra forma, me l'he empassat sencer a través de la televisió. En 125, una cursa d'aquelles que fan afició, com la majoria a aquesta categoria. Cursa disputada de principi a fi, amb un nodrit grup de pilots al davant durant les 20 voltes. Llàstima que a la darrera corba, just abans d'enfilar cap a la línia de meta, els dos pilots que dominaven, el finlandès Kallio i el valencià Faubel (quina pena, Hèctor!), han caigut al terra en una impresionant lluita. Finalment, l'hongarès Talmacsi s'ha endut el Gran Premi. El suïss Lüthi i el català Olivé han completat el podi.En 250, l'amic Dani Pedrosa ha tornat a guanyar amb autoritat, tot i que la cursa no ha estat fàcil per al de Castellar. De nou un grup nodrit de pilots al capdavant, amb Lorenzo, De Angelis i Stoner intercanviant-se la primera posició amb Pedrosa al llarg de les 23 voltes, però al final, i com ja va sent un costum, en Dani ha decidit tirar milles i arribar tot sol a la meta. El mallorquí Lorenzo ha arribat segon i De Angelis tercer. Pedrosa comença a distanciar-se en la classificació del Mundial, i sembla que va cap al seu tercer títol consecutiu (ara en té un a 125 i un altre a 250).
Pedrosa, camí de la victòria a MugelloPer acabar, el plat fort, la cursa de Moto GP. Teníem ja ganes de veure guanyar a en Sete Gibernau, però sembla que aquest any no està gaire fi. Ha tornat a caure quan tot just començava la cursa, i com és habitual en Valentino Rossi no ha fallat i ha tornat a guanyar. El seu adversari més dur ha estat avui en Biaggi, però no el suficient com per disputar-li la victòria. Tercer ha estat el també italià Capirossi.En fi... sembla que ens haurem de resignar a veure de nou en Rossi guanyant un altre mundial. De totes formes, ens hem de treure el barret davant El Doctor. A veure si la temporada que ve, amb en Pedrosa a la màxima categoria, hi ha algú que li pugui fer ombra seriosament. De moment, seguirem disfrutant de les curses d'aquest Mundial, i la propera la tindrem al costat de casa, a Montmeló.
Gracias, Ismael
Quería dejar constancia en este blog del concierto que Ismael Serrano dio en el Auditori de Barcelona el pasado miércoles 1 de junio, al que tuve el privilegio de asistir. Creo que quienes fuimos a ver al cantautor madrileño no podíamos salir más satisfechos de lo que lo hicimos. Primero, porque, como siempre, Ismael no defraudó a los y las asistentes. Es de esos artistas que lo dan todo sobre el escenario, de aquellos que se entregan a su público, además de conseguir conectar desde el primer momento con éste.Segundo, porque hizo un repaso exhaustivo (el concierto duró exactamente tres horas) de toda su discografía, con lo que resultó complicado que algún espectador se quedara con las ganas de escuchar su tema (y mira que Ismael tiene temas...) preferido.Tercero, porque, como viene siendo habitual, Serrano se rodeó de unos excelentes músicos, y los buenos músicos son aquellos que tienen la capacidad de lucirse en los directos, como así hicieron en este concierto.En definitiva, un concierto delicioso el que tuvimos la ocasión de disfrutar en el Auditori, un marco ciertamente difícil de superar. Esperamos seguir disfrutando durante mucho tiempo de la música de Ismael Serrano. La verdad, necesitamos cantautores como él en estos tiempos difíciles para quienes buscamos en la música algo más que música. Hoy es siempre todavía.