Personajes del mundo (VII). Fernando Alonso

El pasado domingo, por fin, Fernando Alonso se convirtió en el primer español Campeón del Mundo de Fórmula 1. No me considero un seguidor de este deporte, ni tan siquiera ahora que tanta gente se ha apuntado al carro, pero sí debo reconocer que en las últimas temporadas, desde la explosión del Fenómeno Alonso, he visto alguna que otra carrera, algo que, si me lo hubieran dicho hace tan sólo unos años, no me lo hubiera creído. El domingo pasado, además, Alonso consiguió que viera por primera vez en mi vida una carrera de Fórmula 1 entera, de principio a fin. El caso es que unos cuantos amigos y amigas subimos al Mataró Parc el domingo por la tarde y, sentados en una mesa del Sports Bar, nos tragamos, primero, toda la segunda parte del partido del Madrid (para colmo tuve que aguantar la victoria de los merengues), y después, la carrera de Alonso. En total, tres horas sentados ante la pantalla gigante, si bien la buena compañía hizo que no supusiera ningún martirio.
Desde este blog me gustaría dar la enhorabuena a Alonso por el mérito indiscutible que supone ser Campeón del Mundo de Fórmula 1, máxime siendo el chaval de un país como el nuestro, donde no existía ninguna tradición en dicho deporte. Si dentro de unos años, con Alonso ya retirado, en España se continúa siguiendo la Fórmula 1, el principal culpable será precisamente Alonso. Que hoy en día en España haya aficionados, en mayor o menor medida, al motociclismo, al tenis, al golf o a los rallies se debe, fundamentalmente, a la exitosa labor de deportistas como Ángel Nieto (creo que Nieto debería haber ganado este año el Príncipe de Asturias, pero mi condición de aficionado al motociclismo me convierte en un observador completamente parcial), Manolo Santana, Arantxa Sánchez Vicario, Severiano Ballesteros o Carlos Sainz, por citar tan sólo unos cuantos. Y a Alonso, a pesar de no ser el primer piloto español de Fórmula 1, se le puede considerar el pionero en la generalización de este deporte como fenómeno de masas. Se dice que incluso se ha convertido en el segundo deporte preferido en nuestro país, por detrás lógicamente del fútbol.
Fernando Alonso, además, se está convirtiendo en un modelo a seguir para la juventud de nuestro país. Esto hace que la responsabilidad del deportista vaya en aumento, y creo que el propio Alonso se está percatando de ello, algo que hace que deba mesurar en extremo todas sus acciones, dentro y fuera de los circuitos. Hasta ahora, la actitud del chaval me parece intachable.
En fin, que enhorabuena a Alonso y enhorabuena a todos y a todas quienes, como yo (para qué negarlo) se han alegrado de su victoria en el Campeonato de del Mundo de Fórmula 1 2005. Esperemos que sigan los éxitos y que lo de este año no haya sido una casualidad. Enhorabuena Fernando.

Reblogució

Durant els últims anys estem assistint a una veritable revolució en els mitjans de comunicació, on internet està jugant un paper central. La xarxa ofereix múltiples avantatges: immediatesa en l’emissió i recepció d’informació, possibilitat d’accedir-hi des de qualsevol lloc del món on hi hagi un terminal d’accés a internet, etc. Això, fins fa poc, no ho podien oferir ni els diaris, ni la ràdio, ni la televisió convencional.
A més, internet és un mitjà molt difícil de controlar per part del poder, ja sigui estatal o econòmic. M’explico. La xarxa ofereix l’oportunitat, a qualsevol que vulgui (no cal dir que em refereixo a qualsevol que hi tingui accés i que sàpiga fer-la servir), de dir la seva, d’opinar, de publicar, etc., sense passar censura i amb la possibilitat que et puguin llegir des de qualsevol part del món de forma immediata.
Darrerament, amb aquesta revolució de la que parlo, ha aparegut un fenomen veritablement curiós, que no és altre que la contínua publicació de weblogs personals (més coneguts com blogs), un fenomen que va creixent exponencialment i que no sabem ni quan ni com acabarà. Mitjançant el blog la persona que el publica pot penjar a la xarxa el que vulgui, dir la seva, opinar, i a més els potencials lectors del teu blog poden opinar sobre el que escrius. Això, sense internet, no hauria estat possible. Que qualsevol pogués publicar sense passar censura i per a tot el món, fa tan sols uns anys, hauria estat una utopia. Els mitjans de comunicació tradicionals no ho permetien. Però les utopies, de vegades, esdevenen realitats. Ara, si tens un blog, pots anar escrivint quan vulguis el que vulguis, i qui vulgui ho pot llegir, ja sigui el veí de sobre, un amic de Madrid o un noi que no coneixes de res i que viu a Austràlia. Als Estats Units, darrerament, s’està parlant fins i tot de “reblogució”. Un fenomen que, mica en mica, s’està produint també al nostre país.
Deia abans que internet és molt difícil de controlar per part dels poders establerts. Això és una evidència. I els blogs, darrerament, estan jugant un paper que podríem anomenar de “contra-poder”. Per què dic això? Determinats blogs, per la notorietat de la persona que el publica o perquè simplement s’han guanyat una fama, reben milers de visites cada dia. Alguns, fins i tot, exerceixen una influència en la gent molt major que altres mitjans de comunicació tradicionals. I ara, persones que no tenien veu als diaris, ràdios o televisions de tota la vida (principalment perquè el poder no ho volia), sí que la tenen, i això els permet influir en l’opinió pública, en major o menor mesura.
Internet és un mitjà que hem de fer servir, que hem d’exprimir. És un mitjà que ha permès que col·lectius que abans no tenien veu, ara la tinguin a un preu assequible, sense censura, amb immediatesa i amb un públic potencial de molts milions de persones a tot el planeta. I els blogs crec que són una gran oportunitat. A mi, per exemple, sempre m’havia agradat escriure, però allò que escrivia no ho podia publicar, ja fos perquè no tenia la suficient qualitat com per aparèixer a un mitjà tradicional, perquè no interessava a ningú o perquè hi havia pocs mitjans i molta gent que volia publicar. Ara, amb el meu blog, publico el que vull i quan vull, i ningú no m’ho censura. A més, ho pot llegir molta gent. Aquest fenomen, crec, és una oportunitat per la democràcia, per l’avenç i el progrés del nostre sistema democràtic. La pluralitat de mitjans, i els blogs els considero un mitjà més, no poden fer més que ajudar a donar una visió més àmplia de la realitat, amb una de les principals virtuts que tenim les persones: la virtut d’opinar. El fenomen dels blogs potser és encara marginal, potser és només una moda que ha aconseguit seduir a uns quants, no ho sé... Però és un fenomen que, sense dubte, està donant i donarà molt a parlar. Temps al temps.

Buongiorno, notte

Hace unos días fui al cine a ver "Buongiorno, notte" ("Buenos días, noche"), de Marco Bellocchio, siguiendo las recomendaciones de los amigos Salicrú, Safont y Amat, todos ellos miembros de la blogosfera de Mataró. La película trata sobre el secuestro y asesinato en 1978 del entonces primer ministro italiano, el demócrata-cristiano Aldo Moro, a manos de la organización terrorista de las Brigadas Rojas. Se trata de uno de los momentos más dramáticos de la historia contemporánea de Italia, un caso que, aún hoy, 27 años después, sigue envuelto de misterio.
A lo largo de la película, Bellocchio realiza una descripción magnífica de la cotidianeidad tanto de la vida de Aldo Moro como de sus secuestradores (en esta historia aparecen cuatro, una chica entre ellos) durante los largos días de cautiverio del presidente. Para relatar la historia, el director se centra en la visión personal de Chiara, una de las secuestradoras, quien a través de sus bellos ojos de mujer italiana (qué bella es la mujer italiana, y qué afortunado me siento de haber disfrutado de esa belleza durante el tiempo que viví en Italia…) describe las sensaciones de ser uno de los verdugos de Aldo Moro. Chiara, una joven de poco más de veinte años, siente, vive, trabaja, ama, llora… Y todo ello a pesar de formar parte de una banda terrorista como las Brigadas Rojas y tener secuestrado nada más y nada menos que al presidente del gobierno de la nación. Chiara, y también sus compañeros terroristas, sienten, viven, trabajan, aman, lloran…, pero aprisionados por el fundamentalismo de la ideología radical de las Brigadas Rojas, un fundamentalismo que no les deja ver la realidad en la que viven, que les tapa los ojos ante la barbarie y el terror. Este fundamentalismo les llevó a condenar a muerte a Aldo Moro y asesinarlo a sangre fría. Y yo me pregunto: ¿quiénes eran ellos, ni nadie, para condenar a una persona a muerte?
La historia puede parecer pasada de moda, quizás 27 años son muchos, pero aún hoy en día hay quien, prisionero del fundamentalismo de la ideología radical, se cree con el privilegio de disponer de la vida de otra persona para conseguir un fin que, mirando la realidad, es imposible de alcanzar. Y aunque se pudiera alcanzar, si para ello es menester matar, mejor olvidarse… Al menos eso pienso yo. Espero que llegue el día en que no haya ninguna brigada roja que se crea con el derecho de matar a un aldo moro, o a cualquier otra persona.

El mig mandat d'ICV a Mataró

Ja portem mitja legislatura a l'Ajuntament de Mataró, i des d'ICV ens hem proposat fer una valoració d'aquests dos anys que portem al govern. I com que no ens hem d'amagar de res i ens sentim orgullosos de la nostra feina, ahir vam presentar aquesta valoració davant els mitjans de comunicació de la ciutat.
El que portem de mandat no podem dir que hagi estat una bassa d'oli, ni molt menys: canvi d'alcalde, dimissió del cap del Grup Municipal d'ERC, etc., que han comportat canvis significatius en el sí del govern municipal. Pel moment, el company Jaume Graupera és, amb l'Esperalba (CiU), l'únic cap de llista que es manté al peu del canó a l'Ajuntament, doncs en Manuel Mas (PSC) va marxar de diputat al Congrés, en Joan López (PP) al Parlament, i en Toni Civit (ERC) a casa seva. Això, penso jo, demostra que a ICV vam encertar a l'hora d'escollir candidat a l'alcaldia, doncs ja sabíem que en Jaume no plegaria amb la feina a mig fer, cosa que sí han fet uns altres, per un motiu o un altre. I això, sens dubte, ens ha portat a contribuir decisivament en l'estabilitat d'aquest govern tripartit.
El cas és que ICV ens vam presentar a les eleccions del 2003 amb un programa on marcàvem dotze prioritats, dotze punts que consideràvem innegociables a l'hora d'entrar en un hipotètic govern. Doncs bé, ara creiem que és un bon moment per valorar com portem aquests dotze punts, ara que ja portem la meitat del camí recorregut. El cas és que la valoració que fem és positiva, però no podem amagar que en determinats aspectes, com per exemple en el tema de l'economia submergida o la participació ciutadana, ens hauria agradat avançar més. I no podem donar l'excusa que això no depèn només de nosaltres, que hi ha dos partits més al govern, etc. El cas és que som corresponsables en les decisions d'aquest govern, i ens sentim copartíceps tant dels èxits com dels fracassos que es puguin obtenir, amb lleialtat i voluntat de cooperació. I això, a hores d'ara, sembla que no tothom ho ha entès, ni tan sols algun ex-membre (per sort "ex") d'aquest govern de la ciutat, que no s'està de criticar obertament al seu blog la tasca del meu company Jaume Graupera, potser deixant-se endur per l'enveja o la resignació que ha de suposar que els companys del PSC no comptin amb tu i t'enviïn a vegetar al Consell Comarcal. Per sort no tots els companys i companyes socialistes són així. Jo personalment he tingut l'oportunitat de treballar amb l'Alícia Romero i l'Ivan Pera i només puc dir coses positives d'ambdós. Pel que fa a l'alcalde, en Joan Antoni Barón, tinc la impressió que hem sortit guanyant, i no perquè en Mas em semblés un mal alcalde, sinó perquè crec que feia temps que calia un canvi en la figura més representativa de la ciutat, i és que eren ja molts els anys que portava en Mas com a alcalde. Des d'aquí només puc fer que encoratjar en Barón a seguir treballant per la ciutat, em consta que per dedicació i ganes no serà.
Si ens centrem en les regidories que tenim ICV (Cultura, Educació i Ciutat Sostenible), dirigides per en Jaume Graupera, en Pep Comas i la Kitty Guirao, respectivament, no em puc estar de dir que em sento orgullós de la feina que estan duent a terme els meus companys.
En Jaume ha demostrat que aquesta política de "pluja fina", com ell diu, comença a donar els seus fruits. Com a exemples tenim el Festival Cruïlla de Cultures, si bé és de justícia reconèixer la tasca de la Casa de la Música Popular, veritable motor de la iniciativa. Haver tingut l'oportunitat de gaudir en un mateix mes a Mataró de la música de Diego El Cigala, Maceo Parker o Yossou N'Dour, per citar només tres exemples, no és una cosa a la que estiguem acostumats els mataronins i mataronines. A més, el cost per a les arques públiques ha estat mínim. Després tenim el Pla d'Equipaments Culturals, un bon pla, sí senyor, tot i els intents de torpedeig per part de l'oposició, entestada patèticament en postular-se en contra de tot. Ja s'ho trobaran...
Pel que fa a Educació, amb en Pep Comas al capdavant, s'ha actuat amb valentia i responsabilitat, i és que estar al govern, tenir capacitat de decisió, implica precisament això, decidir, i fer-ho amb totes les conseqüències. Parlar i parlar des de l'oposició o fins i tot des de fora de l'Ajuntament és molt fàcil, però quan s'està al govern s'ha d'actuar, i això és el que ha fet en Pep Comas, actuar amb determinació, tant en conflictes com el que van protagonitzar fa cosa d'un any les mestres de les escoles bressol com ara fa poc amb el tema dels barracons. Pel que fa al primer tema, l'actuació d'en Pep ha possibilitat que més nens i nenes puguin accedir a les escoles bressol municipals mantenint una bona qualitat en l'ensenyament, i pel que fa als barracons, tema amb el qual és molt fàcil fer demagògia opositora, la seva col·locació al Parc Central ha possibilitat que aquest nou curs hi hagi més places escolars a la nostra ciutat. Curiós és que els qui critiquen aquesta actuació no ofereixen alternatives viables... En acabar la legislatura, l'educació a Mataró haurà notat positivament la mà d'en Pep Comas i d'ICV, i a la nostra ciutat tindrem dues noves escoles bressol i hi haurà una altra més en projecte, entre moltes altres coses.
A Ciutat Sostenible, la Kitty continua treballant a l'ombra, sense la repercussió mediàtica d'altres àrees, però avançant en temes com l'Agenda 21, la recollida de brossa, les plaques solars, etc., posant l'èmfasi verd que cal en aquest govern, un èmfasi que, com no podia ser d'altra manera, s'encarrega de posar ICV. A més, la Kitty presideix el Pla Integral de Cerdanyola, un tema que, sense dubte, donarà que parlar i que, amb l'esforç de tots i totes, i no només dels polítics, ajudarà a millorar el principal barri de la ciutat.
Queden encara dos anys de mandat, dos anys que seran durs i amb molta feina per fer. De totes formes, això no serà un handicap per als nostres tres regidors, que continuaran treballant per la nostra ciutat, amb lleialtat, corresponsabilitat i voluntat de cooperació dintre del govern municipal. Dos anys que potser alguns altres aprofitaran per fer campanya electoral, però que nosaltres, amb la responsabilitat que comporta estar al govern, dedicarem a seguir treballant. Que ningú no tingui cap dubte.

Princesas

El pasado fin de semana fui al cine a ver "Princesas", la última película de Fernando León de Aranoa. Para empezar diré que me defraudó, sin que esto quiera decir que no me gustara o que me pareciera mala. El caso es que, después de las tres películas anteriores (las tres las tengo en DVD y las he visto en multitud de ocasiones), me esperaba algo más. Cierto es que la historia que cuenta es complicada (no creo que sea nada fácil sumergirse en el mundo de la prostitución, y mucho menos para un director de cine), pero viendo la película no tuve la sensación de que el director consiguiera acercarse a la realidad de lo que pretendía retratar, que creo que era una de sus pretensiones. Creo que los dos personajes principales se quedan en una caricatura, si bien el buen trabajo de las dos actrices hace que la credibilidad de la historia aumente. De todas formas, cabe aplaudir la valentía del director a la hora de encarar temas tan peliagudos como la prostitución o la inmigración, algo que, ciertamente, falta en nuestro cine. En este aspecto León de Aranoa sigue en su línea: compromiso social y sensibilidad descriptiva.
"Familia", su ópera prima, era una original historia de la que se podían extraer diferentes moralejas, pero no creo que la intención del director fuera plasmar ninguna realidad social. Creo que es una película que con los años voy apreciando más, por ello de vez en cuando la visualizo. En "Barrio", otra de sus películas, una de mis preferidas por cierto, creo que tampoco consigue plasmar la realidad de un barrio obrero (yo he sido un chaval de barrio obrero y las situaciones que vivían los tres protagonistas de la película me parecían inverosímiles, así como los diálogos que mantenían), pero el relato era capaz de conmover a cualquiera, algo que creo que no consigue con "Princesas". Y en "Los lunes al sol", para mi gusto su mejor película, y con diferencia, creo que sí consigue plasmar de forma acertadísima una realidad como es la de los parados en riesgo de exclusión social, y creo que la historia se hace creíble a la vez que conmovedora. Un peliculón, vamos; además, tuve la suerte en mi etapa madrileña de asistir a una sesión de la película comentada por el mismo Fernando León en persona, en la Facultad de Ciencias Políticas y Sociología de la Universidad Complutense de Madrid.
Quizá tendré que volver a ver "Princesas", quizá sea de esas películas que a medida que la ves una y otra vez la acabas apreciando en toda su dimensión. La primera impresión aquí queda. A lo mejor dentro de un tiempo me retractaré de estas palabras. Como no soy crítico de cine ni pretendo serlo, me puedo permitir el lujo de decir lo que me dé la gana.

La Diada com a instrument de confrontació

Quina pena em fa veure com determinada gent fa servir la Diada com a instrument de confrontació entre les persones que formem això que anomenem Catalunya (sí, sí, les persones som les que formem Catalunya, i no les muntanyes, els rius i les pedres, la Terra, en majúscules, com a alguns els agrada dir...). Pena dic, però més aviat fàstic és el que vaig sentir quan alguns racistes van xiular la Mayte Martín quan va fer la seva actuació en l'acte institucional de la Diada que el Govern de la Generalitat va organitzar al Parc de la Ciutadella. Crec que sobren els comentaris.
Fins i tot a un article del diari Avui que signava un tal Albert Sàez es criticava que la Mayte Martín cantés flamenc (en castellà, lògicament) en aquest acte, argumentant que el flamenc fa massa regust a franquisme. Ai senyor, si sabés vostè quants andalusos (i no només andalusos) amants del flamenc van patir la repressió, la gana, la tortura, la mort... durant el franquisme no diria aquestes bestieses... El cas és que molts es pensen que el franquisme va ser un règim d'Espanya contra Catalunya. El que fa la ignorància... Si sabessin quants d'aquests que ara pengen la senyera (i fins i tot l'estelada) els 11 de setembre i els 23 d'abril quan vivia el dictador penjaven la bandera espanyola amb l'àliga... I a sobre molts d'aquests tenen la barra de donar lliçons d'antifranquisme. Quin fàstic...
Fàstic també em va fer veure als informatius com un grup de brètols va agredir al Fossar de les Moreres la gent d'ERC (de les JERC principalment) que fins allà s'havia apropat. El cas és que aquests brètols, que no se'ls pot dir d'una altra manera, es creuen amb el dret d'agredir a qualsevol que no pensa com ells, en aquest cas titllant la gent d'Esquerra de botiflers (molts no saben ni què vol dir aquesta paraula, però en fi...) pel simple fet de formar part del Govern de la Generalitat. Ara resultarà que aquests agressors fan més pel país que no pas ERC, ara resultarà que liar-la cada dos per tres sense aportar res de constructiu ajuda a tirar endavant Catalunya. Ara resultarà que només ells poden sentir-se catalans. Si això és patriotisme, que Déu ens agafi confessats...

L'esquerra folklòrica

Ai, l'esquerra folklòrica (esquerra?)! Ai aquests que ens acusen a ICV (i no només a nosaltres) de venuts al capital, de reformistes, de pactistes, de jo què sé... Em refereixo a aquests que diuen que per ser d'esquerres s'ha de complir una llista de requisits. Si algun d'aquests no el compleixes ja no pots ser d'esquerres, com si això fos una batalla on haguéssim de demostrar qui és més d'esquerres i on només uns quants escollits poden considerar-se d'esquerres perquè només uns quants (ells es pensen que són la veu del poble, però només es representen a sí mateixos) compleixen tots aquests requisits.
Aquests requisits són de la més variada tipologia. Per començar, s'ha de combregar al 100% amb el que postulaven Marx i Engels al segle XIX, aquí no s'hi valen adaptacions a la realitat actual, si ho fas ets un venut que li fas el joc a la dreta i al capital (com els agrada aquesta paraula...). A més, t'has de declarar comunista, sense mitges tintes, si no ets comunista ja no ets d'esquerres. I com a comunista, el teu model és la URSS, no s'hi val parlar malament ni de l'assassí Stalin, tot i que millor no treure'l gaire, millor fer servir en Lenin, que era més bon tio. Lògicament, tampoc es pot parlar malament ni de l'Europa de l'Est comunista, ni de la Xina de Mao, ni de la Iugoslàvia de Tito, ni de la Cuba actual. Cuba, ai Déu!, com es pot justificar encara avui el que fa en Fidel Castro? I no et fiquis amb ell, que si no ja no ets d'esquerres... Com a bon comunista has d'anar a Cuba de viatge, a veure les bondats del sistema castrista, i tornar parlant meravelles del país i del sistema. Ara, a més, prenen com a model personatges com en Chaves; clar, com que alaba en Castro... En Lula per exemple és un altre venut...
Darrerament, a més, s'ha posat de moda fer el joc als nacionalistes no espanyolistes. Tot bon grupuscle de l'esquerra autèntica ha de parlar del dret a l'autodeterminació, que ara està ben vist, i passar de puntetes pel tema del terrorisme, no vagi a ser que si ens fiquem amb ETA encara ens diguin que no som prou d'esquerres...
Després, lògicament, ve tot el folklore afegit: solidaritat amb el poble saharauí, amb Palestina, amb Chiapas, amb el moviment antiglobalització, amb els okupes, etc. Jo personalment em solidaritzo amb els saharauis, amb els palestins (de totes formes això del conflicte àrab-israelí no és una pel·li de bons i dolents, no sé si això ho entenen aquests de l'esquerra autèntica i folklòrica...), amb la causa de Chiapas, etc., però per exemple no simpatitzo en absolut amb els okupes. De totes formes aquest és un altre tema...
També, com és obvi, hi ha les bèsties negres d'aquesta esquerra folklòrica, allò amb el que s'ha d'estar indefectiblement en contra: els EEUU i el seu imperialisme (aquí es comet l'error de confondre govern amb nació), el sistema de lliure mercat (quina alternativa proposeu, que encara no l'he descoberta?), l'especulació urbanística, l'FMI, el Banc Mundial, les grans multinacionals, el McDonald's, la Constitució Europea, el Fòrum 2004, etc. Com viatgis als EEUU o t'agafin un dia menjant al McDonald's del costat de casa teva ja l'has cagada, ja no ets d'esquerres.
De totes formes, molts d'aquests de l'esquerra autèntica continuen portant els seus fills a l'escola privada, viuen a una urbanització de puta mare (bé, d'això no en fan exhibició, millor que no s'assabenti ningú...), i no mouen un dit per tal que les coses millorin, ni que sigui una miqueta. Es queden a casa seva criticant-ho tot i dient que alguns som uns pactistes i uns venuts. Potser ho som, però aconseguim (o almenys ho intentem) que es millorin alguns aspectes de la nostra vida com a gent treballadora. I tot i que us foti, som d'esquerres i ens considerem d'esquerres. Sense complexes. Salut!

Memoria de un nieto

Recuerdo, abuelo, cuando me explicabas que en julio de 1936 estabas en tu pueblo, Sierra de Yeguas, en la provincia de Málaga. Entonces tenías diecinueve años, menos de los que tengo yo ahora, toda una vida por delante, y la posibilidad de disfrutar, en la medida de lo posible, de una juventud recién comenzada. Pero estalló la Guerra, así, en mayúsculas. En mayúsculas porque fue la única que viviste en tus carnes, porque cuando te referías a ella lo hacías sin necesidad de añadir ningún calificativo. Hablabas de la Guerra y todos sabíamos a cual te referías: a aquella que empezaron unos militares en el norte de África y provocó que durante cuarenta años reinara la barbarie en todo un país.
Cuando las tropas nacionales, las de Franco, los fascistas, los rebeldes, o como se les quiera llamar, estaban cerca de tu pueblo, tuviste que salir de él con toda tu familia, deprisa y corriendo. Y es que no era plato de buen gusto durante aquellos días, en aquella situación, el hecho que uno de tus hermanos, Juan, fuera el presidente local de las Juventudes Socialistas. Fue entonces cuando llegaste a Álora, otro pueblo malagueño. Allí tuviste que permanecer siete meses refugiado, hasta que el 6 de febrero de 1937 saliste, de nuevo con tu familia, camino de Málaga. Pero dos días después los fascistas entraron en esta capital, y no hubo más remedio que escapar hacia Almería. Y tuviste que hacerlo caminando, con toda la familia, con tus hermanos pequeños, durante los doscientos dieciocho kilómetros de costa que separan las dos ciudades, y con la aviación nacional pasando por encima de vosotros, bombardeando sin piedad alguna. No había más remedio que caminar y caminar, y el miedo no hacía más que darte fuerzas para seguir haciéndolo. Mucha gente murió allí, los viejos no podían andar y eran atrapados por los fascistas, los niños no podían aguantar... Pero conseguiste llegar a Almería con tu familia, después de un viaje que sé que nunca olvidaste, un viaje que nunca hubieras querido hacer. Entonces tomaste un tren hacia Murcia, sin separarte de los tuyos, y en esa ciudad fue donde ingresaste en el Batallón de Málaga número 2 de milicianos de la República. Eras consciente de la importancia de los acontecimientos que estaban teniendo lugar en el país, y sabías que no podías quedarte de brazos cruzados mientras la República corría serio peligro de ser sustituida por una dictadura militar. Había costado demasiado trabajo alcanzar la democracia como para permitir que una parte del ejército lo echara todo a perder.
Aquí comenzó tu periplo por gran parte de la geografía peninsular durante la Guerra. De Murcia marchaste a Teruel, donde permaneciste cinco meses. De allí, a Talavera de la Reina, en Toledo, donde ingresaste en la 47ª Brigada, siendo ya militar y permaneciendo quince meses. Entonces te fuiste a Cabeza del Buey, en Badajoz, donde estuviste un mes e ingresaste en la 189ª División de Brigada, de la que era jefe de división el legendario Enrique Líster, aquel convencido comunista que vivió en Cuba y la Unión Soviética y que luchó contra los fascistas en la Guerra Civil Española primero, y en la Segunda Guerra Mundial con el ejército soviético después.
Tras tu estancia en tierras extremeñas fuiste a parar al frente de Castellón de la Plana, donde fuisteis derrotados por el ejército fascista y tuviste que marchar al frente de Teruel. Más tarde, volviste a Extremadura, esta vez al pueblo de Talarrubia, donde solamente vivíais soldados. Es allí donde caíste enfermo y tuviste que ser trasladado a Baños de Fortuna, un pueblo de Murcia que durante la Guerra funcionaba como hospital. Allí permaneciste tres meses recuperándote.
En Murcia es donde finalmente ingresaste en el cuerpo de Carabineros, ya en el año 1939. De allí te marchaste a Valencia, capital de Carabineros, donde viviste el final de la Guerra, una guerra que finalmente no pudisteis ganar. Era el final del conflicto y el principio de una larga dictadura que solamente acabó al mismo tiempo que la vida de quien la propició y lideró. Nadie fue capaz de acabar con ella y el verdugo murió en la cama.
Es entonces cuando de Valencia volviste a Murcia, donde aún estaba tu familia, para reencontrarte con ella y volver a Sierra de Yeguas en un tren de refugiados. Era momento de recordar todo lo que había pasado en los últimos tres años. Tres años llenos de miedo, de pena, de llanto y de muerte. Tres años pegando y recibiendo tiros. Tres años huyendo del fascismo. Tres años pensando en los tuyos. Tres años. Mucho tiempo. Era momento de recordar instantes como cuando, disparando en el frente, agazapado en la trinchera, sentiste como una bala fascista penetraba en la cabeza de tu compañero, a diez centímetros de la tuya, le hacía saltar su boina hacia atrás y le arrebataba su joven vida. Fue solamente un instante, suficiente como para sentir el impacto, girar ligeramente la vista a un lado y ver como llacía en la trinchera, fusil en mano y boina en el suelo, aquel compañero que segundos antes estaba disparando contigo, codo con codo, y que ahora tenía los ojos en blanco, la boca abierta y un agujero en la frente de donde salía sangre. Sé que nunca olvidaste la expresión de su cara instantes después de su muerte.
Una vez de vuelta en tu pueblo fue apresada tu madre, y a ti te llevaron al Batallón de Trabajadores número 11, un campo de concentración entre Tarifa y Algeciras. Allí permaneciste quince meses, un tiempo lleno de pesadumbre, tristeza y hambre, mucha hambre. Viendo morir a la gente, a los viejos, a los niños, sufriendo la injusticia y la inhumanidad, pasando todo tipo de calamidades. De allí te llevaron a otro campo de concentración, al Batallón de Trabajadores número 36, en Tetuán, una zona del norte de Marruecos que entonces era territorio español. Era ya el año 1941. Hacía dos años que había terminado la Guerra, pero no así el sufrimiento. Allí tuviste que convertirte en soldado del ejército español, marchando a Targuí, en la zona del Llano Amarillo, cerca de la parte de Marruecos bajo dominio francés. En 1942 te licenciaste como soldado y tomaste en Melilla un barco que te llevó hasta Málaga, de donde retornaste a Sierra de Yeguas, tu pueblo de siempre. Ahora tenías ante ti una dura posguerra que parecía insuperable, pero que no lo fue. La Guerra y los años siguientes hicieron que tú y toda una generación no pudierais disfrutar del tesoro de la juventud, algo de lo que os privó el fascismo. Pero no pudo privarte de tu vitalidad, algo que conservaste hasta que la muerte se cruzó en tu camino.

Novè i últim dia de festa

Diumenge 4 de setembre és l'últim dia de festes. La jornada va començar d'hora. Vaig llevar-me a dos quarts de set, disposat a participar amb els amics a la tradicional Marxa a la Font del Mal Pas, a peu en el nostre cas. Passades les set sortíem de l'escola Jaume Recoder els prop de dos-cents participants. Cap a dos quarts d'onze arribàvem a la Font del Mal Pas per esmorzar, i dues hores més tard ja estàvem de nou a Cirera. Una mica cansats, però vaja, es poden aguantar sense problemes els 26 kilòmetres de marxa. Al pati de l'escola encara hi havia gent jugant el torneig de bàsquet 3 x 3, i a la zona del Torrent de la Pólvora, la xeringada. Mentre estàvem caminant, també van tenir lloc la final del torneig 24 hores de futbol-sala (que va guanyar el Bar Rocablanca després de vèncer el Bar Mesón Willy "B" a la final), la batalla campal infantil i la missa rociera, aquesta última a la parròquia del barri.
Em vaig disposar a dormir una estona, doncs a la tarda havia d'estar en condicions, ara us explico per què. El cas és que em vaig perdre el dinar a base de potaje rociero que es fa cada any al pati de l'escola, tota una llàstima, amb el que m'agrada a mi el potaje... A les set de la tarda havia d'estar ja a l'escola, doncs a les vuit començaven els balls regionals, d'Andalusia en aquest cas, l'acte de les festes on segurament ve més gent, i que aquest any obríem el quadre de ball de l'Associació de Veïns de Cirera. El cas és que el número que teníem preparat, a base de sevillanes, va sortir força bé, massa i tot diria jo si tenim en compte que som uns aficionats. Després de nosaltres van actuar Sangre Gitana, la bailaora Carmen Garrido, acompanyada a la guitarra pel Taranto, i el Coro de la Hermandad Nuestra Señora del Rocío. Tots i totes ho van fer molt bé, de veritat, i prova d'això van ser els aplaudiments continus del nombrós públic.
Per tancar la festa, l'actuació de Los Requiebros, un dels grups andalusos més reconeguts, que ara compleixen 25 anys sobre l'escenari. Això de gaudir d'un grup com aquest en la festa del barri, i a sobre sense pagar, és tot un luxe. I el pati de l'escola, ple a vessar, i és que, per molt que a alguna gent li pesi, aquest tipus d'actes i aquest tipus de música agraden a molta gent, i els resultats estan a la vista. I per cloure, el castell de focs artificials, molt apanyat per ser el d'una festa de barri com la nostra.
Així, arribava el punt i final d'aquesta festa de Cirera 2005, una festa que, any rere any, segueix sent un referent de les festes de barri de la nostra ciutat. I com cada any, quan acaba la festa de Cirera, per molta gent acaba simbòlicament l'estiu, i no ens queda més remei que acomiadar-nos fins l'any que ve. Llavors, us esperarem, com sempre, a Cirera, on podeu venir sempre que volgueu. Salut!

Vuitè dia de festa

Dissabte començava amb el torneig 24 hores de futbol-sala. Aquest any s’ha traslladat al segon cap de setmana de la festa, i la resposta de participació ha estat encara millor que en edicions anteriors. En principi, només vint equips poden participar, però l’allau d’inscripcions (gairebé quaranta) ha fet que finalment n’hagin estat vint-i-quatre els participants. Com sempre, els joves del barri i també de fora han omplert el polisportiu durant un dia sencer, amb el bon rotllo de sempre, tant a la pista com a la graderia.
També, com ja és tradicional, el dissabte és dia per als més menuts, amb la guerra infantil sorpresa, la gimcana de bicicletes o les titelles. A més, hi ha la jornada de rol, el torneig de partides ràpides d’escacs o l’espectacle de gimnàstica artística.
Ja al vespre, la sardinada popular, pas previ imprescindible per a la cantada d’havaneres, que aquest any ha anat a càrrec de Les Veus del Mar. I després de les havaneres, tothom a demostrar les seves dots amb els balls de saló, amb l’orquestra Gamma. Tot plegat ens porta fins a la matinada per procedir a encetar el diumenge, darrer dia de la Festa Popular de Cirera. Aquí, com sempre, us esperem!

Setè dia de festa

Divendres ve marcat pel Cirera Rock i el Frenesí a Cirera, dos actes que tenen lloc a la vegada. El primer, que ja arriba a la seva tretzena edició, al pati de l’escola Jaume Recoder, i el segon, a la plaça Antonio Machado.
El Cirera Rock és ja un referent dels concursos de música de la comarca del Maresme. Són molts els grups que presenten les seves maquetes, tot i que finalment només hi poden actuar quatre. Aquest any, el guanyador ha estat Il Putto Musicante. Després de les actuacions dels quatre grups, a ballar amb els ritmes brasilenys dels amics i amigues de Luta Sem Pausa, que cada vegada que els veig són més i ho fan millor. Més tard, l’actuació destacada de la nit: The Bon Scott Band. Tot i que no sóc amant de la música que fan, imitant sense complexes i a la seva bola ACDC, l’estona que vaig estar escoltant-los em van semblar un bon grup, sobretot el guitarrista crec que ho feia collonudament. A més, van portar un bon grapat de seguidors i seguidores fins al pati del Recoder, que, tot sigui dit, feia patxoca de veure.
Al Frenesí a Cirera vam comptar aquest any amb la participació del grup de country Honky Tonk & Friends i amb el grup d’animació Fama Show. Els primers van encarregar-se de fer ballar a la gent a ritme de country, amb classe magistral inclosa, mentre que els segons van animar la festa quan la nit ja anava avançant, amb el seu espectacle de provocació, diversió i música. Tot plegat, amb la ja tradicional botifarrada popular i els xurros amb xocolata.
Al final, tothom va quedar content, tant la gent que va optar pel Cirera Rock com qui va preferir passar-se per la plaça Antonio Machado. Els que com jo, vam estar tota la nit amunt i avall, també. I és que això de poder triar activitat en la festa popular és tot un luxe. Encetem la recta final de la festa, us esperem a Cirera!

Sisè dia de festa

He d'admetre que no vaig poder assistir a cap dels actes del dijous, i no per falta de ganes. El cas és que al vespre tenia assaig amb el meu grup de sevillanes per preparar una actuació que tenim diumenge, i l'obligació és l'obligació...
Pel matí, un dels actes que en la meva època d'estudiant no em perdia mai, fins i tot algun any havia anat a lliurar els premis en representació de la Comissió de Festes, però aquesta vegada la feina em va impossibilitar assistir-hi. Es tracta del torneig de petanca, un dels actes més entranyables de la nostra festa popular. M'encanta veure com els avis del barri s'entretenen i diverteixen amb aquest joc, i mira que s'ho prenen seriosament, alguns fins i tot discutint acaloradament la jugada. Que aquestes generacions que tant van patir de joves (guerra, postguerra, misèria, emigració... el patró es repeteix entre els avis del meu barri) ara puguin gaudir de la seva vellesa em sembla que és el mínim. Més atenció hauríem de prestar als nostres grans, mai no em cansaré de dir-ho.
A la tarda, esports: bàsquet, dominó i escacs. I després, com cada dimarts i dijous de festa, dues opcions: Pati de les Moreres o cinema a la fresca. Al pati, Juan Cuentacuentos, amb el seu espectacle "Orgasmos mentales". M'ho vaig perdre, ho reconec, i mira que m'hagués agradar anar-hi, però en fi... I al pati del Recoder, cinema, amb la pel·lícula "El día de mañana". Com que tampoc no vaig poder anar-hi i no l'he vista ni al cine ni al DVD no la puc comentar.Bé, ens apropem al segon i últim cap de setmana de festa. No deixeu de venir aquest divendres a Cirera. Teniu dues opcions: Cirera Rock al pati del Recoder i Frenesí a Cirera a la plaça Antonio Machado. Jo, com sempre, optaré per la segona, i és que això de menjar un bon bocata de botifarra amb els amics el divendres de festa al parc on hem passat tantes hores de petits s'ha convertit ja en tot un ritual. Ens veiem a Cirera!

Cinquè dia de festa

Amb el dimecres passem l'equador de la festa de Cirera, i és que ja portem cinc dies dels nou que dura. Com és habitual, activitats esportives a la tarda: bàsquet, voleibol, dominó i escacs. Menció especial per les noies de l'equip de voleibol de l'AV Cirera. Moltes d'elles, malgrat no viure al barri, ja el senten com seu, i la secció de volei del club va creixent a passes agegantades, malgrat les dificultats que tenen per entrenar i jugar. Aquí m'he de treure el barret davant el gran artífex d'aquest creixement (renaixement diria jo) del voleibol a Cirera, l'amic Raúl Gil. Amb gent com en Raúl te n'adones que hi ha gent que s'estima l'esport de debò.
I com no, al Pati de les Moreres, nit de música i poesia. En primer lloc, recital de poesia i lliurament de premis del Concurs de Poesia de Cirera, que aquest any arribava a la seva vuitena edició i on s'han recollit més de setanta poemes. Després, el plat fort: l'actuació del grup Alazambra. El grup, format per quatre nois que no superen els divuit anys, ens va sorprendre molt gratament al nombrós públic que es va apropar fins al Pati de les Moreres amb la seva forma d'interpretar les bulerías, els tangos i les rumbas. Ben cert és que el flamenc té molts adeptes al barri, suposo que serà pels orígens de la nostra gent, però aquesta vetllada va ser especial. Jo personalment ha estat el dia que més he gaudit al Pati de les Moreres, i mira que portem actuacions en tots aquests anys... Que quatre nois sense pèls a la barba toquin la guitarra i el cajón com ells ho fan només fa que demostrar que això del flamenc es porta dintre. Amb la seva edat i amb tot el que els queda per endavant, si continuen millorant (no sé què més han de millorar, però vaja...), no em queda més remei que pensar que esdevindran figures del flamenc. I ara sembla que estan a punt de signar amb una important discogràfica... Ho dic en serio, apuntin aquest nom: Alazambra. Avui si els busquem al Google només trobem una pàgina on hi surten. D'aquí a uns anys, ja veurem què passa...