El último post del año

Bien, se acerca el final del 2005 y nos disponemos a dar la bienvenida al 2006. Cada año lo mismo, que si asentaré la cabeza y me echaré una novia seria, que si acabaré el doctorado, que si iré a tal sitio de viaje... El caso es que ha pasado un año más y sigo prácticamente con los mismos propósitos para el 2006, si bien puedo decir que el 2005 ha sido bastante provechoso. De todas formas, no sé por qué, pero siempre me queda la sensación de que lo podría haber aprovechado mejor.
Y este año, ¿qué? ¿Se aprobará el Estatut? ¿Ganará España el Mundial de Fútbol? ¿Habrá una vacuna para el SIDA? La verdad es que han pasado muchas cosas en este 2005 ya caduco, incluso algunas de ellas pasarán a la historia, pero seguramente cuando digamos adiós al 2006 todavía quedará mucho por hacer, y que como decía el compañero Miquel Martí i Pol, "tot està per fer i tot és possible". Decía el poeta:

Caminante, son tus huellas

el camino, y nada más;

caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

Al andar se hace camino,

y al volver la vista atrás

se ve la senda que nunca

se ha de volver a pisar.

Caminante, no hay camino,

sino estelas en la mar

Antonio Machado

Os deseo, a todos los que os acercáis a este blog, un

FELIZ 2006

y, sobre todo, buena salud para vosotros y para vuestra gente

Ja tenim candidat d'ICV a l'alcaldia de Mataró, i seré jo

Bé, aquesta notícia no podia sortir publicada fins després de festes, però no he pogut aguantar la tentació i la publico aquí al meu blog. Ahir, en una reunió amb diversos companys d'ICV Mataró, es va acordar donar suport a en Miguel Guillén, és a dir, a mi, en les properes eleccions primàries per ser el proper candidat d'ICV a l'alcaldia de Mataró. La reunió no era oficial de partit ni res d'això, però el que es va acordar allà suposa que, si no passa res extrany, jo sigui el proper candidat d'ICV a l'alcaldia de Mataró. Curiosament, en Jaume Graupera va ser el promotor de la idea, no sé si per treure's un pes de sobre o què... Jo no tenia cap intenció de presentar-me a primàries ni tans sols parlar del tema, però en veure que tenia el suport de tots els companys i companyes que hi eren a la reunió no vaig poder fer cap altra cosa que acceptar. Ara, si no hi ha cap sorpresa, jo seré l'únic candidat a primàries i, per tant, el candidat d'ICV a l'alcaldia de Mataró a les properes eleccions municipals del 2007. Bé, espero estar a l'alçada de les circumstàncies. Ja us aniré informant de com van les coses. No sé si sé on m'he ficat...

Per fi he anat a veure els Pastorets!

Ahir vaig anar, per primer cop en la meva vida, a veure els Pastorets. I és que ser de Mataró i no haver anat mai a veure'ls crec que no podia ser. En fi, el cas és que fa unes setmanes, en el sopar d'aniversari d'en Francesc Amat, va sortir el tema dels Pastorets, i resultava que dos dels comensals, la Nadia Quevedo i un servidor, no havíem anat mai a veure'ls. En el meu cas particular, ni tan sols havia entrat mai a la Sala Cabañes. Coses que té haver crescut en un barri de la perifèria i no al centre de Mataró... Al final, vam decidir anar-hi el dia de Sant Esteve, amb la condició que en Salicrú s'encarregués d'adquirir les entrades. I així va ser.
Dia 26 de desembre, 17.45 hores: arribo a la porta de la Sala Cabañes, on ja hi ha en Salicrú, la Nadia i la Pilar. Instants després arriba l'Amat. Tot seguit, cap a dintre, que l'obra està a punt de començar. Allà hi veig algun que altre conegut, com ara el meu company Jaume Graupera, a qui saludo. I bé, tots a seure que ens esperen quatre hores de teatre. I així va ser, quatre hores de Pastorets, quatre hores que, per mi personalment, van passar molt ràpid. Abans d'entrar pensava "mare meva, quatre hores allà dins, assegut, sense poder-me moure... acabaré fins els...". Però resulta que no, resulta que m'ho vaig passar molt bé, resulta que em van agradar molt els Pastorets. Jo em pensava que allò seria molt cutre, en plan teatre de fi de curs de l'escola, però no, crec que estava molt currat, malgrat que en alguns moments l'amateurisme era constatable. Reconec que no entenc res de teatre, però ahir hi vaig anar simplement per passar una bona estona, i puc dir que vaig aconseguir complir l'objectiu. En fi, que vaig passar una bona tarda de Sant Esteve, amb bon entreteniment i amb bona companyia. I després del teatre, a sopar al Dover unes pizzes, per comentar la jugada, per parlar de tot una mica i per enterar-te d'alguna que altra tafaneria. Tot plegat, un dia bastant complet. Potser fins i tot tornem a veure els Pastorets l'any que ve...

El dinar de bloggers

Ahir va tenir lloc al Casal l'Aliança la segona edició del dinar de bloggers mataronins. Per mi, però, va ser la primera, doncs l'any passat a aquestes alçades encara no tenia blog. El cas és que va ser un dinar divertit, dinàmic i ple de converses interesants. Ens vam trobar bloggers ja coneguts i que ens veiem amb certa freqüència, però el dinar va servir també per trobar-nos d'altres que encara no ens coneixíem personalment. Tot plegat, una trobada que de ben segur tindrà continuïtat i que es repetirà al llarg de l'any, molt més tenint en compte la proliferació de blogs a la nostra ciutat (i comarca). En fi... Bones festes i bon any 2006! Salut!

Més informació a:

http://www.capgros.com/noticies/detall.asp?id_noticia_portal=7338&sec=1#

http://ramonbassas.blogspot.com/2005/12/blocaires-loteria-ple.html

Dret a escollir?

L'amic Francesc Amat ha fet un post molt potent sobre el debat del "dret a escollir" els serveis públics. Us recomano que llegiu les reflexions d'en Francesc, i que si teniu temps, feu una ullada als articles que referencia.
Doncs bé, jo també vull dir la meva sobre el tema aquest del "dret a escollir". A mi el que em sobta és que només reclamin el dret a escollir els que de facto ja tenen aquesta possibilitat, doncs poden portar els seus fills a l'escola pública o a la privada (perquè se la poden pagar i perquè així s'estalvien que els seus fills hagin de compartir taula amb determinats companys) i poden escollir entre la sanitat pública i la privada (també perquè se la poden pagar). Ara sembla que volen que tota la societat els pagui els seus serveis privats amb l'argument del dret a escollir. Amb aquest debat que sembla que s'està començant a obrir el que es fa és posar una cortina de fum davant del veritable problema, que no és altre que la qualitat dels serveis públics. A Catalunya, per exemple, i d'això n'està fart de parlar en Vicenç Navarro, es dóna un fenomen molt clar: les classes populars porten els seus fills a les escoles públiques i fan servir la sanitat pública, mentre que les classes mitjanes-altes i les benestants fan ús dels serveis privats. I això no passa per casualitat. Que un executiu de Pedralbes (permeteu-me la generalització) porti els seus fills a una escola privada no és perquè hi ha millors professors ni millors equipaments, ho fa simplement perquè vol uns companys per als seus fills amb unes característiques socials determinades. El cas és que a mi em sobta molt que els conservadors parlin del "dret a escollir" i que ho facin demagògicament (no tenen desperdici els arguments de la dreta contra la LOE), quan en aquest país la qualitat dels serveis públics deixa molt que desitjar. Només espero que l'esquerra no entri en aquesta enganyifa que representa aquest debat del dret a escollir; el que s'ha de fer és treballar per uns serveis públics de qualitat, als que pugui accedir-hi tothom de forma efectiva. Quan aquest tema estigui resolt (per molt que la gent de les classes benestants no s'ho cregui hi ha moltes mancances als serveis públics), crec que és estèril parlar de dret a escollir. I quan hi hagi uns bons serveis de qualitat, com que tothom podrà accedir-hi en igualtat de condicions i rebrà un bon servei, no veig on podria estar el problema. Ah!, és que potser aquests que reclamen el dret a escollir el que no volen en realitat és trobar-se amb determinada gent a l'hospital ni que els seus fills tinguin de companys a determinats nens. Bé, aquí podríem escriure i parlar molt, però prefereixo deixar-ho aquí.

La notícia de l'any

La Nadia Quevedo m'ha llençat un "meme". El cas és que se'm demana que digui quina ha estat per mi la notícia de l'any 2005, que la comenti una mica i que li passi el repte a cinc persones. Doncs bé, com que el 2005 encara no ha acabat (li resten encara dues setmanes), pecaré una mica d'ingenu i diré que la notícia de l'any està per arribar.
No parlaré ni de l'Estatut, ni de la mort del Papa, ni del naixement de Leonor, ni de l'aprovació de cap llei transcendental... Parlaré de la notícia que espero sentir algun dia i que, per què no?, pot arribar abans que acabi el 2005. Ho sé, això només ho pot dir un ingenu, però alguns suposats ingenus han acabat passant a la història (i si no, recordeu gent com en Colom, en Darwin o l'Einstein). No pretenc passar a la història ni comparar-me amb aquests personatges, ni molt menys, però sí diré que potser en el que queda d'any trobaran remei a la SIDA, al Càncer o a l'Alzheimer, que no morirà cap persona més de gana, que no hi haurà guerres ni violència... Sí, sé que direu que sóc un ingenu, però si no creiem que trobarem solucions algun dia als problemes que se'ns plantegen, si no creiem en alguna utopia, millor que ens morim. I per què no podem assolir alguna d'aquestes utopies abans que acabi el 2005?
Ara em toca a mi llançar el "meme". I els guanyadors són:

Joan Lleonart
Jordi Merino
Toni Guirao
Ramon Bassas
Ivan Pera

Bé, a veure quina creieu que ha estat la notícia del 2005. Salut a tothom!

Dissabte m'ho vaig passar molt bé

Dissabte m'ho vaig passar molt bé. Va ser un dia intens, i la veritat és que el vaig aprofitar prou bé. Pel matí, amb els pares a fer una passejada pel mercat de Pla d'en Boet, que, com és habitual, estava ple com un ou. Més tard, a dinar, per després sortir corrent cap al pavelló Eusebi Millán, on havia quedat a dos quarts de quatre. El cas és que la gent de les JSC de Mataró va organitzar un torneig de futbol solidari per a recollir joguines per als nens i nenes desfavorits de la nostra ciutat. El primer secretari de la JSC de Mataró, en Xesco Gomar, m'havia preguntat si els Joves d'ICV hi volíem participar, i com no podia ser d'altra forma, vam muntar un equipet. A més d'alguns joves ecosocialistes de la comarca (Albert, Mauri, Rubén, Solé, Pol, Jordi Merino i jo mateix), van participar també el president local d'ICV, Toni Guirao, i el president d'ICV del Maresme, en Joan Lleonart. He de dir que el meu cap de grup municipal, en Jaume Graupera, malgrat que era per allà, no es va atrevir a vestir-se de curt. Tot plegat, una tarda de futbol molt entretinguda, i a més, vam contribuir en una causa solidària. A sobre, vaig tenir l'ocasió de conèixer alguns bloggers que només coneixia virtualment, com en Javier Naya i l'Oriol Vaquer (mireu la foto on disputem una pilota durant un dels partits) i de saludar uns altres, com l'Ivan Pera. També va acostar-se pel pavelló l'alcalde de Mataró, Joan Antoni Barón. Després del torneig, vam anar a prendre les cerveses de rigor amb els companys de partit, per parlar una mica i recuperar forces.
Després de tornar a casa fet pols (ja no estic gaire acostumat a jugar a futbol), vaig canviar-me per anar a sopar a casa d'en Joan Salicrú, on hi havia convocat un sopar per celebrar el quart de segle de l'amic Francesc Amat. Allà hi havia alguns bloggers més, com en Joan Safont, en Ramon Radó, en Xavi Amat o la Nadia Quevedo, a més d'en Xandri i les dues Marines. Sembla que algunes dones es comencen a animar a venir a aquests sopars sonats i de sonats (com diu en Salicrú), i la veritat és que la companyia femenina de la vetllada va ser immillorable. Va ser un sopar esbojarrat (Amat dixit), divertit i intens, on el vi abundant va jugar un paper determinant. I és que no té preu veure el futur líder local d'ERC imitant l'expresident Aznar recitant un poema de Pere Gimferrer o en Ramon Radó recitant també un monòleg dels Pastorets. Per cert, mai no he anat a veure Els Pastorets, i per fi sembla que aquest any ho podré fer, acompanyat a més de matarocèntrics com en Salicrú o l'Amat. L'altre dia em van dir que un sopar més d'aquests i podré dir que sóc matarocèntric. No sé si em sentiré mai matarocèntic, però sí puc dir que em continuaré sentit de puta mare envoltat de gent que ho és des que va néixer. Al cap i a la fi, si m'accepten malgrat no saber-me les cançons dels Pets i de Lluís Llach (oi Nadia?)... I després del sopar, tots i totes cap al Clap, a tancar la nit. I d'aquí, cap a casa a dormir, que havia estat un dia molt intens.
Bé, el cas és que m'agraden aquests sopars, almenys em serveixen per trencar una mica amb la monotonia dels amics de tota la vida del barri, amb els que passo més hores que amb la meva pròpia família. Ah, i com podeu veure, no hi ha cap foto del sopar (menys mal...). Com diu en Safont, l'altre dia m'ho vaig passar molt bé.

Visita a Rupit

El 6 de desembre, Dia de la Constitució, el vam aprofitar per anar a visitar Rupit, un dels pobles amb més encant dels que he visitat. Dos dels excursionistes, el meu amic Paco i un servidor, ja havíem estat al poble quan érem petits, acompanyats dels nostres pares i germans, i vam pensar que ja era hora de tornar-hi. I així ho vam fer, aquest cop acompanyats de la Marta, la Noe i en Javi. A dos quarts de déu del matí vam sortir de Mataró camí del poble osonenc, embotits els cinc al Citroen Saxo d'en Paco. Cap a les dotze ja érem a Rupit, que se'ns presentava davant nostre sota el sol d'un dia clar que semblava de primavera, tot i que la temperatura de l'ambient ens recordava que al mes de desembre encara queda molt hivern per davant.
Després de creuar el famós pont penjant, vam entrar a una pastisseria per prendre uns cafès amb llet i unes coques. Una vegada havíem omplert els nostres estómacs, buits encara pel mal costum de sortir de casa sense haver pres res, ens vam decidir a caminar una mica fins un lloc on es pot gaudir d'una vista privilegiada, adornada d'un salt d'aigua impressionant. Tot plegat, una horeta caminant, anada i tornada.
I després del passeig, tots a dinar, que havíem de recuperar forces. Vam menjar carn a la brasa, acompanyada de vi negre, un vi de la casa, per cert, d'allò més bo, tot plegat culminat amb un gotet de ratafia de Rupit, com no podia ser d'altra manera. Durant el dinar, ens vam assabentar que a Madrid s'havien produït unes quantes explosions. El cas és que al restaurant hi havia un televisor al qual tenien sintonitzades les notícies del migdia, però com que no tenia volum ens vam quedar amb les ganes de sentir el que es deia. Llavors, vaig trucar per telèfon al meu amic Carlos de Madrid, que em va explicar fil per randa tot el succeït, a més de tranquil·litzar-me dient que cap de les bombes havia causat víctimes mortals, i que a ell no li havia passat res malgrat que a prop de casa seva havia esclatat una d'elles. Un cop més, una de les accions del terrorisme d'ETA que tantes vegades ens han gelat el cor i que encara alguna gent no vol condemnar.
Vam aprofitar el que quedava de tarda per donar una volta pel poble, passejant pels seus carrers grisos i amb olor a història, carrers que, per sort, no estaven gaire plens de gent com sí passa altres vegades. Per moments vaig tenir la sensació d'endinsar-me en l'època medieval, una època que sempre m'ha fascinat i de la qual encara conservem un important patrimoni, bona mostra del qual és Rupit.
Un cop ja s'havia fet fosc, vam pujar novament al cotxe per encetar el camí de tornada a Mataró, però abans, això sí, havíem de passar per una vaqueria propera on per cinquanta cèntims el litre et donen una llet natural boníssima. Vam estar una estona parlant amb els treballadors de la vaqueria, que ens van fer cinc cèntims del procés de cria de les vaques i l'extracció i tractament de la llet. Després de veure vaques i més vaques, a més del toro semental de la granja, i de comprar sis litres de llet, vam decidir tornar al cotxe per emprendre el viatge de tornada. Però quan arribàvem al vehicle ens va cridar un dels grangers, dient-nos que una ovella estava parint. Vam arribar just per veure com la cria sortia del ventre de sa mare, tot un espectacle digne de ser recordat per sempre més. Això, els que som de ciutat, no estem acostumats a veure-ho, per molts documentals de La 2 que ens empassem abans de fer la migdiada.
I de la granja, novament al cotxe, camí de Mataró, on vam arribar cap a les nou del vespre, a temps per dutxar-nos, sopar i descansar una mica, que al dia següent s'havia de treballar.