Cinc rareses

Em demana en Xavi Amat que expliqui cinc hàbits meus poc comuns. Doncs bé, com que tinc moltes rareses, no em serà difícil triar-ne només cinc:

1. Quan jugava a futbol m’agradava saltar al camp l’últim de la fila, darrere de tots els meus companys. Normalment no hi havia problema, però recordo que una temporada tenia un company amb la mateixa mania, i llavors sortíem tots dos al darrere, trencant així la uniformitat de la fila. També en la meva època de futbolista tenia la mania de, en vestir-me, posar-me els pantalons en darrer lloc. Fins no m’havia posat les mitges, les botes i la samarreta no em posava els pantalons. Fins i tot ara, quan de tant en tant juguem una patxanga, segueixo complint aquestes rareses. No sé perquè, però als vestidors tothom té manies absurdes d’aquest tipus.
2. Quan començo a llegir un llibre me l’he d’acabar, tot i que tingui vuit-centes pàgines i no m’agradi en absolut. D’això se li diu una raresa del tot absurda.
3. No puc dormir amb la porta oberta. Tant és si hi ha llum o no, si hi ha soroll o no, o si fa fred o calor. La porta, sempre tancada.
4. Quan vaig de viatge sempre porto taps per les orelles, doncs mai no se sap si l’habitació on aniràs a dormir dóna a un carrer molt transitat o si els veïns fan molt soroll.
5. Quan hi ha exàmens no puc estudiar més d’una matèria a la vegada. Fins que no he fet l’examen d’una assignatura no puc estudiar per una altra. De vegades m’he trobat que entre examen i examen només tenia una tarda per estudiar, però tot i així he complert amb aquest ritual. A més, després de sopar no estudio mai, ni que al dia següent tingui l’examen i no me l’hagi preparat prou.

Doncs bé, ara passo aquest MeMe a Jordi Merino, Joan Lleonart, Toni Guirao, Núria Radó (a veure si així escrius alguna cosa...) i Ivan Pera.

La Peña Bética de Mataró, una realidad

El sábado 28 de enero tuvimos la reunión de presentación de la Comisión Promotora de la Peña Bética de Mataró. En ella elegimos la Junta Gestora, con Paco Jiménez como Presidente, y aprobamos los estatutos de la peña. Ahora nos pondremos manos a la obra para darnos de alta en el registro de la Generalitat y del Ayuntamiento de Mataró.
En Mataró somos muchos los béticos que sentíamos la necesidad de una Peña Bética en nuestra ciudad, y ahora parece que por fin la tendremos. Después de muchos años y de muchas intentonas parece que la peña será una realidad.
Algunos béticos llevábamos ya unos meses reuniéndonos cada semana para dar el pistoletazo de salida de la Peña Bética de Mataró, y después de la reunión del sábado parece que la gente se está animando, y ya somos 60 quienes nos hemos dado de alta como socios. Y subiendo...
El domingo fue la primera vez que nos reunimos para ver todos juntos el partido de Liga de nuestro Betis, y la cosa no pudo ir mejor, con victoria por 0-2 en campo del Osasuna. Ya era hora de que nos pudiéramos juntar un grupo de béticos para poder ver el partido de nuestro equipo. Y a partir de ahora, cuando esto vaya tomando cuerpo, iremos organizando viajes para ver en directo a nuestro equipo.
Tenemos nuestra sede social en la calle Galicia nº 56, en el barrio de la Llantia. Nuestro teléfono es el 93 799 05 66, nuestro correo electrónico betismataro@terra.es, y nuestra web http://www.betismataro.tk. Si te quieres apuntar ya sabes dónde encontrarnos. ¡Os esperamos a todos los béticos de Mataró!

Repercussions electorals de l’Estatut

Xavier Sala i Martín sempre diu que els economistes no poden predir el futur, que aquesta no és la seva feina malgrat el que pensi molta gent. En economia no es pot predir el futur, com bé assenyala el prestigiós economista, malgrat l’atreviment habitual de molts col·legues. I en política passa exactament el mateix, i per moltes enquestes que es facin i moltes tendències electorals que s’observin o intueixin és molt complicat predir el futur. Malgrat això, em proposo parlar de les repercussions electorals que pot portar tot el procés d’elaboració, negociació i aprovació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Avui faré, per una vegada, això que ens agrada tant a molts politòlegs, periodistes i comentaristes polítics: política ficció.
Tot i que encara l’Estatut no ha estat aprovat formalment, tot sembla indicar que abans de l’estiu Catalunya disposarà d’una nova carta magna, si se’m permet aquesta denominació. Al final del procés, quatre dels cinc grups representats al Parlament hauran donat suport al nou Estatut, mentre que el PP, per pròpia voluntat, s’haurà mantingut al marge. I jo em pregunto: quines repercussions electorals portarà tot aquest procés? Tot i que no sóc expert en anàlisi electoral, doncs la meva carrera l’he enfocada cap a altres camps de la politologia i la sociologia, m’atreveixo a fer alguns comentaris al respecte.
A Catalunya, crec que les properes eleccions autonòmiques no suposaran un canvi radical en la composició política del Parlament. PSC, CiU, ERC i ICV mantindran la seva base electoral, i hi haurà els habituals transvasaments de vot entre les diferents forces, principalment del PSC cap a CiU i ICV, de CiU cap al PSC i ERC, i del PP cap a CiU i el PSC. Caldrà veure quina influència tindran els papers jugats per Maragall, Mas i Zapatero en la negociació de l’Estatut. Auguro un nou empat tècnic entre els dos grans partits, però amb la diferència que ERC no serà qui decidirà el nou President de la Generalitat, sinó que potser estarem davant una nova gran coalició a l’alemanya PSC-CiU. El problema radicarà en qui serà el proper President, si el líder de la força més votada o el de la força amb major nombre de diputats. Les negociacions, doncs, seran dures. Del que han pactat Zapatero i Mas fa uns dies s’escriuran rius de tinta.
ERC i ICV continuaran amb la seva tendència a l’alça, és la meva opinió, per la seva tasca al Govern i principalment pels papers jugats pels seus principals líders: Carod i Saura. Els desencisats de PSC i CiU aportaran vots a ERC i ICV, però el PP, del que parlarem ara, ho compensarà. El PP pot patir una davallada important en el nombre de vots. La seva estratègia d’enfrontament ideada pels falcons de la dreta postfranquista pot no tenir un efecte positiu en els seus interessos electorals si, com estan fent, en fan un ús abusiu. El seu electorat més moderat, que representa el major nombre dels seus votants, s’està començant a cansar de veure com el PP es pronuncia sempre en contra de les accions del Govern. A més, quan es vegi que amb el nou Estatut ni es trenca la unitat d’Espanya ni es permet la poligàmia aquest discurs tan dur contra l’Estatut haurà esdevingut un llibre d’estil per als futurs demagogs de la dreta nacionalista espanyola. I aquest factor es notarà tant a Catalunya con a la resta d’Espanya, i per això no penso que sigui descabellat parlar d’una futura majoria absoluta del PSOE de Rodríguez Zapatero. Crec que el PP pot perdre molts vots a tota Espanya, i a Catalunya pot acabar sent la força parlamentària menys votada, cosa que aportarà vots tant a PSC com a CiU.
Així les coses, i remarcant que això no és més que un modest anàlisi de política ficció sense cap validesa científica, crec que a la propera legislatura tindrem a Catalunya un govern PSC-CiU o CiU-PSC, tant és, amb tres forces a l’oposició: ERC, ICV i PP, cadascuna jugant el seu paper. A Espanya, en canvi, veig cada cop més propera una majoria absoluta del PSOE, amb Zapatero com a President per estona. Segurament dintre de dos anys, quan torni a llegir aquest escrit, m’adonaré que no n’he encertat ni una, però com sempre passa en política, ja ningú, ni jo mateix, se’n recordarà.

Equipos de fútbol míticos (II). El Atleti del Doblete

En la temporada 1995-1996 el protagonista absoluto del panorama futbolístico español fue el Atlético de Madrid. El equipo colchonero consiguió ganar la Liga y la Copa de forma brillante, en una temporada que los aficionados atléticos no podrán olvidar fácilmente.
Aquel equipo fue líder del campeonato de Liga en 39 de las 42 jornadas, y si bien en algunos momentos de la temporada hubo quien dudó de un hipotético alirón atlético, al final se hizo justicia y el equipo de la ribera del Manzanares ganó la Liga. Radomir Antic fue capaz de armar un equipo prácticamente invencible, con un once bien definido e inalterable donde cada jugador conocía a la perfección el trabajo que se le asignaba. A medida que fue avanzando la temporada, los jugadores se fueron creyendo que verdaderamente podían proclamarse campeones de Liga (y de Copa), y esta mentalidad, unida a la indudable calidad de la plantilla, permitió que la campaña rojiblanca rozara la perfección.
El once habitual de aquel Atleti del Doblete era el formado por Molina, Geli, Toni, Solozábal, Santi, Vizcaíno, Pantic, Simeone, Caminero, Kiko y Penev. Los buenos aficionados atléticos lo siguen recitando de memoria. El portero, Molina, había llegado a principios de temporada procedente del Albacete, equipo con el que había descendido a Segunda División pero que le había permitido demostrar en Primera sus dotes de portero moderno, ágil, rápido y con buen juego de pies. La apuesta por el guardameta valenciano salió redonda: realizó una temporada casi perfecta, erigiéndose en uno de los líderes del equipo, ganando el trofeo Zamora y debutando con la selección española absoluta en un curioso partido amistoso ante Noruega en el que jugó como centrocampista. Los laterales de aquel equipo eran Geli por la derecha y Toni por la izquierda. Ambos se hartaron de correr la banda de arriba abajo, defendiendo y atacando de forma eficaz. El centro del campo aunaba calidad y garra. Vizcaíno se encargaba de la labor más oscura y destructiva, recuperando balones por doquier. Simeone aportaba la garra y el espíritu ganador, dotando al equipo de carácter, llegada al área contraria y convirtiéndose en la extensión del entrenador en el terreno de juego. Pantic, un serbio desconocido por la afición española cuando llegó al equipo en verano, fue una de las revelaciones de la Liga, destacando en los lanzamientos de córners y faltas al borde del área. Caminero marcaba las diferencias en el centro del campo, con sus jugadas magistrales, sus dotes de mando y su calidad a raudales, surtiendo de balones a la delantera colchonera. Nunca olvidaré aquel regate de espaldas que le hizo a Nadal en el Camp Nou, una jugada que seguí a menos de quince metros de distancia desde el Gol Norte del estadio azulgrana. De la punta de ataque se encargaban Kiko y Penev. El jerezano hizo la que fue probablemente su mejor temporada como jugador de élite, regalando fantasía a los aficionados al fútbol de calidad con su juego de espaldas a portería, sus goles y su técnica depurada. Para muchos, Kiko fue el mejor jugador de la temporada. El búlgaro Penev hizo también una excelente temporada, convirtiéndose en el mejor acompañante para Kiko y realizando con solvencia la labor que se le había encomiado a principios de la temporada: marcar goles. Al final, consiguió la nada desdeñable cifra de dieciséis tantos. A lo largo de la campaña también gozaron de minutos otros jugadores como Roberto, López (que después fue convocado por Clemente para disputar la Eurocopa de Inglaterra), Biagini, Pirri, Juan Carlos o el gran capitán Tomás.
Pero el gran responsable de aquella magnífica temporada no fue otro que el entrenador serbio Radomir Antic, quien fue el auténtico armador de aquel equipo inolvidable. Fue capaz de definir un once con continuidad y de asignar a cada jugador la labor que mejor podía desempeñar. Además, consiguió sacar el máximo rendimiento de cada uno de los miembros de la plantilla, algo muy complicado de alcanzar. Todo esto, junto a su capacidad para mentalizar a los jugadores, le permitió pasar a la historia como el entrenador del Doblete. Bajo mi punto de vista, Antic ha sido uno de los mejores entrenadores de los últimos quince años, principalmente por su capacidad de exprimir al máximo las condiciones de sus pupilos. Muy pocos técnicos hubieran hecho de aquel Atleti un equipo capaz de ganar la Liga y la Copa en una sola temporada, de eso estoy completamente convencido.
Aquella temporada fue inolvidable para la castigada afición colchonera, pero también nos permitió a quienes no formamos parte de ella disfrutar del buen fútbol. La época en que tuve el privilegio de vivir en Madrid pude seguir más de cerca la actualidad rojiblanca e incluso de ir al Vicente Calderón a ver algún partido, y ello me permitió entender, aunque fuera tan sólo un poquito, en qué consiste eso del “sentimiento rojiblanco”. Un sentimiento que incluso a veces te gustaría sentir.

Personatges del món (XII). Gregorio López Raimundo

El passat mes de setembre li va ser concedida la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya a Gregorio López Raimundo. Pasqual Maragall va ser l’encarregat, ahir, de fer el lliurament de la medalla, en un emotiu acte on van parlar diverses personalitats. El President de la Generalitat va confessar que la “generositat de maños i castellans la tehim ben present”, en clara referència als orígens aragonesos de l’homenatjat.. El conseller de Relacions Institucionals i President d’ICV, Joan Saura, va destacar el mèrit d’en Gregorio a l’haver sabut “unir la lluita nacional i la social”. L’historiador Borja de Riquer va dir que en Gregorio és “un representant de la generació dels combatents antifranquistes”, assenyalant que “cal reaccionar contra l’oblit i la manipulació de la història”. L’homenatjat, que va parlar per boca del seu fill, Antoni Pàmies, va demanar que “la història que s’ensenyi a les escoles proclami que el cop d’estat de l’any 1936 va ser un acte criminal”. Va dir també que “la medalla premia al PSUC”, partit del que va ser Secretari General i President, i que per això podia rebre-la “sense mala consciència”. A l’acte també hi van ser presents el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach; el Conseller Primer, Josep Bargalló; consellers i polítics, intel·lectuals i familiars d’en Gregorio, així com desenes de companys seus de lluita.
Gregorio López Raimundo va néixer a Tauste, un poble de Saragossa, l’11 de juny de 1914, si bé va traslladar-se a viure a Catalunya als disset anys. Això vol dir que compta ni més ni menys que amb 91 anys d’edat en l’actualitat. Va començar a treballar de sastre quan tenia dotze anys, i va exercir aquesta professió fins l’any 1936, quan es va incorporar al moviment revolucionari després del cop d’estat dels feixistes. Va ingressar al PSUC, fundat just després de la sublevació, i va ser un dels dirigents de les JSUC. Durant la Guerra Civil va combatre al front i va ser activista a la rereguarda, en defensa de la legalitat republicana. Des del 1939 va viure a l’exili (a França, Mèxic i Colòmbia), però va tornar a Catalunya el 1947, amb la intenció de responsabilitzar-se de l’organització clandestina del PSUC. El 1951 va ser detingut i torturat per la policia franquista, i va estar empresonat fins el 1954, any en que va ser expulsat d’Espanya. Gràcies a una campanya de solidaritat internacional va aconseguir evitar ser condemnat a mort en el consell de guerra al qual va ser sotmès. El 1960 va retornar, un altre cop clandestinament, a Catalunya. Des de llavors, i fins a l'octubre del 1976, va realitzar llargues i regulars estades a Catalunya, on vivia d’amagat, amb un nom fals i a diferents domicilis. El 1975 havia estat escollit Secretari General del PSUC al seu II Congrés. El 1977 va ser elegit President del partit i també Diputat per Barcelona a les Corts Generals, sent reelegit el 1979 i el 1982. Va formar part també de la delegació espanyola a l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa i del Comitè Mixt Parlament Espanyol-Parlament Europeu. El 1985 va anunciar que no tornaria a ser candidat a Diputat ni a President del PSUC, i des de llavors s’ha mantingut en segona línia política. El 23 de febrer del 2004 la Universitat Politècnica de Catalunya el va nomenar, conjuntament amb Maria Salvo i Agustí de Semir, doctor honoris causa per la seva participació en la lluita antifranquista.
Per fi sembla que els lluitadors antifranquistes comencen a rebre l’homenatge que tant es mereixen. Gregorio López Raimundo, com a lluitador infatigable per l’adveniment de la democràcia i com a un dels majors responsables del partit hegemònic de la lluita antifranquista al nostre país, el PSUC, és una de les persones més representatives d’aquesta lluita. Aquest homenatge significa reconèixer la tasca del PSUC, dels seus militants, i per extensió de tots els lluitadors antifranquistes, en la llarga nit del franquisme. Alguns diran que no cal remoure el passat ni obrir ferides, però jo segueixo pensant que això només ho pot dir un franquista amb mala consciència per les atrocitats comeses per aquell règim atroç. Aquesta Medalla d’Or significa un reconeixement totalment merescut a totes aquelles persones que van lluitar contra el franquisme a la clandestinitat, a tots aquells que, com en Gregorio López Raimundo, van arriscar la seva vida per què les generacions que hem vingut i que vindran al darrere poguéssim viure en llibertat. A tots aquells que van lluitar contra el franquisme, i molt especialment a la gent del PSUC, el meu més sincer reconeixement.

Juan Panadero pide por la libertad de López Raimundo y del pueblo español

1
¿Qué por encima del mar
viene de allí que no sea
tan sólo para llorar?
2
¿Qué no llega, qué no viene
que no suene a sangre y fuego,
que a luto y llanto no suene?
3
No hay día, ni un solo día
que allí amanezcan las sombras
sin un temblor de agonía.
4
¡Cuántos dolores y penas,
cuántos martirios sin nombre
y cuántas duras cadenas!
5
Hoy me corresponde a mí.
Mañana, al rayar la aurora,
la luz se irá para ti.
6
Mas yo soy el pueblo fuerte
que aunque le doblen la vida
sabe nacer en la muerte.
7
De pronto, no tengo cara
y soy como un mar sumiso
que el viento le golpeara.
8.
Pero que nadie se asombre
de verme alzarme de pronto
y responder por mi nombre.
9
¿Sabéis el que tengo yo?
Me llamo López Raimundo.
Ya el mundo sabe quién soy.
10
En él pretenden matarme,
pretenden en él herirme
y para siempre enterrarme.
11
Pero se olvidan que el mar
no es esa ola que acaba
sino que va a empezar.
12
Y cuando la mar comienza,
no hay playa que ponga dique
ni aire en contra que la venza.
13
¡No os durmáis! ¡De prisa! ¡Andad!
Que por prisa que llevéis,
más lleva la tempestad.
14
No estoy solo. No lo estamos.
Los que caminan conmigo
me dicen que caminamos.
15
¡Arded sin descanso! ¡Arded!
La libertad no la tienen
los que no tienen su sed.

Rafael Alberti (1951)

Fin de semana en Lleida

El pasado fin de semana lo pasamos en Lleida. Son varias las veces a lo largo del año en que vamos a la capital del Segrià para visitar a nuestro amigo Pillo y verlo jugar al volei. Uno piensa, qué pena que este deporte no tenga la repercusión mediática que tiene el fútbol, si la tuviera seguramente el amigo Pillo se estaría forrando… Pero no, la verdad es que cobra lo justo para ir tirando y la gente no lo para por la calle para pedirle autógrafos. De todas formas, Pillo está hecho un crack; juega en Super Liga y encima esta temporada parece que su equipo, el Volley Lleida, no sufrirá para mantenerse en la máxima categoría, incluso ha conseguido clasificarse para jugar la Copa del Rey. Además, las pasadas navidades Pillo jugó una vez más con la selección catalana. Aún no ha debutado con la selección española absoluta, aunque sí había jugado con la juvenil hace ya unos años.
Sin duda alguna, estoy hablando de uno de los deportistas más destacados de Mataró en la actualidad, uno de los pocos que juega en la élite de su deporte, aunque la poca repercusión mediática del volei hace que casi nadie en nuestra ciudad ni siquiera imagine que tenemos un chaval de Cirera jugando en la Super Liga, siendo capitán de su equipo y jugando estupendamente semana tras semana. A ver si algún día alguien se acuerda de él…
La verdad es que el fin de semana fue entretenido: compras en el Unipreus, comida en el bar Roma, visita a la Seu Antiga, partido de volei en el pabellón de Pardinyes, cena en el Pastificcio, fiestón en el Pachá Lleida, breve descanso en el Hostal Mundial, lectura de la prensa desayunando, nuevo paseo por la Seu, cargols a la llauna en Els Trulls y regreso a Mataró.
A pesar de que Lleida es una ciudad que me gusta, no sé si lograría habituarme a la eterna niebla que la cubre y al frío que hace en invierno. Por momentos, cuando paseas cerca del río tienes la sensación de estar en Sevilla (¡ay, mi Sevilla!), pero cuando te das cuenta al cruzar el puente no llegas a Triana. “Una pena”, pienso. Siempre he creído que las ciudades partidas por un río tienen algo especial que les da personalidad y las hermana. Incluso por momentos, si te despistas, llegas a pensar: “¿estoy en Lleida, en Sevilla o en Roma? ¿estoy cruzando el Segre, el Guadalquivir o el Tíber?”. No sé, “a falta de mar, buenos son ríos”.

Equips de futbol mítics (I). El Dream Team

Amb aquest post començo una nova sèrie: “Equips de futbol mítics”. Feia temps que volia escriure sobre equips de futbol que sota el meu punt de vista han passat a la història. Segurament això li interessarà a molt poca gent de la que segueix aquest blog, però què carai!, com a afeccionat al futbol que sóc volia escriure sobre aquest tema, i què millor que començar a fer-ho sobre el mític Dream Team, el Barça de la primera meitat dels noranta.
Va ser amb el Dream Team que em vaig convertir en afeccionat al futbol. No puc dir que recordi equips de futbol anteriors, doncs encara era jo massa petit com per seguir l’actualitat futbolística… Recordo que el primer pòster del Barça que em van comprar els pares va ser un de la temporada 1990-1991, quan va arribar l’Stoitchkov. Recordo perfectament que me’l van comprar als hippies de la Riera i que el vam portar a emmarcar a can Rovira, al carrer Argentona, amb un marc blaugrana. Aquell pòster va estar penjat a la meva habitació durant molts anys, fins no fa gaire.
Quan parlem del Dream Team ho fem segurament del millor Barça de la història. El que tinc clar és que ha estat el millor Barça que he vist jo, tot i que em sembla que per poc temps... Considero que el Dream Team va durar, com a tal, quatre temporades, de la 1990-1991 a la 1993-1994, en les que es van guanyar quatre lligues i la Copa d’Europa. El que hi havia abans, ja amb en Cruyff d’entrenador, era encara un embrió, i el que va venir després del Mundial del 94 crec que ja no era el Dream Team, molt menys sense jugadors com Zubizarreta, Laudrup o Salinas, que van marxar (o millor dit, Cruyff els va fer marxar) després de guanyar la quarta lliga.
El Dream Team era un equip que jugava de memòria, sempre a l’atac, ho feia bonic i a sobre va guanyar molts títols, entre ells la Copa d’Europa del 92. Tenia el millor porter d’Europa, Zubizarreta, per mi el millor que he vist mai, amb el seu estil sobri, tranquil i eficaç. L’etern porter suplent, Busquets, no va poder demostrar la seva vàlua fins la marxa del basc. Tenia una defensa liderada pel millor central del moment, Koeman, l’home del gol de Wembley, un dels jugadors més carismàtics de la història blaugrana, que a sobre estava acompanyat de dos nois de la pedrera a les bandes, Ferrer i Sergi, i d’altres jugadors com Nadal, Alexanko, Juan Carlos, Serna, Nando o Soler. El mig del camp, impressionant, amb els Laudrup, Guardiola, Amor, Eusebio, Bakero o Witschge. I és que només dient aquests noms se’m posen els pèls de punta… La davantera, d’ensomni, amb Stoitchkov, Romario, Txiki Begiristain, Julio Salinas o Goikoetxea. Recordo les passades en llarg de Koeman, els seus xuts de falta i de penal, les cavalcades per la banda esquerra d’Stoitchkov, les passades en profunditat de Laudrup mirant al lloc contrari on anava la pilota, la visió de joc de Guardiola, les rematades de cap de Bakero (qui oblidarà mai el gol de Kaiserslautern?), la màgia de Romario dintre de l’àrea, els regats de Goikoetxea per la banda dreta, els controls impossibles de Txiki, els embolics de Salinas a l’àrea petita...
Per mi, el millor jugador del Dream Team va ser Romario. Reconec que ha estat el jugador amb el que més he gaudit en directe, però també he de dir que amb la seva arribada va començar el principi de la fi del Dream Team. Recordem que sense Romario el Dream Team ja havia guanyat tres lligues i una Copa d’Europa i el mite ja havia estat creat.
Capítol a part mereix el míster, Johan Cruyff. No seré jo qui dubti de la seva vàlua com a entrenador, però he de confessar que mai no he estat cruyffista. Crec que Cruyff ha estat sempre sobrevalorat com a entrenador, doncs penso que aquell equip podria haver jugat tot sol amb els jugadorassos que tenia. I no es pot argumentar que va tenir molt d’ull a l’hora de fitxar, doncs els jugadors que van venir ho van fer ja consagrats. Laudrup, quan va arribar al Barça, era ja la figura de la selecció danesa i jugava a un dels millors equips del món, la Juventus; Koeman va arribar com a campió d’Europa de clubs amb el PSV i de nacions amb Holanda, on era un dels jugadors més destacats; Stoitchkov va arribar com a bota d’or europeu… Després, els jugadors nacionals, com Txiki, Bakero, Goikoetxea o Eusebio, van arribar de la mà de Javier Clemente, que era l’escollit en un principi per fer-se càrrec del Barça. Qui digui que aquests jugadors eren desconeguts abans d’arribar al Barça és perquè no seguia el món del futbol al marge del club blaugrana, simplement.
En fi, que se’m posa la pell de gallina quan recordo el Dream Team, però tot em fa pensar que dintre de deu anys parlarem del Barça actual de la mateixa forma que avui parlem del Dream Team. N’estic convençut.

El CE Mataró, sostingut amb fons públics?

Ahir vaig estar seguint durant una estona el debat Pantalla Oberta de Televisió de Mataró, que va estar dedicat, de forma excepcional, al món del futbol mataroní. En Josep Maria Spà va ser l’encarregat de moderar el debat, al qual van participar l'Ivan Pera, regidor de Joventut i Esports de l'Ajuntament de Mataró, en Paco Gonzalo, president del CE Mataró, en Francisco Melero, president de la Comissió de Clubs de Futbol de Mataró, l’Aniceto Torrejón, president de la UD Cerdanyola, i en Jordi Rabassa i l’Ivan San Antonio, ambdós periodistes esportius.
Al llarg de la nit, en Paco Gonzalo no es va cansar de demanar que l’Ajuntament de Mataró col·labori en ajudar econòmicament el Club Esportiu Mataró. No es va cansar de dir que per tal que el club tiri endavant cal la implicació (econòmica, s’entén) de l’Ajuntament (de “la ciutat”, va dir eufemísticament en alguna ocasió el senyor Gonzalo). Doncs bé, estic totalment en contra que l’Ajuntament de la meva ciutat doni diners al Club Esportiu Mataró. No entraré a valorar la gestió del CE Mataró des que el senyor Gonzalo n’és el seu president, doncs els resultats salten a la vista. I m’explico.
He estat soci del CE Mataró durant molts anys i en les últimes temporades formava part de la Penya del Frente Andaluz, i encara recordo quan el meu pare era entrenador a les categories inferiors del club i anava amb ell al camp a veure el primer equip jugant a Primera Regional. Encara recordo els èxits dels ascensos, la final de la Copa Catalunya contra el Barça, les temporades a Segona B… Però sempre he estat en contra que l’Ajuntament de la meva ciutat es dediqui a donar diners per tal que el club els gestioni al seu aire. Recordo quan l’Ajuntament va aprovar fa un parell de temporades donar 50 milions de pessetes al CE Mataró, amb els vots favorables dels meus companys d’ICV, i encara recordo que vaig queixar-me amargament als meus tres regidors del sentit del seu vot.
El senyor Gonzalo va dir en el debat que actualment el futbol ja no és el que era fa 30 o 40 anys, ja que la gent ara té unes altres prioritats en el seu temps d’oci, i per això ja no s’omplen els camps. Deia el senyor Gonzalo que per això cal una implicació per part de l’Ajuntament, perquè si no el club no es podrà mantenir. Doncs bé, si no hi ha prou gent que faci possible que l’equip es mantingui a Tercera Divisió (ja no dic a Segona B), potser l’equip ha d’estar on es mereix pel seu suport social, i si es mereix estar a Regional doncs aquí és on ha de ser. I punt. No es pot pretendre que l’Ajuntament subvencioni el club (i molt menys pagant 50 quilos) per tal que es pugui mantenir a Tercera Divisió, molt menys quan al camp hi va cada cop menys gent. A qui beneficiarien aquests diners? Als 500 socis del CE Mataró? Als jugadors del primer equip, que al cap i a la fi són els qui cobren les fitxes que cobren? A la ciutat? Va home va… a qui es pretén enganyar? Al final la majoria d’aquests diners que pretén recaptar el senyor Gonzalo es destinarien a pagar les elevades fitxes que cobren els jugadors, uns jugadors que, en la seva majoria, no són ni tan sols de Mataró. A més, es demana que l'Ajuntament posi diners per construir un nou estadi. Però a veure, si no s'omple ni tan sols el que tenim ara, és que omplirem un estadi més gran i situat a les afores de la ciutat?
Jo personalment crec que seria un greu error per part de l’Ajuntament subvencionar una entitat con el Club Esportiu Mataró, que a més actualment ja no és un club, sinó una societat anònima esportiva. I això ho dic perquè encara hi ha moltes mancances a la nostra ciutat (escoles bressol, per citar només un exemple), com per gastar diners en històries com el futbol d’elit. Si parléssim de futbol base això ja seria una altra història, però els diners que demana el senyor Gonzalo no són precisament per destinar al futbol base del club.
M’agradaria destacar les opinions de l’Ivan San Antonio durant el debat, que va ser l’únic que va ser capaç de parlar clar i cataà i de dir-li al senyor Gonzalo el que se li havia de dir: que si vol que el seu club estigui a Tercera o a Segona B, que s’ho paguin els socis o accionistes, i que no vinguin a demanar diners a l’Ajuntament per subvencionar un xiringuito del qual només es beneficiarien quatre, i no la ciutat, com demagògicament argumenta el senyor Gonzalo.