Triar

Tinc un amic que juga professionalment al futbol. El tio està sense equip, però té ara mateix tres ofertes sobre la taula, i és que l’estiu és temps d’ofertes, d’anades i tornades, de fitxatges, de noves aventures… Però el meu amic no s’acaba de decidir. Té una oferta del Barça, una de l’Espanyol i una altra de l’Olympique de Marsella. Ell ha estat seguidor del Barça des de petit, i per ell seria un somni jugar a l’equip blaugrana, però no ho veu clar. No sap si podrà triomfar al Camp Nou, i té por que finalment no es quedi a la primera plantilla i l’acabin cedint a un altre equip de segona o tercera fila. O pitjor i tot, que el deixin sense fitxa i hagi de conformar-se amb entrenar i prou, sense poder jugar els diumenges. Si tingués la certesa que triomfarà al Barça no s’ho pensaria dos cops i s’oblidaria de les altres dues ofertes, però la realitat és més complicada. De moment no es tanca les portes de l’Espanyol ni de l’Olympique de Marsella. L’equip de Montjuïch va ser el primer en interessar-se en el meu amic. Allà li han dit que compten amb ell, que pot convertir-se en un jugador important, i per això no descarta vestir de blanc-i-blau. A més, estaria a prop de casa, i a sobre els periquitos juguen la UEFA aquesta temporada. Una bona opció, sí senyor, però tenint en compte que podria jugar al Barça… Fa unes setmanes ho veia clar, es veia ja jugant a l’Espanyol, però des que va trucar a la seva porta el Barça que està fet un embolic. I després hi ha l’opció de marxar a jugar a França. L’Olympique és l’equip que s’ha mostrat més interessat en el meu amic, i de fet és qui li ofereix millors condicions econòmiques, però ell no ho veu clar. No veu clar marxar a jugar a França, lluny de casa seva, en un bon equip, és cert, però havent d’agafar l’avió cada dos per tres per poder visitar la família. Potser el sacrifici valdria la pena, potser podria fer carrera a la Lliga francesa i esdevenir un crack a nivell europeu, però no ho veu clar, i més tenint la possibilitat de jugar al Barça. De moment, el meu amic li ha dit al seu representant que no tanqui cap porta, que digui als directius de cadascun dels tres clubs que vol jugar allà, que tots tres són la seva primera opció. Però el Barça és el Barça, l’equip del seu cor, campió de Lliga, de la Champions, amb els millors jugadors del món… Tot, ho té tot el Barça, però hi ha la incertesa del fracàs, i per això no es tanca les altres portes, fins que no tingui la certesa del seu triomf al Camp Nou. Però la temporada està a punt de començar, i s’ha de prendre una decissió. Ja veurem què passa, però en menys de dues setmanes el meu amic ha de triar, i el més important, que després el club en qüestió no es faci enrere i el fitxi definitivament. Que si no encara el veig sense equip i entrenant-se en solitari… En fi, que la vida està plena de dilemes, de moments en què has d’escollir, i quan la cosa no només depèn de tu encara és més complicat. Veurem què passa amb el meu amic… Aniré informant.

Treballar a l’agost

Sí, ho reconec, és el primer any que em toca treballar a l’agost. Bé, fa cinc anys (collons, cinc anys ja!) ja ho vaig fer a l’altra banda de l’Atlàntic, però des que em vaig incorporar definitivament al mercat laboral (cotitzant a la Seguretat Social espanyola, vull dir…), aquest és el primer cop que he de treballar en el mes vacacional per excel·lència. Per mandat imperatiu he hagut de fer vacances al juliol, i la veritat és que no em puc queixar perquè les vaig aprofitar força, però mentiria si digués que no m’agradaria tenir tot l’agost per dedicar-lo a l’oci i la desconnexió. El cas és que, mentre la majoria dels meus amics està ja de vacances, jo ja no tinc ni un dia lliure fins l’any que ve, tret dels festius generals, i pensar-hi et fa veure la pendent massa empinada. Doncs bé, la gent marxa de viatge, es lleva a partir de les deu, se’n va al llit qui sap a quina hora, passeja sense presa, disfruta de la platja, d’una bona excursió a la muntanya, de la cerveseta a la terrassa… i a mi em toca currar. Però s’ha de mirar el costat positiu de la història: la carretera està buida i no trobes embussos camí de la feina, al bar habitual pots llegir el diari mentre esmorzes (tasca impossible en la resta de mesos de l’any), hi ha molta menys feina (això de treballar de cara al públic té els seus avantatges…), però què carai!: em fa enveja veure que, mentre jo esmorzo a corre-cuita per aprofitar els meus vint minuts lliures, a la terrassa del mateix bar hi ha gent prenent una orxata sense cap tipus de presa. Sort que encara puc aprofitar les tardes i els caps de setmana, i encomanar-me del caràcter festiu dels amics, malgrat que després se’n fotin perquè el diumenge al vespre torno a casa molt abans que ells perquè al dia següent m’he de llevar a quarts de set. De totes formes, encara queda molt estiu per endavant, i l’estiu, com sempre, és màgic. I aquest no serà una excepció. Treballi o no.