Salvador (Puig Antich)
"No quiero convertirme en un nombre escrito en la pared". Ésta ha sido una de las frases que más me han impactado después de ir al cine a ver Salvador (Puig Antich), la película de Manuel Huerga sobre la vida del joven militante del MIL que murió asesinado en el garrote vil por el régimen fascista de Franco. No sé si el joven Salvador dijo alguna vez estas palabras, posiblemente no, pero creo que si lo hizo tenía una admirable capacidad de premonición. A mí personalmente "Puig Antich" me recuerda a algunas lecturas de mi adolescencia sobre la historia reciente de nuestro país. Me acuerdo de ilustraciones en libros en las que aparecían carteles franceses con la cara del joven Salvador, carteles en los que se pedía clemencia al régimen franquista. En aquella época, sin haber entrado aún en la mayoría de edad, uno empieza a descubrir muchas cosas, y en mi caso particular, descubrí también el interés por conocer la historia de mi entorno. Y Puig Antich quedó ahí, en el recuerdo de un adolescente, como el nombre de alguien que luchó contra la barbarie y que murió injustamente. Pero debo reconocer que después no volví a interesarme por la biografía de Salvador. Ha sido ahora, como pasa tantas y tantas veces, gracias a una película, cuando Puig Antich ha vuelto a aparecer. Tengo la sensación de que los hechos fueron muy distintos a los que se relatan en la película (han sido numerosas las críticas a la película por parte de la gente que conoció a Salvador y que compartió con él militancia en el MIL), pero aún así, y partiendo de la base de que cuando vamos al cine vamos a ver una película (parece una obviedad, pero quizá no lo sea tanto), me parece muy necesario este tipo de filmaciones.
Pero volvamos al principio: "No quiero ser un nombre escrito en la pared". Después de bastantes años, uno se da cuenta de que Puig Antich es eso, un nombre escrito en la pared, en los libros o incluso en una película. Para quienes lo conocieron no será así, obviamente, pero para los demás es eso, y creo que es mucho. Que 32 años después de tu muerte alguien que no te conoció se acuerde de ti está al alcance de muy poca gente. Estoy convencido de que Puig Antich nunca quiso ser un nombre escrito en la pared, seguro que nunca quiso morir asesinado en el garrote vil, ni que le dedicaran pósters, libros, artículos ni películas. Lo que Puig Antich hubiera querido, estoy seguro, hubiera sido seguir amando, disfrutando, luchando, pero sobre todo, seguir viviendo. Pero la represión se lo impidió, como a tantos miles y miles de personas. Y aquí es cuando me acuerdo de otra frase de la película, que esta vez sale de boca de su hermana pequeña: "Estan matant el meu germà".
Despedida de soltero de Rubén
¡Enhorabuena, Álvaro!
Otro campeón del mundo más en motociclismo, esta vez Álvaro Bautista. El primero fue el mítico Ángel Nieto, al que siguieron los Tormo, Aspar, Sito Pons, Crivillé, Champi Herreros, Alzamora y Pedrosa. Seguro que aún quedan muchos campeonatos mundiales más por venir, y más teniendo a gente como el gran Pedrosa, el propio Bautista o Lorenzo, además de las jóvenes promesas que ya están asomando la cabeza en el mundial. Me ha sabido mal no poder ver la carrera de 125 cc en directo, y es que cuando me fui a dormir ya había acabado y me tuve que conformar con ver un rato de la de 250 cc (que a la postre ganó Lorenzo) antes de quedarme dormido. No he sido capaz de aguantar y quedarme a ver la de Moto GP. Cosas que pasan por irse de despedida de soltero a Zaragoza y llegar al hostal a las tantas y hecho polvo... Bueno, por lo menos por la mañana, después de dormir un rato, he podido ver en diferido cómo Bautista ganaba la carrera y el campeonato. Esta vez, la alegría es doble si tenemos en cuenta las dificultades que ha tenido que pasar este chaval para llegar a ser campeón del mundo, y es que de verdad se lo merece. ¡Enhorabuena Álvaro! Y ahora os toca a vosotros, Lorenzo y Pedrosa. Y es que sois los mejores...
Cinc anys d'aquell 11-S
L'11-S del 2001 és una data d'imborrable record en la ment de tots nosaltres. Vam poder seguir, atònits i en directe, l'atac terrorista del World Trade Centre de Nova York. Cada any, al llarg de la setmana de l'efemèride, ens bombardegen (valgui l'expressió) amb documentals, programes, reportatges, articles, etc. sobre els atemptats. Cada any són més nombrosos els documents "inèdits", i fins i tot comencen ja a estrenar-se superproduccions de Hollywood sobre el tema. El cas és que, no deixa de sorprendre'm què ràpid passem del pudor de no poder ensenyar les torres bessones a Spiderman, el mateix any dels fets, a exhibir amb tota naturalitat els detalls més morbosos cinc anys després. Diuen que el temps tot ho cura, i sembla que algú ha decidit que (ara sí) estem preparats per parlar del tema i fer-ne fins i tot ostentació.
El cas és que, aquests dies, he recordat aquell estiu del 2001 que vaig tenir la sort de passar als Estats Units treballant, coneixent noves terres, noves cultures i nova gent. I recordo com just dues setmanes abans de l'atac terrorista, concretament el 26 d'agost, vaig ser a dalt de tot de la torre nord del World Trade Center de Nova York, la que l'11-S va rebre el segon impacte. A més, dissabte passat, després de força temps, em vaig trobar amb el meu amic i company de fatigues durant aquell estiu americà, l'Òscar Fernández. Vam comentar, com sempre, la casualitat de ser uns dels últims visitants de les torres bessones, de ser uns dels últims en poder contemplar aquella magnífica vista de Manhattan. Mai no oblidaré la cara que em va quedar després de seguir per la tele aquells esdeveniments. Recordo que aquell dia vaig comentar la jugada en directe, a més de amb l'Òscar, amb l'altre amic que va pujar amb nosaltres al Top of the World, l'Ignasi, amb qui vam compartir sensacions i amb qui, segurament, continuem compartint pensaments 11-S rera 11-S. I és que mai no podrem saber cap a on tirarà la Història, així, en majúscules, quins seran els seus capricis. Com podria haver pensat jo, aquell 26 d'agost del 2001, que només dues setmanes després, a aquella torre, ja no hi podria pujar mai més ningú?
Campions del món!!!
Bé, ja som campions del món de bàsquet. Malgrat l'absència de Pau Gasol a la final contra Grècia, hem aconseguit la victòria de forma contundent: 70 a 47. Ha estat un partit inoblidable, pràcticament perfecte pels nostres interessos, però, en contra del que esperàvem, mancat d'emoció, i és que el nostre equip ha estat molt superior al grec. Serà molt difícil oblidar la cara d'en Pau Gasol, l'autèntica bandera d'aquest equip, a la banqueta, cridant, saltant, patint, vivint la impotència que deu suposar seguir la final d'un Mundial sense poder saltar a la pista per culpa d'una inoportuna lesió. Finalment, tots hem pogut gaudir de la victòria, una victòria que es veia venir des de que va començar el Mundial, malgrat que no acostumem a ser competitius en les situacions clau. Aquest cop, però, els nostres jugadores han demostrar estar preparats per jugar al més alt nivell, ja sigui a la NBA o defensant els colors del nostre país. Aquesta generació d'or està preparada per tot, i ara haurem d'esperar fins la propera olimpíada per veure si aquests nanos són capaços de guanyar l'or. I haurem d'esperar, com no, a que algun dia siguem capaços de fer el mateix en un mundial de futbol, malgrat que tot ens faci pensar que mai no serem capaços de campionar en l'esport rei. Ara, però, a gaudir de la victòria, que som campions. Campions del món!!!