Política-ficció a les municipals de Mataró

Ja estem en precampanya. Al carrer no es palpa l’ambient preelectoral, però els mitjans de comunicació no deixen de parlar-ne. I és que, es parla molt de la fractura existent entre política i ciutadania, però algú s’ha plantejat si hi ha també una fractura entre els mitjans de comunicació i la pròpia ciutadania? No sé, és una reflexió que de tant en tant em faig. Com deia, estem en precampanya: d’aquí a menys d’un mes anirem a votar els nostres representants a l’Ajuntament. I a Mataró, com no podia ser d’altra manera, ja hi ha candidatures i candidats. Plantejaré una situació de política-ficció, d’aquestes que a mi tant m’agraden. Veiem.
Imagineu-vos que el 28 de maig (per cert, el dia del meu aniversari...), ens llevem amb els següents resultats electorals a la nostra ciutat: Ciutadans aconsegueix 11 regidors; la CUP, 6; Plataforma per Catalunya, 5; Esquerra Unitària, 3; i Alternativa Vecinal, 2. Només hi ha una participació del 8%, és a dir, el 92% dels mataronins amb dret a vot no vota. Els partits tradicionals no aconsegueixen representació, i Barón, Mora, Mojedano, Graupera i Teixidó s’han de buscar la vida al sector privat o aconsegueixen algun enchufillo a alguna administració controlada per algun amiguete: a la Dipu, la Gene o algun Consell Comarcal o Ajuntament. Si no hi existeix el càrrec no importa, es crea i llestos. Això, com sabem, és molt difícil que passi, però no impossible. I aquí està la grandesa de la democràcia.
El 28 de maig es reuneixen Guillermo Fernández (Ciutadans) i Safont-Tria (CUP), per mirar de negociar el nou cartipàs municipal. Triguen només dues hores en tancar la negociació. Curiós. Joan Fàbregas (EU) i Antonio Ruiz (AVM) es queixen que ningú no els ha cridat a formar part del govern, i organitzen una manifestació pel centre de Mataró. Només hi assisteixen 60 persones, però apareixen a tots els mitjans de comunicació locals. Finalment, es queden a l’oposició, amb els 5 regidors de Plataforma per Catalunya, als qui ni Ciutadans ni CUP volien com a companys de travessia al govern. Així les coses, Guillermo Fernández és el nou alcalde i Safont-Tria el primer tinent d’alcalde. Els quinze membres restants del govern tindran la seva pròpia cartera.
Gràcies al sistema polític vigent, Ciutadans i CUP representen, ara, la majoria dels mataronins. Ara, però, no s’atreveixen a dir que ells són qui veritablement representen la gent del carrer, i és que amb un 92% d’abstenció ningú no s’ho creuria. Al cap d’un any, tots els membres de la CUP decideixen dimitir i no col·loquen a ningú als seus escons guanyats democràticament. No creuen en el sistema, diuen ara. Potser esperaven més protagonisme, no ho sé. Ciutadans pacta amb Esquerra Unitària i Alternativa Vecinal, i així, Fàbregas esdevé primer tinent d’alcalde i Ruiz, segon. Plataforma per Catalunya és ara l’únic partit a l’oposició. La legislatura segueix el seus transcurs, plena de situacions estrambòtiques i surrealistes, i Mataró no deixa d’aparèixer a tots els mitjans de comunicació d’àmbit estatal. A un any de les eleccions, la justícia decideix dissoldre el consistori i nomena una comissió gestora. Una legislatura perduda.
Aquesta situació, queda clar, és fictícia, però com sabem, de vegades la realitat supera la ficció. El proper 27 de maig tenim una cita amb les urnes. Som lliures de votar qui vulguem (o no votar), però a més de drets, tenim obligacions. I tenim l’obligació de ser responsables.