Volver a Roma

La semana pasada volvimos a Roma, una vez más. Pero era la primera vez que lo hacíamos en grupo, ahora que ya hace cinco años que nos conocimos allí, en la Ciudad Eterna. Ya son cinco años los que han pasado del Erasmus, y uno se alegra cuando, después de ese tiempo, seguimos, de una manera u otra, manteniendo el contacto. Me alegro de haber hecho amigos en esa ciudad fantástica, me alegro al recordar aquellos momentos fantásticos que vivimos juntos allí, y me alegro cada vez que nos juntamos, ya en el mundo real, para cenar, viajar o hacer lo que sea.
Hace dos semanas celebramos la boda de Cris y Albert, una historia de amor que comenzó precisamente en Roma. Y uno se pone a pensar en cómo han cambiado las cosas desde aquel Erasmus, y se da cuenta de la trascendencia vital de estos años. La gente ha acabado la carrera, se ha puesto a trabajar, ha conocido a su pareja, algunos incluso se han casado… No paramos de dar pasos y lo cierto es que da miedo encarar definitivamente la vida adulta. Seguramente a todos nos gustaría parecernos a Peter Pan, pero no puede ser… Y la semana pasada, ya en Roma, nos pusimos a recordar. No paramos de comentar aquellos momentos vividos allí, de recorrer lugares mágicos para nosotros… Visitamos Pantheon, Fontana di Trevi, Colosseo, Piazza Spagna, Piazza Navona, Vaticano… Tomamos unos vinos en Campo dei Fiori, bebimos unas Peroni en el Trastevere, hicimos un pic-nic en Villa Pamphili, cenamos en el Coppelle y en San Lorenzo, cogimos el bus sin pagar billete, fuimos al Porta Portesse, cruzamos varias veces el Tevere, visitamos nuestros antiguos pisos en San Pietro y en Testaccio…
Pero ya nunca volverá a ser lo mismo. Cris, Paloma, Albert, Jacobo, Juan, Joanda y yo, todos ex Erasmus romanos, lo pasamos en grande, pero faltaba algo: faltaba, sobre todo, gente, eso está claro, porque éramos un grupo numeroso y era imposible ponernos de acuerdo para volver a Roma todos juntos. Pero uno, pensando solito, se da cuenta de que faltaba algo que hacía de esta visita a nuestra ciudad algo muy diferente a lo que vivimos en el Erasmus. Aunque nos quedáramos un año entero allí conviviendo nuevamente juntos, ya no sería lo mismo, y es que estos últimos años nos han cambiado mucho a todos porque, como decía, tenemos que hacer frente a la vida adulta. Y eso teniendo en cuenta que todos vamos mejorando año a año, de eso no cabe duda, incluso nos veo más guapos.
El fin de semana pasado sirvió para pasar unos días difíciles de olvidar, para disfrutar a tope, para reír, pero también para pensar, sobre todo ahora que ya han pasado unos días y no nos invade esa embriaguez mágica que tiene Roma. Los años pasan, la vida cambia, pero el recuerdo y la amistad, pese al tiempo y la distancia, permanece, de una forma u otra. Eso sí, siempre nos quedará Roma…

La immersió lingüística a Catalunya: un problema?

Darrerament, determinats grups mediàtics, polítics i de divers tipus estan qüestionant alguns aspectes del sistema educatiu català, incidint principalment en la no-possibilitat de triar la llengua en què s'imparteix l’ensenyament dels infants. Mantenen que els pares haurien de tenir l’oportunitat de triar el castellà com a llengua vehicular en l’educació dels seus fills, i es queixen que se’ls obliga a estudiar en català. La llàstima és que, en comptes de fer servir arguments, es recolzen en la demagògia, i llavors passa el passa.

Aquests grups, interessats en fer veure problemes on no n’hi ha, diuen que s’està marginant els castellanoparlants, que no se’ls dóna l’oportunitat d’estudiar en la seva llengua materna, que s’està arraconant el castellà a Catalunya, etc. Fins i tot alguns s’atreveixen a difondre fora de Catalunya la falsa idea que aquí els que fem servir el castellà habitualment estem marginats i discriminats pel sol fet de parlar la llengua de Cervantes. Fals. Mentida. I el pitjor de tot és que saben que és fals i que és mentida. Després, és clar, passen coses repugnants, com ara l’emissió d’un ja (tristament) famós vídeo sobre el tema a Telemadrid no fa gaire.

Jo no sóc expert en la matèria, però exposaré simplement el meu cas, que penso que pot ser il·lustratiu. Tinc la sort de dominar a la perfecció dues llengües (ni millors ni pitjors que altres, simplement dues llengües), les dues llengües del meu país, m’expresso indistintament en castellà o en català (a la feina, amb els amics...), i no hi veig cap tipus de problema. Mai no m’he sentit marginat per ser castellanoparlant, ni per parlar castellà en qualsevol situació. Si a Catalunya, en comptes d’optar per la immersió lingüística en català, s’hagués optat per qualsevol altra opció, jo segurament avui no dominaria el català, i això sí que seria un problema. Això és així, i qui digui el contrari menteix. A casa sempre hem parlat castellà, cosa lògica tenint en compte que els meus pares van néixer a Andalusia, i amb els amics del barri també fem servir normalment el castellà, com a fills de la immigració que som tots. Si a l’escola no haguéssim tingut l’oportunitat de fer la immersió lingüística avui ningú de nosaltres no dominaria el català. Mentrestant, la gent catalanoparlant de la meva edat dominaria ambdues llengües. Qui digui que això és mentida desconeix per complet la realitat de Catalunya.

I ara, aquests salvapàtries (no sé, però, de quina pàtria) de nova fornada desperten discussions pretèrites i ja superades amb l’únic afany de fer mal i intentar perjudicar determinats grups polítics i civils. No se n’adonen del mal que poden fer introduint la lliure elecció de la llengua vehicular a l’escola? No se n’adonen que es tiren pedres sobre la seva pròpia teulada? O és que veritablement l’educació dels seus fills no els importa, sinó que són altres els fins que persegueixen?

A finals dels setanta i principis dels vuitanta, molts castellanoparlants (polítics, pares i mares d’alumnes, activistes socials, pedagogs, mestres, etc.), van veure-ho clar: s’havia de fer la immersió en català si volien que els seus fills aprenguessin el català, doncs el castellà estava clar que l’aprendrien (a casa, al carrer, veient la tele, etc.). Avui, trenta anys després, seria un pas enrere terrible donar l’opció de triar entre les dues llengües, més encara amb la nova realitat social del país, amb el nou fenomen de la immigració extraestatal. Que avui a Catalunya tots els nens i nenes (i ja no tan nens ni tan nenes) hagin tingut l’oportunitat d’aprendre el català és gràcies, principalment, a aquells pares castellanoparlants que van veure en la immersió lingüística una oportunitat fa ja trenta anys. No va ser gràcies a CiU, ni a Pujol, ni a entitats salvapàtries de divers color. Va ser gràcies, com dic, a gent anònima que va lluitar des de diferents fronts per què els seus fills tinguessin l’oportunitat de gaudir d’un futur millor, un futur on, estava clar, calia parlar, a més del castellà, el català. Segur que ara no toparem amb una pedra que es va saber evitar trenta anys enrere. Això esperem.

La dignitat en política

Ahir va dimitir en Jaume Graupera. Va decidir que plegava i que renunciava a la seva acta de regidor. Amb aquesta decisió, en Jaume va donar una lliçó de dignitat política, d’ètica i de responsabilitat. I això, en els temps que corren, no és habitual. El que va fer ahir en Jaume hauria de ser el pa nostre de cada dia, però no és així. Avui no hauríem d’estar lloant la seva actitud ni el que ha fet, sinó que simplement hauríem de dir: “ha fet el que havia de fer, només faltaria...”. Però en un món com el món de la política del nostre entorn, casos com aquest són l’excepció. Són molt pocs els que posen la dignitat per davant de l’afany d’amarrar-se al seient, i tots en coneixem casos sense haver d’anar gaire lluny.

Els resultats d’ICV a Mataró van ser un desastre, i en Jaume ha sabut llegir-los. De vegades en política no cal buscar els tres peus al gat, sinó que s’han de llegir els resultats amb objectivitat i claredat. I és que no tothom hi guanya, com de vegades ens volen fer veure. Aquí segurament radica part de la culpa del fracàs de la participació i l’augment en l’abstenció, i és que la gent se n’adona que ens volen prendre per tontos i fer-nos veure el que no hi ha. Per una vegada, però, hem trobat un gest de dignitat política a la nostra ciutat. En Jaume marxa, quan, legítimament, hauria pogut quedar-se quatre anys més com a regidor. Tota una lliçó, sí senyor, de la que alguns n’haurien d’aprendre. Sap greu veure la mort política d’un excompany d’aquesta manera, però penso que no hi ha “mal que por bien no venga”, i amb això, l’Ajuntament de Mataró guanyarà un gran regidor i una gran persona, en Toni Guirao. Molta sort Toni. Molta sort Jaume. Endavant.