Cal una llei electoral proporcional

Des de fa cert temps, determinats dirigents del PP, Ciutadans i UPD, i fins i tot algun díscol del PSOE, reclamen una modificació de la llei electoral per tal que els partits nacionalistes no tinguin tant de pes al Congrés dels Diputats. Argumenten, deixant ben al descobert el seu antinacionalisme aferrissat, que no pot ser que els partits nacionalistes tinguin la clau dels pactes postelectorals, i que per això s’hauria de fer alguna cosa per fer minvar la seva representació al Congrés. Sota aquestes afirmacions, hi ha la fosca intenció de fer que el ciutadà tingui la falsa impressió que els nacionalistes gaudeixen d’una sobrerepresentació desproporcionada per culpa d’una llei electoral injusta. I per això, diuen, cal canviar-la. Doncs bé, resulta que si la llei electoral fos veritablement proporcional els partits nacionalistes encara tindrien més representació de la que tenen. Qui em coneix sap de la meva nul·la simpatia vers els partits nacionalistes, però no per això sol·licitaré una modificació de la llei electoral per tal que la seva representació sigui merament simbòlica, tal i com reclamen des dels partits antinacionalistes.
Em remetré a les dades per mostrar que les reclamacions de PP, Ciutadans i UPD no tenen una base democràtica, sinó que obeeixen a altres tipus de raons, ideològiques en aquest cas. Ens fixarem, per exemple, en els resultats de les eleccions generals de l’any 2004. Llavors, el PSOE va obtenir 164 diputats; el PP, 148; CiU, 10; ERC, 8; el PNB, 7; IU-ICV-EUiA, 5; CC, 3; el BNG, 2; i CHA, EA i Na-Bai, 1 diputat cada formació. Però suposem per un moment que el sistema de repartiment d’escons fos totalment proporcional, que hi hagués una circumscripció única i que, en conseqüència, el vot de qualsevol persona de qualsevol província valgués el mateix.
No hem d’oblidar que la cambra baixa, el Congrés, és (o hauria de ser) la cambra de representació popular (la representació territorial hauria de correspondre al Senat, la cambra alta). Si això fos així, i aplicant, tal i com es fa ara, la llei d’Hondt (hi ha qui diu que aquesta desproporcionalitat del repartiment d’escons es deu a aquesta llei, cosa del tot incerta), els resultats serien molt diferents. Així, i després d’efectuar els corresponents càlculs, el març del 2004 el PSOE hauria obtingut 157 diputats (7 menys dels que en realitat va obtenir); el PP, 139 (9 menys); CiU, 12 (2 més); ERC, 9 (1 més); el PNB, 6 (1 menys); IU-ICV-EUiA, 18 (13 més); CC, 3 (els mateixos que va obtenir); el BNG, 2 (també els mateixos); CHA i EA, 1 cadascuna (de nou els mateixos que en realitat va obtenir). Na-Bai no obtindria cap diputat, quan en realitat va obtenir-ne 1. A més, el Partit Andalucista n’obtindria 2, quan de fet no va aconseguit representació al Congrés dels Diputats.
Doncs bé, aquestes són les dades, i les dades, per molta demagògia que es faci, són les que són. Hem pogut observar com CiU i ERC encara obtindrien, amb una llei electoral proporcional, 2 i 1 diputat més respectivament. Per contra, el PNB i Na-Bai en perdrien 1, però el Partit Andalucista aconseguiria 2, quan en realitat no va obtenir representació al Congrés. D’aquesta forma, es pot observar com les demandes de PP, Ciutadans i UPD, quan sol·liciten una representació menor dels nacionalistes al Congrés, no es basen en cap argument democràtic, sinó que simplement s’escuden en interessos particulars.
Capítol a part mereix el cas d’Izquierda Unida, que de tenir 5 diputats i diputades (si comptem els vots de la coalició ICV-EUiA), amb un sistema veritablement proporcional n’hauria obtingut 18. Per a molta gent resulta del tot incomprensible que la tercera força política de l’Estat pel que fa al nombre de vots sigui la cinquena en representació al Congrés. Això es deu a la sobrerepresentació de les províncies menys poblades respecte de les que tenen més població, cosa que també passa en el cas particular de Catalunya, on 27 anys després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia encara no s’ha fet una llei electoral catalana.
Aquest fet hauria de fer-nos reflexionar a tots, i molt especialment a aquelles persones amb capacitat per legislar. S’hauria de plantejar, d’una vegada per totes, l’aprovació d’una llei electoral veritablement proporcional, doncs aquí és on trobem el problema de la desproporcionalitat: en el repartiment d’escons entre les diferents províncies, i no en la coneguda llei d’Hondt. Però el que no val es demanar una llei electoral a la mida dels interessos particulars, com fan PP, Ciutadans i UPD, per molt que odiïn als nacionalistes.