El blog de Miguel Guillen Burguillos

22.3.12

No sabem fracassar i per tant no sabem tenir èxit

“No sabem fracassar i per tant no sabem tenir èxit” (Javier Cercas, El País Semanal, 19-2-2012)

L’escriptor Javier Cercas fa autocrítica d’alguns trets característics de la nostra cultura, i opina que un dels seus fracassos essencials “consisteix en què no sabem fracassar i per tant no sabem tenir èxit”. “A Espanya –diu Cercas-, qui té èxit és gairebé sempre considerat un trampós; també ens repel·leix el respecte que altres cultures senten pel fracàs: (...) a Espanya qui fracassa és un inútil. I a més fracassa per sempre més”. Penso que en Cercas l’encerta quan diu que considerem tramposos aquells que tenen èxit a la vida, i això ens ve donat per un pecat molt característic de la nostra cultura, i que no és altre que l’enveja.
Per Cercas, “la nostra mentalitat és secularment funcionarial: aquí del que es tracta és de no sobresortir, de mimetitzar-se amb el ramat i passar inadvertit (...). Sobretot no s’ha de treure el cap, perquè immediatament te’l tallen”. Estic també d’acord amb aquesta apreciació: en la nostra cultura es mira amb recel aquell que destaca, aquell que no es conforma amb seguir al ramat, i d’exemples en tenim molts: en Cercas, sense anar més lluny, il·lustra aquest fet amb tot el que ha passat recentment amb el jutge Garzón: “tot indica que a Baltasar Garzón el matarem d’èxit. Tot indica que el nostre jutge universal no va entendre res: no va voler mimetitzar-se amb el ramat ni passar inadvertit (...). Va treure el cap, i ara li tallarem: així n’aprendrà”. I efectivament així ha estat: al jutge Garzón se li ha tallat el cap precisament per això, per voler destacar, per no estar disposat a conformar-se amb ser “un més”, i més enllà de les motivacions purament polítiques que ha hagut darrere d’aquest lamentable cas, ha jugat un paper determinant aquest tret característic del que parlava abans i que tant mal fa a la nostra cultura i a la nostra societat: l’enveja. La maleïda enveja.


Publicat a Valors, n. 92 (abril 2012)

6.3.12

Si el paper de l’Estat i dels Governs queda reduït al mínim això és una entronització de la llei de la selva

Si el paper de l’Estat i dels Governs queda reduït al mínim això és una entronització de la llei de la selva (Javier Marías, El País Semanal, 19-2-2012)

L’escriptor i intel·lectual Javier Marías té clar que l’Estat i els Governs han de continuar jugant un paper central en la nostra societat. Segons Marías, “si el paper de l’Estat i dels Governs queda reduït al mínim (...), no em diguin que això no és una entronització de la llei del més fort, també anomenada llei de la selva”. L’escriptor no està d’acord amb determinats sectors de la dreta que volen deixar-ho tot en mans de la iniciativa privada, i ho relaciona amb conceptes i valors d’arrel nítidament cristina: “una de les coses que ens distingeixen dels animals (...) és la nostra disposició a renunciar voluntàriament a part del nostre poder i de la nostra força, a dotar-nos de lleis que no condemnen a la desaparició “natural” als dèbils i desafavorits, així com la nostra capacitat per a sentir qualsevol de les paraules modernes –“empatia”, “solidaritat” – que han vingut a substituir d’altres més tradicionals, com “caritat” o “pietat” o “misericòrdia”. Però, segons bona part de l’actual dreta mundial, aquests conceptes estan de sobra”.
Marías no entén com aquesta dreta de la que parla, que molt sovint es reclama “cristiana”, cau constantment en la contradicció: “aquesta dreta que advoca pel “salvi’s qui pugui, i el que no que es podreixi” (...) es reclama “cristiana” invariablement. I, o jo he oblidat el meu catecisme, o el cristianisme predica amb èmfasi el que els seus suposats representants avui repudien: la compassió, la pietat, la caritat i la misericòrdia”. Estic d’acord amb Marías: avui, en temps de crisi, ens intenten vendre que tot ho arreglarà la iniciativa privada, que el paper de l’Estat cada cop ha de tenir menys importància. Si algun dia ho deixem tot en mans dels poderosos, dels que tenen els diners (el veritable poder), caurem en el parany de deixar morir (físicament) les persones més desafavorides de la nostra societat. I això, si fem cas dels valors cristians que han nodrit des de temps immemorials aquesta societat de la que parlo, no ens ho podem permetre.

Publicat a Valors, n. 91 (març 2012)