El blog de Miguel Guillen Burguillos

El feixisme està tornant

2012-01-24T17:50:00.002+01:00

Peter Sellars: “El feixisme està tornant” (El País, 11-1-2012)

El director d’escena Peter Sellars es mostra preocupat per la situació que vivim. Quan parla de l’obra Perséphone de Stravinski i Gide, recorda que els autors “van començar a escriure el 1933 i el feixisme ja estava molt present a Europa. Van a la recerca d’un mite fundacional que mantingui la societat unida (...). I descendeixen a l’infern, perquè és on es trobava el món llavors. Com ara”. A la seva versió de Perséphone, Sellars baixa a l’infern per un sentiment de solidaritat amb els desafavorits: “és interessant tenir aquesta peça ara, amb la gent al carrer protestant, amb el feixisme tornant, sense cap disculpa ni dissimulació. És impactant”.
Probablement tenim motius per estar preocupats, i potser Sellars té raó quan parla del perill que vivim, amb noves formes de feixisme assolint quotes de poder creixents. La demagògia, la mentida i el populisme es barregen de forma hàbil per donar forma a una poció perillosa que amenaça la nostra societat, i determinats líders polítics ho han descobert per aprofitar-se’n. Sellars, quan es refereix al seu país, ho veu així: “l’art reflexa aquesta realitat brossa i grotesca en la qual Amèrica s’està destruint a sí mateixa. Això no acabarà bé, és un temps molt dolorós”. És cert, és un temps dolorós, però caldrà sortir endavant sense que el perill del feixisme dels nostres dies acabi per treure’n profit. Potser Sellars s’equivoqui i això acabi bé...

Publicat a Valors, n. 90 (febrer 2012)

Moralment m’oposo a les execucions, a que el Govern i el poble s’adjudiquin el dret a matar

2012-01-04T11:33:00.003+01:00

John Grisham: “Moralment m’oposo a les execucions, a que el Govern i el poble s’adjudiquin el dret a matar” (El País, 7-12-2011)

Respecte del debat sobre la pena de mort, per molt que avanci la nostra societat, sempre hi haurà un moment o un altre en el qual esdevindrà un tema d’actualitat i polèmica, normalment arrel d’un crim brutal que reclami per sectors importants de la societat un càstig exemplar. Per l’escriptor John Grisham, la pena de mort no té sentit ni justificació: “moralment m’oposo a les execucions, a que el Govern i el poble s’adjudiquin el dret a matar”. En la seva darrera novel·la, La confessió, Grisham posa en evidència fallides del sistema legal i judicial dels Estats Units, i denuncia errades que porten a condemnes injustes: “el meu principal objectiu era denunciar les errades que condueixen a condemnes injustes (...). Quan per exemple les proves d’ADN ens confirmen que hem executat una persona equivocada, què hem de fer la societat?”.
Comparteixo la reflexió de Grisham: la pena de mort no es pot justificar moralment, ningú no pot tenir dret a disposar de la vida de qualsevol altra persona. És un tema de principis, de valors, ni més ni menys, i la possibilitat (per petita que sigui) d’equivocar-se en culpar una persona innocent ens ha de fer desestimar completament la pena de mort. Pel cristianisme, aquesta no és acceptable, i a la Bíblia (Joan, 8:7) es condemna explícitament. Malgrat això, tradicionalment l’Església Catòlica l’ha tolerat, i fins i tot Sant Tomàs d’Aquino l’acceptava com a mètode de prevenció necessari, però no com a forma de venjança. Joan Pau II denunciava la pena capital (també l’avortament i l’eutanàsia) com a formes d’homicidi, i per tant eren inacceptables per a un catòlic. Pel Judaisme, l’aplicació de la pena de mort s’aprova en determinats supòsits, però a la pràctica és pràcticament impossible que aquests s’acabin donant. L’Islam tampoc no la contempla (la Sharia no permet la pena de mort), malgrat que a l’Alcorà es prescriu per diferents delictes (robatori, adulteri o apostasia) i a diferents països s’aplica de forma contundent. Esperem, però, que algun dia la llei no empari aquells que disposen de la vida de qualsevol altra persona.

Publicat a Valors, n. 89 (gener 2012)

Ens manca abordar l’oblit reversible, l’impossible oblit d’allò inoblidable

2011-11-23T11:42:00.002+01:00

Javier Elzo: “ens manca abordar l’oblit reversible, l’impossible oblit d’allò inoblidable” (El País Semanal, 13-11-2011)

Arrel de la decisió de la banda terrorista ETA d’abandonar la lluita armada, el filòsof basc Javier Elzo reflexiona sobre les víctimes del terrorisme, i en especial sobre el paper que pot jugar l’oblit. Segons Elzo, “mai hem d’oblidar. Paul Ricoeur parla de dues formes bàsiques d’oblit: l’oblit per ocultament, per esborrat de les traces de la memòria, i l’oblit de reserva, el reversible”. El filòsof creu que “ens manca abordar l’oblit reversible, l’impossible oblit d’allò inoblidable, els drames que estan a la recambra de la memòria i que, per molt temps que passi, res no podrà esborrar”. Segons la meva opinió, les víctimes del terrorisme que continuen vives (per desgràcia moltes altres han mort salvatgement i violentament a mans d’ETA), per molt que ho vulguin, mai no podran oblidar. Estaríem parlant, doncs, d’aquest oblit de reserva, reversible, del què parla Elzo. Una persona que ha estat víctima directa del terror, o que ha perdut un ésser estimat en un atemptat, és impossible que oblidi: malauradament, el record es mantindrà viu per sempre més en la seva memòria, i haurà d’aprendre a viure amb ell. Ara, amb la nova situació a Euskadi, sentirem parlar d’oblit, de l’oblit de les víctimes, però no podem confondre conceptes diferents com oblit i perdó. I el perdó és una altra cosa. Un altre dia en parlarem.

Publicat a Valors, n. 88 (desembre 2011)

Els resultats de les generals, en clau mataronina

2011-11-23T10:36:00.003+01:00

A hores d’ara poques persones no sabran que Mariano Rajoy serà el proper president del govern d’Espanya, que el PP ha guanyat les eleccions per majoria absoluta, que el PSOE ha patit una desfeta sense precedents o que CiU ha guanyat per primera vegada en la seva història les eleccions generals a Catalunya. Televisions, ràdios, diaris, blogs i xarxes socials van plenes de notícies sobre els resultats electorals del 20-N. A mi, que m’agrada jugar a la política ficció, m’ha donat per traslladar els resultats obtinguts a Mataró al que serien uns comicis a nivell local. Sí, ja ho sé, no es poden extrapolar eleccions, i menys encara unes generals a unes municipals, però es tracta d’un joc ben curiós i que a mi m’agrada practicar cada quatre anys. A Mataró, segurament tothom ho sap ja, CiU ha guanyat per primera vegada unes eleccions generals. Es tracta d’un esdeveniment històric, com diu l’amic i periodista Joan Salicrú, més tenint en compte el poder i la força històrics del PSC a la nostra ciutat. Alguna cosa s’està movent, sense dubte. Un cop fets els càlculs pertinents, veiem com CiU hagués obtingut 9 regidors en unes eleccions municipals, mentre que el PSC es quedaria amb només 8. El PP els seguiria de prop, amb 7 regidors, mentre que ICV-EUiA seria la quarta força de la ciutat i n’obtindria 2. ERC es quedaria amb només 1, mentre que la resta de formacions no obtindrien representació municipal: la CUP perquè senzillament no es presenta, per convicció, a les eleccions espanyoles, mentre que PxC no arribaria al 5% i per tant no tindria dret a cap regidor.Sí, ja ho sé, no té cap sentit fer servir els resultats del 20-N per traslladar-los a una hipotètica elecció a nivell municipal, però hi ha tendències que no es poden obviar: o algú s’hagués pensat mai que el PSC no guanyaria unes eleccions generals a la nostra ciutat? O que el PP trepitgi els talons als socialistes? En fi, la política, que mai no deixarà de sorprendre’ns...

Publicat a Capgròs.com (23-11-2011)

Hem tingut vint anys de riquesa i ens l’hem gastat en festes

2011-11-01T22:01:00.002+01:00

“Hem tingut vint anys de riquesa i ens l’hem gastat en festes” (Arturo Pérez-Reverte, La Vanguardia, 26-10-2011)

Arturo Pérez-Reverte, creador del Capitán Alatriste, sap que el segle XVII ha marcat com pocs segles la Història d’Espanya: l’anomenat Segle d’Or es va caracteritzar per la definitiva decadència de l’Imperi Espanyol com a potència a nivell bèl•lic i polític, a la vegada que va suposar una època daurada a nivell artístic, amb figures tan importants com Quevedo, Lope de Vega, Calderón de la Barca, Cervantes, Góngora, Velázquez, Murillo... Però Pérez-Reverte fa una reflexió sobre aquell segle XVII, i estableix un paral•lelisme amb l’etapa històrica actual: “Fixeu-vos fins a quin punt és útil mirar cap al segle XVII que (...) em vaig adonar d’una cosa en la qual no havia caigut: hi ha un moment en què (...) es parla d’aquesta Espanya que va tenir l’or i el va malgastar en festes i en guerres i no va quedar res, ni monuments... De sobte em vaig adonar que escrivia sobre l’Espanya d’ara, que hem tingut vint anys de riquesa, d’ocupació i diners i ens l’hem gastat en festes, en l’Audi, en xalets... i no hem fet res, una merda”. Penso que Pérez-Reverte té raó: els darrers anys no hem sabut preveure que l’època de vaques grasses podia acabar, i hem oblidat valors tradicionalment bàsics en la nostra societat com per exemple el valor de l’estalvi, que sembla que torna a posar-se de moda. Massa tard, potser... Estarem d’acord que no es veu la fi d’aquesta crisi tremenda, i quan algú ens diu que això servirà per no tornar a cometre determinats errors en el futur, quan un llegeix reflexions com les de Pérez-Reverte no pot fer més que posar-se a riure: i és que, malauradament, les lliçons de la Història no som capaços de tenir-les en compte. Ens les passem pel folre. Així de clar. I així de trist.

Publicat a Valors, n. 87 (novembre 2011)

Tot ciutadà està obligat a fer política

2011-10-12T18:55:00.001+02:00

“Tot ciutadà està obligat a fer política” (Lluís Duch, La Vanguardia, 14-9-2011)

Lluís Duch, antropòleg, teòleg i monjo de Montserrat, reivindica la funció bàsica de la política en la societat. Fuig del narcisisme i la puresa dels qui es pensen superiors pel fet de no fer política, i aposta per què els ciutadans s’involucrin i facin política. Segons Duch, “quan s’ajunten crisi de valors i crisi material activem el mecanisme humà de defensa davant la contingència: l’esperança messiànica. I així, sorgeixen els populismes i els líders carismàtics”. Així, creu que “hem confós autoritat amb poder. Manar és el poder: només un mecanisme. Però l’autoritat només s’adquireix amb el testimoni: donant exemple”. Perquè “la nostra cultura no és retòrica, sinó ètica: no creiem en les paraules si no van acompanyades de fets”. Estic d’acord: no podem deixar la gestió de la nostra societat en mans de suposats messies que potser sí tenen poder (perquè els atorguem), però que mai no tindran autoritat.
Diu Duch que “el populisme degenera en feixisme quan els més vàlids abandonen la política en mans de polítics professionals mediocres”. Per això fa una reivindicació: “tot ciutadà està obligat a fer política”. A més, creu que “els millors haurien d’estar ja als partits fent política per responsabilitat”. Malauradament, la nostra societat cada cop es mostra més desencisada amb el paper dels polítics i amb el funcionament del sistema democràtic en general, i això, a la llarga, pot resultar perillosament negatiu pel progrés de la pròpia societat. Per això faig meva la reivindicació de Duch i invito a tothom, especialment als més preparats, a fer política. I és que, sense fer política, la societat no pot funcionar, i si no ens involucrem tots, uns altres la faran sense tenir-nos en compte.

Publicat a Valors, n. 86 (octubre 2011)

Els polítics ens representen, i tant que ens representen!

2011-10-12T18:52:00.003+02:00

"Els polítics ens representen, i tant que ens representen!" (Fernando Savater, El País, 14-7-2011)

S’han complert vint anys del famós llibre de Fernando Savater “Ética para Amador”. Savater, filòsof atent als canvis que es produeixen a la nostra societat, sempre té a punt una reflexió sobre els esdeveniments del moment. Preguntat sobre el moviment dels anomenats “Indignats”, li atordeix “que es tracti de desvirtuar el caràcter d’àgora que té la política, i que es tracti de conduir aquesta com si un pilot automàtic pogués conduir la representativitat política de la població. Que no ens representen, diuen, com que no ens representen! Els polítics ens representen, però depèn de nosaltres que ens representin com cal. Però ens representen, i tant que ens representen!”. Estic d’acord amb que hem d’assenyalar les deficiències del nostre sistema democràtic, però correm el risc de passar-nos de la ratlla i dedicar-nos a qüestionar globalment aquest sistema: això, segons el meu punt de vista, pot ser molt perillós i pot donar ales a moviments que no creuen precisament en el desenvolupament i la millora del sistema democràtic, sinó tot el contrari. Hem d’anar amb compte, doncs.
Savater considera que el nostre sistema democràtic no és perfecte, que té mancances: “Democràcia perfecta? Clar que no n’hi ha. Però, què és perfecte? Res no és perfecte; però només l’esperit crític (en l’educació, en la cultura, en la política) transforma en possible i útil aquesta imperfecció democràtica”. I reclama el paper fonamental de l’educació, i la importància dels valors en aquesta educació: “s’ha de reivindicar l’interès per l’educació (…). Però si no som capaços d’educar en els valors, acabarem embolcallats en un pandemònium de frases buides en les que nedarem amb la complaença dels que som afalagats pels aplaudiments fàcils de les societats animades per la unanimitat”. Té raó Savater, i afirma amb rotunditat: “tot es cura en part amb l’educació”. Educació, valors, política i democràcia: quatre conceptes que hom pensaria que sempre han estat íntimament relacionats. Aquesta obvietat, però, deixa d’estar vigent en l’actualitat, a la vista de tot plegat. I és que hem de lluitar per millorar la nostra democràcia, això està clar, però hem de saber conservar tot allò que ha costat tants i tants esforços a les generacions anteriors: no podem menysprear el significat de la democràcia, creure que podem fer tabula rasa i tornar a començar. I per començar, si no fonamentem el nostre sistema en els valors i en l’educació, no tindrem res a fer. I és que, com diu Savater: “el civilitzat dóna la seva vida per valors en els que no creu del tot”.

Publicat a Valors, n. 85 (setembre 2011)

Comencen Les Santes

2011-10-12T18:44:00.003+02:00

Ja hi tornem a ser. El mes de juliol s’acaba i la màgia de Les Santes torna a envair Mataró. Ja fa olor a Santes, es nota a l’ambient: la gent sembla que té mes ganes de passejar pels carrers de la nostra ciutat i seure a prendre alguna cosa a les terrasses, la botiga oficial de la Festa Major torna a estar plena de gom a gom, s’esgoten les samarretes… Els santeros i santeres comencen a preparar-se i tothom està ja impacient. Però tranquils, ja arriben Les Santes!
La nostra Festa Major és, per als mataronins i mataronines, la millor de totes les festes majors. No en tinc cap dubte, ha de ser així: amb les seves particularitats, amb el que ens agrada i amb el que voldríem canviar, amb la tradició i la innovació, amb tot el que comporta Les Santes. Estic segur que cap mataroní és capaç d’explicar amb paraules què representa Les Santes, precisament per això, perquè és tant el que representa, és tanta la seva grandesa i la seva identitat que és impossible explicar quina és la seva essència. En té moltes de essències, segurament una de diferent per a cada mataroní, per a cada santero, i aquesta és una de les grandeses de la nostra Festa Major.
Les Santes les vivim de forma diferent cada any, depenent de la nostra situació personal o emocional, però al final sempre ens acabem retrobant pels carrers de Mataró, ja sigui a les Havaneres, veient actuar els Capgrossos a la Plaça Santa Anna, a la Crida, al Desvetllament, a l’Escapada, a la Ruixada, al Ball, a la Missa de Les Santes, a La Passada, al Castell de Focs, als Requisits, al No n’hi ha prou... O potser no ens retrobem fins l’Espetec final o l’Albada... És igual, Les Santes té aquella màgia que fa que quan et retrobes amb algú que no veus des de l’any passat (per Santes, com no) sembla que faci només cinc minuts que no us vèieu.
Les Santes les vius de forma diferent quan ets un nen, quan ets adolescent, o quan comences a veure que la joventut passa i no te’n adones. Parlo de la meva experiència, és clar, i espero poder continuar vivint Les Santes a mesura que em vagi fent gran. Jo encara recordo quan veia ballar en Robafaves amb la Geganta a la porta de l’Ajuntament, a coll del meu pare, recordo com em tapava les orelles quan veia aparèixer la Momerota... Recordo els primers Desvetllaments, en els primers anys de l’adolescència, quan encara els veïns de La Riera llençaven cubs d’aigua des dels balcons, i recordo aquelles Ruixades boges darrere de l’Ajuntament... Els anys passen, però la tradició i els rituals continuen presents a cada grup d’amics. Aquestes Santes, com sempre, ens tornarem a retrobar pels carrers de la nostra estimada Iluro, i buscarem l’abraçada còmplice d’aquell amic de l’ànima, el petó furtiu d’aquell amor que per Santes sap millor que mai... Esperaràs trobar-te casualment amb aquella noia que t’agrada i que per Santes està més guapa que mai... Jo, com cada any, intentaré viure Les Santes intensament, malgrat que al dia següent m’hagi de llevar a quarts de set, amb els meus amics de sempre: amb en Francesc, en Joan, en Xandri, l’Eloi, la Núria, la Roser, la Marina, l’Àngels, la Nadia, amb tanta i tanta gent... Perquè ens fem grans, però en el fons som els mateixos nens que vèiem ballar en Robafaves a la porta de l’Ajuntament a coll dels nostres pares. I Les Santes, any rere any, ens recorden que tenim la sort de viure a la millor ciutat del món. I de poder gaudir de la millor Festa Major que existeix. Glòria a Les Santes!

Publicat a Matarónotícies.cat (23-7-2011)

No hem après a viure junts i en pau

2011-10-12T18:40:00.003+02:00

“No hem après a viure junts i en pau” (José Luis Sampedro, El País Semanal, 12-6-2011)

Les opinions de l’escriptor nonagenari José Luis Sampedro estan gaudint de una notable rellevància mediàtica darrerament, sobretot arrel del naixement de l’anomenat moviment del 15-M, amb el qual s’ha identificat des del primer moment. No és nou que en Sampedro expressi les seves crítiques al funcionament de la societat contemporània i en concret al sistema capitalista. Fins i tot va més enllà: “Crec que el nostre temps és, essencialment, un temps de barbàrie. I no em refereixo només a violència, sinó a una civilització que ha degradat els valors que integraven la seva naturalesa. Un valor era la justícia. Es jutja la gent en virtut de la presumpció de culpabilitat (...). En dos mil anys, la humanitat ha progressat tècnicament de forma fabulosa, però ens continuem matant amb una cobdícia i una manca de solidaritat escandalosa. No hem après a viure junts i en pau”. Penso que no li falta raó: passen els anys, les dècades i els segles, però la violència i la guerra no som capaços de superar-les i recorrem a elles una vegada rera l’altra.
Segons Sampedro, “l’home té dues peculiaritats: la paraula, i amb ella el pensament (...). I la sensació de superioritat, pensar que és immortal”. La majoria de persones coincidirà que creure’s superior a la pròpia natura és un error, i molt més pensar-nos immortals, però els aires de grandesa de determinats líders internacionals ens han portat massa vegades a la catàstrofe. Les guerres, sense dubte, serien una de les conseqüències clares. Sampedro pensa que “els que tenen poder volen més poder; els que tenen diners, més diners (...)”. L’ambició desmesurada, la cultura del tot s’hi val, fa que uns trepitgin els altres, i això no es pot permetre. Aquesta és una de les crítiques bàsiques de Sampedro al sistema que regeix la nostra societat, un sistema capitalista que, segons l’escriptor, “s’enfonsa”. Diu que “mentre mani el capital, això no té solució”. I Sampedro, que veu com arriba la fi del seu pas per la vida, creu que “això s’acaba. No li puc dir com, però ho estic veient, i a més per degradació ètica i moral, perquè s’han oblidat de la solidaritat, de la justícia, de la dignitat (...). El capitalisme ho converteix tot en mercaderia. Som natura, i posar el diner com a bé suprem ens porta a la catàstrofe”. Es pot dir més alt, però no més clar. De vegades, cal escoltar els vells. Per desgràcia, però, cada cop ho fem menys.

Publicat a Valors, n. 84 (juliol-agost 2011)

Mataró: una casa per a tots

2011-10-12T18:36:00.001+02:00

Aquest dissabte prendran possessió els 27 regidors que compondran l’Ajuntament de Mataró durant els propers quatre anys, després d’unes eleccions que han deixat uns resultats complicats de gestionar, especialment per la irrupció de Plataforma per Catalunya. Per primera vegada des del restabliment de la democràcia, entre els representants de la ciutadania hi haurà persones que propaguen la discriminació entre aquests ciutadans que representen.

No es tracta d’un problema únicament mataroní: en altres municipis catalans de característiques similars ha passat el mateix i, a la majoria de països europeus, els partits xenòfobs tenen representació al Parlament, amb un pes important en llocs com França, Suïssa o Finlàndia. Però si un discurs com aquest ha aparegut ara a Mataró és perquè durant els darrers anys ha anat fermentant als nostres carrers i els nostres barris.

Ara és el moment de treballar més que mai a favor d’una major cohesió social a la nostra ciutat. La ciutat que tenim ara, amb les seves (moltes) virtuts i els seus (pocs) defectes, no ha caigut del cel. Molta gent, alguns nascuts aquí, d’altres a quilòmetres de distància, ha picat pedra durant molts anys perquè la vida dels mataronins fos cada dia una mica millor que el dia anterior. A tots plegats ens toca vetllar perquè el llegat que ens han deixat no se’n vagi en orris.

Una ciutat és, per sobre de tot, les persones que hi viuen. De Sant Simó a la Llàntia, des de la Laia l’Arquera fins a Vallveric, millorar la convivència és el camí més curt cap a una ciutat millor. Però són els partits amb representació a l’ajuntament, amb el nou govern municipal al capdavant, els que han d’encapçalar aquesta lluita i a no permetre que picabaralles partidistes passin per davant de la necessària unitat de les forces democràtiques en els temes clau de ciutat.

A cada mentida de Plataforma per Catalunya, s’hi ha de respondre amb la veritat explicada amb pèls i senyals. Cal que els partits polítics perdin la por a parlar d’immigració i ho facin amb seriositat i rigor. Convertir aquesta qüestió en tabú és adobar el terreny perquè hi madurin les falsedats i els rumors on pesquen vots les formacions xenòfobes. La immigració ha estat i és un fenomen positiu per a la ciutat, tant econòmicament com social. És clar que també suposa reptes, però a la llarga ens acabarà enfortint.

A Mataró hi han viscut íbers, grecs, romans i carolingis; hem passat les migracions de l’interior cap a la costa i dels pobles a les grans ciutats i, en els últims cent anys, s’han produït les onades de nouvinguts dels anys 20, la dècada dels 60 i el tombant del segle XXI. Que a hores d’ara es pretengui fer distincions entre “els de casa” i “els de fora” només pot explicar-se a partir d’una enorme desconeixença de la nostra història i una por terrible a allò desconegut. Per sort, totes dues coses tenen solució.

Mataró, juny de 2011

Ramon Radó
Toni Rodon
Joan Safont
Francesc Amat
Joan Salicrú
Miguel Guillén

Ja no necessitarem grans líders clarividents que ens dirigeixin, perquè no fan falta

2011-06-06T20:44:00.002+02:00

“Ja no necessitarem grans líders clarividents que ens dirigeixin, perquè no fan falta” (Daniel Innerarity, La Vanguardia, 1-6-2011)

Fa uns dies apareixia a La Contra de La Vanguardia una entrevista on Daniel Innerarity reflexionava sobre la democracia, els seus governants i fenòmens actuals com el moviment dels “Indignats”. El pensador basc creu que “la societat està dividida entre els que defensen els seus valors sense tenir en compte la realitat i els que gestionen la realitat sense tenir valors”. Podríem dir, si fem cas a aquestes paraules, que no estem davant d’un panorama gaire estimulant, però Innerarity creu que la realitat actual és “post-heroica: ja no necessitarem grans líders clarividents que ens dirigeixin (...). Perquè no fan falta. La societat ja no té un centre de decisions que requereixi un home providencial al comandament”. Xoca una afirmació com aquesta, en un món on el “lideratge” està tant de moda. Jo, personalment, estic d’acord amb Inneratity: abusem del concepte de “lideratge” i deleguem una confiança excessiva en els suposats líders, que al cap i a la fi són els qui prenen decisions per nosaltres. I és que “la pretensió de controlar la societat està antiquada, perquè avui és incontrolable, però sí que es pot governar”, diu el filòsof. I aquí està la clau: no hem de confondre “controlar” amb “governar”; i és que de vegades els que juguen el paper de suposats líders abusen de les seves competències i decideixen controlar, quan el que han de fer és cenyir-se a governar. Com molt bé apunta Innerarity. “qui governa avui no és qui imposa les seves idees a una societat que controla, sinó qui articula el que la societat vol”. Això, com podem intuir, no és fàcil.
Innerarity parla del concepte d’“intel·ligència col·lectiva”, i creu que aquests governants dels que parlem han de saber “dinamitzar un govern cooperatiu que sigui capaç de convertir la intel·ligència col·lectiva en decisions”. I és que “en la societat del coneixement, la intel·ligència és una xarxa sense centre. I en ella no sobreviu el més savi, sinó qui és capaç d’aprendre més coses més ràpidament”. Tornant a la idea que el governant ha de saber articular el que la societat vol, Innerarity fa un elogi de la democràcia: “la democràcia és el mitjà més eficaç de govern del sistema. Perquè en ella els mediocres acaben composant una societat col·lectivament més intel·ligent que qualsevol dels seus membres (...). Quan persones molt diverses deliberen col·lectivament, prenen decisions més encertades que les acordades per un grup de persones més uniformes, malgrat que tinguin un major grau individual d’intel·ligència”. La fi de les èlits, podríem dir... Fins i tot Innereraty s’atreveix a dir que la “pretensió d’un govern dels millors, la aristocràcia, és avui inútil, perquè la societat del coneixement és intel·ligent en xarxa, no en jerarquia, i per això, si està ben articulada, la democràcia proporciona millors decisions que les èlits”. És cert: per molt intel·ligent que sigui un líder, aquest no pot pretendre controlar-ho tot, menys encara quan vivim en una societat sense centre, interconnectada. Tornem al mateix: abusem del concepte de “lideratge” i de les jerarquies.
Llavors, per què fracassa la política? Innerarity creu que “és conseqüència del fracàs del coneixement: els polítics pateixen de rigidesa cognitiva: no entenen el canvi”. I llavors que fem, ens “indignem”? El filòsof creu que amb això no n’hi ha prou: “és necessari que siguem tots més intel·ligents. No es tracta de tenir líders brillantíssims, sinó de ser societats més eficaces que resolguin de forma efectiva i pacífica els seus conflictes”. En definitiva, per molt que ens intentin vendre la moto de les bondats del “lideratge”, cada cop hem de tendir més cap a una societat on deleguem en governants que siguin capaços de fer un bon ús de la democràcia, una democràcia que, no ens enganyem, és el millor dels sistemes possibles. Un sistema que, sense dubte, podem continuar transformant i millorant.

Publicat a Valors, n. 83 (juny 2011)

Motius per preocupar-se

2011-05-23T20:07:00.002+02:00

No esperava escriure avui aquest article. Avui volia fer una anàlisi dels resultats electorals i prou, sense gaires consideracions personals. Malauradament, hem de parlar d’altres coses. A l’endemà de les eleccions municipals un té ocasió d’analitzar els resultats electorals amb una mica més de serenor que no pas quan es segueix en directe l’escrutini a través de la televisió. Tot i així, aquest punt de serenor es transforma ràpidament en un sentiment de preocupació per tot el que ha passat a Mataró. I no em refereixo al fet que en Joan Mora hagi guanyat les eleccions i es mereixi ocupar el seient de l’alcalde, que no és més que un exemple de normalitat democràtica, sinó al fet que un partit xenòfob, Plataforma per Catalunya, hagi obtingut representació (tres regidors, ni més ni menys!) al consistori. Un partit, no ho oblidem, liderat a nivell nacional per un franquista militant de l’ultra dreta més reaccionària i amb ideals fonamentats en el racisme desacomplexat i l’odi més cruel contra la població immigrada, en especial la musulmana. Però tampoc no podem oblidar que estem davant d’una persona, sota el meu punt de vista, intel·ligent, que ha estat capaç de captar un bon grapat de vots arreu del nostre país, i en particular a la nostra ciutat, mitjançant un discurs basat en la mentida i la demagògia. Tot i així, no ens enganyem: aquest senyor diu el que molta gent vol sentir, i fa dels falsos rumors i les calúmnies un esquer eficaç a l’hora de pescar vots entre importants sectors de la població: persones treballadores que ni són d’ultra dreta ni han simpatitzat mai amb el franquisme, però que, per culpa de la desinformació i la intoxicació demagògica, estan predisposades a creure’s el discurs dels membres de Plataforma per Catalunya. Un partit que, molt astutament, no reivindica el franquisme ni es relaciona amb altres partits que sí ho fan, malgrat que el seu líder hagi estat membre del Frente Nacional i admirador i deixeble del feixista Blas Piñar.
Ara, en Joan Mora té la missió de liderar la nostra ciutat des de la política. No ho tindrà fàcil: la crisi ens afecta de forma directa a la ciutat de Mataró i la ciutadania li exigirà que es posi a treballar immediatament per implementar mesures eficaces. No dubto que ho farà, i espero que tots i cadascun dels regidors de l’Ajuntament posin el seu gra de sorra. Espero, també, que tots els partits democràtics amb representació a l’Ajuntament (CiU, PSC, PP, ICV-EUiA i CUP) i també altres que no en tenen, com per exemple ERC, facin una reflexió (ja saben a què em refereixo). I m’agradaria que la fessin de forma conjunta, que es convoqués una taula per la convivència i el respecte i que deixessin les diferències de banda. Ara, més que mai, necessitem de la política, necessitem que els polítics de la nostra ciutat estiguin a l’alçada de les circumstàncies.Avui, malauradament, la notícia més important no ha estat que en Joan Mora hagi guanyat les eleccions. Tot i així, la meva enhorabona al líder de CiU. Bona sort i bona feina!

Publicat a Matarónotícies.cat (23-5-2011)

L’ésser humà és part dimoni i part sant

2011-04-28T22:44:00.003+02:00

“L’ésser humà és part dimoni i part sant” (Noah Gordon, ElPaís.com, 12-4-2011)

Diu l’escriptor Noah Gordon que l’ésser humà és part dimoni i part sant. Potser no li falta raó: tal i com explica a una recent entrevista, “els éssers humans ens continuem matant com bèsties. El pas del temps no ajuda a deixar de fer aquestes estupideses”. Però “de la mateixa manera que som capaços de les majors crueltats també som capaços de la major compassió. Com es pot veure amb el terratrèmol del Japó en el que milions de persones han prestat el seu ajut, per petit que sigui, per a col·laborar”. És cert: l’ésser humà és capaç del millor i del pitjor. I sí, podem dir que és part dimoni i part sant: per això Gordon considera que representa un material tan interessant per a un escriptor. Afirma també que “potser avui no som tan llestos com abans. Si fóssim capaços de deixar de matar-nos entre nosaltres, viuríem al cel. Malbaratem el potencial humà amb la guerra”.
Gordon es mostra preocupat per la humanitat, més ara que no pas fa vint o trenta anys: “continuem fabricant armes de destrucció massiva cada cop més eficaces. Com més armes fabriquem, més difícil serà no fer-les servir”. Estic d’acord: la ment humana, els nous descobriments i els avenços científics representen sovint una benedicció, però també és cert que moltes vegades esdevenen una amenaça per la pròpia espècie humana. L’home, gràcies a la ciència, ha estat capaç de lluitar contra les malalties més cruels, però també ha estat el protagonista de nombrosos exterminis i morts al llarg de la història. Tot i així, vull pensar que la bonhomia no és un valor en decadència: exemples com el del recent terratrèmol del Japó, que el mateix Gordon cita, ens ho demostren. I és que són moltes les persones que entenen la solidaritat i la compassió com uns valors indisociables de la condició humana: potser alguns s’entesten a pensar que l’home ha vingut al món a destruir, però jo estic convençut que, malgrat tot, la humanitat està plena de persones que fan de la seva quotidianitat un exemple de bonhomia. Digueu-me il·lús i potser no us faltarà raó, però permeteu-me que aquesta il·lusió se’m desperti de tant en tant, malgrat que per què sigui així s’hagin de produir determinades desgràcies com la del Japó.

Publicat a Valors, n. 82 (maig 2011)

El 22 de maig, tretze paperetes per escollir

2011-04-22T11:53:00.002+02:00

Finalment seran tretze les candidatures que es presentaran a Mataró a les eleccions municipals del proper 22 de maig. Algú pensarà que potser són moltes, però jo crec que no és una mala notícia, doncs el ventall de possibilitats s’amplia i això vol dir que l’elector tindrà més opcions per triar. Això, com dic, em sembla bo. Bo per la democràcia i bo per la ciutat. A les sis formacions amb representació al nostre ajuntament (PSC, CiU, PP, ICV-EUiA, ERC i CUP) s’hi sumen aquest cop set més: Mataronins (agrupació recentment creada pel controvertit Paulí Mojedano), Mataró d’Esquerres (encapçalada per l’ex candidat d’Alternativa Vecinal, Antonio Ruiz); Plataforma per Catalunya, Solidaritat Catalana per la Independència, Els Verds-Grup Verd Europeu, Pirates de Catalunya i Unificación Comunista de España.
Segons el meu punt de vista, és molt probable que les sis formacions que actualment tenen representació tornin a tenir-ne. Fins fa poc tenia el dubte raonable d’ERC, però un cop han aconseguit presentar una llista de caire unitari amb membres d’ERC, Reagrupament i Junts Decidim, penso que està al seu abast obtenir algun regidor o fins i tot dos, tot i que no ho tindran fàcil. És cert que Solidaritat presenta llista pròpia, però les seves possibilitats d’obtenir representació són remotes. Les altres cinc formacions crec que no tindran problemes per obtenir novament representació, i la gran incògnita serà saber si Paulí Mojedano o Antonio Ruiz aconseguiran acta de regidor, malgrat que hauran de treballar de valent durant les properes setmanes si volen formar part del ple municipal durant el proper mandat. El boca a boca, en el cas de les dues formacions que encapçalen, serà determinant. Plataforma per Catalunya, després de veure els resultats de les darreres eleccions al Parlament (un 3,40% dels vots, que el 22 de maig seria insuficient), podria aconseguir també representació, tot i que crec que tampoc no ho tindran fàcil.
Però la gran notícia la nit electoral serà, sense dubte, qui ocuparà l’alcaldia durant el proper mandat: si en Joan Antoni Baron o en Joan Mora. Jo apostaria per en Baron, però molt em temo que el PSC rebrà un suport sensiblement inferior al del 2007. I aquí és on hi haurà la clau: el nombre de regidors que obtinguin els dos socis del tripartit, ICV-EUiA i ERC. Si tant ICV-EUiA com ERC repeteixen o milloren la seva representació (cosa més probable en el cas dels ecosocialistes que no pas en el dels independentistes), tindran més força que fa quatre anys a l’hora de negociar un acord de govern amb els socialistes, i posaran més cara l’alcaldia a en Baron, malgrat que, òbviament, no deixaran que en Joan Mora esdevingui el nou batlle. No trobo descabellat que la CUP millori la seva representació, però per tots és sabut que no entraran a formar part de cap govern i desenvoluparan la seva acció des de l’oposició.
Partint de la base que CiU millorarà ostensiblement els seus resultats (no en tinc cap dubte que així serà), hi ha la incògnita del PP, que podria ser el seu soci en un hipotètic govern de tall conservador CiU-PP. Si el PP obté uns bons resultats, malgrat el mal que li pot fer la candidatura d’en Paulí Mojedano, i pot ser decisiu en la formació del nou govern, no tinguin cap dubte que en José Manuel López esdevindrà probablement segon tinent d’alcalde i el PP ocuparà alguna regidoria important en un ajuntament presidit per en Mora. Tot i així, m’aventuro a dir que CiU i PP no sumaran suficients regidors per produir un canvi d’alcalde.
Així doncs, penso que hem de tenir clar que el proper 23 de maig els mal anomenats partits minoritaris jugaran un paper determinant i protagonista, i tindran la clau de la formació del proper govern municipal. Per això quan es proposa celebrar un debat a dos entre en Baron i en Mora un es pregunta quina concepció de la democràcia i el pluralisme polític tenen determinats polítics de la nostra ciutat.

Publicat a Matarónotícies.cat (22-4-2011)

Actua ja, que demà pot atropellar-te un camió

2011-04-05T18:43:00.008+02:00

"Actua ja, que demà pot atropellar-te un camió” (Pau Garcia-Milà, La Vanguardia, 29-3-2011)

Aquest mes no he agafat prestada la frase de cap filòsof, escriptor ni intel·lectual de prestigi, ni de cap personatge mediàtic. He decidit, gràcies al suggeriment de la meva estimada companya de pàgina Isabel Yglesias, prendre com a material per comentar una entrevista que va aparèixer publicada a La Contra de La Vanguardia el passat 29 de març, i que té com a protagonista el jove (23 anys) emprenedor Pau Garcia-Milà. Sí, ja sé que darrerament es parla molt (massa potser) de la manca d’emprenedors existent al nostre país, de l’oblidada cultura de l’esforç, etc... Es parla molt i es fa molt poc, crec. No és el cas d’en Pau Garcia-Milà. Mai no ha estat fàcil ser emprenedor, i potser ara és especialment complicat aventurar-se en nous projectes, arriscar els diners i dedicar tot el nostre temps i esforç a una tasca que potser serà ruïnosa. Perquè certament el primer que acostumem a pensar és això: que aquell projecte on assumim uns riscos (econòmics, socials, afectius i personals) resultarà ruïnós. En Pau Garcia-Milà, emprenedor d’èxit, pensa precisament el contrari i viu amb la convicció que tot anirà bé. Potser aquesta concepció ingènua del risc és conseqüència directa de la joventut d’en Pau, com ell mateix reconeix, però també és cert que no tots els joves ho veuen de la mateixa forma, com ja sabem. En Pau expressa clarament una crítica a la forma de pensar imperant: “vivim esperant: és un error (...). Busquem excuses per no fer coses noves (...)”. I potser té raó: tot ho deixem per més endavant, i aquesta actitud ajuda a que l’evolució de la nostra societat sigui més lenta, indubtablement. És possible la culpa de tot ho té aquesta concepció pessimista que tenim del risc, aquesta por al fracàs. Segons en Pau, “fracassar deu vegades és aprendre què deu coses no he de repetir (...). En altres llocs, si fracasses es considera que has acumulat experiència, i si triomfes t’aplaudeixen com a un heroi”. Visca l’optimisme! En Pau afirma que “el nostre major problema és l’actitud de la gent. Veiem l’emprenedor com un murri, i si triomfa, com un explotador”. Això és veritat: no s’acostuma a premiar socialment l’èxit de l’emprenedor, o no es fa com es mereix. Es tracta d’un fet fàcil de constatar i que diu molt de la societat on vivim: els premis no sempre els reben qui els mereixen, i qui realment tira del carro massa sovint es veu relegat injustament a un segon pla. El cas és que potser té raó en Pau en una altra de les seves reflexions: “els polítics no ens trauran de la crisi. Perquè ens traurem entre tots, amb una actitud positiva”. Malgrat tot, després els reconeixements, els premis i les medalles els rebran els de sempre.

Publicat a Valors, n. 81 (abril 2011)

La incapacitat per arribar a acords

2011-03-20T18:31:00.002+01:00

Les discussions polítiques, les baralles dialèctiques i la crispació omplen planes i planes dels diaris, així com hores i hores dels informatius televisius i radiofònics. Sembla que el polític contemporani hagi d’estar en constant campanya electoral, deixant en segon terme la que hauria de ser la seva principal funció: treballar per millorar les condicions de vida de la ciutadania i intentar que el país, la ciutat o el poble funcioni millor. Per fer-ho, és imprescindible que els polítics de tots els partits i tendències arribin a acords. Però com dic, això queda en segon terme: quan els polítics apareixen en públic aprofiten, bàsicament, per carregar contra l’adversari i intentar desgastar-lo. Un s’indigna quan veu (i escolta) per televisió un debat al Congrés dels Diputats i només sent desqualificacions, insults i crítiques destructives. Si a tot això afegim les rialles, la mala educació i l’absentisme descarat i desvergonyit de moltes senyories la indignació puja de nivell. I aquesta indignació no és una sensació que únicament sent qui signa aquest article...
Es parla molt de desafecció política, i amb raó. Estem parlant d’un símptoma que s’està generalitzant i que hauria de preocupar-nos a tots plegats: no podem permetre que el nostre sistema democràtic pateixi una deslegitimació creixent, quan és un dels principals instruments dels que disposem per millorar les nostres condicions de vida. No seria correcte carregar totes les culpes sobre els polítics, ni tampoc no seria just generalitzar i afirmar que tots ells són iguals, però queda clar que si hi ha algú amb la responsabilitat de fer que la situació millori és precisament el polític.
M’agradaria viure en un país on els polítics es posessin d’acord en els grans temes i fossin capaços d’arribar a acords. M’agradaria viure en un país on no es fessin servir determinats temes per arremetre contra l’adversari i intentar desgastar-lo. I m’agradaria, sobretot, que els polítics fessin servir el seu temps per intentar trobar solucions i arribar a consensos, i no per embolicar-se en discussions que no porten enlloc. Això, a dia d’avui, sembla difícil, molt més si tenim en compte que tenim dos mesos per endavant de precampanyes i campanyes electorals.
I a Mataró, tres quarts del mateix: tinc la sensació que massa sovint s’avantposen els interessos del partit (i el desgast de l’adversari polític) sobre els interessos de la ciutat. Com s’entén, si no, que algun líder de l’oposició es faci la foto amb els de la plataforma Salvem Can Fàbregas no fa pas gaire i ara voti a favor d’una moció que advoca per l’arribada de El Corte Inglés a la nostra ciutat? Com es pot caure en una contradicció tan greu sense posar-se vermell? Tot i així, cal aplaudir l’actitud de gairebé tots els grups polítics, que van donar el seu suport a aquesta moció de la que parlo. M’agradaria veure més sovint en Baron i en Mora donant-se la mà per escenificar que han arribat a algun acord positiu per la ciutat. No vull dir que no arribin mai a cap acord, però tinc la sensació que podrien fer-ho més sovint si deixessin de banda els interessos dels seus respectius partits. Ara vindran les precampanyes i les campanyes electorals, i molt em temo que els nostres polítics dedicaran més temps a parlar (malament) dels adversaris que no pas a fer propostes per millorar el funcionament de la nostra ciutat. Malgrat tot, donem-los un vot de confiança. Jo, modestament, aprofitaré per demanar que treballin per Mataró, que facin propostes, que arribin a acords i que, si us plau, no malbaratin el seu temps amb desqualificacions, discussions i baralles que no porten enlloc.

Publicat a Matarónotícies.cat (20-3-2011)

Els nens han d’aprendre a suportar l’esforç i comprendre que prendre decisions és quelcom molest

2011-03-02T20:12:00.002+01:00

“Els nens han d’aprendre a suportar l’esforç i comprendre que prendre decisions és quelcom molest” (José Antonio Marina, La Vanguardia, 11-1-2011)

El filòsof i pedagog José Antonio Marina creu que des de ben petits hauríem d’aprendre a suportar l’esforç i comprendre la importància que tindrà a la nostra vida prendre decisions. Segons Marina, això s’aconsegueix fomentant en els nens una actitud activa: “qualsevol problema que pugui resoldre un nen no li podem resoldre nosaltres (...). I fomentar la valentia, és a dir, no deixar de fer una cosa per la seva dificultat; la mandra i la mentida són actituds covards”. Penso que en Marina té raó: si eduquem els nostres nens en la cultura de la complaença i els fem entendre (involuntàriament la majoria de les vegades) que la vida es convertirà en un camí de roses on tot ens vindrà donat amb facilitat i sense esforçar-nos, ens equivocarem completament. Darrerament es torna a parlar molt de la cultura de l’esforç, i se senten veus reclamant-la com si hagués desaparegut alguna vegada. Penso que, afortunadament, aquesta cultura no ha deixat d’existir a la nostra societat, però sí és cert que la cultura de la complaença, si se’m permet l’expressió, ha guanyat adeptes en els darrers temps. La percepció que l’èxit i la fama són fàcils d’aconseguir s’ha generalitzat, gràcies sobretot a determinats programes de televisió que tots tenim al cap, i això ha fet molt de mal.
José Antonio Marina proposa que no invertim tant de temps a classificar els nens, i que els ajudem a identificar i cultivar les seves habilitats i els seus dons naturals, perquè el talent s’educa: “no es tracta que els nens aprenguin moltes coses; no es tracta de ficar-los idees, sinó que siguem capaços d’organitzar la seva capacitat de producció d’ocurrències de forma que siguin bones”. En definitiva, el que proposa Marina és que intentem que els nens aprenguin a donar solucions als problemes que es puguin trobar en la vida quotidiana. D’això en diu ell “intel·ligència triomfant”. Em sembla una expressió brillant, doncs precisament el nen ho tindrà més fàcil a la seva vida si és capaç de donar solucions als problemes que se li vagin presentant. Triomfarà a la vida, podrem dir. I sí, el talent ens pot ajudar a triomfar a la vida, però si no l’eduquem, si no ens esforcem, no tindrem res a fer.

Publicat a Valors, n. 80 (març 2011)

He après que un ha de desconfiar de les seves facultats, reals o presumptes, i treure tot el profit que pugui de les seves limitacions

2011-02-11T00:11:00.004+01:00

“He après que un ha de desconfiar de les seves facultats, reals o presumptes, i treure tot el profit que pugui de les seves limitacions” (Antonio Muñoz Molina, Babelia, El País, 22-1-2011)

Els dissabtes intento ser fidel a la meva cita amb Antonio Muñoz Molina a les pàgines del suplement cultural del diari El País, Babelia, on l’escriptor andalús publica un article cada setmana. M’agrada llegir el que escriu en Muñoz Molina, pel que escriu i per com ho escriu, pel que diu i per com ho diu. Fa unes setmanes es descobria davant del lector i explicava vint lliçons que havia après durant els darrers vint anys, la majoria d’elles relacionades amb la seva tasca literària i la seva relació amb el món de la cultura. D’aquelles vint lliçons se’n podien extreure algunes bones idees, però em va cridar l’atenció una cita en particular, que transcric textualment: “He après que un ha de desconfiar de les seves facultats, reals o presumptes, i treure tot el profit que pugui de les seves limitacions”. Puc dir que estic d’acord amb el que escrivia en Muñoz Molina, tot i ser conscient que mai no hauria estat capaç d’expressar-ho amb aquesta claredat.
Quan l’escriptor parla de les facultats d’una persona fa una distinció imprescindible entre les facultats reals i les presumptes. Sense explicar-ho, queda molt clar: un pot arribar a tenir una idea de les seves facultats, un pot pensar que coneix les seves virtuts, però de vegades pot tenir una concepció absolutament esbiaixada de sí mateix i pensar que té una facultat que en realitat no té. D’aquí la distinció entre real i presumpta: sovint pensem que som capaços de fer quelcom que veritablement mai no podríem fer, però també de vegades posem límits a les nostres facultats, límits que, sense saber-ho, estem en disposició de superar. En Muñoz Molina creu que un ha de desconfiar de les seves facultats (reals o presumptes), potser precisament perquè, quan són presumptes i no són reals, aquestes facultats (o aquesta concepció que tenim d’elles) ens poden jugar una mala passada: si pequem d’excés de confiança molt probablement estarem abocats al fracàs. Per contra, si som conscients de les nostres limitacions i no les exagerem, estarem en una bona posició a l’hora d’encarar els nostres reptes i objectius. Podrem treure profit de les nostres limitacions, que diu en Muñoz Molina. Estic d’acord: vivim en una societat on se’ns demana que siguem descarats, que ens mostrem segurs de nosaltres mateixos, que confiem en les nostres facultats, sovint acudint a la prepotència i la manca de respecte. Hem d’estar segurs de nosaltres mateixos, sense dubte, però si la nostra confiança s’excedeix i no som capaços d’atendre a les nostres limitacions mai no podrem aconseguir l’èxit. En moments com l’actual potser ens caldria, com diu en Muñoz Molina, desconfiar de les nostres facultats i treure’n profit de les nostres limitacions. Una mica de realisme no ens vindria malament.

Publicat a Valors, n. 79 (febrer 2011)

50 anys de la UD Cirera

2011-01-22T13:32:00.003+01:00

La UD Cirera, el club de futbol del meu barri, fa 50 anys. Felicitats! Felicitats a la gent fantàstica que tira endavant el club, felicitats a tot el barri i, per extensió, felicitats a tota la ciutat de Mataró. És una bona notícia que una entitat modèlica com la UD Cirera continuï fent anys i funcionant a ple rendiment. Estem d’enhorabona: el club fa temps que és un referent en la formació dels nens i nenes a través del futbol, i el seu paper en la cohesió del barri és fonamental. Diria que pràcticament tots els nens de Cirera hem vestit en alguna ocasió la samarreta del club i l’hem defensat amb orgull, potser sense ser del tot conscients de tot el que representa aquesta entitat. La UD Cirera té els seus orígens en l’esforç de moltes persones treballadores i humils que un dia van creure que el barri havia de tenir un club de futbol. El futbol, com a molts altres indrets, va convertir-se en una de les principals formes de cohesió i aglutinament en aquells barris obrers formats a la nostra ciutat (i a tantes altres ciutats) entre els anys 50 i 60, i Cirera no va ser una excepció. Les dificultats dels inicis (no hi havia mitjans ni camp on jugar) feien créixer paral·lelament la il·lusió a mesura que el club (els diversos clubs en el seu moment) anava creixent, fins que a mitjans dels 70 es va produir la fusió definitiva que va donar lloc a l’actual UD Cirera. Després, la consolidació del projecte i la conversió en un club modèlic ha esdevingut un fet.
Ara toca celebrar aquests 50 anys, conscients de la feina (ben) feta i sense oblidar la responsabilitat que representa formar part d’un club amb una trajectòria com la de la UD Cirera. I és hora de recordar grans persones que avui ja no estan entre nosaltres com en José López, en José Rodríguez o en Francisco Melero, per citar només tres exemples, persones que van deixar-se la pell per un projecte que avui en dia és un referent per a moltes entitats de la nostra ciutat. Gràcies a persones com aquestes, que van treballar desinteressadament pel seu barri i per la seva ciutat, Cirera i Mataró continuen creixent i progressant, perquè les entitats, les nostre entitats, són l’ànima de la nostra societat. Felicitats, UD Cirera! Per molts anys!

Publicat a Matarónotícies.cat (22-1-2011)

Vivim en un món que té un nivell de realitat encara menor que el món irreal

2011-01-07T17:19:00.002+01:00

“Vivim en un món que té un nivell de realitat encara menor que el món irreal” (Haruki Murakami, La Vanguardia, 21-12-2010)

L’aclamat escriptor Haruki Murakami reflexiona sobre la relació entre realitat i ficció. Ell, creador de ficció i al mateix temps observador de la realitat, parla del punt d’inflexió que ha suposat el pas del segle XX al XXI, dels esdeveniments que s’estan produint i de com els creadors de ficció donen forma a les seves novel·les davant aquesta convulsió en la que vivim. Murakami creu que “vivim en un món que té un nivell de realitat encara menor que el món irreal”. Efectivament, sovint la realitat supera la ficció, i moltes vegades ens sembla viure en la irrealitat. Murakami cita com a exemple els esdeveniments del 11-S a Nova York: recordem què pensàvem cadascun de nosaltres quan estàvem veient per televisió com es desintegraven les torres bessones. Jo, que personalment havia pujat al terrat d’una de les torres quinze dies abans dels atemptats, no donava crèdit al que veia, pensava que aquella realitat que ens mostrava la pantalla estava manipulada, no podia creure que allò estigués succeint realment. I és el que passa: de vegades, la realitat ens mostra fets que ni tan sols ments privilegiades com la de Murakami serien capaces d’idear. Un “caos”, diu l’escriptor japonès que és aquesta realitat en la que vivim. Estic d’acord amb ell.
Murakami es pregunta sobre el “tipus de significat que pot tenir la ficció en una era com aquesta”. Ell mateix troba una resposta qüestionant-se novament a sí mateix: “en una era on la realitat és insuficientment real, quanta realitat poden tenir les històries fictícies?”. Es tracta de la formulació d’una gran paradoxa: efectivament, la realitat sembla ficció, i si partim de la base que la realitat no és prou real, probablement ens acabarem tornant tots bojos. Malgrat tot, seguirem precisant el talent d’escriptors com Murakami per trobar ficcions que aquesta realitat irreal en la que vivim no és capaç (encara) d’oferir-nos. Temps al temps.

Publicat a Valors, n. 78 (gener 2011)

Mi 2010 en 20 imágenes. ¡Feliz 2011!

2011-01-02T13:46:00.004+01:00

Este 2010 que se nos ha ido ha supuesto un punto de inflexión. Un año de cambios, de nuevos proyectos y nuevas ilusiones. Un año bueno de verdad. Y este 2011 se presenta también bastante movidito… ¡Feliz 2011 para todos/as! ¡Salud!

Falsos rumors sobre la immigració

2010-12-20T18:59:00.003+01:00

Un ja comença a estar fart. Fart d’aquests falsos rumors sobre els suposats tractes de favor cap a la població nouvinguda, cap a les persones immigrades. Qui no ha sentit alguna vegada alguna d’aquestes barbaritats? Que si no paguen impostos, que si els donen vals de descompte per anar a comprar al supermercat, que si tenen gratis els cotxets dels seus nens, que si munten un negoci i no han de pagar l’IVA, que si tenen gratis el menjador dels fills, que si gaudeixen de prioritat a l’hora d’obtenir una plaça a la llar d’infants... La llista de rumors és inacabable, i segur que tothom n’ha sentit alguna vegada algun d’aquests que acabo d’esmentar. Rumors, s’ha de dir ben alt, absolutament falsos, i que veus interessades s’han encarregat d’escampar fins que han aconseguit el seu objectiu: que la gent (fonamentalment les capes socials amb un nivell cultural més baix, les més susceptibles de creure’s aquestes mentides) se’ls empassi i els repeteixi arreu: a casa, als bars, a les botigues, a la feina, als dinars familiars... Més d’una vegada un servidor s’ha hagut de mossegar la llengua, però arriba un moment en el qual decideixes intervenir a risc de discutir amb un amic o familiar i passar una mala estona. Curiosament, cap de les persones que m’ha intentat convèncer m’ha pogut demostrar mai que cap d’aquests rumors era cert. Serà simplement perquè una mentida no es pot demostrar?
En èpoques de crisi econòmica com l’actual, la situació s’agreuja, i l’ésser humà tendeix a culpar dels seus mals a aquells que són diferents. I aquí és on als immigrants els toca patir, doncs esdevenen un focus fàcil a l’hora de culpar algú dels mals de la societat. Injust, però cert. En moments de crisi, paradoxalment qui rep les culpes és precisament qui més pateix la mala situació econòmica, els més dèbils. I determinats polítics, irresponsablement però de forma conscient, no s’estan de poder treure profit electoral del tema, fent insinuacions del tot inadmissibles i fastigoses, en comptes d’atacar als veritables causants de la crisi: els més poderosos.No és moment de fer demagògia ni de demanar papers per a tothom. La immigració s’ha de regular i ha de ser legal, aquí segurament estarem tots d’acord. Ho hem de dir clar, però no podem ni tan sols insinuar que aquests ciutadans (no ho oblidem, ciutadans) que arriben al nostre país no han de tenir dret a gaudir dels serveis públics com tothom. Recordem-ho: paguen impostos de la mateixa forma que qualsevol altra persona, i han de tenir els mateixos drets (i els mateixos deures) que la resta de la població. Ni més, ni menys. “Ni més, ni menys” és precisament el títol d’una recent campanya engegada des de l’Ajuntament de Mataró, amb la que es pretén informar la població de la nostra ciutat d’aquests tòpics i falsos rumors dels que parlava abans. Una campanya, sota el meu punt de vista, necessària i encertada. Enhorabona als seus responsables, però molt em temo que encara queda molt per fer i molt de camí a recórrer per acabar amb aquests rumors. I els polítics, malgrat que no és el cas, haurien de ser els primers en donar exemple.

Publicat a Matarónotícies.cat (20-12-2010)

Els resultats electorals en clau mataronina

2010-11-29T19:57:00.002+01:00

Farem una mica de política ficció. Farem una cosa que un politòleg no ha de fer mai: extrapolar els resultats d’unes eleccions al Parlament de Catalunya al que serien uns comicis en clau municipal, com per exemple els que tindran lloc el maig de l’any que ve. Anem a veure: segons els resultats que s’han produït a Mataró en les eleccions del 28-N, i fent els càlculs pertinents aplicant la llei d’Hondt, CiU aconseguiria 13 regidors, el PSC 6, el PP 5, ICV-EUiA 2 i ERC 1. Ciutadans, Plataforma per Catalunya i Solidaritat, malgrat obtenir més d’un 3% dels vots cada formació, no entrarien al consistori, en no arribar al mínim que s’exigeix en unes eleccions municipals i que se situa al 5%. Si aquests resultats es produïssin en les properes municipals del 2011 segur que ens sorprendríem, i molt, doncs CiU fregaria la majoria absoluta i el PSC patiria una desfeta sense precedents. Molt probablement en Joan Mora es convertiria en nou alcalde, i en Joan Antoni Baron es veuria obligat a abandonar el lideratge dels socialistes mataronins per deixar pas a una altra persona. La Consol Prados hauria de venir corrent des del Parc de la Ciutadella per prendre el relleu d’en Baron (difícil paper sense ser regidora...), i les conseqüències al principal partit de la nostra ciutat serien del tot imprevisibles. S’obriria una ferida molt difícil de tancar.
Òbviament, estem fent política ficció, i de ben segur que els resultats de les eleccions municipals de la propera primavera poc tindran a veure amb els que es van produir el passat diumenge (penso que en Baron continua sent el màxim favorit per tornar a ser escollit alcalde). Però aquests resultats han de servir com un toc d’atenció als socialistes, i de ben segur que a can PSC en Ramon Bassas i companyia ja han pres bona nota. I és que CiU ha guanyat a tots els barris de la ciutat (a excepció de Cerdanyola Sud), en alguns d’ells amb una diferència absolutament exagerada. És cert que el comportament dels electors varia molt substancialment entre unes eleccions i unes altres, i no té res a veure el que es vota a unes generals, unes nacionals o unes municipals. Tot i així, hem de tenir en compte una dada molt important: mai a Mataró ha hagut tanta diferència entre els resultats de CiU i del PSC en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Fins ara, la diferència més gran s’havia produït l’any 1995, amb un 8,71% a favor de la federació nacionalista, quan aquest 2010 ha estat d’un ampli (amplíssim) 20,5%. Fins i tot el 1999 i el 2003, amb l’efecte Maragall, el PSC havia aconseguit millors resultats que CiU a la nostra ciutat. I una altra dada important: mai el PP s’havia apropat tant (tantíssim) al PSC. Repeteixo, només parlem de tendències, però hi ha una part de l’electorat que es deixa portar pels vents que bufen en clau nacional, i això no s’ha de menysprear de cap de les maneres. Avui en Joan Mora té motius per estar moderadament content, mentre que en Baron hauria de cridar a files els seus i fer una reflexió profunda de cara a preparar els comicis del 2010. Tot plegat, política ficció, però política al cap i a la fi...

Publicat a Matarónotícies.cat (29-11-2010)

Mentre l’home plori haurem aconseguit molt poca cosa. Encara es vessen moltes llàgrimes

2010-11-28T18:08:00.003+01:00

“Mentre l’home plori haurem aconseguit molt poca cosa. Encara es vessen moltes llàgrimes” (Ana María Matute, El Periódico, 24-11-2010)

L’escriptora i acadèmica Ana María Matute, recentment premiada amb el Cervantes, creu que “la maldat segueix existint, l’odi, l’ànsia de poder, la tremenda enveja...”. No li falta raó: en els temps que corren no es difícil topar-se amb notícies que ens espanten i que tenen el seu origen precisament en aquesta maldat. A Matute la irrita “la injustícia i la crueltat, el menyspreu per la vida de l’altre”. Un altre dels grans de les lletres hispàniques, Mario Vargas Llosa, dibuixa a la perfecció el retrat de la maldat: “a diferència dels animals, que només maten per alimentar-se o defensar-se, l’home mata també per cobdícia, per zels, per enveja, per ànsia de poder, per fanatisme, prejudici, racisme, estupidesa o una inclinació irracional del seu ser a destruir i fer mal als altres. Això és el mal”. Els assassinats, la violència, la corrupció, les guerres... Parlem de substantius que inunden les pàgines dels diaris dia sí i dia també, i que posen de manifest que la maldat de l’ésser humà no té límits. L’il·lús pot arribar a somiar amb un món sense maldat, però aquell que ja porta un temps caminant per aquests móns de Déu sap que efectivament no hi ha solució, i que haurà d’aprendre (si es que mai es pot) a conviure amb aquest mal endèmic que l’ésser humà porta al seu interior. Però Ana María Matute no vol caure en el pessimisme i prefereix “oblidar les coses dolentes i recordar les bones”. Ja ho hem dit, “la maldat segueix existint”, però “també l’amor i la bona gent. Però mentre l’ésser humà plori no haurem aconseguit gran cosa, i encara es vessen moltes llàgrimes”. Efectivament, hem de continuar lluitant per evitar aquestes llàgrimes, però també és cert que hem d’intentar quedar-nos amb aquest “amor” i aquesta “bona gent” de la que parla Matute. Com a mínim hem d’intentar-ho. És cert, hi ha motius per estar emprenyats amb l’ésser humà, amb nosaltres mateixos, però també tenim raons per seguir creient en aquest mateix ésser humà que és capaç de fer coses meravelloses. Avui tinc raons per ser optimista i vull compartir aquest sentiment amb vosaltres. Digueu-me il·lús, potser teniu raó, però sense una actitud optimista tot aniria molt pitjor... Jo estic amb la Matute.

Publicat a Valors, n. 77 (desembre 2010)

Mi Madrid

2010-11-21T23:11:00.003+01:00

Este fin de semana he estado escuchando a Ismael Serrano. En directo y enlatado. El viernes fui a verlo al teatro Blas Infante de Badalona, y en el reproductor del coche hace unos días que escucho su tercer álbum, “Los paraísos desiertos”. Hacía ya algún tiempo que no ponía este CD, y una vez más, me han venido muchos recuerdos a la cabeza. Recuerdos de Madrid, de mi querido Madrid. Ismael habla de su ciudad en muchas de sus canciones, y muy especialmente en este álbum. De una ciudad que es suya y que yo también siento como mía. Un servidor, que ha dado vueltas y que ha conocido sitios, siempre tiene la necesidad de volver a Madrid: una ciudad que viví hace ya unos años y que ahora sigo viviendo, esta vez esporádicamente, pero con la misma intensidad. Madrid es una mañana en El Rastro, un mediodía de cañas por La Latina o de vinos por la Cava Baja, un café de sobremesa en Lavapiés, un paseo de tarde por la Gran Vía, una cena a base de tapas por el Barrio de Las Letras y una noche de fiesta por Huertas. Madrid es un bocata de calamares en la Plaza Mayor, una visita inolvidable al Museo del Prado… Madrid es muchas cosas: es caos y es orden, es tranquilidad y es follón... Es la ambivalencia hecha urbe. Todo cabe en Madrid.
Y a mí Madrid me trae recuerdos imborrables: recuerdos de cañas en el bar de la facultad con mi amigo Carlos, de interminables charlas en el césped del campus universitario de la Complutense en Somosaguas, de mañanas de frío esperando el bus en Moncloa, de tardes cálidas esperando a Jimena para tomar algo por el centro y de domingos por la tarde yendo a ver jugar a Mariví a Fuenlabrada… De conversaciones con Iván mientras hacíamos la cena… De abrazos y besos, de declaraciones de amor sinceras… Son recuerdos de hace ya algunos años, pero que de vez en cuando uno quiere volver a dotarlos de vigencia. Y ahora, cuando vuelvo a Madrid, uno disfruta de esas ensaladas insuperables de Tamara, de esas conversaciones con Raúl y de esos bailoteos nocturnos con mi familia madrileña. Carlos, Tamara, Jimena, Raúl, Mariví: os quiero. Fernando, de ti tampoco me olvido… Hoy me ha dado por recordar y ya veis: seguís siempre en mis pensamientos. “Madrid deshabitado como mi colchón, el verano en que me hice mayor…”.

Mataró ja és de Gamma Extra!

2010-11-03T19:09:00.002+01:00

L’1 de novembre de 2010 quedarà marcat per sempre com un dia històric per la Colla Castellera Capgrossos de Mataró, i per extensió, per la nostra ciutat. La torre de nou amb folre i manilles que els de la camisa blau marí van assolir a la plaça del Vi de Vilafranca suposa una fita històrica, i així, la colla de la nostra ciutat ja forma part del selecte club de les (ara cinc) colles anomenades de Gamma Extra. I això no és poca cosa, li hem de donar la importància que es mereix: molta, moltíssima. No va poder ser per Santes, ni pel Concurs de Tarragona, però a la tercera ha anat la vençuda. Enhorabona als Capgrossos, i enhorabona a la ciutat de Mataró. No queda més que felicitar-nos tots plegats.
No tinc intenció de fer un anàlisi tècnic del que va aconseguir la nostra colla per Tots Sants, ni pretenc glossar les virtuts i bondats del fet casteller, no parlaré de les metàfores que representen els propis castells, ni tinc intenció de fer cap tipus de proselitisme. Però permeteu-me que parli de la meva (curta però intensa i satisfactòria) experiència com a casteller. Ja fa anys que familiars i amics Capgrossos intentaven animar-me a entrar a la colla: “has de venir”, “això t’enganxarà”, “ja veuràs com t’atrapa”..., però la meva experiència es limitava a fer pinya en alguna diada castellera per Santes. Els meus tiets Patri i Robert, el meu cosí David, el meu amic Xavi, en Joan Antoni Baron... Cada vegada que em veien m’ho deien: tu vine un dia a assaig i veuràs... I vaja si ho he vist! No sé per què, però t’atrapa, t’enganxa... L’ambient que trobes a la colla és màgic: els assaigs, les actuacions, els viatges en bus, els moments esplendorosos com el Concurs de Tarragona o la Diada de Vilafranca... Però sobretot, i he de fer-ne especial menció, resulta destacable l’acollida que et brinden els més veterans: des del primer moment ets un més, et sents membre de la colla, i això precisament crec que representa gran part de l’èxit dels castellers de la nostra ciutat: la capacitat d’aglutinar, d’integrar, d’acollir als que volen fer-se Capgrossos. Això no és fàcil, i això ho fan com ningú. Darrerament sentim a dir repetidament que la feina ben feta no té fronteres, i aquest lema es pot aplicar estrictament a la manera de fer dels Capgrossos. En dono fe.
I permeteu-me que em posi una mica transcendental: elements com la colla castellera Capgrossos de Mataró esdevenen imprescindibles en la vertebració de la nostra ciutat: és una entitat jove, però a dia d’avui no es podria entendre el món associatiu de Mataró sense la seva colla castellera. Quan un està fora ho intueix, però quan un hi és a dins ho constata. Com deia en Lluís Feliu, cap de colla, just després d’assolir la Gamma Extra, això tot just acaba de començar. Ara queda el més difícil, consolidar-se. Segur que entre tots i totes ho aconseguir, no hi ha dubte. Enhorabona Capgrossos!

Publicat a Matarónotícies.cat (3-11-2010)

No cal que estimis a l’altre, però matar-lo és una aberració

2010-11-03T18:25:00.005+01:00

“No cal que estimis a l’altre, però matar-lo és una aberració” (Hans Keilson, Babelia, El País, 9-10-2010)

Hans Keilson, psicoanalista, poeta i novelista germano-holandès, va ser un dels supervivents de l’Holocaust. Quan parla del nazisme, que va patir a les seves pròpies carns, ho fa referint-se a “una forma d’autodestrucció que no es tornarà a repetir. Sempre hi haurà bojos que projectin els seus problemes en els altres per por. Però els nazis es van aniquilar sols”. Que el nazisme va protagonitzar un dels drames més repugnants del segle XX no ho pot posar en dubte ningú, ni tampoc que la destrucció fos un dels valors fonamentals d’aquest moviment, però definir-lo com quelcom autodestructiu em sobta, com a mínim a primer cop d’ull. No sé si veritablement el nazisme estava abocat a l’autodestrucció, però tots sabem que van caldre molts esforços i moltes vides humanes per derrocar-lo. Probablement aquesta autodestrucció s’hagués produït tard o d’hora, però si Hitler hagués guanyat la Segona Guerra Mundial primer hagués destruït tot allò que se li hagués posat per endavant. L’autodestrucció nazi potser hauria acabat arribant, però llavors potser els nazis ja s’haguessin quedat sols al món.
Keilson parla del seu pare, mort a Auschwitz, com un home que “havia estat condecorat a la Primera Guerra Mundial. Era un alemany com els altres i no va poder creure que l’anessin a perseguir (...). No cal que estimis a l’altre, però matar-lo és una aberració. Això explicaria la manca de reacció inicial dels jueus davant els nazis”. Com es pot veure, un heroi pot convertir-se ràpidament en malvat, i la barbàrie nazi ho va demostrar amb casos com el del pare de Keilson. Com diu l’escriptor, no cal estimar a l’altre, però això no ha d’implicar que se l’hagi de matar. I això va ser precisament el que van fer els nazis: matar a tot aquell que era diferent. I avui en dia, quan apareixen brots racistes i xenòfobs, un no pot fer més que posar-se les mans al cap, perquè curiosament quan les coses no van com un voldria (com ara amb la crisi econòmica), ràpidament es comença a buscar culpables, i normalment les víctimes acaben sent aquells que són diferents, fins i tot, com acostuma a ser el cas, quan són les persones més indefenses i que menys culpa tenen de tot el que està passant. I així, Keilson reflexiona en veu alta: “El segle XX ha estat difícil. Potser en el XXI, amb els seus molts problemes, es pugui treballar millor. Espero que la gent que estigui al poder tingui cura i respecti els altres. Que vegi la seva importància”. Precisament aquí radicarà el nostre èxit com a societat i com a civilització: la capacitat d’acceptar a l’altre tal i com és, sense prejudicis, i desterrar la mort, d’una vegada per totes, com a solució als problemes. Com molt bé diu Keilson, “la mort no és bona consellera”.

Publicat a Valors, n. 76 (novembre 2010)

Tots som farsants perquè a tots ens agrada copiar. Això és la postmodernitat

2010-10-10T20:28:00.002+02:00

“Tots som farsants perquè a tots ens agrada copiar. Això és la postmodernitat” (El País, 12-9-2010)

Álex de la Iglesia deia fa unes setmanes, tot just després de recollir el Lleó de Plata de la Mostra de Venècia, que “a aquest festival es premia el millor cocteler. El truc està en barrejar els elements bé. Tots som farsants, perquè tots gaudim de copiar dels altres. Això és la postmodernitat”. No sé si veritablement la postmodernitat consisteix en copiar i saber barrejar allò que ens agrada i que considerem que val la pena, però està clar que cada cop resulta més complicat innovar en un món on sembla que ja està tot inventat. Sí és cert que hi ha persones amb molt de talent arreu del món, i que són capaces de desenvolupar amb èxit i brillantor la seva feina (sigui la que sigui), però sembla que aquest èxit cada cop va més lligat a la capacitat de saber triar allò que ja existeix i que considerem que conté l’essència del talent i després saber donar-li forma, modificar-lo fins que sapiguem introduir quelcom de la nostra personalitat i que el faci diferent. Modifiquem, barregem, canviem, però l’essència del talent l’ha posat una altra persona: el mestre. Algú podria dir que per desenvolupar aquesta tasca no cal tenir talent, però penso que no és així: saber triar allò que conté valor afegit, allò que és brillant, i donar-li personalitat representa precisament un tipus de talent molt buscat i apreciat en l’actualitat. Saber distingir un mestre d’un alumne i donar rellevància a la seva obra és un valor que ens indicarà el camí a seguir, i si som capaços de barrejar idees de diferents mestres i afegir-ne d’altres de pròpia creació estarem molt més a prop de l’èxit. No podem ser presumptuosos i pensar que la innovació està només a les nostres mans, però tampoc no podem caure en l’error de pensar que tot ja està inventat: hem de ser suficientment hàbils i llestos com per copiar allò que han fet els mestres i afegir-li part de la nostra personalitat. D’això, en De la Iglesia en diu postmodernitat, un concepte del qual sentim molt a parlar darrerament però que pràcticament ningú no ha sabut definir encertadament. Potser sí que té raó el cineasta basc i la postmodernitat consisteix precisament en saber copiar i barrejar bé els elements... Tot i així, no desistim i intentem innovar, potser ho aconseguirem seguint les directrius dels mestres...

Publicat a Valors, n. 75 (octubre 2010)

La Vaga General

2010-09-25T15:20:00.004+02:00

El proper dimecres 29 de setembre hi ha convocada una vaga general, i ja han sorgit veus criticant la posició dels dos sindicats generals majoritaris, CCOO i UGT: que si aquesta vaga és inoportuna, que si arriba massa tard, que si no s’arreglarà res... Fins i tot han retornat (si és que alguna vegada van marxar) les veus de la dreta política i mediàtica deslegitimant el paper dels sindicats: que si no representen a ningú, que si els seus dirigents i alliberats viuen molt bé... A l’hora de negociar els serveis mínims per al dia de la vaga, fins i tot les comunitats autònomes governades pel PP (a excepció, curiosament, de la Comunitat Valenciana) s’han mostrat absolutament intransigents amb les posicions sindicals, i han imposat les seves postures. Està clar que el PP mai no ha estat ni serà mai un partit amic dels sindicats, fonamentalment pels orígens dels uns i dels altres, situats a les Antípodes, però penso que deslegitimar el paper d’aquests sindicats no és tolerable des d’un punt de vista democràtic. En un article publicat avui mateix (25-9-2010) al diari El País, signat per vàries personalitats del món acadèmic, es sortia precisament en defensa del sindicalisme, recordant, perquè sembla que d’això se’n obliden determinats ideòlegs i propagandistes de la dreta, que els aproximadament 340.000 delegats escollits a les empreses d’arreu d’Espanya representen directament el 52,8% del total de la població assalariada (més de vuit milions de persones). I no cal recordar que a nivell europeu, amb gairebé seixanta milions d’afiliats (xifra que representa aproximadament un 25% de taxa d’afiliació), el moviment sindical esdevé el major moviment organitzat de la Unió Europea. Algú podria dir-me una organització cívica o social, a Catalunya o a Espanya, amb més afiliats que CCOO, que paguen religiosament les seves quotes trimestre rere trimestre? Busquin, busquin, que no la trobaran... Deslegitimar el sindicalisme representa una actitud amb uns orígens molt foscos que s’endinsen en l’etapa preconstitucional, i que a mi, particularment, em fa por. Recordin que el propi article 7 de la Constitució Espanyola (sí, sí, aquella constitució que de tant en tant, quan convé, determinades persones treuen a passejar) reconeix explícitament el paper dels sindicats en la “defensa i promoció dels interessos econòmics i socials que li són propis”.
Però tornem al tema de la Vaga General. Resulta paradigmàtic que un govern socialista hagi estat l’encarregat d’aprovar la reforma laboral més regressiva de la democràcia: una reforma que farà que acomiadar sigui més fàcil i barat i es pagarà en part amb diners públics, que farà que els treballadors amb nous contractes fixes tinguin menys drets, que dóna més facilitats a les empreses perquè no apliquin els convenis col·lectius, etc. Fa uns dies em va arribar al meu centre de treball un full reivindicatiu on es podia llegir el següent:

“Benvolgut Sr.,
Lamentablement, a causa de la rebaixa del 10% de beneficis de l’Entitat aquest darrer trimestre, la Direcció ha decidit prescindir dels seus serveis, tot procedint a causar baixa a l’empresa en el termini de 15 dies, a comptar des del moment de la recepció del present escrit.
Esperem que comprengui l’estricta necessitat d’aquesta decisió per assegurar un marge de beneficis raonables que permeti mantenir la posició competitiva de l’Entitat en el sector.
Així mateix, li comuniquem que la indemnització que li correspon és de 20 dies per any treballat, que en el seu cas ascendeix a 25 anys de servei. Tot i amb això, en virtut de la Llei 35/2010 de 17 de setembre de 2010, li corresponen un màxim de dotze mensualitats.
Atentament,
La Direcció de Recursos Humans”

Pot semblar una broma de mal gust aquesta carta fictícia, però a partit d’ara, i si el Govern no posa remei (diuen que rectificar és de savis...), serà del tot legal acomiadar els treballadors en aquestes condicions. De l’èxit de la Vaga General del proper 29 de setembre dependrà en gran part que Zapatero i companyia prenguin en consideració les demandes de gran part dels treballadors. Per això, el proper dia 29, un servidor farà vaga.

Publicat a Matarónotícies.cat (25-9-2010)

Nou curs polític

2010-09-09T20:08:00.007+02:00

Ja som a setembre, i com cada any, s’inicia amb forces renovades un nou curs polític, que aquesta vegada es presenta especialment apassionant i mogut. El President Montilla ja ha decidit que les eleccions al Parlament de Catalunya tindran lloc el proper 28 de novembre, unes eleccions que, segons paraules del propi President, seran decisives per tota una generació. Sense dubte, no està del tot tranquil en Montilla, perquè tot fa preveure que ho tindrà molt difícil per tornar a ser escollit President de la Generalitat. La campanya electoral prèvia als comicis serà, segons les meves previsions, especialment agressiva. Montilla ha demanat joc net als partits, però jo crec serà molt complicat que determinats dirigents no caiguin en la temptació de recórrer a arguments que rebaixin el nivell del debat sota mínims. De moment, aquesta mateixa setmana en Ramon Tremosa ja ha començat ben fort, afirmant que “en Montilla és el president que Franco va somiar per una Catalunya en democràcia”. Home, que un home culte i seriós com en Tremosa relacioni amb en Franco una persona que va lluitar contra ell no deixa de ser sorprenent, però crec que és simptomàtic del que ens espera al llarg dels propers dos mesos i mig. I és que s’hi juga molt el país i s’hi juguen molt algunes persones a nivell particular. A més, ara amb el poder de xarxes socials com el Facebook la forma de comunicar dels polítics ha canviat radicalment, i amb això s’haurà d’anar amb molt de compte. Que una campanya electoral estigui marcada pel joc brut i les desqualificacions de baix nivell no fa cap favor, en primer lloc, als polítics en general (perquè malauradament tendim a generalitzar), i principalment, a la societat: mentre es perd temps en desqualificar barroerament l’adversari es deixa de prestar atenció als problemes reals de la gent, que precisen de propostes serioses. Esperem, doncs, que hi regni el joc net que demana en Montilla, qui per altra banda haurà de predicar amb l’exemple. Sóc, però, pessimista al respecte.
A nivell municipal també hi haurà eleccions el mes de maig de 2011. A Mataró, la nostra ciutat, també es presenta apassionant el curs polític, amb el tancament de legislatura, la precampanya, la campanya electoral i les eleccions. Tant Barón com Mora repetiran com a caps de llista de PSC i CiU, respectivament, amb l’objectiu de ser l’alcalde els propers quatre anys. No ho tindrà fàcil en Mora, que ha fet un esforç lloable a l’hora de continuar donant-se a conèixer, un esforç que potser no serà suficient per fer canviar el sentit del vot dels milers de fidels votants socialistes que hi ha a la ciutat. No ho oblidem: si algú vol guanyar unes eleccions a Mataró ha de ser capaç de captar vots als barris, i aquí CiU encara té molta feina a fer. Una feina que els socialistes tenen bastant enllestida, però que tampoc no poden descuidar. Encara queda tot un curs de feina, i els convergents tenen per endavant una tasca dura i difícil a desenvolupar si volen que el seu líder rellevi Joan Antoni Barón del càrrec. Els socialistes, per la seva banda, no poden adormir-se si volen mantenir la seva supremacia a la ciutat. Encara hi ha alguns dubtes al voltant de la llista d’en Barón: qui serà el número dos? Tornarà Ramon Bassas a formar part de la llista? Quin paper jugaran persones com Consol Prados o Alícia Romero? Hi haurà nous fitxatges amb possibilitats reals d’entrar a l’Ajuntament? De totes maneres, la figura d’en Barón és un patrimoni que a can PSC saben que han d’explotar una i mil vegades, perquè molt probablement seria impossible trobar un millor candidat a l’òrbita socialista mataronina. El PP, amb una crisi interna que sembla no tenir límits, no ho tindrà fàcil per aconseguir millorar els seus darrers resultats, però té a favor que el seu cap de llista, Paulí Mojedano, és prou conegut a la ciutat i sap treballar fort quan s’apropen eleccions. A més, a l’hora de la veritat, al PP són capaços de dissimular els seus problemes per presentar-se com una organització monolítica, una virtut pròpia de la dreta que l’esquerra mai no ha sabut cultivar. ICV, per la seva banda, presenta nou candidat, Esteban Martínez, un lluitador incansable procedent del món sindical amb moltes ganes de millorar els resultats que van obtenir els ecosocialistes el 2007. No ho tindrà fàcil, doncs haurà de ser capaç de donar-se a conèixer (una feina que en Jaume Graupera va fer excel·lentment l’any 2003 i que és molt complicada de fer) i presentar la seva llista com una alternativa necessària a la ciutat. Una llista que, malgrat que molt probablement tindrà com a número dos la regidora Conxita Calvo, presentarà nombroses cares noves. A favor d’ICV jugarà, sense dubte, la fidelitat del seu votant tradicional i la feina feta a l’ajuntament. La CUP, que al llarg de la legislatura ha tingut força presència als mitjans i ha desenvolupat una tasca coherent amb el seu ideari, no veig el motiu perquè hagi de perdre vots, i fins i tot m’aventuro a predir que poden aconseguir un nou representant al consistori. Moltes de les persones que no s’atrevien a votar CUP per por que el seu vot es perdés deixaran de tenir aquesta por un cop els independentistes ja han entrat a l’ajuntament. En Teixidó torna a presentar-se com a cap de llista per ERC, fidel al seu estil sobri i dialogant. No tindrà el handicap del debutant Martínez a ICV, però tampoc no ho tindrà fàcil a l’hora de mantenir el nivell de les darreres eleccions, quan per segona vegada consecutiva Esquerra va aconseguir dos regidors, i és que la davallada que pot patir el partit a nivell nacional pot veure’s reflectida, en major o menor mesura, a Mataró. Després hi ha la incògnita de les altres llistes que es presentin a la ciutat, com podrien ser Ciutadans o també una alternativa d’esquerres que ja s’està forjant i que podria englobar diferents activistes del món sindical i veïnal, així com membres d’Alternativa Vecinal. La possible entrada al consistori de qualsevol d’aquestes alternatives sense representació municipal és molt remota, però sempre poden produir-se sorpreses de darrera hora, més en els temps de desencís que corren.
En definitiva, tenim per endavant un curs polític apassionant, i tots aquells apassionats (valgui la redundància) de la política segur que estarem ben atents als moviments de tots i cadascun dels partits i els seus membres. Els propers mesos, senyores i senyors, estiguin atents als diaris, les ràdios i les televisions... Ens divertirem!

Publicat a Matarónotícies.cat (9-9-2010)

La ment representa l’únic, l’autèntic poder

2010-08-18T17:44:00.007+02:00

“La ment representa l’únic, l’autèntic poder” (Eduard Punset, La Vanguardia, 1-8-2010)

El polifacètic Eduard Punset no para de concedir entrevistes després de l’èxit del seu darrer llibre, “El poder de la ment”. Punset està convençut que la ment representa l’únic, l’autèntic poder, malgrat que el coneixem molt poc. És veritat: la ment humana és precisament el que ens diferencia de la resta d’animals, i en ella resideix la principal força de l’espècie humana, amb tot el que això suposa. I és que no hem d’oblidar que l’home pot valer-se de la seva ment tant per fer el bé com per fer el mal, i una ment prodigiosa pot ser una benedicció, però també pot convertir-se en una amenaça terrible.
Punset diu que el poder de manipular els altres o de ser generós amb ells comença en el moment que un és capaç d’intuir el que l’altre està pensant. Quan una persona pot saber què pensa una altra, quan gaudeix de la virtut de desenvolupar la seva empatia, llavors esdevé poderosa. Quantes vegades no hem pensat “què passarà pel cap de tal o qual persona?, què estarà tramant?”. Si tinguéssim aquesta capacitat de la que parlem, tot seria molt més fàcil: seria molt més senzill evitar problemes i amenaces, però també ho seria avançar-nos a les necessitats dels altres. Seria impossible no encertar a l’hora de fer un regal d’aniversari a la nostra parella, però seria possible també evitar un agressió, per exemple. Seríem molt més poderosos, sense dubte, malgrat que encara no podríem evitar les catàstrofes naturals o determinades malalties. Punset ho té clar: “amb els anys t’adones que no pots transformar el món, però sí la ment, i aquest és el gran descobriment, pots canviar el cervell de la gent”. Potser no podem canviar el món tal i com està concebut avui, però si som capaços de canviar les ments de les persones, si tenim èxit, llavors sí que podrem variar el curs de la Història, i així la forma com funciona el món. Com diu Punset, “estem muntats en un planeta que va a dos-cents quilòmetres per segon, i això és molt difícil d’acceptar”. Veritablement, vivim en un món de bojos on resulta impossible controlar moltes coses, però no per això deixarem de lluitar i intentar millorar-lo.

Dia rere dia estem intentar incidir en les ments de les nostres persones properes: intentem exposar les nostres idees, convèncer, persuadir. Volem que se’ns escolti i que la gent prengui en consideració la nostra forma de pensar. El mestre ensenya els alumnes i els alumnes, sovint, intenten treure de polleguera el mestre. Funcionem així, no ho podem negar, i la capacitat de la ment humana d’adaptar-se al canvi és prodigiosa, malgrat que sovint no la desenvolupem prou i ens costa assumir les modificacions del nostre entorn. Ja ho diu Punset: “tan important com aprendre és desaprendre les collonades que ens han ficat al cap i la gent no sap com fer-ho”.
La reflexió clau d’Eduard Punset, segons el meu punt de vista, és la següent: “de petit em van ensenyar que podia descobrir el món estudiant tancat a una habitació, i és mentida. La intel·ligència és social o no és intel·ligència. I tot això dóna molt de poder”. L’home, és cert, no pot viure sol dintre d’una bombolla. La seva ment només li serviria per una cosa: per sortir de la bombolla i córrer a relacionar-se amb altres persones. I llavors, si pogués, intentaria canviar les seves ments.

Publicat a Valors, n. 74 (setembre 2010)

Ricordando il grande Alberto Sordi...

2010-08-17T20:28:00.004+02:00

“Maccarone m'hai
provocato e io ti distruggo
adesso, io me te magno!
Questo o damo ar gatto!
Questo ar sorcio, co questo
ce ammazzamo e cimici.”

Alberto Sordi, "Un americano a Roma (1954)"

El Mundial de futbol

2010-07-14T23:41:00.006+02:00

A hores d’ara dubto que hi hagi algú que encara no s’hagi assabentat que Espanya ha guanyat el Mundial de futbol. Un Mundial sempre representa un esdeveniment extraordinari arreu del món, gairebé al mateix nivell que una Olimpíada, i com és lògic, Mataró tampoc no ha escapat de la bogeria mundialista. Milers de mataronins van sortir al carrer per celebrar l’èxit sense precedents de la selecció espanyola, es van muntar pantalles gegants per seguir el partit en directe a molts barris de la ciutat... Hi ha molt pocs motius que aconsegueixin que tants mataronins surtin al carrer per expressar els seus sentiments. A Mataró, la gent surt de casa en massa per Les Santes, el Divendres Sant, el 5 de gener, per Carnestoltes... i quan guanya algun títol el Barça o la selecció espanyola (una cosa que s'està tornant habitual). És un fet: la gent, pel futbol, no dubta en sortir al carrer, ningú no ho pot posar en dubte.
He sentit a parlar de xifres al voltant de les 3.000 persones que van sortir a celebrar la victòria al Mundial. Em semblen moltes, però només calia passar per la Plaça Itàlia després del partit per adonar-se que n’hi havia encara moltes més. Com escrivia ahir M. Dolores García a La Vanguardia, “Catalunya surt de l’armari”, i la gent ha sortit sense complexes al carrer per celebrar la victòria futbolística d’Espanya. Arreu del nostre país la gent ha seguit el partit a les pantalles gegants (moltes d’elles organitzades pels mateixos ajuntaments), i després que Casillas aixequés la copa no van dubtar en sortir al carrer amb la samarreta “roja” i en molts casos amb la bandera espanyola. Se sol dir que no s’ha de barrejar esport i política, però només un ignorant s’atreviria a dir que esport i política no han anat lligats al llarg de la Història (i continuaran estant-ho en el futur, sense dubte). Joaquim Coll deia ahir a El Periódico que “la democràcia ha consolidat una identitat dual, catalana i espanyola, entre la majoria dels ciutadans, que s’amplia ara amb la presència d’altres identitats com a conseqüència de la immigració”. Efectivament, aquests dies he vist nouvinguts (especialment els més joves i els nens) que han celebrat també la victòria mundialista d’Espanya. Al meu barri n’hi ha bastants, d’aquests. Com diu Coll, “els llatinoamericans del Poble Sec, els paquistanesos del Raval i els xinesos de la Ronda de Sant Pau celebren indistintament les victòries del Barça i el triomf de la selecció barrejant símbols i banderes. Són els nous catalanoespanyols”. De totes formes, també és cert que he vist penjades als balcons banderes de països com Uruguai o Argentina (més d’una i més de dues), i probablement també haguéssim vist les d’altres com Marroc o Equador si aquests haguessin disputat la fase final del Mundial. Es tracta, sense dubte, d’un fenomen complex.
El fet que set catalans de naixement (Piqué, Puyol, Xavi, Cesc Fàbregas, Capdevila, Víctor Valdés i Sergio Busquets) i tres més d’adopció (Iniesta, Pedro i Reina) formessin part de l’equip campió segurament ha influït en el nivell d’identificació dels catalans amb la selecció espanyola. A més, es tracta d’un grup humà on han brillat amb preeminència valors com el treball, l’esforç, el sacrifici o la humilitat, i això no sol ser habitual en el món del futbol professional. Segurament aquests factors han fet que en moments delicats com l’actual en les relacions Catalunya-Espanya el nivell d’identificació de gran part de la població catalana amb la selecció espanyola s’hagi vist fins i tot incrementat.
A l’hora de la veritat, molta gent ha sortit al carrer per celebrar la victòria espanyola al Mundial, i això és un fet que només pot ignorar qui era fora del país o qui només segueix determinats mitjans de comunicació. Estic parlant d’un fet, no d’una opinió. L’11 de juliol a Mataró i a Catalunya la gent va celebrar amb total normalitat la victòria d’Espanya al Mundial. Amb la mateixa normalitat que moltíssima gent es manifestava lliurement just un dia abans per expressar el seu descontent per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. M’agrada viure en aquest país on un pot expressar els seus sentiments cívicament, i que consti que no és per res contradictori haver passejat per Barcelona el 10-J amb la senyera i al dia següent treure la samarreta “roja” per celebrar la victòria de la selecció espanyola. La complexitat de la societat catalana fa que ens veiem obligats a defugir dels simplismes que de vegades determinats líders polítics (de totes les tendències) volen imposar.

Publicat a Matarónotícies.cat (14-7-2010)

La paraula “valor” és una paraula clau en la filosofia

2010-06-23T19:13:00.002+02:00

La paraula “valor” és una paraula clau en la filosofia (Jostein Gaarder, elpais.com, 28-5-2010)

Jostein Gaarder és l’autor de “El Món de Sofia”, un dels llibres que més ha ajudat a difondre l’estudi de la filosofia entre els joves de tot el món. Per Gaarder, la importància de la filosofia a la nostra vida és molt gran, més del que ens pensem i més del que sembla. Segons l’escriptor noruec, “qualsevol cosa a la que ens dediquem, si ho fem amb un bagatge filosòfic, contribueix a fertilitzar el nostre dia a dia”. Per això, diu, “és tan important, per això tots els professors haurien de llegir filosofia, per tal que aquesta influeixi en el que ens ensenyen”. Estic d’acord: l’estudi de la filosofia, llegir el que diuen els grans pensadors, ens ajuda a anar pel món. Qui no ha tingut mai la sensació, llegint per exemple a Aristòtil, que està d’acord amb el que deia aquest filòsof, que fins i tot ha arribat a pensar el que ell pensava abans de llegir-lo? Aquesta és precisament la grandesa dels pensadors com Aristòtil: posar les bases del pensament, donar-li forma i codificar-lo. Els ingenus podran arribar a pensar que no té tant mèrit fer el que feia Sòcrates, Aristòtil o Plató, podran fins i tot pensar que no representa cap novetat el que deien, però dir-ho tres-cents o quatre-cents abans del naixement de Jesucrist, pensem-ho bé, sí que tenia mèrit, i molt. I és que tot això que avui en diem “sentit comú” ve precisament d’aquests grans pensadors, ells van ser els qui van posar els ciments de la forma de pensar occidental. I per això és tan important que coneguem des de ben jovenets què deien els grans mestres.
Segons Gaarder, “la única cosa per a ser un bon filòsof és ser curiós. Per això els nens són filòsofs. Ser curiós és una habilitat innata, con nedar. Un nadó sap nedar. Si mantens la pràctica de nedar, no hauràs d’anar a classes de natació deu anys després. I si ets curiós a l’escola i segueixes fent-te preguntes, potser en el futur no hagis de llegir filosofia”. Té raó Gaarder: sovint, la vida ens fa oblidar habilitats que tenim quan venim al món, i l’habilitat de la curiositat no l’hem de perdre mai, per això és tan important apropar-se (i que ens apropin des de ben petits) a la filosofia, perquè si no, no entendrem res en el futur.
Per Gaarder, “la paraula “valor” és una paraula clau en la filosofia. Per això no tenim la mateixa resposta a una pregunta. Tenir una bona salut, tenir amics, són valors profunds, però també ho és viure a una naturalesa verge. Plantejant preguntes crítiques, la filosofia té un paper que complir”. El que ens vol transmetre Gaarder és que els valors tenen indubtablement una part subjetiva que dependrà de la nostra educació, de les nostres creences o del nostre origen, i aquí, la filosofia ha de jugar un paper fonamental: donar respostes a aquelles preguntes que poden semblar infantils però que són molt importants i sovint molt difícils de respondre. Dia rere dia ens fem centenars de preguntes, no ho podem evitar, per això és tan important continuar sent un nen i mostrar la nostra curiositat. El dia que deixem de fer-ho estarem irremeiablement perduts.

Publicat a Valors, n. 73 (juliol-agost 2010)

Vivim sense qüestionar-nos el paper que se’ns assigna

2010-06-09T19:25:00.002+02:00

"Vivim sense qüestionar-nos el paper que se’ns assigna” (Ismael Serrano, ElPais.es, 14-5-2010)

El cantautor madrileny Ismael Serrano reflexiona sobre el nostre pas per la vida, i es mostra certament pessimista sobre la realitat del moment. Creu que “tots ens oblidem de viure de tant en tant”, que “vivim sense qüestionar-nos el paper que se’ns assigna, sense pensar si el camí que recorrem és el que somiem per nosaltres”. Potser té raó: en aquesta societat en la que vivim, en la que no tenim temps per res, ni tan sols per parar-nos cinc minuts i pensar en per què fem el que fem, la velocitat ens supera i no podem permetre’ns ni tan sols el petit luxe de reflexionar sobre la nostra trajectòria vital, ni tan sols la més immediata i propera. El dia a dia ens priva de pensar en on estem i per què, i el que és més important: cap a on volem anar. La inèrcia ens va conduint dia rere dia i sembla que viatgem en un cotxe sense volant ni frens; i és que formem part d’una societat on certament hi ha molt poca gent que faci una parada en el camí i reflexioni si està content amb el paper que juga en la societat.
Ismael Serrano ho té clar: “omplim el nostre temps d’activitats que poc tenen a veure amb la vida que voldríem”. Estic d’acord: ens passem la vida atenent a les nostres obligacions quotidianes: estudiant, treballant, fent ambdues coses a la vegada... I de vegades no prestem prou atenció a la part més important de la vida, la part més personal: la família, els amics, l’oci... Hauria d’arribar un moment en què ens paréssim a pensar si veritablement volem continuar el camí que estem seguint o si, pel contrari, hem de ser valents i intentar buscar la vida que veritablement voldríem tenir. Malauradament, a la nostra societat no abunden les persones valentes, i sovint ens deixem portar per la força de la rutina. Ja ens està bé així, pensem. El ritme frenètic de la societat ens intoxica, i com diu Serrano, “creixem renunciant als somnis, aplaçant el futur”. Això és cert: el dia a dia ens obliga a deixar que passi el temps sense parar-nos a reflexionar sobre la vida que ens agradaria gaudir, i certament, com diu el cantautor, aplacem el futur. La pena és que arriba un moment en què és pràcticament impossible posar la marxa enrere, i llavors tot és més difícil. Per això hauríem de parar-nos de tant en tant, ni que sigui un moment, i reflexionar sobre la nostra vida. La realitat, però, és que “el ritme frenètic gairebé no ens deixa temps per a fixar-nos en els detalls, per a reflexionar sobre la vida que portem”. Malauradament, avui ens toca ser pessimistes: vivim en una societat que ens devora i no ens deixa viure com voldríem. Les obligacions econòmiques, principalment, ens impedeixen escollir. Ara, més que mai, només els valents seran capaços de lluitar contra aquestes rutines tòxiques; només ells tindran l’oportunitat de decidir la vida que volen viure. El poder del diner, però, ens impedirà a la majoria canviar de camí. Mentrestant anirem aplaçant irremeiablement el futur.

Publicat a Valors, n. 72 (juny 2010)

Baixa l'atur

2010-06-04T21:01:00.003+02:00

El passat mes de maig va baixar l’atur a Mataró per segon mes consecutiu. En concret, la taxa d’atur va disminuir un 2,98% (400 persones menys en situació d’atur), quedant-se en un encara molt dramàtic 19,51%. En total, hi ha prop de 12.800 persones aturades a la nostra ciutat, és a dir, gent que vol treballar i no troba feina. L’atur baixa, sí, però la notícia encara és que hi ha una taxa d’atur propera al 20%, i això no pot ser. És cert que a Catalunya hi ha quasi 19.000 aturats menys que al mes d’abril (a Espanya uns 76.000 menys) i que estem davant de la caiguda de l’atur més gran en cinc anys; també és veritat que hi ha 113.000 persones més cotitzant a la Seguretat Social (la pujada més elevada en tres anys), però no podem negar l’evidència: el nombre total d’aturats a Espanya està per sobre dels quatre milions (ara sonen a broma les previsions que el ministre Corbacho va fer en el seu moment, assegurant que mai es sobrepassaria aquesta xifra), i el que em sembla més preocupant: el 91% dels nous contractes són de caràcter temporal. Aquí precisament s’hauria d’incidir amb més contundència, en la temporalitat, quan es tracta d’un tema sobre el que es passa de puntetes.Ara ens volen fer veure nous “brots verds”, d’aquells que solen caracteritzar la primavera, però la realitat és que encara hi ha molt camí a recórrer per superar aquesta situació dramàtica. No ens podem enganyar: que el mes de maig, amb la temporada d’estiu a punt d’encetar-se, l’atur baixi, és d’allò més normal, i és que el component estacional de la davallada de l’atur és obvi en aquestes circumstàncies. Ara, però, sembla que el manà de la reforma laboral ho solucionarà tot, quan el problema no està precisament en la regulació que faci el Govern, sinó en l’activitat econòmica del país. Si a més la reforma es fa, com sembla ser que es farà, sense consens entre els agents socials, la situació pot arribar a ser insostenible. Por em fa quan sento a parlar de la reforma laboral, i més encara quan a la premsa comencen a aparèixer les línies mestres dels plans del Govern, que es traduiran en més retallades de drets als treballadors. I la nostra ciutat no s’escaparà (i no s’està escapant) del drama de l’atur, com el dia a dia ens fa palpar. Com diu l’alcalde Barón (i no només ell), el treball és un dels signes distintius dels mataronins, tot i que sembla que ara ja (malauradament) no tant. Senyors polítics, senyors dirigents dels sindicats i la patronal: prenguin-s’ho seriosament, que ens hi juguem molt.

Publicat a Matarónotícies.cat (4-6-2010)

La fira de tota la vida

2010-05-26T23:12:00.002+02:00

Són dies de fira. Ja tenim aquí la fira, la fira de tota la vida. Ara, ja fa uns anys que les atraccions ocupen el nou Parc Central i els xiringuitos l’antic. Jo, però, sempre recordaré aquella fira de la meva infància, aquella que baixava tota l’avinguda Corregiment (per la gent de Cirera la fira baixava, mentre que pels que venien del Centre passava tot el contrari). Aquella fira que sempre estava (i està) passada per aigua, any rere any. Recordo que a mi l’única cosa que m’interessava llavors era pujar a totes les atraccions i fer uns tirs (uns “patitos”, quan era més petit), mentre que els meus pares m’obligaven a anar a la “fira de mostres”, la fira comercial que en deien llavors. Recordo també tota la setmana prèvia a la fira, i recordo com, a la sortida de l’escola a les dotze, com que ho teníem a tocar del Jaume Recoder (avui Escola Cirera), els nens baixàvem tot el Corregiment per veure com muntaven les atraccions. Els pares sempre ens deien: “no aneu a veure com munten la fira, quan sortiu del cole veniu directament a casa”. Nosaltres, però, fèiem cas omís i passàvem el migdia veient com armaven el Tren de la Bruixa (la meva atracció preferida), el Pop, el Látigo o el Saltamontes. Fins i tot de vegades els muntadors ens donaven fitxes gratis que podíem fer servir durant la setmana de fira.Avui, també intento viure la fira. És ja tot un ritual quedar, almenys un dia, un grupet d’amics per fer unes tapes a algun xiringuito del l’antic parc, per després fer uns camells i pujar al Saltamontes. Encara crec que es manté l’essència d’aquella fira dels vuitanta i principis dels noranta que esperava amb impaciència durant tot l’any. Ara, a prop ja de la trentena, encara em fa il·lusió baixar a la fira i pujar al Saltamontes, què hi farem! Espero que aquest preludi de l’estiu, aquest ritual tan característic de la primavera mataronina que és la fira, continuï per molts anys i puguem continuar retrobant-nos amb gent que potser no hem vist en tot l’any, però que ens alegra veure. Any rere any, quan el sol comença a escalfar i els núvols ens juguen alguna mala passada dia si i dia no, crec que és un bon moment per baixar a la fira i recordar la nostra infància, però sobretot, gaudir del moment. Ah, i recordar que ja tot just falten dos mesos per Les Santes!

Publicat a Matarónotícies.cat (26-5-2010)

Tots som susceptibles de caure en el racisme

2010-05-05T20:50:00.002+02:00

“Tots som susceptibles de caure en el racisme” (Najat El Hachmi, El Periódico, 4-5-2010)

Najat El Hachmi ho té clar: “tots, absolutament tots, som susceptibles de caure en el racisme”. Aquesta xacra social pot atrapar-nos a qualsevol de nosaltres, no n’estem lliures, i per molt tolerants que siguem i per molt que creguem en la convivència entre ètnies o cultures, ens trobem davant d’un perill que pot envair les nostres consciències el dia menys pensat. Som massa dèbils, podríem dir. Això ho sap molta gent, i concretament alguns polítics de determinades tendències ideològiques, àvids de poder al preu que sigui, ho tenen ben present: agitant les consciències de la gent fent servir fastigosament el tema del racisme saben que poden esgarrapar uns quants vots (menys dels que es pensen, segons la meva opinió), i no s’estan de tocar el tema a la mínima oportunitat que se’ls presenta. “El deteriorament de la convivència precisa de la nostra intervenció”, diuen desvergonyidament.
Segons El Hachmi, “algunes paraules les fem servir amb tanta freqüència i de forma tan poc precisa i banal que acabem per fer-les abstractes”. Això passa amb la paraula “racisme”. L’escriptora es fa preguntes al respecte: “Sabem de què parlem quan ens referim als camps de concentració? De l’Holocaust?” Precisament aquí tenim el problema: sovint oblidem lliçons de la Història que hauríem de recordar sempre, que tothom hauria de tenir presents. Tenim una mancança evident en aquest aspecte, i em preocupa especialment els forats que poden existir a les consciències dels més joves, que sospito que no són prou conscients de totes les atrocitats que han comès els racistes al llarg de la Història. I quan la ignorància juga un paper protagonista ens tornem més dèbils, i llavors és quan som encara més susceptibles de caure en el racisme.
El Hachmi recomana vivament el llibre “Negre de merda”, de Matthew Tree, i diu que si no ens volem “deixar enganyar pels discursos distorsionadors que pretenen agafar dreceres mitjançant la discriminació cap a la fita d’aconseguir uns vots” hem de llegir aquest volum. Es refereix, lògicament, a aquests polítics que, aprofitant l’avinentesa de determinats esdeveniments a ciutats i barris concrets, pensen que poden treure’n un rendiment electoral. I per fer-ho vinculen descaradament i de forma explícita immigració amb delinqüència, quan desconeixen la realitat per complet, perquè no hi conviuen amb ella.Avui, quan el nostre país representa tot un exemple de convivència i respecte, alguns volen fer de les excepcions generalitats, i això és molt perillós. Quan s’intenta generalitzar amb l’únic objectiu de treure’n un benefici particular posant en perill una cosa tan important per la comunitat com la convivència, qui fa aquests paral·lelismes entre immigració i delinqüència no es mereix rebre cap tipus de suport ni tan sols una actitud condescendent. Quan això passa, la societat ha de fer sentir una única veu contra el racisme, contra aquells que volen trencar la convivència, i ha de fer-ho amb claredat: tolerància zero amb els racistes.

Publicat a Valors, n. 71 (maig 2010)

Quo Vadis, PP?

2010-04-27T19:43:00.004+02:00

Em preocupa, i molt, la direcció que estan prenent determinades formes d’actuar de membres del Partit Popular al voltant del tema de la immigració, i per tant, de la convivència. I em preocupa perquè no és tolerable que, amb el suport de la direcció del partit, es relacioni públicament immigració i delinqüència, nacionalitats concretes i ètnies concretes amb problemes concrets. Em refereixo, en primer lloc, als esdeveniments que s’han produït fa uns dies a Badalona amb en Xavier García-Albiol com a protagonista principal, que va estar repartint al carrer uns pamflets propagandístics (amb la companyia d’Alícia Sánchez Camacho, no ho oblidem) del tot impresentables, on es relacionava explícitament delinqüència i immigració. Això és molt perillós. I més encara quan qui fa sonar les alarmes no coneix l’arrel de la qüestió (perquè no conviu amb ella) i l’única cosa que busca és esgarrapar uns quants vots mitjançant el populisme i la demagògia en període preelectoral. Com a consol, hem de dir que les direccions espanyola i catalana del partit conservador ja han demanat disculpes i han desautoritzat públicament l’actitud del ja habitual polemista García-Albiol.
A Mataró, la nostra ciutat, els correligionaris de García-Albiol i Sánchez Camacho s’han decidit també a tocar el tema, i han proposat que l’Ajuntament denunciï els immigrants que estiguin en situació irregular, que es podrien detectar a través del padró. La proposta, després de la polèmica de Vic de fa unes setmanes, ha suscitat reaccions de tot tipus. José Manuel López, president local del PP, afirmava a un article d’opinió a aquest mateix portal que “(...) s’han de replantejar les polítiques d’immigració. No estem en un moment de vaques grasses i els diners per atendre a tothom no arriben. Per tant les nostres prioritats són aquelles que, ja siguin autòctons o nouvinguts, es troben en situació legal de residència al nostre país. Òbviament a cap persona se li pot negar el dret a la sanitat, l’educació o l’alimentació perquè aquests són drets que totes les persones tenim (...)”. L’argument, clar i ras, seria que qui paga impostos és qui té dret a beneficiar-se dels serveis públics.
Segurament aquest seria un argument amb el qual estaria d’acord molta gent, però penso que no podem caure en el simplisme. M’explicaré: està clar que aquí (al país) no hi cap tothom i que el “papers per a tots” no es pot considerar una idea prou seriosa i fonamentada en la reflexió. Pilar Rahola parla sovint del “buenismo multicultural”, el qual critica arrel de l’actitud de determinats sectors progressistes vers la qüestió de la immigració, una actitud sovint massa condescendent i mancada d’un anàlisi seriós de la realitat. Estic d’acord amb la Rahola: no anem enlloc amb el “papers per a tothom” i afirmant que aquí hi cap tothom. Però, al mateix temps, els dirigents polítics han de ser responsables i no fer afirmacions que posin en perill la convivència. Relacionar delinqüència i immigració no només és injust, sinó també perillós i temerari.
El problema és que resulta massa fàcil culpar la immigració de tots els mals quan es té feina fixa, un sostre digne i el cotxe a l’aparcament. No oblidem que qui emigra ho fa per necessitat i molt sovint perquè no té més remei i és injust que aquestes persones que arriben a casa nostra no tinguin ni tan sols l’oportunitat d’integrar-se. Això no vol dir, repeteixo, que tothom tingui cabuda al nostre país i que tothom hi pugui entrar lliurement, però hem de ser conscients de la realitat i tenir en compte que és un fet que hi ha molts immigrants en situació irregular. I tornant a l’argumentació de José Manuel López; podem estar d’acord en què qui contribueix amb els seus impostos és qui té dret a beneficiar-se dels serveis públics, però això ens porta a una altra reflexió: hem de negar aquests serveis als més desafavorits pel fet de no tenir els seus papers en regla? La majoria de persones dirien que no, n’estic segur. Les autoritats han de lluitar amb fermesa contra les màfies, que s’aprofiten de la situació de les persones en els seus països d’origen i aconsegueixen treure’n un benefici econòmic de forma absolutament despreciable. El que seria ideal seria que no hi hagués cap immigrant en situació irregular, però, de moment, no podem negar els serveis més bàsics a tothom, independentment de la seva situació, en base a un dels valors bandera de la nostra societat: la solidaritat. No oblidem que el problema ja el tenim i el que hem de fer és trobar solucions, no crear més contrarietats.
Per desgràcia, massa sovint sentim a dir que “als immigrants se’ls dóna tot gratis, que no paguen impostos, etc.”. Aquestes afirmacions no fan honor a la veritat, però a dia d’avui és molt difícil rebatre mentides com aquestes, que a base de dir-se una i altra vegada han esdevingut pràcticament veritats per a molta gent. Això ens recorda que encara queda molt per fer en aquest camp, sobretot des de la política. Ara, però, s’ha de donar prioritat a la convivència, i no ens podem permetre el luxe que els líders polítics de partits amb vocació de govern com el PP tendeixin a jugar amb el tema de la immigració com ho estan fent, entrant en el camp de la demagògia i el populisme per aconseguir uns quants vots. El dubte, però, és el següent: s’equivoca el PP o simplement ha optat per treure’s la màscara definitivament?

Publicat a Matarónotícies.cat (27-4-2010)

Política local 2.0

2010-04-15T11:29:00.002+02:00

Darrerament, estem sentint a parlar molt sobre això que en diuen “Política 2.0”. Ara, tot allò que incorpora l’ús intensiu de les noves tecnologies passar a ser “2.0”, i la política no podia restar al marge d’aquest fenomen. La política mataronina, com podíem preveure, tampoc no ha estat una excepció, sinó més aviat tot el contrari. Alguns amics periodistes com en Xavier Amat o en Joan Salicrú ja han tractat el tema, però a mi, si m’ho permeten, també m’agradaria parlar-ne breument.
Alguns dels meus “amics” del Facebook són polítics, majoritàriament regidors de la meva ciutat, i ja fa temps que em crida l’atenció la seva intensa activitat a aquesta xarxa social, als blocs personals, etc. Estic d’acord que el Facebook (i altres xarxes i utilitats) pot esdevenir una eina útil per al polític, que li pot permetre estar en contacte directe amb els ciutadans i que serveix per explicar la seva feina i idees d’una forma senzilla, clara i immediata. Això està molt bé, però després apareix una altra reflexió: ens agrada que els nostres polítics dediquin tant de temps a les xarxes socials? Conec gent que ho critica, que no veu amb bons ulls que els polítics dediquin gran part del seu valuós temps a explicar al Facebook què fan, quan podien estar pendents de solucionar els problemes de la gent. Aquesta reflexió, que per alguns pot tenir un toc de demagògia, està al carrer, i els polítics “enganxats” a la xarxa haurien de tenir cura de la gestió que fan d’aquest tema. El que en un principi era una eina atractiva i d’una utilitat innegable s’està convertint en una addicció, i això hi ha molta gent que ho rebutja. Que puguem seguir en directe el ple municipal a través dels comentaris que els regidors fan mitjançant la seva Blackberry pot estar molt bé, però fins a cert punt; i és que mentre estan pendents d’escriure al Facebook no estan atenent al regidor que està parlant en aquell moment. M’hauran de perdonar perquè potser sóc massa clàssic en aquest aspecte, però quan s’està celebrant un ple els regidors han d’estar pendents del ple, de res més. Han d’atendre a les intervencions de tots els regidors, siguin del grup que siguin, i han fer-ho al 100%. I aquest problema no passa no més als plens de l’Ajuntament de Mataró: he assistit en diverses ocasions a plens del Congrés dels Diputats, i dono fe que les noves tecnologies també han envaït perillosament els escons de la Carrera de San Jerónimo.
Amb aquest escrit no pretenc criticar l’ús que fan els nostres polítics de les noves tecnologies, i tampoc no vull semblar un home de les cavernes, però sí m’agradaria donar peu a la reflexió: els nostres polítics han d’usar les noves tecnologies i han d’estar connectats, però han de saber posar un límit a la seva activitat a la xarxa; si no, poden caure en l’error de creure que la realitat està a Internet, quan la realitat, com sempre, està al carrer.

Publicat a Matarónotícies.cat (15-4-2010)

La lluita em permet existir

2010-03-29T16:38:00.002+02:00

“La lluita em permet existir” (Roberto Saviano, La Vanguardia, 19-3-2010)

Roberto Saviano, autor del conegut llibre Gomorra, ha esdevingut un autèntic símbol de la lluita contra les màfies. Poques persones com ell s’han atrevit a denunciar, amb noms i cognoms, les atrocitats de la Camorra, i pocs coneixen com ell les clavegueres del crim organitzat dels voltants de la decadent Nàpols. Però l’excepcionalitat de Saviano no resideix en el seu talent literari ni els seus coneixements sobre la màfia (en concret el cas de la Camorra), sinó en la valentia demostrada a l’hora de denunciar públicament i en conseqüència exposar la seva vida a un perill inevitable. I a renunciar a moltes coses per poder viure en eterna cautela i sota una estricta protecció. El cas és que tots podem intuir que posar-se en contra de la Camorra no és poca cosa, però pocs com en Saviano ho saben i ho pateixen en primera persona d’una forma tan crua.
Saviano diu que sap que la lluita li permet existir. Es tracta d’una deformació interessada del cogito ergo sum (je pense, donc je suis) de Descartes, però crec que té raó l’escriptor italià quan pensa així. Afirma que pensa continuar escrivint, que sobretot s’imagina lliure. Però sembla difícil imaginar-se lliure quan un se sap perseguit per una organització tan poderosa i perillosa com la Camorra. A Saviano li espanta la idea d’estar sempre sota protecció, però ell no pensa en el futur. Malgrat això, quan ho fa, s’imagina lliure. Tota una declaració d’optimisme i valentia, però tot i així no descarta deixar Itàlia si ha de fer-ho per trobar la llibertat.
Saviano reconeix que el pitjor perill que corre és la difamació, perdre la credibilitat. És conscient que una de les principals armes de la màfia és difamar l’enemic, destruir-lo no només físicament, sinó moralment. L’escriptor italià sap que és una persona odiada, envejada i menyspreada, i no tant pel seu èxit, sinó pel fet que hagi pogut trencar la capa d’indiferència que havia sobre el problema de la màfia.
En un món com l’actual, on les màfies juguen un paper massa protagonista, resulta complicat trobar veus com les de Roberto Saviano. Hi ha poca gent amb aquesta valentia. Lluitar contra una organització mafiosa no és fàcil per les autoritats, però en aquest cas la veu d’un escriptor modest ha aconseguit, com a mínim, que es posi de relleu un problema que massa cops sembla fruit de la ficció. El problema és que estem davant d’un problema real que la llei de l’omertà amaga pistola en mà. Potser les màfies no desapareixeran mai, però mentre apareguin petites veus com les d’en Roberto Saviano tindrem, com a mínim, el convenciment que es possible lluitar contra el crim organitzat. I és que vegades la veu és una arma molt més poderosa del que ens pensem, una arma que ens fa lliures, que ens permet existir.

Publicat a Valors, n. 70 (abril 2010)

El C. E. Mataró, a la UVI

2010-03-26T16:44:00.001+01:00

El nostre estimat Club Esportiu Mataró es troba a la UVI. És un fet: el primer equip està abocat al descens a Regional Preferent, després de molts anys, i les categories inferiors no funcionen com ho feien anys enrere. A més, hi ha una crisi a nivell social i institucional que ja dura massa temps. Que el club es trobi en aquesta situació és una notícia dolenta per Mataró: el C. E. Mataró és el club de futbol de la ciutat, és l’entitat que porta el seu nom i la que històricament ha tingut més socis. Es va deixar escapar una magnífica oportunitat quan l’equip va militar a Segona Divisió B, quan la gent dels barris baixava al Camp Municipal a animar l’equip i els equips inferiors assolien categories fins llavors impensables. La mort de l’estimat president Kiku Rimblas, malauradament, va suposar un punt d’inflexió, i a partir de llavors, sigui per la causa que sigui, les coses no es van fer bé. I no seria just ni elegant culpar de tots els mals a persones com en Paco Gonzalo i altres directius, que em consta que es van deixar la pell pel club. Simplement, les coses no van sortir com s’esperava.
Ara es presenta un projecte ambiciós amb en Lluís Sardà al capdavant, un projecte que pretén tornar a posar el club al lloc on li pertoca: aconseguir que el primer equip recuperi categories (segurament intentar arribar més enllà de la Tercera Divisió seria massa agosarat) i fer que les categories inferiors tornin a funcionar. I aquí, precisament en el tracte als més petits, crec que és on s’hauria de fer més incidència. Un club com el C. E. Mataró, si bé és cert que ha de ser capaç de mantenir la il·lusió per tenir un primer equip que engresqui els afeccionats, ha de vetllar per la formació i l’educació dels joves jugadors mataronins, per la tutela dels nens que s’apropen al món del futbol amb la idea de passar-s’ho bé i aprendre valors com l’esportivitat, el companyerisme, etc. Es tracta d’un paper que actualment ja desenvolupen amb èxit entitats com la U. D. Cirera, per citar un exemple, però que sembla que el C. E. Mataró ha descuidat en els últims anys. Segurament la col·laboració entre les diferents entitats de la ciutat esdevindrà fonamental, deixant de banda rivalitats inútils i perjudicials pel futbol mataroní.
Sovint he sentit veus que reclamen una major implicació de l’administració, i en concret del Patronat Municipal d’Esports. Penso que són veus equivocades: són els clubs els qui coneixen millor la realitat del futbol de la nostra ciutat i són ells els qui han tirar del carro. L’administració ha de prestar ajut i ha de donar suport a l’esport de la nostra ciutat, principalment l’esport de base, però no pot fer-ho malbaratant diners per subvencionar fitxatges milionaris com s’ha fet en un passat no massa llunyà. En aquest sentit, penso que l’Ivan Pera, regidor d’esports, té les idees bastant clares.
Ara tocarà esperar que la feina d’en Lluís Sardà i els seus col·laboradors serveixi per col·locar el C. E. Mataró al lloc on li pertoca, i com he dit, no em refereixo a posar el primer equip a la Segona Divisió, sinó a treballar per què l’entitat esdevingui novament un club al servei de la ciutat i els seus ciutadans, i molt especialment els nens que volen jugar a futbol i portar amb orgull la samarreta groc-i-negre. Donem temps al temps.

Publicat a Matarónotícies.cat (26-3-2010)

La importància de l’eix Maresme-Vallès Oriental

2010-03-17T19:46:00.002+01:00

Ahir, dimarts 16 de març, els alcaldes de Mataró i Granollers, Joan Antoni Barón i Josep Mayoral, van signar un protocol de col·laboració per tal de desenvolupar l’eix Mataró-Granollers en diferents àmbits, com ara l’ordenació territorial, l’economia i l’educació. És una bona notícia: Mataró i Granollers són dos ciutats de la segona corona metropolitana que estan obligades a anar de la mà i a col·laborar en projectes comuns. Cada cop són més els mataronins que treballen a Granollers i viceversa, i no es pot deixar escapar l’oportunitat de crear dinàmiques i rutines de treball entre les dues ciutats, i aquí han de jugar un paper protagonista els nostres polítics.
No fa massa, resultava tota una odissea viatjar de Mataró a Granollers. Avui, amb el túnel de Parpers, els mataronins no triguem més de quinze minuts en arribar a la capital del Vallès Oriental, i això ha fet que les interaccions entre ambdues ciutats, de tipus comercial, econòmic i social, hagin crescut de forma exponencial en els últims anys. Això és un fet fàcil de constatar. Cada cop, com diem, hi ha més mataronins que treballen a Granollers, i ja no és estrany trobar persones amb la parella a la comarca veïna. Per tot això cal insistir en la necessitat d’aprofundir en les relacions entre ambdues comarques (i entre les seves dues capitals, lògicament) a nivell institucional. Em consta que la sintonia personal entre Barón i Mayoral és excel·lent, i això es bo, però no ens podem quedar aquí: hem d’encoratjar els alcaldes, com a líders que són, a treballar per aconseguir plegats que tots els projectes que tenen en comú les dues ciutats i les dues comarques siguin una realitat, començant pel que, a judici meu, s’ha de convertir en una prioritat de primer ordre: la construcció definitiva de la línia ferroviària orbital: aquella que en el seu projecte inicial va de Mataró a Vilanova i la Geltrú, passant per Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell i Vilafranca, entre moltes altres ciutats. Aquí els polítics locals tenen l’obligació de pressionar el Departament d’Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, una tasca, d’altra banda, no exempta de dificultat.
El projecte del tren orbital és, com dic, prioritari, però hi ha molts més àmbits on l’administració ha de participar activament: a nivell d’ensenyament, la Generalitat divideix els seus serveis territorials en deu demarcacions, i una d’elles és precisament la corresponent al Maresme-Vallès Oriental. Així, queda clar que ambdues comarques s’han de posar d’acord a l’hora d’organitzar-se, no tot pot venir dictat des de la Generalitat. I a nivell laboral, la realitat també s’imposa: molts mataronins van cada dia a treballar als polígons industrials del Vallès, i molts vallesans treballen al Maresme. No en va, CCOO i UGT, els dos sindicats majoritaris, ja s’organitzen intercomarcalment, oferint serveis mancomunats a ambdues comarques. Queda clar, doncs, que la realitat s’imposa (i cada cop s’anirà imposant amb més força), i caldran unes dinàmiques de treball conjuntes entre ambdues comarques (i molt principalment entre Mataró i Granollers), per tal de donar resposta a les demandes de la ciutadania. A nivell institucional ja s’han posat els ciments, però ara toca construir l’edifici.

Publicat a Matarónotícies.cat (17-3-2010)

Foto: Capgròs.com

L’autèntic drama de Mataró

2010-03-13T10:59:00.001+01:00

La taxa d’atur a la nostra ciutat ja passa del 20%. La dada és contundent i la notícia molt dolenta, dolentíssima. Mataró ja té més de 13.000 persones desocupades (un altre dia, però, parlarem de l’economia submergida i de la gent que treballa cobrant l’atur), és a dir, persones que volen treballar però no troben feina. Novament, una dada contundent que ningú no hauria volgut llegir. La realitat, però, és tossuda i ens trobem en la situació que ens trobem, malauradament. La crisi econòmica de la que tant estem sentint a parlar durant els darrers mesos (i ja en són molts) és un fet, ja no podem fer servir eufemismes ni parlar de lleu desacceleració. Tampoc, està clar, podem parlar de “brots verds”. I Mataró està patint les conseqüències d’aquesta crisi de forma cruel, amb unes taxes d’atur cada cop més elevades.
L’alcalde Barón sempre diu que Mataró és una ciutat de treballadors i treballadores, que el treball és un valor dels mataronins, una de les nostres senyes d’identitat. Té raó: el treball forma part de la nostra vida, no s’entén què és Mataró sense el treball. I que els mataronins no puguin treballar és una mala notícia, l’autèntic drama de la nostra ciutat. En Jaume Roig, coordinador del Maresme de CCOO, m’ha comentat més d’una vegada com està de plena la seu de l’INEM de Mataró, al carrer Castaños, durant els últims mesos. Aquest és el drama, aquesta és l’autèntica tragèdia de la crisi: si no hi ha feina no hi ha consum, i si no hi ha consum no hi ha feina. L’economia, doncs, no rutlla. Un peix que es mossega la cua, no cal ser catedràtic d’economia per adonar-se’n.
No sóc economista i no sé quines mesures s’han d’implementar a nivell macroeconòmic per sortir d’aquest carreró de la crisi, però sí sóc capaç d’intuir que cal generar confiança des de dalt (polítics, economistes amb influència mediàtica, líders sindicals i patronals, etc.) per fer que la cosa comenci a millorar. De moment, però, els nostres polítics no estan a l’alçada: el Govern no és capaç de generar confiança amb les mesures polèmiques que anuncia i que al cap d’unes hores matisa o fins i tot anul·la. L’oposició, per la seva banda, sembla més interessada en donar publicitat de les males notícies econòmiques i fer demagògia que no pas en fer propostes serioses i ajudar a sortir de la situació tan negativa en la que ens trobem. Segurament els polítics no tenen una vareta màgica per sortir de la crisi, però mentre presentin aquesta actitud ho tindrem una mica més complicat. Mentrestant, la ciutadania serà l’encarregada, com sempre, de lluitar i patir les conseqüències. I entre tots haurem de sortir d’aquest carreró.

Publicat a Matarónotícies.cat (10-3-2010)

Ha mort en Melero

2010-03-03T18:11:00.001+01:00

Ahir, dimarts 2 de març va morir en Francisco Melero, una d’aquelles persones que deixen la seva empremta a la vida amb una força fora del normal. Home polifacètic, va ser fundador i president durant vint anys de la U. D. Cirera, regidor d’obres a l’Ajuntament de Mataró, militant del PSC, president del Casal d’Avis de Cirera, president de la Comissió de Clubs de Futbol de Mataró, director d’una cooperativa d’habitatges, sabater... A més de tot això, i el que és més important, era marit, pare, avi i amic. I avui, al seu enterrament, qui hi ha assistit ha pogut veure que en tenia molts d’amics i gent que el respectava. Jo n’era un d’ells.
Al meu barri, Cirera, gairebé tothom el coneixia i l’apreciava. Més enllà de la seva forma de pensar i actuar, tothom sabia que tenia en en Melero una persona amb la que dialogar i discutir sobre qualsevol tema, i que li agradava parlar sobretot dels problemes del seu barri i la seva ciutat; de la seva gent. I des de la seva arribada a Mataró i a Catalunya no va dubtar en treballar per la col·lectivitat, de formar part d’una societat civil on homes com ell representen l’excepció.
Molts sabíem de la seva malaltia i no ens vam sorprendre de la trista notícia de la seva mort, però un no es fa mai a la idea que una persona pot desaparèixer per sempre. En Melero, però, és d’aquelles persones que es mantindrà viva en el record de molta gent: de la gent del futbol de la nostra ciutat, de la gent del barri de Cirera, i sobretot de la seva família. Jo, avui, em vull quedar amb el record de les converses que havia mantingut amb ell a la porta de la seva sabateria o al col·legi electoral on feia d’apoderat del PSC elecció rere elecció, on precisament jo anava a votar. Li agradava parlar amb la gent jove i copsar què pensem i com ens movem.
En Melero ha marxat i hem perdut un gran home, una gran persona. Amb tres o quatre persones com ell a cada barri el món funcionaria d’una altra manera, n’estic segur; d’una manera millor. Descansi en pau.

Publicat a Matarónotícies.cat (3-3-2010)

Foto: Capgròs.com

La crisi ha arribat per recordar-nos fins a quin punt havíem oblidat el significat d’algunes paraules

2010-02-27T10:39:00.002+01:00

“La crisi ha arribat per recordar-nos fins a quin punt havíem oblidat el significat d’algunes paraules” (Antoni Puigverd, La Vanguardia, 22-2-2010)

Diu Antoni Puigverd que “potser la crisi ha arribat per recordar-nos fins a quin punt havíem oblidat el significat d’algunes paraules de les que en altres èpoques es va abusar: abnegació, paciència, acceptació, renúncia”. I té raó: la crisi actual (i no ens referim només a la crisi econòmica, sinó també a una altra crisi d’ordre cultural) ens està portant a reflexionar sobre la necessitat de canviar determinats aspectes de la nostra societat, per tal de sortir del carreró on ens trobem i mirar de no cometre els mateixos errors en el futur. Per tot això diem que cal un canvi profund. Queda clar que alguna cosa està passant, i que veritablement estem davant d’un fenomen que podríem qualificar de crisi cultural: tal i com ens recorda Puigverd, la religió ha desaparegut pràcticament de les nostres vides, però les ideologies que van pugnar per substituir-la no han resistit més. El problema, però, no és de persones, sinó de models, i és que les velles ideologies (socialdemocràcia, liberalisme) es desfan com cendra, impotents per fer front a les exigències del present. D’aquí precisament sorgeixen fenòmens com la desafecció política.
Però tornem a les quatre paraules de les que parla Antoni Puigverd, i que en els darrers temps sembla que estem abandonant: abnegació, paciència, acceptació, renúncia. Pel que fa a l’abnegació, és a dir, l’actitud segons la qual un es sacrifica per tal que un altre pugui gaudir del que un es priva, era considerada en temps pretèrits una virtut en si mateixa. Avui, amb el triomf de l’individualisme, l’abnegat s’ha convertit, diu Puigverd, en un boig o un masoquista, i és que sembla que no podem concebre que algú renunciï al que té per tal que un altre ho pugui obtenir. Aquest valor pràcticament ha desaparegut.
Pel que respecta a la paciència, ja podem intuir cap a on va la reflexió de Puigverd: “en un món caracteritzat per la velocitat, la paciència es percep com un comportament antiquat”. Això, malgrat els reptes quotidians que se’ns plantegen: interminables cues als aeroports, carreteres col·lapsades, etc. Davant d’aquesta realitat, Puigverd ens convida a recuperar la paciència com a art de negociar amb el present. Totalment d’acord.
També hem de ser capaços de saber renunciar, de saber sacrificar-nos. Puigverd parla del verb “estar-se’n”, que gairebé ha desaparegut del nostre vocabulari. És veritat: en una societat com l’actual, on el consum passa per sobre de tot, sembla que no ens puguem estar de res, estem obligats a consumir, i sobretot, a tenir cura de les aparences, no sigui que si ens estem d’alguna cosa a sobre quedem marginats per la societat. Segurament el futur ens obligarà a estar-nos de moltes coses, però no ens podem estar de preservar alguns valors que sembla que estem oblidant. Aquest és un luxe que no ens podem permetre.

Publicat a Valors, n. 69 (març 2010)

El cas dels macroprostíbuls

2010-02-23T17:43:00.002+01:00

Al llarg dels darrers dies, la ciutat de Mataró ha jugat un paper protagonista als mitjans de comunicació d’àmbit nacional a causa de la possible obertura de dos macroprostíbuls al polígon industrial de Les Hortes del Camí Ral. Un cop la Generalitat de Catalunya va concedir la pertinent llicència, l’empresari tenia via lliure per obrir els nous establiments. I llavors, com se sol dir en castellà, se lió la Marimorena; i és que queda clar que molt poca gent vol que la seva ciutat sigui coneguda per l’obertura d’un dels macroprostíbuls més grans d’Europa.
Un cop va esclatar la notícia, l’alcalde Barón va actuar ràpid i va signar un decret en virtut del qual se suspenia l’atorgament de llicències als locals on s’exerceix la prostitució. Ara bé, un cop reconeixem la diligència de l’alcalde i el seu equip en paralitzar l’obertura dels nous prostíbuls (emprant, això si, una argúcia legal difícil d’entendre per la majoria de ciutadans), no ens hem d’estar de dir que el govern municipal hauria d’haver previst que aquesta situació podia donar-se, com efectivament ha passat. I no ho van preveure. Així, és cert que l’Ajuntament de Mataró s’ha vist lligat de mans i peus en aquest afer, doncs un cop la Generalitat atorga la llicència pertinent l’ajuntament no pot fer cap més cosa que acatar la decisió; però també és cert que si s’hagués aprovat abans el decret que l’alcalde va signar el cap de setmana passat no s’hauria produït aquesta alarma social dels últims dies. A més, s’ha de tenir en compte que si l’empresari recorre la decisió de l’alcalde i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya li dóna la raó (una hipòtesi que hem de contemplar), els macroprostíbuls s’acabaran obrint, i llavors tornarà a aparèixer la polèmica.
Els polítics han de ser suficientment hàbils i intuïtius per saber que a la majoria de mataronins no els seduirà l’obertura de dos macroprostíbuls a la seva ciutat. I un polític ha de ser capaç d’anticipar-se als problemes que poden donar-se i introduir mesures de prevenció, cosa que no ha passat en aquest episodi. Per tot això em veig obligat a tocar el crostó dels membres de l’equip de govern municipal, que no han estat capaços de preveure la situació d’alarma social que s’ha donat. Com a mínim, això sí, han fet autocrítica i han admès falta de previsió en l’afer. Senyors polítics del govern, estiguin alerta: en qualsevol moment una tema com aquest els pot esclatar a les mans i convertir-se en un problema de difícil solució. I llavors li posaran massa fàcil a la fluixa oposició mataronina, que disposarà de carn fresca per llençar als taurons.

Publicat a Matarónotícies.cat (23-2-2010)

El Corte Inglés, a Mataró?

2010-02-19T17:15:00.001+01:00

Darrerament, noto cert neguit al voltant del tema d’El Corte Inglés. I és un neguit que copso parlant amb la gent del meu entorn, gent no polititzada ni contaminada pel serial que ens ha acompanyat des que es va saber que el nou centre comercial es col·locaria on fins no fa gaire hi havia la fàbrica de Can Fàbregas. La pregunta que es fa aquesta gent és ben senzilla, però de difícil resposta: “Acabarà venint El Corte Inglés a Mataró?”. Aquesta pregunta, sovint, ve acompanyada d’una reflexió en veu alta: “A veure si al final amb tanta tonteria aquests de El Corte Inglés s’ho repensaran i no vindran a la nostra ciutat...”. Jo també em faig aquesta pregunta, i també tinc cert neguit sobre l’arribada de El Corte Inglés a Mataró. De totes maneres, sóc optimista i vull pensar que finalment la nostra ciutat no deixarà escapar aquesta gran oportunitat que se li ha presentat, i vull pensar que els nostres polítics (de tots els partits) estaran a l’alçada i actuaran amb sentit de Ciutat. No podem deixar escapar l’oportunitat d’establir una nova locomotora comercial al centre de la ciutat, amb tot el que això representa en termes econòmics, principalment pel que fa a la creació de llocs de treball. El millor per a la ciutat, ara més que mai, és que arribi El Corte Inglés. I punt.
No em puc estar de parlar de la capgrossada del trasllat de la fàbrica. Costa trobar gent que entengui aquest trasllat, amb la quantitat de diners que costarà a l’erari públic. A més, ningú no queda content: ni els partidaris de mantenir la fàbrica al seu lloc ni els que sol·licitaven amb la boca petita que havia d’anar a terra. Entenc que per no violar la llei s’havia de trobar una solució a mig camí (el trasllat de la fàbrica en aquest cas), però serà difícil explicar a la gent el perquè de la decisió presa. Ara toca saber explicar-ho bé, tot un repte que han d’assumir els governants de la nostra ciutat. I és que la gran majoria de mataronins no entén perquè les coses s’han fet així. Si no s’ho creuen, surtin al carrer i preguntin.
Finalment, cal fer un breu esment al procés de judicialització del cas. Quan un tema com el de Can Fàbregas no es pot solucionar per la via política és que no anem bé. Si l’oposició diu blanc un dia i al dia següent diu negre, deixa de tenir credibilitat. S’ha de prendre una posició amb valentia: un no es pot fer la foto amb els de la plataforma “Salvem Can Fàbregas” i després voler erigir-se en paladí de l’arribada de El Corte Inglés a Mataró. L’ambigüitat pot estar bé en determinats jocs, però en política arriba un moment en que es gira en contra. Encara estan a temps d’arreglar-ho: senyors del govern, si us plau, facin un exercici de comunicació i expliquin com cal per què s’ha fet tot el que s’ha fet. I senyors de l’oposició: actuïn amb sentit de Ciutat i diguin sense complexes que volen que El Corte Inglés arribi a Mataró d’una vegada. En temes com aquest, que és un tema de Ciutat, han d’anar tots a una. Si us plau, senyors polítics: estiguin a l’alçada de les circumstàncies i arribin a acords.

Publicat a Matarónotícies.cat (14-2-2010)

Vaig prometre que no faria només el que fos popular, faria el que fos necessari

2010-01-31T12:03:00.003+01:00

“Vaig prometre que no faria només el que fos popular, faria el que fos necessari” (Barack Obama, Discurs sobre l’estat de la Unió, Elpais.com, 28-1-2010)

Barack Obama va recordar recentment, en el seu darrer discurs sobre l’estat de la Unió, que quan aspirava a ser president dels Estats Units va prometre que “no faria només el que fos popular, faria el que fos necessari”. Però ara que ja fa més d’un any que és el president de la primera potència mundial comença a adonar-se que un autèntic líder, per exercir com a tal, ha de saber portar a la pràctica aquelles paraules, però també està veient com és de complicat fer-ho. Que Obama és un home que intenta ser fidel a les seves idees no es pot posar en dubte, i que la ideologia impregna tot el seu discurs tampoc. Però ara que té el poder per portar a terme aquestes idees està veient com és de complicat lluitar contra els interessos de Wall Street, de les companyies asseguradores o fins i tot de l’exèrcit del qual n’és comandant en cap.
Manuel Castells deia, en un article publicat a La Vanguardia el passat 30 de gener, que “la dificultat d’Obama, en l’economia com en els altres grans problemes heretats de Bush, és tenir que remar contra la corrent d’interessos enquistats en el conjunt del sistema”. Aquest “sistema” del que parla Castells no és només el sistema polític, sinó “el sistema d’institucions i interessos consolidats al llarg de la història per a que tot quedi lligat i ben lligat, arribi qui arribi al poder”. I quan sorgeix un líder del no-res, com és el cas d’Obama, es posen en marxa tots els mecanismes que van llimant la seva capacitat d’iniciativa i fer fracassar qualsevol canvi. I tal i com diu Castells, Obama ha tornat a parlar de baralla i es ficarà en ella. Per tot això va afirmar que preferia ser un bon president amb un sol mandat que no pas un de mediocre amb dos.
Sovint els polítics canvien el seu discurs en virtut de les reaccions dels poders establerts, dels grups de pressió, de la premsa o de la ciutadania, i al nostre país és fàcil trobar exemples de tots els colors. Diu Castells, amb un punt de mala llet, que si els nostres polítics s’apliquessin la norma d’Obama, ens quedaríem sense polítics. Potser té raó, però m’agradaria pensar el contrari: el veritable líder, aquell que vol portar les regnes d’un país, hauria de ser aquell que és capaç de portar a la pràctica les seves idees, fins i tot quan va en contra del sentir popular. I això no vol dir que el polític hagi de considerar-se un il·luminat o no escoltar la societat, sinó que ha de sentir-se amb la força suficient com per intentar convèncer la seva ciutadania que aquella idea s’ha de portar a terme perquè és el millor pel país. De vegades, els polítics han de prendre decisions impopulars, i han de fer-ho amb el convenciment que estan prenent la decisió encertada. Després es poden equivocar, però en el moment de decidir no han de contemplar aquesta possibilitat. Si, en veure que la societat se’ls tira a sobre o el sistema posa el crit al cel, canvien improvisadament de discurs i fan marxa enrere en les seves decisions, demostraran una feblesa que cap ciutadà considerarà positiva.
Podrem estar d’acord o no amb les decisions d’Obama, podrem aprovar o desaprovar les mesures que està prenent (o intentant prendre) des de que és president dels Estats Units, però el que ningú no podrà negar és que estem davant d’un líder amb majúscules, un polític que no s’arronsa davant de les actituds contràries del sistema. El dia que els polítics com Obama siguin majoria (també al nostre país), segurament tot anirà molt millor. Almenys això esperem.

Publicat a Valors, n. 68 (febrer 2010)

Mi 2009 en 20 imágenes. ¡Feliz 2010!

2010-01-01T12:46:00.005+01:00

Otro año que empieza, otra década que se va. Lo cierto es que no me puedo quejar de este 2009: ha sido un año de buenas noticias, de nuevos proyectos y de nuevas ilusiones. Por suerte, la crisis no ha entrado en casa (toquemos madera) y valoro este año como muy positivo. Ahora se abre el 2010, año que sin duda será de cambios importantes y que encaro con toda la ilusión del mundo. Esperemos que sea, al menos, tan bueno como el 2009. ¡Feliz 2010!

La pena de mort és cruel i innecessària

2009-12-30T19:46:00.004+01:00

“La pena de mort és cruel i innecessària” (Juan Meléndez, La Vanguardia, 21-12-2009)

Víctor Hugo afirmava que “La pena de mort és signe peculiar de la barbàrie”. Juan Meléndez, activista en contra de la pena de mort, molt probablement està d’acord amb aquesta frase. Meléndez, que va estar disset anys al corredor de la mort per culpa d’un delicte que no va cometre, va conèixer en primera persona el patiment d’un home que sap que morirà executat a la cadira elèctrica. I potser per això avui no es cansa de lluitar arreu del món per aconseguir algun dia l’abolició d’aquesta barbàrie de la que parlava Víctor Hugo.
A dia d’avui, encara no s’ha pogut demostrar que les execucions juguin un paper determinant a l’hora de dissuadir els criminals de cometre delictes. A tall d’exemple, als Estats Units, els índexs d’assassinats (% d’assassinats sobre 100.000 habitants) als estats amb la pena de mort vigent són superiors als que trobem als estats on aquesta no existeix. Se sol argumentar que amb la pena de mort es fa justícia, sobretot pensant en la família de les persones assassinades, però penso que massa sovint es confon justícia amb venjança, un dels instints més primaris de l’ésser humà. I em fa por que des de l’extrema dreta es torni a demanar la pena de mort en “determinats supòsits”, jugant de forma fastigosa i desvergonyida amb els sentiments de les persones, com recentment s’ha fet (i es continua fent) arrel de l’assassinat de la jove Marta del Castillo a Sevilla. No podem tolerar que determinats sectors (per sort) molt minoritaris manipulin persones que, legítimament, es manifesten pels carrers de Sevilla en senyal de repulsa per un acte absolutament repugnant com va ser l’assassinat de Marta.
Des d’Amnistia Internacional s’afirma que la pena de mort no és més que “un intent fallit de reflectir el valor que la societat atorga a la vida de les víctimes d’assassinat i al patiment dels seus éssers estimats”. I estar radicalment en contra de la pena de mort, com és el cas de qui signa aquest article, no implica necessàriament que no s’hagi d’actuar amb fermesa contra els criminals. Ans al contrari, les persones properes a la víctima han de rebre el suport incondicional de les autoritats i s’han d’adoptar mesures per tal de mitigar el seu patiment. De la mateixa forma, el criminal ha de pagar pels seus actes, i s’ha d’actuar amb fermesa (tornem a emprar aquesta paraula) des de la justícia.
Juan Meléndez diu que “el món necessita saber que la pena de mort és racista, costosa, no dissuadeix, no impedeix crims, executa també innocents, és cruel i innecessària”. Però crec que hem d’anar més enllà, hem recórrer als principis, i un dels fonamentals ha de ser el convenciment incondicional que ningú no pot disposar de la vida d’una persona, ni tan sols qui té el monopoli de l’ús de la força. Per desgràcia, encara queda molt camí per recórrer: més de vint països arreu del món encara executen persones. A Xina, un país que ja és una potència mundial, tenen lloc més del 70% de les execucions mundials, però malauradament no existeix la intenció d’introduir mesures per caminar cap a l’abolició de la pena de mort. Mentre vivim en un món on determinats ordenaments jurídics contemplen la possibilitat d’executar una persona, persones com en Juan Meléndez continuaran sent imprescindibles, i idees com les de Víctor Hugo seguiran sent d’aquelles que no moren mai. Per sort, intentar matar una idea continuarà sent molt més difícil.

Publicat a Valors, n. 67 (gener 2010)

El meu gran aprenentatge ha estat que un només té el que dóna

2009-11-25T20:05:00.004+01:00

“El meu gran aprenentatge ha estat que un només té el que dóna” (Isabel Allende, La Vanguardia, 1-10-2009)

L’escriptora xilena Isabel Allende ho té clar: el seu gran aprenentatge a la vida és que un només té el que dóna. Arrel d’una tràgica experiència quan tenia cinquanta anys, la mort de la seva filla de vint-i-nou, la seva vida va donar un tomb, i explica que llavors va veure que hi havia una sèrie de coses que no valorava el suficient. Quan va viure l’agonia de la seva filla Paula es va adonar que l’única cosa essencial era l’amor que li donava, i l’aprenentatge que va extreure’n va ser que un només té el que dóna.
El fet de viure una experiència desgraciada, com li va passar a Allende, canvia la forma de veure la vida. A la nostra societat, sovint ens preocupem per coses que realment no ho mereixen, i vivim d’esquenes als fets que veritablement ens haurien d’amoïnar. Malauradament, només som conscients d’això quan patim una tragèdia o quan aquesta afecta a una persona propera. Paradògicament, de vegades les persones marcades per la desgràcia són més felices i aconsegueixen viure amb més tranquil·litat, conscients que no val la pena preocupar-se per coses que no són suficientment importants. Viure de prop una tragèdia et fa valorar molt més el que tens i el regal de la vida.
Allende diu que, en viure la desgraciada agonia i mort de la seva filla, va arribar a perdre la por a la mort i es va adonar del que era essencial, perquè en aquell procés d’agonia havia de llençar per la borda moltes coses: primer renunciar a la gràcia de la seva filla, a la seva companyia, a la seva intel·ligència... No importava que no pogués parlar, no importava que no pogués menjar, no importava... Fins que va arribar un moment en què va haver de deixar-la anar. Quan això passa un s’adona, diu Allende, que l’única cosa essencial és l’amor que li podia donar. En aquell moment, segurament no li podia donar res més (ni res menys).
Allende va estar tres anys sense escriure, probablement enfonsada per aquella experiència traumàtica, però va poder tirar endavant, superar nous problemes i encarar la vida amb una nova forma de veure-la. Experiències com la d’Allende i exemples com el seu ens han de portar a la reflexió: per què quan ho tenim gairebé tot perdem el temps preocupant-nos per “problemes” superficials? Com encararíem una desgràcia de veritat? Com sortiríem del pou? Malgrat que soni superficial i simplista, només el procés de viure ens ensenya com hem d’actuar davant un problema.

Publicat a Valors, n. 66 (desembre 2009)

El nostre menjador de casa conviu en sana harmonia entre una educació laica i una tradició catòlica

2009-10-25T12:06:00.001+01:00

“El nostre menjador de casa conviu en sana harmonia entre una educació laica i una tradició catòlica” (Pilar Rahola, La Vanguardia, 21-10-2009)

Pilar Rahola titulava fa uns dies la seva columna habitual de La Vanguardia amb una frase provocadora: “Empanada de laicidad”. Com podem intuir, Rahola intenta cridar l’atenció sobre una tendència que s’està consolidant (amb èxit) en determinats àmbits de la nostra societat: la desnaturalització artificial de la tradició cristiana de Catalunya, l’eliminació radical de tot vestigi de la tradició religiosa mil·lenària que ha contribuït a forjar les característiques culturals i socials del nostre país. Rahola reconeix obertament que a la seva agenda vital no té cita amb Déu, però això no la impedeix muntar a casa seva el pessebre cada any per Nadal, ni impedeix els seus fills (educats en una escola laica) preparar Els Pastorets o conèixer l’intens contingut sagrat de la muntanya de Montserrat. Rahola diu encertadament que aquesta equació ens defineix als catalans com a “laics de cultura catòlica”. Totalment d’acord.
Però com diu Rahola, “hi ha molta diferència entre deixar-se seduir per móns nous i no saber de quin món venim”. Que no tinguem a la nostra agenda vital cita amb Déu, com diu Rahola, no vol dir que tinguem llicència per eliminar de cop aquesta tradició cristiana que forma part de l’essència de la nostra cultura. Si volem apostar decididament per la laïcitat no podem caure en l’error de desnaturalitzar l’herència cristiana que ens contempla, introduint mesures delirants com el canvi en la nomenclatura de les vacances escolars, com s’ha aprovat al Consell Escolar de Catalunya: la Setmana Santa es convertirà en les vacances de primavera i el Nadal en les vacances d’hivern. Potser es podrà canviar el nom oficial, però serà molt i molt complicat que la gent acabi adoptant aquesta nova terminologia.
Pilar Rahola se sent indignada, i ho demostra al seu article: “tot això que he escrit no sembla suficient per a alguns comissaris de la tontura políticament correcta. La nova religió, imposada a cops d’una alarmant empanada ideològica, vol esborrar de cop la tradició de segles e imposar un llibre d’estil, amb paràmetres que no són històrics, ni identitaris, sinó estrictament ideològics. Hem de ser multiculturals per decret (...). L’Arcàdia feliç, en versió pijoprogre”. A Rahola li preocupa el relativisme ètic de la nostra societat, però encara li preocupa més la tontura (sic) ideològica: li preocupa el tantsemenfotisme (sic), però també el pijoprogressisme (sic), ambdues tendències letals per a la nostra societat. Estic completament d’acord: si la nostra contribució a la pedagogia ha de perdre’s en l’eliminació dels Pastorets i els pessebres a l’escola estem perduts.

Publicat a Valors, n. 65 (novembre 2009)

El nostre sistema judicial i penal es basa en la venjança

2009-10-04T20:45:00.002+02:00

“El nostre sistema judicial i penal es basa en la venjança” (Jo Nesbo, La Vanguardia, 21-9-2009)

L’escriptor noruec Jo Nesbo afirmava recentment a una entrevista que “el nostre sistema judicial i penal es basa en la venjança”. Segons Nesbo, “el sistema judicial europeu s’ha erigit a partir del model anterior: la venjança de sang, la vendetta, on la família era l’encarregada de venjar els seus familiars assassinats”. No és difícil estar d’acord amb aquestes reflexions, malgrat els esforços que s’han fet des de determinats àmbits per fer-nos creure que quan una persona paga (amb l’ingrés en presó, per exemple) per un delicte o un crim ho fa per rehabilitar-se socialment. Com a poc, hem de posar en quarantena aquesta concepció del sistema penal, de les presons, dels càstigs que s’imposen als infractors de la llei vigent. Perquè no queda clar que quan una persona paga un crim amb anys de presó en surti rehabilitada socialment. En absolut. Com diu Nesbo, “seria ingenu creure que es tracta només de tancar els delinqüents per tal que no tornin a fer mal”. I per això parlem de càstig, perquè amb el sistema actual sembla que el que es persegueix és precisament castigar. Amb aquest article no es pretén donar solucions ni receptes miraculoses a l’espinós tema de la rehabilitació social, sinó simplement despertar una reflexió al voltant d’aquest assumpte.
Seguint l’entrevista a Nesbo, un es pregunta com és possible que determinada gent s’ompli la boca parlant de rehabilitació si ni tan sols es contempla la necessitat d’introduir valors bàsics com el perdó o la compassió en el procés. I amb això no vull dir que qui hagi comès un delicte no hagi d’atendre’s a determinades conseqüències, que quedi clar. Quan parlem de perdó parlem de la necessitat de saber entendre i acceptar el penediment sincer, i quan parlem de compassió hem de ser capaços de veure, fins i tot en el pitjor dels criminals, la seva vessant humana. Després, estarem en millors condicions a l’hora d’introduir els mecanismes adequats que poden rehabilitar socialment el delinqüent o el criminal de forma efectiva. I això no és fàcil.
Els instints més primaris de l’ésser humà fan que puguem sentir la necessitat de venjança quan algú ens fa mal a nosaltres o a alguna de les nostres persones estimades. Això és un fet. Però hem de ser capaços de parar-nos a reflexionar abans de deixar campar lliurement aquests instints. Com diu Nesbo, el vell axioma de “l’ull per ull representa el sistema judicial actual. (...) El component venjatiu és bàsic. La presó culmina la necessitat que té l’ésser humà de venjança”. Mentre la nostra societat tingui tares com aquesta encara hi haurà molt per millorar en el sistema judicial i penal.

Publicat a Valors, n. 64 (octubre 2009)

L’evolució és compatible amb un Déu personal

2009-09-26T21:57:00.003+02:00

“L’evolució és compatible amb un Déu personal” (Francisco J. Ayala, La Vanguardia, 24-8-2009)

Fa uns dies va aparèixer a la secció La Contra del diari La Vanguardia una entrevista al darwinista Francisco J. Ayala, premi Nacional de Ciències de Estats Units, on cridaven l’atenció diverses afirmacions. Ayala deia que “l’evolució és compatible amb un Déu personal”, és més, s’atrevia a constatar que “la teoria de l’evolució de Darwin és més compatible amb un Déu personal que el creacionisme o el disseny intel·ligent”. Sense dubte, determinades persones es deuen posar les mans al cap llegint aquestes paraules, però hem d’anar més enllà i plantejar-nos una reflexió al seu voltant.
La Ciència (així, en majúscula) ha anat rebutjant al llarg de la Història (també amb majúscula) multitud de creences, mites o pors, procedents de diferents religions o simplement de supersticions sense fonament: a finals del Segle XV, encara eren minoritàries les teories que consideraven que la Terra era (i és) rodona, i si llegim els còmics d’Astèrix veurem com els gals, malgrat lluitar bravament contra els romans en l’època de Juli César, tenien por que el cel els caigués al damunt quan s’aproximava una tempesta... Però més enllà de l’anècdota o l’humor, queda clar que sovint fe i ciència han confrontat alguns dels seus postulats. Tot i així, i com considera Ayala, no podem dir taxativament que existeixi conflicte entre religió i evolució. El cas de l’evolució de les espècies és paradigmàtic: determinats sectors rebutgen de ple la teoria darwiniana, mentre que d’altres accepten l’evolució sense renunciar als preceptes de la religió. Ayala va més enllà i acaricia conscientment la polèmica en afirmar que “el creacionisme o el disseny intel·ligent en realitat són creences blasfemes”. Arriba a dir que “si aquestes teories fossin certes i l’evolució una mera invenció, Déu seria llavors el responsable definitiu de com de malament estem dissenyats els humans i de la crueltat, per exemple, d’alguns depredadors o paràsits entre d’altres imperfeccions evidents”. Sense dubte, estem davant d’afirmacions polèmiques, però que ens han de servir per adonar-nos que es pot acceptar la teoria de l’evolució des de la fe i el respecte a la religió.
De vegades s’intenta caricaturitzar i fins i tot ridiculitzar l’Església dient que aquesta institució rebutja la teoria de l’evolució abraçant el creacionisme sense matisos. Fer aquesta observació és faltar a la veritat i desconèixer la realitat, independentment de la fe que professi qui ho faci. I és que, com diu Ayala, “l’evolució és compatible amb un Déu personal”.

Publicat a Valors, n. 63 (setembre 2009)

Cadascun de nosaltres som una minúscula part de la mateixa cosa: la humanitat

2009-07-18T15:40:00.005+02:00

“Cadascun de nosaltres som una minúscula part de la mateixa cosa: la humanitat” (Vicente Ferrer, La Vanguardia, 26-5-2002)

Recentment ens ha deixat una de les personalitats catalanes més entranyables i admirables: el cooperant i ex jesuïta Vicente Ferrer, que va passar els darrers cinquanta-sis anys dels seus vuitanta-nou de vida a Anantapur (Índia), on era considerat un veritable pare pels milers de persones a les que ajudava a lluitar contra la pobresa. En una entrevista publicada l’any 2002 a la coneguda secció La Contra del diari La Vanguardia, Vicente Ferrer afirmava que “cadascun de nosaltres som una minúscula part de la mateixa cosa: la humanitat”. Aquesta concepció de l’ésser humà, en una societat on prima fonamentalment l’individualisme, era una característica bàsica en la forma de pensar de Ferrer, una persona que va dedicar vertaderament la seva vida als altres.
Sovint trobem persones que pensen que el seu pas pel món és fonamental, que sense elles el transcurs de la Història no podria tenir lloc. I res més lluny de la realitat. Com deia Ferrer, no som més que una minúscula part de la mateixa cosa: la humanitat. Aquesta concepció comunitària (humanitària, millor dit) de l’ésser humà és una característica fonamental que ens fa diferents de la resta d’animals, però sovint sembla que perdem la consciència de pertinença a una comunitat, a una societat o a la humanitat sencera. De vegades podem veure’ns abocats a pensar que podem viure sense els altres, que som imprescindibles, i fins i tot es fomenta des de determinats sectors de la nostra societat aquesta forma de pensar, escudant-se interessadament en el concepte bàsic de la llibertat individual, un dels béns més apreciats per l’ésser humà.
Aquesta concepció tan clara que tenia Ferrer de la humanitat va ser una autèntica guia durant la seva vida i la seva activitat filantropa, una concepció que enllaçava directament amb el valor humà de la compassió. Com deia Ferrer, “la compassió és un impuls espontani comú a tots els éssers humans, és l’ànima humana en estat pur, tal i com és abans de lligar-la a qualsevol raonament, és el punt últim que uneix a tots els éssers”. I la tragèdia de la pobresa, a la que massa sovint es dóna l’esquena des de l’autoproclamat Primer Món, seria impossible d’afrontar sense aquest valor de la compassió. La llàstima és que, com apuntava Ferrer, quan lliguem l’ànima humana al raonament hi ha el perill de deixar de banda aquesta compassió per dedicar-nos a altres menesters. Per això són tan necessàries persones com en Vicente Ferrer. Com ell deia, no era més que una minúscula part de la humanitat, però si se’m permet, una minúscula part una mica més gran que totes les altres. Descansi en Pau.

Publicat a Valors, n. 62 (juliol-agost 2009)

"De jove vaig tenir la temptació de pensar malament de la immigració, però em vaig curar viatjant"

2009-06-12T14:49:00.006+02:00

La immigració, ja ho sabem, és una realitat que fa córrer rius de tinta i suscita converses i discussions arreu. Avui en dia, declaracions com les que fa uns dies realitzava al diari La Vanguardia Ricardo Díez Hochleitner, president d’honor del Club de Roma, són més necessàries que mai: quan diu que de jove va tenir la temptació de pensar malament de la immigració fa un exercici de sinceritat poc comú en els nostres dies, però més important és encara que digui que aquella temptació juvenil li va passar viatjant, coneixent altres gents i altres cultures.

La immigració (les migracions millor dit), ha estat al llarg de la Història un fenomen intrínsec a la condició humana, i la nostra societat no ha estat una excepció. Catalunya ha estat històricament terra d’acollida (avui representa un clar exemple), però no fa tant els catalans també es veien obligats a emigrar en massa, a fer les Amèriques com se sol dir. I dic que declaracions com les de Díez Hochleitner són necessàries perquè sense aquesta forma de pensar la convivència no és possible. El camí a seguir no és, sota el meu punt de vista, organitzar festes multiculturals per què els immigrants se sentin com a casa, sinó ajudar en la seva acollida afrontant de cara la difícil situació (no ho oblidem) en la que arriben: atorgant-los drets, però exigint-los deures i responsabilitats. Els immigrants, des del moment en què treballen i paguen impostos (i els paguen, els mateixos que la resta de persones, malgrat les barbaritats que algunes veus interessades intenten escampar en forma de malèvols rumors) han de gaudir dels mateixos drets que els nadius, però també han d’afrontar els mateixos deures, no ho oblidem. Sovint sembla que només gaudim de drets, i ens oblidem dels deures que tenim davant la nostra societat, ens oblidem del valor del deure en si mateix.

En situacions de crisi econòmica com l’actual, on molta gent perd la seva feina, existeix el perill de donar-li la culpa de tot a qui és diferent, a l’últim a arribar. Llavors caiem en el racisme i això no ens ho podem permetre en una societat com la nostra (ni en cap altra), on els valors de la convivència i l’acollida han estat bandera. Per això diu en Díez Hochleitner que, malgrat que de jove (quan no estem encara ben formats, quan no coneixem el nostre món, etc.) es pot caure en la temptació de pensar malament de la immigració, de grans hem de ser capaços de curar-nos. I per fer-ho, no ho dubtem: la formació i l’esforç, la inquietud per aprendre, per conèixer, ens donaran la clau per accedir al valor fonamental de la convivència.

Publicat a Valors, n. 61 (juny 2009)

Elogi de l’heroi contemporani

2009-06-05T21:20:00.002+02:00

Han passat ja uns dies de la consecució de la tercera Copa d’Europa de la història del FC Barcelona, suficients (o potser no) com per pair aquesta borratxera d’èxits que hem pogut assaborir aquesta temporada. Però guanyar la final contra el Manchester United no ha estat més que l’acompliment obligat d’un èxit anunciat. Anunciat després d’aquell 2-6 del Bernabéu, i conseqüència directa de les també meritòries victòries a la Copa del Rei i la Lliga. El premi a la feina ben feta, aquesta vegada, ha esdevingut un fet, i això no passa sempre en el món del futbol professional. Però no vull parlar solament de futbol.
A ningú no se li escapa que el principal artífex d’aquest èxit col·lectiu ha estat l’entrenador, en Pep Guardiola. Reconec que a principis de temporada tenia els meus dubtes: i no pel fet de pensar que en Guardiola no estava preparat per dirigir el primer equip (ha demostrat amb escreix que ho està, i molt), sinó per la tendència negativa que arrossegava la plantilla de futbolistes des de la victòria a París el maig de 2006. Més que dubtes era por el que sentia: por al fracàs, por a cremar un cartutx que no ens podíem permetre el luxe de consumir tan aviat. Perquè en Guardiola estava clar que tornaria a ser una persona important a la història del Barça: com a entrenador, com a president, o exercint el càrrec que ell volgués. I em feia por que el barcelonisme no hagués triat adequadament el moment per consumir el cartutx d’en Guardiola-entrenador. I el barcelonisme, això ja ho sabem, està perfectament acreditat per donar lliçons de com cremar cartutxos quan no toca.
No em detindré a parlar de les virtuts d’en Guardiola, que han estat analitzades fins a la sacietat durant les últimes setmanes, però si m’agradaria incidir en la importància que tenen per al de Santpedor els valors de l’esforç i la solidaritat (intueixo que no només al futbol, sinó a la vida en general). El gran èxit de l’entrenador ha estat precisament saber inculcar als seus jugadors la importància d’aquests dos valors fonamentals: esforç, perquè el talent sense esforç es transforma en mediocritat massa sovint. I solidaritat, perquè en un equip, en un joc col·lectiu com és el futbol, és imprescindible el compromís de tots els companys vers els altres, perquè cadascú ha d’aportar les seves virtuts al servei del col·lectiu. Si hi ha bones qualitats individuals (com s’ha demostrat que hi eren) i som capaços d’afegir-ne esforç i solidaritat, l’èxit serà possible aconseguir-lo. Si no és així, el fracàs serà segur.
Fa poc, en un viatge a Oxford i Londres, em vaig adonar que un amic (de qui no revelaré el nom en públic) portava a la seva cartera una foto d’en Carles Puyol. Li vaig preguntar que com era que la portava, i em va respondre: “Perquè avui més que mai necessitem herois, referents, i per a mi en Puyol, des del dia que va fer-li aquell petó a la senyera al camp del Madrid, ha esdevingut un heroi contemporani”. He de reconèixer que estic força d’acord amb aquest amic, és cert que en èpoques crítiques com l’actual necessitem herois que ens serveixin de referència, però d’aquí a portar la seva foto a la cartera penso que hi ha, com es diu en castellà, “un buen trecho”. Anècdotes a part, estic completament segur que en Guardiola (i molts dels jugadors del primer equip del Barça) han esdevingut herois contemporanis. I amb persones com aquestes, de carn i os, culturalment i físicament properes, és més fàcil. Sense anar més lluny, jo mateix m’he creuat alguna vegada amb el Guardiola pel carrer de Munt de Llavaneres, on passo moltes hores, però mai no li he dit res. Suposo que no m’agrada destorbar la quotidianitat d’un personatge públic com ell.
Gràcies, Barça, pels èxits aconseguits. Gràcies, nois, per dotar la nostra societat d’herois contemporanis.

Força Barça!!!

2009-05-27T16:23:00.006+02:00

Fa tres anys ho vam aconseguir a París. Ho aconseguirem avui a Roma? Malgrat haver estat a la capital italiana els darrers dies, no podré ser-hi per veure el partit, cosa que si vaig tenir la sort de fer a París el 2006. De totes formes, des de Catalunya segur que serem capaços d'enviar tota la nostra energia positiva cap a la Ciutat Eterna. Chapeau per aquesta temporada inoblidable, ara només falta posar-li la cirereta al pastís... Força Barça!!!

"El que és vital és tenir il·lusió per la competició i per voler millorar"

2009-05-18T17:24:00.002+02:00

Rafa Nadal deixa clar, cada cop que té ocasió, que malgrat ser el número u del tennis mundial i rebre el reconeixement unànime del món de l’esport dia si i dia també, no es pot permetre el luxe de relaxar-se: “El que és vital és tenir il·lusió per la competició i per voler millorar”, afirma, fent gala de dues de les característiques que el fan ser un exemple per la nostra societat: l’esperit de sacrifici i la humilitat.
Quan Nadal parla de la importància de la il·lusió per la competició i la necessitat de millorar, deixa clar que cal intentar superar-se dia rere dia, malgrat que el marge de millora es vagi estrenyent. Quan un arriba a ser el número u en la seva disciplina té dues opcions: conformar-se i relaxar-se o intentar superar les fites aconseguides. Normalment, la primera comporta que els que venen al darrere (que tenen un referent clar i motivació suficient per enxampar-lo) aconsegueixin arribar al teu nivell o fins i tot superar-te. D’exemples n’està ple l’esport i la vida. Si optes per la segona opció, probablement a aquests perseguidors els costi més arribar a ser millors que tu, i si ho fan, podràs tenir la consciència ben tranquil·la, doncs serà fruit únicament de l’esforç del rival i no pas de la teva relaxació. L’esport ens serveix, en aquest cas, d’exemple extrapolable a la societat en el seu conjunt.
L’esperit de sacrifici és fonamental en qualsevol societat que vulgui progressar, i malgrat que es tracta d’un valor que darrerament ha perdut part del seu protagonisme, en una societat tan competitiva com la nostra és necessari no oblidar que els valors més antics sovint són els que gaudeixen d’una major vigència. Una societat que aconsegueix les seves fites sense sacrifici vol dir que s’ha marcat metes molt poc ambicioses, i la competitivitat i el moment de crisi econòmica fan que no ens puguem permetre aquest luxe. L’exemple de Nadal ens ha de servir per veure que, si bé les condicions innates de qualsevol persona són importants, si aquestes no s’acompanyen d’un treball i un sacrifici adequats no es podran potenciar suficientment. La necessitat de buscar la millora dia rere dia ha de ser sempre present, com també la il·lusió i la motivació per la competició (per la nostra tasca diària, per la nostra feina). Potser no arribarem mai a ser com Rafa Nadal, però si intentem aconseguir-ho estarem més a prop de l’èxit, un èxit del que es podrà aprofitar la nostra societat en el seu conjunt.

Publicar a Valors, n. 60 (maig 2009)

II Jornada Valors i Compromís (23 de maig)

2009-04-20T16:24:00.002+02:00

Realització: Eloi Aymerich
Model: Marçal Vaquer
Producció: Clack.ws
Música: Natch

"Sento de tot cor el que vaig fer"

2009-04-13T11:18:00.002+02:00

“Sento de tot cor el que vaig fer. Ja mai no podré arreglar-lo”. Aquesta frase va sortir de boca de Josef Fritzl, el monstre d’Amstetten, durant el judici on se li va condemnar a cadena perpètua per l’assassinat del seu fill-net Michael. També va ser declarat culpable d’esclavitud, segrest, incest, violació en tres mil casos i coacció greu. Es tracta d’un cas prou conegut per tots i que ha causat commoció i indignació arreu del món. Jo també he sentit una barreja d’aquestes dues sensacions. No indagaré en els detalls del cas, que ja han estat difosos fins la sacietat als mitjans de comunicació durant els darrers mesos, però penso que cal extreure’n algunes reflexions d’aquestes paraules que va dir Fritz durant el seu judici.
Quan Fritz diu que sent “de tot cor” el que va fer, no puc esbrinar què vol dir exactament. No sóc capaç d’entendre que durant els vint-i-quatre anys que va tenir segrestada la seva filla no sentís “de tot cor” en cap moment el mal que li estava fent a aquella dona (i no només a ella), i que en canvi ara, quan se’l jutja pel que va fer, mostri el seu penediment. Potser es tracta simplement d’un gest de cara a la galeria, però vull pensar que veritablement sent “de tot cor” el que va fer. Pensem, doncs, que aquest home pot penedir-se dels seus crims, i donem pas a una nova reflexió en forma de pregunta: té dret aquesta persona a rebre el perdó de la societat? Probablement l’instint ens dificulta atorgar sincerament el perdó, però hem de ser conscients també que al llarg de la vida haurem de saber perdonar en multitud d’ocasions. Potser estem parlant d’un cas extrem, però de vegades els casos exagerats (real en aquest cas) són els únics capaços de posar a prova la força dels nostres valors. Per tot això penso que hem d’estar preparats per perdonar; per això quan sento parlar de termes com la pena de mort o la cadena perpètua penso que, malgrat la maldat que poden guardar en el seu interior algunes persones, la nostra societat ha de mirar cap endavant i no retrocedir en el temps. Hem de tenir clar que no podem posar-nos mai a l’alçada moral dels criminals. I amb això no vull dir que aquests no hagin de pagar pel que van fer, que quedi ben clar. És cert que hi ha casos que ens indignen, i entenc humanament que els nostres instints més primaris, completament humans, facin difícil el saber perdonar, però també tinc clar que si no som capaços de fer-ho, si el valor del perdó no el tenim plenament interioritzat, estem veritablement perduts: deixem de ser persones per convertir-nos probablement en un monstre com el d’Amstetten.

Publicat a Valors, n. 59 (abril 2009)

La Primavera

2009-04-06T15:43:00.002+02:00

Quan arriba el mes de març hi ha una llum especial als carrers. Els dies s’allarguen i el fred marxa. Sembla que tenim més ganes de sortir de casa i estem més actius. Per mi, l’arribada de la primavera representa un canvi de color: el pas del gris al rosa i el groc. Mai no he suportat el fred: no entenc la gent que diu que prefereix l’hivern a l’estiu, que prefereix abrigar-se a treure’s la roba. Jo, en canvi, no tinc cap problema amb la calor: l’aguanto sense problemes, no em molesta. Suposo que això deu anar amb les característiques físiques de cadascun de nosaltres. El fred, en canvi, limita les meves ganes de sortir de casa, de fer coses, de gaudir de l’aire lliure, de... Per això dic que, quan arriba la primavera, gaudeixo de la sensació de tenir tot el dia per endavant, de saber que el sol s’amaga més tard, que tinc més temps per fer coses... El dia continua tenint vint-i-quatre hores, però sembla que en tingui més. Quan a finals de mes hem de canviar l’hora (per estalviar energia, diuen), sembla que els dies siguin més llargs, que tinguem més temps de quedar amb els amics, de fer esport a l’aire lliure, d’estar a una terrassa prenent alguna cosa sense haver de lluitar contra el fred... I que em perdonin tots aquells que prefereixen el fred a la calor, l’hivern a l’estiu... Per això dic que gaudir de la primavera i tot el que aquesta meravellosa estació ens regala és un dels plaers de ma vida. Fins i tot quan escolto les Quatre Estacions de Vivaldi em quedo amb la part dedicada a la primera estació de l’any. Per alguna cosa serà...

Publicat a Valors, n. 58 (març 2009)

¿Arbeit macht frei?

2009-02-14T18:09:00.005+01:00

“Arbeit macht frei” (“El trabajo libera”). Eso pone en la entrada del campo de concentración de Auschwitz; ésa es la leyenda que leían los presos que entraban por su puerta hace casi setenta años. Como sabemos, esta frase poco tuvo que ver con la realidad que les tocó soportar a los prisioneros judíos, polacos, gitanos, homosexuales, militares soviéticos, etc. que fueron víctimas del Holocausto. Ahora que ya han pasado seis días desde que estuve en los campos de concentración de Auschwitz y Auschwitz II-Birkenau comienzo a digerir la visita. El invierno polaco es duro y poco tiene que ver con el que conocemos a orillas del Mediterráneo, y el día gris, frío y triste que coincidió con nuestra visita a Auschwitz hizo, si cabe, aún más triste nuestro paso por allí.

Porque la tristeza es con toda seguridad la sensación que prevalece tras una breve estancia en lo que hoy en día queda de Auschwitz: tristeza mezclada con rabia, curiosidad, incluso miedo. Porque aquello no es un parque temático: es un sitio donde no hace demasiados años había cámaras de gas y hornos crematorios en pleno funcionamiento, donde la gente se hacinaba en barracones y donde el horror y la muerte eran el paso siguiente a la injusticia de ser privados del bien más preciado del ser humano: la libertad.

Por suerte, nunca ninguno de nosotros podrá hacerse una ligera idea de lo que las víctimas del Holocausto sufrieron en los campos de concentración nazis. Lo que allí se padeció solamente lo saben quienes murieron injustamente a manos de la barbarie y los pocos que tuvieron la suerte de sobrevivir. Pero la visita a Auschwitz se presenta, a mi juicio, de obligado cumplimiento: no debería haber un solo adolescente en Europa que no visitara el campo de concentración o, al menos, que tuviera un conocimiento claro de qué supuso Auschwitz (y todos los demás campos de concentración que construyeron los nazis durante la Segunda Guerra Mundial) y el Holocausto. Que hoy en día entren muchos adolescentes en la universidad sin saber qué fue el Desembarco de Normandía, quién ganó la Segunda Guerra Mundial o quién fue Hitler es una realidad palpable que no puede dejar de asombrarnos y ruborizarnos. Por ello es tan necesario conocer qué nos ha dejado el paso de la Historia (así, en mayúsculas), porque casos como el de Auschwitz deben hacer que sintamos vergüenza de que seres humanos hayan cometido atrocidades como aquéllas. Y porque si no conocemos la Historia vendrán los sinvergüenzas revisionistas y negacionistas intentando sustituir la evidencia por la doctrina. Porque aunque haya quien diga interesadamente (también en nuestro país) que debemos mirar hacia el futuro y olvidarnos del pasado, sabemos que, como dijo José Martí: “un pueblo que no conoce su pasado, está condenado a repetirlo”. Y hay cosas que no podemos permitirnos el lujo de que se repitan.

En memoria de las víctimas del Holocausto.

Que el llegir no ens faci perdre el viatjar

2009-02-04T16:11:00.002+01:00

Viatjar i llegir són dos plaers que sempre han viscut en perfecta harmonia: es pot llegir viatjant i es pot viatjar llegint. Sempre he pensat que hi ha dues formes, per sobre de totes les altres, de créixer i desenvolupar-te com a persona: llegint i viatjant. No descobriré ara la sopa d’all si dic que als llibres es pot trobar tot (o gairebé tot), i que si al món dediquéssim més temps a la lectura segurament viuríem millor. La prova està en que, al llarg de la història, són molts els esdeveniments on els llibres, i sobretot els escriptors que volien sortir-se de la ratlla, han jugat el trist paper del cap de turc, sempre de forma injusta. Un país on es llegeix és un país més savi, i un país més savi està millor preparat per al futur. Pura lògica aristotèlica. I a mi se’m fa difícil trobar un plaer més gran que experimentar la sensació d’estar adquirint cultura, d’estar aprenent. Per això llegir té aquest valor afegit com a plaer, perquè aquest no només resideix en l’acte de llegir, amb la sensació plaent de tranquil·litat i pau que comporta, sinó en el fet de fer augmentar la teva saviesa.
I què em dieu del plaer de viatjar? Conèixer nous llocs, noves gents, noves cultures... tot això representa, de forma indubtable, un plaer en si mateix. Tampoc no descobriré res de nou si dic que viatjant aprens a ser més tolerant, més comprensiu, a superar més fàcilment qualsevol situació compromesa, a resoldre problemes. En definitiva, tens l’oportunitat de millorar el teu desenvolupament personal.
Ja he dit que és complicat trobar un plaer com el llegir i el viatjar, però, què passaria si els uníssim a tots dos? Aquest estiu vaig visitar el Perú. Com podreu imaginar, vaig gaudir, i molt, del meu viatge: de les seves ciutats i pobles, de la gent, de la gastronomia, dels monuments, de les mil i una anècdotes que vaig viure... També pensareu amb raó que portava llibres per llegir, però, com sol passar, vaig comprar-ne de nous. En concret, recordo que a una llibreria de Cusco vaig aconseguir dos llibres de l’Inca Garcilaso de la Vega, probablement qui millor ha plasmat negre sobre blanc la història i els costums dels inques. Recordo que, llegint “La Florida del Inca” al tren que ens portava al Macchu Picchu o els “Comentarios Reales” en el vol de tornada a casa, vaig tenir-ho més fàcil per poder situar-me al segle XV, just abans de l’arribada dels espanyols a Amèrica. Per això dic que es pot viatjar llegint, fins i tot sense moure’t del sofà. Si, a sobre, tens l’oportunitat de moure’t, el plaer es multiplica. Per això sempre penso que, malgrat tenir la sensació d’haver-hi estat alguna vegada, sé que algun dia tindré l’oportunitat d’arribar a Macondo en un tren de color groc.

Publicat a Valors, n. 56 (gener de 2009)

Mi 2008 en 20 imágenes. ¡Feliz 2009!

2008-12-28T13:36:00.007+01:00

Bueno, acaba el 2008 y asoma el 2009. Toca hacer balance del año que se va y toca desear que el que llega sea un buen año. Lo cierto es que no me puedo quejar de cómo ha ido este 2008, así que afronto con optimismo y alegría el 2009. En este 2008 he conocido nuevas gentes y nuevos lugares, he viajado (no tanto como quisiera, pero más de lo que a priori hubiera pensado viajar), he compartido muy buenos momentos con la gente que quiero y que me quiere, he reído, lo he pasado bien, he leído mucho y he aprendido cosas nuevas… La verdad, el balance es positivo. De cara al 2009, como siempre, solamente toca desear SALUD y PAZ. Todo lo demás, como siempre digo, es accesorio.

Los Amos del Mundo

2008-11-16T13:23:00.003+01:00

Hoy me limito a recuperar un artículo de mi admirado Arturo Pérez-Reverte, publicado en El Semanal el 15 de noviembre de 1998 y que ahora, justo diez años después, creo que merece la pena leer. Parece que el maestro Pérez-Reverte tuviera en 1998 la posibilidad de subirse al DeLorean que utilizaba Michael J. Fox en Regreso al Futuro...

Los Amos del Mundo / Arturo Pérez-Reverte

Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las manos, en la agenda electrónica, en la tecla intro del computador, su futuro y el de sus hijos. Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o un índice de probabilidad del cero coma cero cuatro.

Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron un máster en Tokio, o al revés, van por las mañanas a la Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje, como quien comenta el partido del domingo.

Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo. Porque siempre ganan ellos, cuando ganan; y nunca pierden ellos, cuando pierden. No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tienen que ver con la economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la Tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro. Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia.

Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático, y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados. Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por ciento no se encuentran todos los días. Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja. Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad. Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces, ¡oh, prodigio!, mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no. Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros. Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos, y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda... Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la paga con su pellejo, con sus ahorros, y a veces con su puesto de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida. Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena. Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.

De paseo por Bruselas

2008-10-27T22:45:00.009+01:00

El pasado fin de semana lo aprovechamos Almu y un servidor para ir a visitar la capital de Europa, Bruselas. Paseamos por el centro de la ciudad: Grand Place, Sainte-Catherine, Bourse, Galleries de Saint-Hubert..., visitamos el Manneken Pis, la Catedral de San Miguel y Santa Gúdula y el Museo de Arte Moderno, comimos mejillones con patatas fritas después de dar una vuelta por el Sablon, subimos al Atomium, compramos chocolate en la Rue au Beurre, saboreamos unos gofres y nos fuimos a tomar unas cervezas (belgas, por supuesto) a la Morte Subite. También compramos algunos cómics en unas de las muchas tiendas especializadas que hay en la auténtica capital de la Bande Dessinée: Tintín, Spirou, Luky Luke, los Pitufos... y Eric Castel (¡qué alegría volver a hojear un cómic de Eric Castel después de tantos años!). No sé por qué, pero en Bruselas la cerveza sabe diferente, y no será porque no estamos acostumbrados a beber litros y litros de cerveza belga a lo largo del año en Mataró, en The Drunk Monk. Bruselas te deja con ganas de más: de volver y seguir paseando por sus calles, bebiendo cerveza y comiendo mejillones con patatas fritas. Una ciudad en la que a uno no le importaría instalarse por una buena temporada.

On arribarem sense esforçar-nos?

2008-10-22T19:36:00.004+02:00

Des d'aquest mes d'octubre col·laboraré habitualment a la revista Valors. Es tracta d'un projecte que, gràcies al meu amic Joan Salicrú, m'engresca. Un projecte on també aporten el seu granet de sorra amics i amigues com en Francesc Amat, en Joan Safont, la Marina Guardiola, la Núria Radó o en Ramon Radó, a més de tots els altres col·laboradors i col·laboradores de la revista, gent d'un nivell intel·lectual extraordinari. Gent amb la que m'identifico i em sento còmode, malgrat les moltes diferències que poden existir, a priori, entre tots nosaltres. Tot i així, penso que és més important el que ens uneix que no pas el que ens separa. O així hauria de ser. Us deixo, sense ànim de donar lliçons de res a ningú, l'article que em publiquen aquest mes d'octubre. A veure què us sembla:

“Esforçar-se: Desplegar algú la seva força física o moral a vèncer una resistència, a aconseguir quelcom vencent dificultats”. Això ens diu el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana. Al llarg d’aquestes línies intentarem parlar del que suposa l’esforç a la nostra vida, a la nostra quotidianitat, i intentarem establir les connexions entre esforç i èxit o, el que és el mateix, entre manca d’esforç i fracàs.
Tothom busca a la vida, d’una forma o una altra, l’èxit; i la concepció de l’èxit, com podem suposar, serà diferent per a cada persona. Molt poques vegades s’aconsegueix l’èxit sense esforç, i l’esforç, més que una via a l’èxit, s’ha convertit al llarg de la història en un valor en si mateix: un valor en el qual se’ns educa (o se’ns hauria d’educar) des de ben petits. Però darrerament sentim veus denunciant que s’està perdent la difusió d’aquest valor: a la família, a l’escola... Si això és cert, i d'indicis n’hi ha, tenim raons per preocupar-nos; una societat sense persones que s’esforcen en el seu dia a dia deixa de ser societat i queda abocada al fracàs com a col·lectivitat.
Que un nen, quan és petit, somniï amb ser futbolista professional o estrella de la cançó és ben normal, però si aquest nen no és capaç d’assumir el valor de l’esforç no arribarà mai a fer realitat el seu somni, ni tan sols aconseguirà altres fites menys ambicioses, per molt talent que tingui. El cas és que per arribar a ser futbolista professional o estrella de la cançó cal, a més d’esforç, talent; i el talent, com sabem, no tothom el té. I moltes vegades, des de la mateixa família, es cau en l’error de confiar-ho tot al talent obviant el més important: l’esforç. Perquè el talent no es pot inculcar, es neix amb o sense ell, però l’esforç sí. El mateix pot passar amb un nen que, de ben petit, comença a destacar en els estudis. Aquest nen, si s’acomoda, si no s’esforça i si no se li manté l’exigència de superar-se dia a dia (des de la família i des de l’escola), quedarà relegat a la mediocritat, i això, en els temps que corren, no convé ni al propi individu ni a la societat en el seu conjunt. Per això, de tant en tant apareixen veus, sota el meu punt de vista assenyades, que reclamen a la nostra escola una major presència de la cultura de l’esforç, que siguin els nens amb pitjor rendiment acadèmic els qui intentin apropar-se als millors, i no a l’inrevés. I em consta que, no en poques ocasions, passa precisament això: que els nens amb millors notes han d’afluixar el seu ritme per tal d’adaptar-se al ritme majoritari. El problema és que això passa amb l’aquiescència d’alguns mestres, i perdonin, això no es pot acceptar.
El problema és que, en la societat actual, sembla que està calant, i amb força, la cultura del no-esforç: “aprima’t sense esforçar-te”, “aprèn anglès sense esforç”, “guanya diners amb una sola trucada”... Són eslògans que de ben segur tots ens estem habituant a sentir. I el problema és que molta gent pot arribar a creure’s que de veritat pot aconseguir allò que vol sense esforçar-se. Llavors és quan apareix la pregunta del milió: per què m’he d’esforçar si puc aconseguir-ho sense esforç? Una societat que educa en aquests valors, repeteixo, està abocada al fracàs.
Si féssim una enquesta entre els alts directius, els esportistes d’elit, els artistes, o entre aquells que han aconseguit viure la vida que volien, amb estabilitat personal, familiar i professional, veuríem con pràcticament cap d’ells ha aconseguit les seves fites sense esforç. Per a una persona l’èxit serà arribar a ser director general de la seva empresa, però per a una altra l’èxit pot ser viure feliç amb la seva família i tenir una feina agradable. L’èxit és subjectiu, però l’esforç, en els seus diferents graus, sempre hi ha de ser. I si bé pot haver-hi esforç sense èxit, no pot haver-hi èxit sense esforç. I això no vol dir que hem de deixar d’esforçar-nos si no tenim l’èxit garantit.
Si no existeix l’esforç, si no sabem inculcar-lo a la gent que ens envolta, si ens adherim a la cultura del no-esforç, estarem abocats al fracàs com a individus i empentarem la nostra societat cap al fracàs col·lectiu. Valors com l’esforç no poden morir mai. No deixem que passi.

Publicat a Valors (núm. 53, octubre de 2008)

Gran viaje a Perú

2008-09-15T20:25:00.006+02:00

Nuestro último viaje ha sido a Perú, donde hemos tenido la oportunidad de visitar lugares tan dispares como Lima, Arequipa, el Valle del Colca, Cuzco, el Valle Sagrado de los Incas o el Machu Picchu. El tiempo del que disponíamos, más bien justito para un país tan grande y con tantas cosas que visitar, ha hecho que hayamos tenido que seleccionar unos cuantos lugares para hacernos una ligera idea de lo que es y lo que representa ese gran país llamado Perú. Pero esta breve estancia entre los Andes, la selva Amazónica y el Pacífico nos ha servido para constatar que es posible viajar hacia atrás en el tiempo, comer y beber estupendamente bien y disfrutar de la educación y la hospitalidad de unas gentes que, por lo general, viven de una forma bien diferente a la nuestra.
Cuando aterrizas en Lima te das cuenta de que llegas a un lugar muy diferente al que habitas normalmente. Sales del aeropuerto y el camino hacia el centro de la ciudad, en taxi, se convierte en una carrera de obstáculos imposible de olvidar: coches (sobre todo taxis) aquí y allá, que se cruzan los unos con los otros sin orden ni concierto aparente, que no respetan las normas básicas de circulación y cuyos conductores no paran de hacer uso del claxon desatinadamente. La gente de amontona en furgonetas (combis dicen por aquellas tierras) para desplazarse, y parece imposible que uno acierte la ruta que cada una de ellas sigue. A pesar de todo, la ciudad funciona y la vida en ella fluye a través de sus calles y avenidas, atestadas de bares, restaurantes, comercios y gente, mucha gente. Hay puestos de fruta, quioscos, comida al paso y vendedores ambulantes. La gente está encantada de ayudarte a encontrar aquel monumento, calle o plaza que buscas, siempre con una sonrisa en la boca. Lima, la capital que fundó el conquistador Pizarro allá por 1535, aglutina el 30% de la población peruana, pero la vida que hay en ella dista mucho de la que hemos encontrado en otras zonas de Perú. Pasando por algunos barrios de la ciudad, siempre en coche, se palpa la pobreza, pobreza de la que es difícil encontrar rastro en otros barrios como Miraflores o Barranco. Como suele pasar en otros países latinoamericanos, la diferencia existente entre la elite social y los estratos más bajos de la sociedad es abismal, y eso es algo que muy difícilmente cambiará si no se producen cambios drásticos en la forma de gestionar el país.
Y tras Lima, Arequipa. “La Ciudad Blanca”, te recibe a los pies del majestuoso volcán Misti, y si no te tomas con calma tu visita y no bebes el delicioso mate de coca, el soroche te puede jugar una mala pasada. A nosotros, por suerte, no nos la jugó, a pesar de que por momentos costaba caminar y se notaba la falta de oxígeno en nuestros pulmones. Arequipa, si bien es también una ciudad concurrida, destila una sensación de tranquilidad difícil de encontrar en Lima, a pesar de que la Plaza de Armas y la calle de San Francisco siempre están llenas de gente, amabilísima como siempre en Perú. En sus tiendas puedes encontrar todo tipo de productos típicos del Perú, a unos precios muy inferiores a los que habitualmente encontramos en Europa, que puedes adquirir, como siempre, previo regateo. Todo (o casi todo) se regatea en Perú, y a medida que pasan los días te vas haciendo con ese arte tan difícil de dominar a la perfección. Estar en Arequipa te permite hacer una excursión de dos días al Valle del Colca, el cañón más profundo del mundo y probablemente también uno de los lugares más bellos de nuestro planeta. Como siempre que viajas, te puedes encontrar en cualquier momento con un grupo de catalanes, como así fue en esta excursión, donde tuvimos la suerte de conocer a dos parejas en plena luna de miel: Eva y Enric, Mercè y Albert, una gente fantástica y que nos ayudó a disfrutar, si cabe, aún más del Valle del Colca.
Allá visitamos lugares como la Reserva Natural de Salinas y Aguada Blanca, Chivay, Yanque, la Cruz del Cóndor o Maca. En el Mirador de los Andes, sus 4900 metros de altitud hacen imprescindible tomar mate de coca y proveerse de galletas, caramelos y demás sucedáneos para no sufrir el mal de altura. Para ir a la Cruz del Cóndor hay que madrugar mucho, pero si el ave sagrada de los Andes aparece, como así fue, el madrugón merece la pena y el momento se graba en tus retinas para siempre. En el Colca pudimos disfrutar también de sus aguas termales, sus bailes típicos y su cocina andina, a base de rocoto, carne de alpaca y papas, todo ello delicioso y regado, cómo no, por las excelentes cervezas Cusqueñas y Arequipeñas (a pesar de la insistencia peruana en servirlas a temperatura natural) o de Inka Cola, según la ocasión. A pesar de todo, y para mi gusto, solamente la carne de alpaca (excelentemente preparada en nuestro hotel de Yanque) estuvo a la altura del cebiche que probamos más tarde en Cuzco o el cabrito que comimos en Lima, y eso sin mencionar el Pisco Savoir o la abundante y deliciosa comida de los Chifas peruanos, muy diferente de la que encontramos en los restaurantes chinos españoles.
Tras el Colca y Arequipa, viaje obligado a Cuzco (o Cusco, como escriben en Perú) y sus alrededores. La capital imperial de los Incas se muestra hermosa, ciertamente caótica, aunque sin llegar a los límites de Lima, y llena también de vida. Aunque eso sí, excesivamente impregnada de esa atmósfera turística que curiosamente a todos los turistas nos gustaría evitar pero que resulta imposible hacerlo. En Cuzco impresiona su Plaza de Armas y su Catedral, ambas de una majestuosidad incomparable, pero no puedes dejar de visitar otros lugares vecinos como la Iglesia de la Compañía o el Qorikancha o, ya fuera de la ciudad, Saqsaywaman, Q’enqo o Tambomachay. Todo ello se puede visitar en un día, en combi, si bien dejas de un lado la posibilidad de saborear las diferentes visitas para limitarte a quedarte con la miel en los labios. El tiempo, como digo, apremiaba, como casi siempre pasa cuando viajas en el periodo vacacional. Y aún así, no perdimos ni un minuto y también pudimos visitar algunos museos de la ciudad: Museo Inka, la Casa del Inca Garcilaso de la Vega, el Museo de Sitio del Qorikancha, el Museo de Arte Popular o el Museo de Arte Contemporáneo, así como el Centro Qosqo de Arte Nativo, donde disfrutamos de sus danzas folklóricas. Capítulo a parte merece la excursión al Valle Sagrado de los Incas, con sus correspondientes visitas a Pisac, Ollantaytambo o Chinchero. Merece verdaderamente la pena la caminata que hay que seguir para llegar a las ruinas incas de Pisac, donde tienes la sensación de volver al siglo XV, cuando el Imperio Inca estaba en su plenitud. Lo mismo ocurre con Ollantaytambo, donde su pueblo aún conserva la misma estructura que tenía cinco o seis siglos atrás.
Pero el gran día y el éxtasis del viaje llega cuando te dispones a visitar Machu Picchu, que en quechua significa “montaña vieja”. La noche antes ya piensas en lo que te espera y los nervios te invaden pensando en que todo vaya bien: que el tren no se estropee, que no llueva… Finalmente, todo salió a pedir de boca y pudimos disfrutar al máximo de una de las nuevas siete maravillas del mundo. El viaje de ida a Aguascalientes se hace interminable, por el lento devenir del tren, por lo incómodo de sus asientos y, sobre todo, por las ansias de llegar al Machu Picchu. Cuando finalmente llegas al pueblo y subes al pequeño autocar que te lleva a pocos metros del recinto arqueológico, ya notas que te encuentras en un lugar mágico, mítico, incluso místico. Te hayas en plena selva, rodeado de frondosos bosques que abrigan las montañas y que nutren de oxígeno la atmósfera, y sientes que no te importa estar a miles de kilómetros de casa, notas que difícilmente volverás a sentir algo igual. Cuando la postal imaginada se postra ante tus ojos no puedes creerlo, y no puedes esquivar la tentación de tomar fotos por doquier.
Nuestros compañeros de grupo supongo que sintieron algo parecido, y prueba de ello es que no atendían en absoluto a las explicaciones de nuestra guía, que se esforzaba en vano por captar nuestra atención. Finalmente, la situación se fue normalizando y pudimos disfrutar del recinto más allá del primer impacto que produce, atendiendo a las explicaciones de la guía y paseando por toda la ciudad (o lo que queda de ella) de Machu Picchu. La experiencia es irrepetible, nunca más volveremos a sentir por primera vez la fuerza del Machu Picchu, la energía de sus piedras, su aire y su verde. Seguro que si volvemos algún día ya no será lo mismo. El día en que uno visita la Ciudad Perdida de los Incas queda marcado para siempre en su biografía, y espero no olvidar nunca aquella sensación que tuve al llegar allí. Eso, sin duda, será buena señal.
Una vez conseguido el objetivo del viaje, saborear al cien por cien el Machu Picchu, solamente quedaba despedirnos de Cuzco, regresar a Lima y poder disfrutar así de nuestros últimos momentos junto a Manuel, Margarita y toda esa gente maravillosa que hemos conocido en Perú. Un viaje inolvidable, una experiencia irrepetible. Si podéis, no lo dudéis, visitad Perú y embriagaos de su magia y sus gentes. Vale la pena.

¡Saludos desde Perú!

2008-09-08T23:48:00.003+02:00

¡Familiares y amigos!

Os hago un pequeño adelanto de nuestras vivencias por tierras peruanas. El viaje está siendo impresionante: Lima, Arequipa, Valle del Colca, Cusco (así lo escriben aquí), Valle Sagrado de los Incas... Y aún nos falta al plato fuerte: Machu Picchu. El contraste cultural es impresionante y la gente amabilísima. Cada día que pasamos aquí y visitamos ruinas Incas uno siente más rabia por todo aquello que algunos españoles hicieron aquí en la época de la colonización salvaje. Estamos encantados, pero cada vez nos queda menos para volver. A la vuelta os cuento con más detalle. Besos.

Per Santes vestiré de groc-i-negre

2008-07-24T14:10:00.005+02:00

Ja tenim aquí Les Santes, un any més. I ja tenim el cartell i la samarreta. I la polèmica, un any més també. Què faríem sense la polèmica sobre el cartell les setmanes prèvies a Les Santes? Aquest any he de reconèixer que el cartell m’agrada molt i la samarreta encara més. M’agrada perquè és diferent, original i perquè toca un tema que forma part de la vida de moltíssims mataronins: el futbol, i tot el que aquest món representa: esport, festa, amics, alegria... Jo, com a bon futbolero, trobo que la idea és magnífica. Segurament els no-futboleros sentiran indiferència vers el cartell i la samarreta d’enguany, però això és el de menys. Quan sento crítiques a l’autor perquè no ha triat un tema que representi a tots els mataronins em venen ganes de riure i em pregunto: és possible representar en un cartell alguna cosa que representi a tots els mataronins? Mal aniríem si això fos possible, més encara en la societat actual i la mataronina en particular. Sí, ja sé que hi ha gent que no se sent en absolut identificada amb els colors groc-i-negres del CE Mataró, però és que hi ha alguns altres que representin millor la nostra ciutat? Ni tan sols el vermell i el blau de la bandera de la ciutat ho poden fer.
Jo, aquest any, vaig córrer a comprar la samarreta el primer dia que la posaven a la venda: vaig al·lucinar amb la cua que hi havia al Foment quan faltaven vint minuts per què la botiga obrís les portes! No tinc el costum de comprar la samarreta per Santes, però aquest any no em volia quedar sense una. I aquesta setmana vestiré de groc-i-negre, com quan anava de petit (i després ja no tan petit) a veure jugar el Mataró, com a la foto que us he posat aquí al costat, on tenia nou anys i surto amb el meu pare i el meu germà. Com m’agradarà veure la meva ciutat tenyida de groc-i-negre aquests dies! Glòria a Les Santes! Comencem...

Més info a:
http://www.lessantes.cat/ (web de l'Ajuntament de Mataró)
http://www.lessantes.net/ (web no oficial, però millor)

La immersió lingüística a Catalunya: un problema?

2008-07-05T15:20:00.004+02:00

Recupero un article que vaig escriure i publicar a aquest blog fa poc més d'un any. Crec que s'escau:

Darrerament, determinats grups mediàtics, polítics i de divers tipus estan qüestionant alguns aspectes del sistema educatiu català, incidint principalment en la no-possibilitat de triar la llengua en què s'imparteix l’ensenyament dels infants. Mantenen que els pares haurien de tenir l’oportunitat de triar el castellà com a llengua vehicular en l’educació dels seus fills, i es queixen que se’ls obliga a estudiar en català. La llàstima és que, en comptes de fer servir arguments, es recolzen en la demagògia, i llavors passa el passa.
Aquests grups, interessats en fer veure problemes on no n’hi ha, diuen que s’està marginant els castellanoparlants, que no se’ls dóna l’oportunitat d’estudiar en la seva llengua materna, que s’està arraconant el castellà a Catalunya, etc. Fins i tot alguns s’atreveixen a difondre fora de Catalunya la falsa idea que aquí els que fem servir el castellà habitualment estem marginats i discriminats pel sol fet de parlar la llengua de Cervantes. Fals. Mentida. I el pitjor de tot és que saben que és fals i que és mentida. Després, és clar, passen coses repugnants, com ara l’emissió d’un ja (tristament) famós vídeo sobre el tema a Telemadrid no fa gaire.
Jo no sóc expert en la matèria, però exposaré simplement el meu cas, que penso que pot ser il·lustratiu. Tinc la sort de dominar a la perfecció dues llengües (ni millors ni pitjors que altres, simplement dues llengües), les dues llengües del meu país, m’expresso indistintament en castellà o en català (a la feina, amb els amics...), i no hi veig cap tipus de problema. Mai no m’he sentit marginat per ser castellanoparlant, ni per parlar castellà en qualsevol situació. Si a Catalunya, en comptes d’optar per la immersió lingüística en català, s’hagués optat per qualsevol altra opció, jo segurament avui no dominaria el català, i això sí que seria un problema. Això és així, i qui digui el contrari menteix. A casa sempre hem parlat castellà, cosa lògica tenint en compte que els meus pares van néixer a Andalusia, i amb els amics del barri també fem servir normalment el castellà, com a fills de la immigració que som tots. Si a l’escola no haguéssim tingut l’oportunitat de fer la immersió lingüística avui ningú de nosaltres no dominaria el català. Mentrestant, la gent catalanoparlant de la meva edat dominaria ambdues llengües. Qui digui que això és mentida desconeix per complet la realitat de Catalunya.
I ara, aquests salvapàtries (no sé, però, de quina pàtria) de nova fornada desperten discussions pretèrites i ja superades amb l’únic afany de fer mal i intentar perjudicar determinats grups polítics i civils. No se n’adonen del mal que poden fer introduint la lliure elecció de la llengua vehicular a l’escola? No se n’adonen que es tiren pedres sobre la seva pròpia teulada? O és que veritablement l’educació dels seus fills no els importa, sinó que són altres els fins que persegueixen?
A finals dels setanta i principis dels vuitanta, molts castellanoparlants (polítics, pares i mares d’alumnes, activistes socials, pedagogs, mestres, etc.), van veure-ho clar: s’havia de fer la immersió en català si volien que els seus fills aprenguessin el català, doncs el castellà estava clar que l’aprendrien (a casa, al carrer, veient la tele, etc.). Avui, trenta anys després, seria un pas enrere terrible donar l’opció de triar entre les dues llengües, més encara amb la nova realitat social del país, amb el nou fenomen de la immigració extraestatal. Que avui a Catalunya tots els nens i nenes (i ja no tan nens ni tan nenes) hagin tingut l’oportunitat d’aprendre el català és gràcies, principalment, a aquells pares castellanoparlants que van veure en la immersió lingüística una oportunitat fa ja trenta anys. No va ser gràcies a CiU, ni a Pujol, ni a entitats salvapàtries de divers color. Va ser gràcies, com dic, a gent anònima que va lluitar des de diferents fronts per què els seus fills tinguessin l’oportunitat de gaudir d’un futur millor, un futur on, estava clar, calia parlar, a més del castellà, el català. Segur que ara no toparem amb una pedra que es va saber evitar trenta anys enrere. Això esperem.

¡Campeones! ¡Pudimos!

2008-07-01T21:29:00.003+02:00

¡Campeones! ¡Pudimos, al fin pudimos! Parecía imposible, pero España se proclamó el domingo campeona de la Eurocopa 2008. Por una vez, el campeón del torneo ha sido el que mejor fútbol ha desplegado y el que más ha hecho disfrutar a los aficionados al deporte rey. Los veintitrés chavales que vistieron la camiseta de la selección estuvieron a la altura de las circunstancias y demostraron ser algo más que un grupo de buenos futbolistas profesionales: demostraron ser un equipo, así de simple, y eso, en el fútbol actual, es muy difícil. Luis Aragonés, el verdadero artífice de este éxito, optó por convocar a quienes él creía que conformarían un muy buen equipo de fútbol y un aún mejor grupo humano, prescindiendo de algunos jugadores que muchos otros hubieran convocado y provocando así una polémica estéril, principalmente jaleada por los medios de comunicación de obediencia madridista. Al final, todos se han debido rendir a la evidencia, y parece incluso que nunca nadie criticó a Luis. Ahora se abre una nueva etapa, con nuevo cuerpo técnico en la selección absoluta, y se abrirá de nuevo el debate: ¿se debe dar continuidad a este grupo o hay que convocar a quienes diga la prensa? Del Bosque, entrenador grande donde los haya, tiene la pelota en su tejado.
Casillas, Albiol, Fernando Navarro, Marchena, Puyol, Xavi, Villa, Iniesta, Torres, Cesc Fàbregas, Capdevila, Cazorla, Palop, Xabi Alonso, Sergio Ramos, Sergio García, Güiza, Arbeloa, Senna, Juanito, Silva, De la Red y Reina. Estos son los veintitrés héroes, los hombres elegidos por Luis Aragonés para la gloria. Los hay de todos los equipos: Valencia (4), Liverpool (4), Barça (3), Villarreal (3), Real Madrid (2), Mallorca (2), Arsenal (1), Sevilla (1), Zaragoza (1), Betis (1) y Getafe (1); y de todas las zonas de España: seis catalanes (y eso sin contar a Iniesta y Reina, que también lo son de adopción y han jugado con la selección catalana), cuatro madrileños, cuatro andaluces, dos valencianos, dos asturianos, un castellano-manchego, un vasco, un castellano-leonés, un canario e incluso un brasileño nacionalizado. Y una de las claves para que esta selección haya enganchado como nunca a la afición (además, claro está, de los éxitos deportivos) ha sido que los chavales que la formaban eran chicos normales y así lo han demostrado a lo largo de este mes de borrachera futbolística. Mención especial merece el caso de Cataluña, donde la gente ha seguido como nunca a la selección (el 72% de los catalanes que estaba ante la televisión a la hora de la final estaba viendo el partido) y se ha echado a la calle masivamente para celebrar un éxito de España. En Mataró, mi ciudad, sin ir más lejos, la alegría desbordó las calles como si el Barça hubiera ganado la Champions, y eso hay gente que no se lo esperaba (o no se lo quería esperar). A otra gente, como era previsible, le pateaba (y le sigue pateando) las tripas contemplar la realidad. Cosas que pasan cuando uno vive en su realidad virtual, en su ideal societario, por mucho que luego se intente dar más relevancia de la merecida a los cuatro radicales e intolerantes de siempre que, tristemente, están en todas (repito, en todas) partes. A uno, que viene de una familia (como tantas y tantas otras familias de toda España) que sufrió el franquismo, le jode ver banderas preconstitucionales, pero siempre habrá algún imbécil que la lleve encima, qué le vamos a hacer...
Ahora toca disfrutar del éxito y pensar ya en la fase de clasificación para el Mundial de Sudáfrica. ¿Podemos? Podremos, porque pudimos. ¡Enhorabuena, campeones!

¡Ahora sí que podemos!

2008-06-22T23:47:00.004+02:00

¡Madre mía! En Mataró se ha adelantado la verbena de San Juan un día: la gente no para de tirar petardos y cohetes y en las calles suenan las bocinas de los coches sin parar. Increíble pero cierto: ¡ya estamos en semis! Reconozco que no daba un duro por nuestra selección, reconozco que pensaba que, como de costumbre, nos tumbarían en cuartos. Todo seguía el guión previsto: Italia clasificándose para cuartos a la italiana, Alemania en semis... y nosotros en cuartos, otro 22 de junio y otra vez contra Italia. Y para colmo, los penaltis... Nunca pensé que pasaríamos a semis, nunca, pero por fin se ha roto el maleficio. Ahora nos espera Rusia, pero no nos engañemos: no será la Rusia de la primera fase, así que tocará sudar para llegar a la final. Hacía 24 años que no lo teníamos tan cerca, así que no podemos dejarlo escapar. Además, por una vez el seleccionador (¡Olé Luis!) ha conseguido formar un grupo humano de verdad, con chavales normales y sin personajes maniáticos ni figuritas de postín. ¿Podemos? ¡Ahora sí que podemos!

Sei Romano se...

2008-06-16T16:06:00.008+02:00

- Sei Romano se saluti gli amici dicendo: “AH BELLA”.
- Sei Romano se vai a cena fuori con gli amici..e il conto se 'stecca' ..ALLA ROMANA.. ognuno er suo.
- Sei Romano se tagli tutti i verbi!!: ANDIAMO A DORMÍ.. CANTÁ.. BALLÁ..MAGNÁ.
- Sei Romano se chiami gli amici usando questi termini: 'A Zì.. A Fratè.. A Cì..'.
- Sei Romano se mangi.. "Bucatini all'amatriciana".."Carbonara".."Funghi porcini".."Coda alla vaccinara".
- Sei Romano se usi dire "VA A CAGÁÁÁÁÁÁÁÁÁÁ".
- Sei Romano se durante feste.. durante un viaggio..ecc..cominci a intonare 'Ma che ce fregaaaaaa...ma che ce 'mportaaa...'.
- Sei Romano se dici “MORTACCI TUA”.. e spesso non è in modo offensivo.
- Sei Romano se usi 'ER' davanti ai nomi.. cose..ecc.. 'ER MOLLICA'..'ER GATTO..'.
- Sei Romano se vai al Nord e parli col tuo accento pure se non ti capiscono.
- Sei Romano se hai la macchina modificata.
- Sei Romano se ODI i Milanesi e Milano.
- Sei Romano se quando si parla di città d’arte.. tu tiri fuori Roma e ovviamente citi il Colosseo!!!
- Sei Romano quando vai al Colosseo solo per stare lì ad ammirarlo.. e magari gli fai una foto.. Perchè anche se è sempre uguale.. ogni volta te sembra più bello!!
- Sei Romano se vai allo stadio a vedere la partita di calcio con la sciarpa fuori dal vetro.. e durante il tragitto cominci a suonare col clacson agli altri tifosi che incroci per strada…

- Sei Romano se insulti i milanesi dicendo.. “A MILANO..C’AVETE SOLO LA NEBBIA..” oppure.. “ROMA CAPITALE MILANO SUCCURSALE”.
- Sei Romano se vai a Via del Corso.. ma solo per guardare le vetrine.. perché sai che tanto in quei negozi non comprerai mai NIENTE!! (è un privilegio dei giapponesi).
- Sei Romano se hai visitato molti meno posti di Roma.. di un qualsiasi turista!!
- Sei Romano se passi l’estate tra i locali di Ostia a ballare o al RomaEstate.
- Sei Romano se quando stai nella tua città ti lamenti del traffico, dello smog, dell’immigrazione.. e poi quando vai fuori te la tiri.. e ne parli come fosse la città più bella del mondo!
- Sei Romano se la gente quando vai in altre città ti dice.. “Daii sei di Roma?? Dì qualcosa che mi piace come parli..”.
- Sei Romano se vai al mare e non ti metti la crema pe fa er coatto e poi la sera usano la schiena tua pè cucinà.
- Sei Romano se hai un soprannome che ti danno gli amici.
- Sei Romano se hai sempre la battuta pronta…
- Sei Romano se hai sempre 1 sorriso e 1 aiuto per gli amici.
- Sei Romano se quando stai in fila in mezzo al traffico cominci a suonare il clacson.. o strilli con tutti.
- Sei Romano se per chiamare gli amici dici “REGàààààààààààààààààà”.
- Sei Romano se usi dire “ROMA CAPUT MUNDI”.
- Sei Romano se vai al Nord e col sorriso dici che vieni da Roma.
- Sei Romano se vai a ballare solo quando il PR della discoteca è un tuo amico che ti mette in lista e quindi entri gratis.

Ma sei Romano soprattutto perché sei fiero della tua città.. della storia e tutti i monumenti.. degli storici personaggi romani che hanno lasciato il segno.. e non ti vergogni mai di dire da dove vieni, anzi ne vai orgoglioso! Quando la esalti per il modo di parlare, di mangiare, di vivere.. e perché nonostante tutto.. anche se vorresti scappare su un’isola tropicale a volte.. sai che non lasceresti mai questa splendida CAPITALE che è ROMA!

¡Todos con la selección!

2008-06-10T16:22:00.003+02:00

Bueno, empieza la Eurocopa para nuestra selección. Supongo que, como de costumbre, nos tumbarán en cuartos, pero fijo que ganaríamos si fuéramos a Austria con este equipo de humoristas ochenteros de la foto: arriba, de izquierda a derecha: Doña Croqueta, Josema Yuste, Eloy Arenas, Raúl Sender, Andrés Pajares, Fernando Codeso y Tip (atención a sus zapatos...). Abajo, en el mismo orden: Juanito Navarro, Fernando Conde (ex Martes y Trece), Fernando Esteso y José Luis Coll. Con esta gente, campeones de la Eurocopa seguro. Con el equipo que debuta hoy ante Rusia será otro cantar...

Los niños de mi barrio

2008-06-04T20:51:00.002+02:00

Cerca de mi casa hay una plaza en la que, cuando llega el buen tiempo, siempre hay niños jugando. Muchas veces, juegan al fútbol, como hacía yo de pequeño, cuando gran parte de mi tiempo libre lo pasaba dándole patadas a un balón. Y esta tarde, pasando por allí, me he visto transportado por unos instantes a mi infancia, y no he podido evitar quedarme mirando y prestando atención a lo que hacían y decían.
En la plaza había un grupo de niños jugando un partido de fútbol: formaban dos equipos, y al verlos me he preguntado: ¿cómo lo hacen para distinguir quién va con quién? ¿cómo lo hacen para jugar en un sitio tan reducido y con tantos obstáculos? Las respuestas son fáciles y se responden con otra pregunta: ¿y cómo lo hacíamos nosotros cuando teníamos su edad? Los había altos (si es que a esa edad se puede ser alto) y bajos, seguramente tenían diferentes edades, pero todos corrían tras el mismo balón, un balón que, eso sí, era mucho mejor que los que usábamos nosotros años atrás. Los había rubios, morenos y negros. Cuando yo era niño, no había niños negros en mi barrio, yo no tenía amigos negros, yo no jugaba al fútbol con niños negros. Ahora, me alegro cuando veo que los niños se hacen amigos sin mirar la etnia a la que pertenecen. Los prejuicios y los problemas vienen cuando uno se hace adulto… Y me he fijado que todos hablaban el mismo idioma, con ese acento peculiar de los niños de barrio cuando hablan el castellano. Justo cuando yo pasaba por allí, uno de esos niños empezó a gritar: “¡Bojan! Bojan para Iniesta, Iniesta para Messi, ¡Messi!”. Cuando yo era niño, hacíamos lo mismo, solo que la retahíla hubiera sido diferente, del estilo “¡Koeman!, Koeman para Bakero, Bakero para Stoitchkov, ¡Stoitchkov!”. Los del Madrid (y muchos de mis amigos eran entonces y siguen siendo ahora merengues) hubieran citado a Míchel, Butragueño o Hugo Sánchez.
Hoy, estos niños pueden jugar en una plaza bonita, correctamente diseñada y bien construida, con plantas cuidadas y columpios homologados, aunque eso sí, poco apta para la práctica del fútbol. Cuando yo era niño, nos las apañábamos para jugar donde fuera: en un descampado, en el “campo de césped” (una explanada con abundante y variada vegetación situada hacia lo que hoy es la Vía Europa) o en la antigua Plaza Antonio Machado, que tenía muy poco que ver con lo que hoy es, aunque eso sí, y nuevamente, igual de poco apta para la práctica del fútbol. Otras veces, nos jugábamos nuestra integridad saltando una valla de varios metros de altura para acceder al patio de la escuela Jaime Recoder. Y después de jugar, nos íbamos todos a ver “Oliver y Benji”. Hoy, no quiero ni pensar qué pueden ver los niños en la tele…
En aquella época, los ochenta, la heroína hizo estragos en mi barrio, y estábamos acostumbrados a esquivar las jeringuillas usadas que había por todas partes y a evitar que, cuando jugábamos, el balón cayera a la zona inferior de la plaza, donde estaban aquellos muchachos mayores que ocupaban su tiempo destrozando sus venas, sus vidas y las de sus familias. Por suerte, algunas cosas han cambiado, pero otras, por suerte también, siguen igual.

Sevilla en Feria, Sevilla inundada... ¿Y qué más da?

2008-04-13T20:48:00.004+02:00

Este año la Feria de Sevilla ha estado pasada por agua. Llegamos el lunes por la tarde a la capital de Andalucía, y estaba cayendo una... De todas formas, el cielo nos dio una tregua y pudimos disfrutar de la Prueba del Alumbrao, aunque al cabo de poco se puso otra vez a llover. El martes, de nuevo pasado por agua, pero ni siquiera eso puede impedir que los sevillanos (y quienes no lo somos) puedan disfrutar de su Feria, así que toca recogerse dentro de una caseta, con buen jamoncito, buena tortilla, buen pescaíto, buena cervecita, buen rebujito y, sobre todo, buena gente. Y así se nos fue el martes. El miércoles se arregló el día y pudimos cerrar los paraguas sin llegar a guardarlos, y de nuevo pa' la Feria. Esta vez sí, había gente paseando por el Real, luciendo trajes y vestidos de flamenca, y de nuevo a la caseta, a bailar, beber y comer, que pa' eso está la Feria. Y eso, que Viva la Feria de Sevilla, con agua o sin ella.

París, la Ciudad de la Luz

2008-04-02T18:00:00.010+02:00

Esta vez nos hemos escapado a París a pasar el fin de semana, y la verdad es que hemos aprovechado a tope estas 48 horas: Saint-Michel, el Marais, la plaza de la República, la Bastilla, mini-crucero por el Sena, Notre-Damme, la Conciergerie, la Saint Chapelle, el Louvre, la Concordia, la Madeleine, los Campos Elíseos, el Arco de Triunfo, la Torre Eiffel, el Orsay... Ah, y muy interesante la exposición sobre María Antonieta que hay estos días en el Grand Palais. Hemos vuelto con las piernas machacadas, pero llenos de luz, esa luz única que desprende París. Mi anterior visita tuvo poco que ver con ésta: fui solo (aunque allí disfruté de la hospitalidad del amigo Pablo) y con una misión clara y concisa: asistir al Stade de France para ver ganar al Barça su segunda Copa de Europa. De todas formas, aquellos seis días que pasé en París aquel mayo del 2006 dieron para mucho. Una ciudad para volver una y mil veces.

La viva imagen de la sequía

2008-03-14T16:53:00.005+01:00

La semana pasada estuvimos de visita en el pantano de Sau. La excursión merece la pena: hay sitios cercanos donde se come de fábula y la zona es preciosa. Es un lugar curioso, y mucho más ahora que podemos ver, casi completamente descubierto, el antiguo pueblo de Sau, que desapareció en 1962 con la construcción del pantano. Pero es una mala noticia que podamos pasear por lo que hace unas décadas eran las calles de un pueblo, que podamos ver entera la iglesia de Sant Romà, el cementerio, algunas casas... Y es una mala noticia porque, aunque cuesta hacerse a la idea de tener que sufrir cortes en el suministro de agua dentro de poco, cuando llegas a Sau te das cuenta de que la situación es grave, muy grave (y si no, mirad la foto de abajo). No podemos pedir a nuestros políticos que hagan llover, pero sí un poco más de compromiso con eso que mucha gente oye nombrar pero muy pocos trabajan para combatirlo: el cambio climático.

És injusta la Llei Electoral espanyola?

2008-03-10T21:04:00.005+01:00

Durant els darrers dies s’ha parlat molt sobre la Llei Electoral, la Llei d’Hondt, el sistema electoral espanyol, etc. Doncs bé, sobta que molt sovint s’intentin analitzar aquests conceptes sense rigor ni coneixement, i sobta molt més quan aquests anàlisis sense fonament apareixen a diaris de tirada nacional o a revistes especialitzades en política, tots ells suposadament seriosos. M’explico. Molt sovint es diu que la Llei d’Hondt és molt injusta, que és la principal culpable que quan hem de traduir els vots en diputats passi el que passa: per exemple, que una força com Izquierda Unida, amb gairebé un milió de vots a tot Espanya, només aconsegueixi 3 diputats al Congrés dels Diputats, quan CiU, amb poc més de 774.000 vots, n’obtingui 11. I per què passa això? Per la Llei d’Hondt? Doncs no exactament: és cert que aplicant aquesta llei no s’aconsegueix un repartiment d’escons purament proporcional, però la principal culpable d’aquesta desproporcionalitat no és altra que la Llei Electoral i el repartiment d’escons per províncies. Per posar un exemple: a Soria, amb un cens de 77.366 electors, s’escullen 2 diputats (1 diputat per cada 38.683 electors), quan a Barcelona, amb 3.980.124 electors, s’escullen 31 diputats (1 diputat per cada 128.391 electors). I aquí és on radica la causa de la desproporcionalitat del sistema electoral espanyol.
D’aquesta forma, i suposant que no renunciéssim a seguir aplicant la Llei d’Hondt, si hi hagués una circumscripció electoral única (és a dir, els vots de tots els espanyols valdrien el mateix, votessin a la província on votessin), el 9 de març el PSOE hauria obtingut 161 diputats, quan en realitat li han atorgat 169. D’aquesta forma, veiem com el PSOE surt clarament beneficiat del sistema desproporcional que existeix actualment, doncs guanya 8 diputats. Pràcticament el mateix li passa al PP, que hauria obtingut 147 diputats, quan realment n’ha guanyat 153 (6 diputats més). Per aquesta raó els dos grans partits nacionals renuncien explícitament a reformar la Llei Electoral espanyola, perquè saben que la que hi ha actualment vigent els beneficia clarament. El cas d’Izquierda Unida és flagrant: com sabem, ha obtingut només 2 diputats, quan amb una circumscripció única n’hauria obtingut 14 (12 més). Déu n’hi do! CiU n’ha obtingut 11, i amb una circumscripció única hauria obtingut els mateixos. Aquest darrer fet desmunta una crítica que habitualment fan alguns partits antinacionalistes com Ciutadans o UPD, que argumenten sense raó que s’ha de modificar la Llei Electoral perquè els partits nacionalistes estan sobrerepresentats al Congrés dels Diputats. Amb les dades a la mà, qui està veritablement sobrerepresentat és el PSOE i el PP, i de quina forma! El PNV sí que surt certament beneficiat amb la llei vigent, doncs obté 2 diputats més (de 4 passa a 6) dels que hauria obtingut amb una circumscripció única. ERC, per contra, n’hauria obtingut 4, 1 més dels 3 que ha aconseguit. El partit de Rosa Díez, UPD, hauria aconseguit 4 diputats, quan en realitat només n’ha guanyat 1, i això és deu a la infrarepresentació de la província de Madrid, que és on obté el major nombre de sufragis. I així podríem anar analitzant els resultats de tots i cadascun dels partits.
En definitiva, que si en comptes d’existir un repartiment de diputats per províncies com l’actual, on no es té en compte la població de cadascuna d’elles, hi hagués una circumscripció única on tots els vots tinguessin el mateix valor, els resultats serien molt diferents als que s’han obtingut. El cas és que la desproporcionalitat del sistema electoral espanyol no es deu a la Llei d’Hondt (que, repeteixo, tampoc no és 100% proporcional, però aquest ja seria un altre tema), sinó a aquest repartiment injust per províncies. Els defensors d’aquest sistema (a Catalunya també tenim un problema similar, amb la infrarepresentació de la província de Barcelona a les eleccions autonòmiques) argumenten que això es fa per corregir l’efecte negatiu que suposa que les províncies menys poblades tinguin molt poca representació al Parlament, però jo em pregunto: si tenen poca població hauran de tenir una representació en funció d’aquesta no? O si no, per què tenim el Senat? En fi, la discussió podríem allargar-la indefinidament, però ho deixem per un altre dia. El cas és que mentre els dos grans partits nacionals surtin beneficiats amb aquest sistema, molt probablement no s’abordarà una reforma de la Llei Electoral, i el bipartidisme cada cop s’anirà accentuant més.

Publicat a Capgròs.com

Paco Candel y los otros catalanes

2008-02-24T21:17:00.005+01:00

La reciente muerte de Paco Candel hizo que me acercara a un clásico, “Els altres catalans”, seguramente su obra más conocida y uno de esos libros que deberían ser de obligada lectura en los institutos de secundaria catalanes. Candel fue una de aquellas miles y miles de personas que tuvieron que abandonar su tierra para venir a vivir a aquella Cataluña de la posguerra que era tan diferente de la que conocemos en la actualidad. Todo ello le llevó, inexorablemente, a convertirse en charnego, con todo lo que eso conllevaba y conlleva, aunque en su caso particular sus inquietudes culturales, su inteligencia y su trabajo le llevaron, además, a convertirse en un referente de aquellos “altres catalans” de los que habla en su libro y de los que tanto se ha hablado, se habla y se seguirá hablando.
Candel habla de las barracas de Verdum, de la Trinitat y de Can Tunis, de aquellas ciudades dormitorio que se levantaron en Cornellà y L’Hospitalet, de las fatigas que pasaban aquellas gentes llegadas del Sur, de las malas condiciones de los barrios que habitaban, de sus luchas, de sus penas y sus alegrías, de sus necesidades… Seguramente el retrato más fidedigno de la realidad del charnego lo hizo Candel en “Els altres catalans”, y probablemente fue eso lo que lo convirtió en una obra de culto.
Hoy seguramente muy pocos jóvenes conocen este libro, y lo que es peor, se crea un vacío que dentro de menos de dos generaciones será muy difícil de llenar: el vacío que supone olvidar nuestros orígenes. Se habla mucho últimamente de la “memoria histórica”, cosa que está bien, pero se olvida que “memoria histórica” es también el recuerdo de las vidas de aquellas gentes que llegaron a Cataluña, como hoy lo hacen muchos otros, con una mano delante y otra detrás, con una maleta de cartón atada con un trozo de guita y con la pena de dejar atrás su tierra y su gente con la ilusión de labrarse un futuro mejor. Y digo que es una pena que los jóvenes no sepan (o no se paren a pensar) lo que pasaron sus padres y abuelos cuando dejaron Andalucía, o Extremadura, o Castilla, o Murcia, o Aragón, o Galicia… y vinieron a Cataluña con poco más que sus manos y sus ganas de trabajar. Hoy, muchos de estos jóvenes, muchos de estos con los que comparto generación, creen que por tener un coche que aún están pagando a plazos tienen derecho a sentirse superiores a todas esas gentes que llegan del Tercer Mundo con la ilusión de que sus hijos no vivan en la miseria. ¡Qué fácil es despreciar su trabajo, su esfuerzo y su forma de vivir cuando se tiene la barriga llena! ¡Qué fácil es pedir (o exigir) que firmen un contrato de integración cuando lleguen a nuestro país comprometiéndose a acatar nuestras costumbres!
El libro de Candel te hace reflexionar sobre lo que tus padres te han contado que vivieron cuando llegaron “del pueblo”, y te hace valorar lo que hoy tienes. Me parece muy injusto que se tilde de nosécuántascosas a los inmigrantes sin tan siquiera hacer el esfuerzo de acercarse a ellos. Y acercarse a ellos no es montarles fiestas multiculturales para sentirnos mejor con nosotros mismos, sino ayudarlos de verdad a integrarse en nuestra sociedad: trabajo, formación y servicios. Que se lo digan a mi amigo Idrissa Djiba, que tanto tiempo lleva ayudando desde el Centro de Información a Trabajadores Inmigrantes (el CITE) de CCOO a tantas y tantas personas que llegan a nuestro país y no saben ni cómo decirle al patrón que están buscando trabajo… A esto debemos contribuir, a ayudar en la integración del que llega de fuera, y a combatir a esas malas personas que se dedican a difundir falsos rumores: que si no pagan impuestos, que si les pagan la casa, que si tal, que si cual… El día en que a esta mala gente se le caiga la cara de vergüenza podremos dormir un poco más tranquilos.
El inmigrante que llegó de Andalucía en los 60’ se diferencia, en lo básico, en muy pocas cosas con respecto del que llega hoy desde Senegal o Ecuador. Aquél llegaba con una mano delante y otra detrás, el de hoy también. Aquél dejaba atrás su tierra y su gente, el de hoy también… Una diferencia sí está clara: aquél llegaba a barrios sin construir, sin agua y sin luz, sin escuelas y sin médicos, el de hoy llega a ciudades bien estructuradas y con servicios. Pero para eso pagan impuestos como nosotros ¿no?, aunque no les dejen ir a votar. Las dificultades cambian, la identidad del inmigrante no.
Volviendo al tema del libro de Candel, da pena que obras como ésta queden en el olvido y no se rescaten. Ya sé que hoy se lee poco y que se suele optar por ver la tele o jugar a la consola, pero no estaría de más que en nuestras escuelas e institutos se hiciera algo por acercar a los jóvenes aquellos trozos de nuestra cotidianeidad que parece que se están olvidando. Si queremos recuperar la “memoria histórica”, a pesar de lo desafortunado del término, empecemos por lo realmente cotidiano.
Brindo, desde un barrio charnego, por tu memoria, Candel. Descansa en paz.

Cal una llei electoral proporcional

2008-01-21T14:02:00.000+01:00

Des de fa cert temps, determinats dirigents del PP, Ciutadans i UPD, i fins i tot algun díscol del PSOE, reclamen una modificació de la llei electoral per tal que els partits nacionalistes no tinguin tant de pes al Congrés dels Diputats. Argumenten, deixant ben al descobert el seu antinacionalisme aferrissat, que no pot ser que els partits nacionalistes tinguin la clau dels pactes postelectorals, i que per això s’hauria de fer alguna cosa per fer minvar la seva representació al Congrés. Sota aquestes afirmacions, hi ha la fosca intenció de fer que el ciutadà tingui la falsa impressió que els nacionalistes gaudeixen d’una sobrerepresentació desproporcionada per culpa d’una llei electoral injusta. I per això, diuen, cal canviar-la. Doncs bé, resulta que si la llei electoral fos veritablement proporcional els partits nacionalistes encara tindrien més representació de la que tenen. Qui em coneix sap de la meva nul·la simpatia vers els partits nacionalistes, però no per això sol·licitaré una modificació de la llei electoral per tal que la seva representació sigui merament simbòlica, tal i com reclamen des dels partits antinacionalistes.
Em remetré a les dades per mostrar que les reclamacions de PP, Ciutadans i UPD no tenen una base democràtica, sinó que obeeixen a altres tipus de raons, ideològiques en aquest cas. Ens fixarem, per exemple, en els resultats de les eleccions generals de l’any 2004. Llavors, el PSOE va obtenir 164 diputats; el PP, 148; CiU, 10; ERC, 8; el PNB, 7; IU-ICV-EUiA, 5; CC, 3; el BNG, 2; i CHA, EA i Na-Bai, 1 diputat cada formació. Però suposem per un moment que el sistema de repartiment d’escons fos totalment proporcional, que hi hagués una circumscripció única i que, en conseqüència, el vot de qualsevol persona de qualsevol província valgués el mateix.
No hem d’oblidar que la cambra baixa, el Congrés, és (o hauria de ser) la cambra de representació popular (la representació territorial hauria de correspondre al Senat, la cambra alta). Si això fos així, i aplicant, tal i com es fa ara, la llei d’Hondt (hi ha qui diu que aquesta desproporcionalitat del repartiment d’escons es deu a aquesta llei, cosa del tot incerta), els resultats serien molt diferents. Així, i després d’efectuar els corresponents càlculs, el març del 2004 el PSOE hauria obtingut 157 diputats (7 menys dels que en realitat va obtenir); el PP, 139 (9 menys); CiU, 12 (2 més); ERC, 9 (1 més); el PNB, 6 (1 menys); IU-ICV-EUiA, 18 (13 més); CC, 3 (els mateixos que va obtenir); el BNG, 2 (també els mateixos); CHA i EA, 1 cadascuna (de nou els mateixos que en realitat va obtenir). Na-Bai no obtindria cap diputat, quan en realitat va obtenir-ne 1. A més, el Partit Andalucista n’obtindria 2, quan de fet no va aconseguit representació al Congrés dels Diputats.
Doncs bé, aquestes són les dades, i les dades, per molta demagògia que es faci, són les que són. Hem pogut observar com CiU i ERC encara obtindrien, amb una llei electoral proporcional, 2 i 1 diputat més respectivament. Per contra, el PNB i Na-Bai en perdrien 1, però el Partit Andalucista aconseguiria 2, quan en realitat no va obtenir representació al Congrés. D’aquesta forma, es pot observar com les demandes de PP, Ciutadans i UPD, quan sol·liciten una representació menor dels nacionalistes al Congrés, no es basen en cap argument democràtic, sinó que simplement s’escuden en interessos particulars.
Capítol a part mereix el cas d’Izquierda Unida, que de tenir 5 diputats i diputades (si comptem els vots de la coalició ICV-EUiA), amb un sistema veritablement proporcional n’hauria obtingut 18. Per a molta gent resulta del tot incomprensible que la tercera força política de l’Estat pel que fa al nombre de vots sigui la cinquena en representació al Congrés. Això es deu a la sobrerepresentació de les províncies menys poblades respecte de les que tenen més població, cosa que també passa en el cas particular de Catalunya, on 27 anys després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia encara no s’ha fet una llei electoral catalana.
Aquest fet hauria de fer-nos reflexionar a tots, i molt especialment a aquelles persones amb capacitat per legislar. S’hauria de plantejar, d’una vegada per totes, l’aprovació d’una llei electoral veritablement proporcional, doncs aquí és on trobem el problema de la desproporcionalitat: en el repartiment d’escons entre les diferents províncies, i no en la coneguda llei d’Hondt. Però el que no val es demanar una llei electoral a la mida dels interessos particulars, com fan PP, Ciutadans i UPD, per molt que odiïn als nacionalistes.

Rubén y Sonia

2008-01-09T19:08:00.000+01:00

Os tengo que hablar de mis primos Rubén y Sonia. De mi primo qué os voy a contar: el buscavidas de la familia, un auténtico aventurero y amante del placer de viajar, que encima se ha ido a juntar con otra aventurera como Sonia. Resulta que los dos llevaban tiempo amenazando con dar la vuelta al mundo, y lo están cumpliendo. Madre mía si lo están cumpliendo... Decían que estaban ahorrando (y para ello hay que trabajar duro, cosa que hicieron tanto en Ibiza como en Andorra) para tomarse un año sabático viajando, y lo están consiguiendo. Pocos días antes de San Juan del año pasado estuve con ellos tomando un café para despedirnos. Flipé cuando me explicaban su plan: los países que visitarían, la ruta a seguir, cómo lo harían... África, Asia, Oceanía, América y de vuelta a Europa. Y todo en un año... Ellos lo explicaban mejor en su fotoblog allá por junio de 2007:

"24/06 7:20h Barcelona (por si alguien se quiere pegar el madrugón para despedirnos) Heathrow (londres) y a las 19h....Johannesburg!! Después de un par de meses.... Mumbay (india). Siguiente parada Nepal!!!! Seguimos hacia Thailandia por donde estaremos unos 4 mesecitos pateando por Vietnam, Camboya, Laos e Indonesia(cansa solo de oirlo, eh?). Luego, saltito a Australia.... Nueva Zelanda....Fiji a tirarnos a la bartola (de isla en isla, pero ninguna como Ibiza y su gente seguro!) y ya para remate....EEUU de oeste a este y de vuelta a Londres. Todo esto en un año....¿qué os parece? Besitos!!!!!!"

Aquí os pongo algunas fotos de esta aventura de Sonia y Rubén, que ya está en su ecuador. Ánimo pareja, cuidaos y disfrutad vosotros que podéis. A quienes nos gusta viajar daríamos mucho por estar con vosotros en esta aventura. Tiempo al tiempo... Besos desde Mataró.

Entrad en el fotoblog de Rubén y Sonia: http://www.fotolog.com/soniaruben

Mi 2007 en 20 imágenes. ¡Feliz 2008!

2008-01-03T18:58:00.000+01:00

Bien, comienza un nuevo año y toca hacer balance del que se acaba. Este 2007 ha sido un año muy bueno, me atrevería a decir que de los mejores hasta ahora: cambios en lo personal y en lo profesional (para mejorar, se entiende), nueva gente que se conoce, nuevas experiencias que se viven, nuevos lugares a los que se viaja... Ahora mismo firmaría que este 2008 llegue a ser como mínimo igual de bueno que el 2007, aunque no nos vamos a conformar ¿verdad? ¡Feliz 2008! Salud y paz para todos, todo lo demás es accesorio.