Trenta anys de la inauguració de la Via Europa: “¡va por ustedes!”

Aquest 10 de novembre es compleixen trenta anys exactes de la inauguració oficial de la Via Europa, símbol de la transformació moderna de Mataró i artèria fonamental de cohesió entre diferents zones i barris fins llavors aïllats del centre urbà i separats entre sí. Publiquem aquest article per recordar l’efemèride i, també, per reivindicar una de les grans fites per entendre la ciutat actual, l’antiga Civitas Fracta que, després d’aquesta gran obra pública, sortosament va fer una passa fonamental en la seva compactació i integració urbanística.

En un reportatge publicat a la revista Mataró Report (en el seu primer número) aquell ja llunyà mes de novembre de 1996, signat per Montse Baraza, s’explicava que, després de quatre anys d'obres, la Via Europa era ja una realitat i es feia referència a l’acte d’inauguració que tindria lloc el 10 de novembre. El vial, de 1.190 metres de longitud, va requerir d’una inversió final de 3.131 milions de pessetes (18,8 milions d’euros de l’època), finançada per l’empresa municipal PUMSA (2.279 milions), l’Ajuntament de Mataró (208 milions) i el Ministeri d’Obres Públiques (644 milions). Al reportatge es recordava que les obres havien començat el mes de juliol de 1992 i havien estat executades per l’empresa Vallehermoso S.A., amb la transformació de la plaça Granollers (els antics Burots) i els primers 345 metres de la via. Després, PUMSA (a través de Fomento de Construcciones y Contratas, S.A.), va iniciar la construcció de 215 metres més, fins a la ronda del Doctor Turró, a la plaça Itàlia. Finalment, el Ministeri va encarregar la següent fase a l’empresa COMILSA, que arribava ja fins a l’enllaç amb la variant de la carretera Nacional II, és a dir, la Ronda de Mataró (perllongament de l’autopista A-19). Durant aquelles obres, PUMSA va aprofitar per urbanitzar les zones de Roques Albes i Les Valls, així com les connexions amb la Via Europa. En total, la urbanització va comportar un moviment de terres de 195.000 metres cúbics i es van fer servir 7.600 tones d’aglomerat. En total, 638.085 metres quadrats de superfície, dels quals 164.402 van ser de sòl privat i 473.683 de sòl públic. 175.078 van correspondre a vials, 227.519 a zones verdes, 69.984 a equipaments i es van projectar 3.582 nous habitatges.

Els habitatges, qüestió de rabiosa actualitat trenta anys després, s’aixecarien en diferents etapes. Pel que feia a la primera fase de promoció, es construirien més de 200 habitatges amb tres modalitats diferents (protecció oficial en règim especial, amb 31 habitatges de 60 o 67 metres quadrats; protecció oficial en règim general, amb 123 habitatges de 70 i 90 metres quadrats; i habitatges a preu taxat, amb 42 habitatges de 90 metres quadrats). Els preus estarien situats entre els 5,8 i els 12,6 milions de pessetes (entre uns 35.000 i uns 76.000 euros de l’època). Pel que feia als habitatges de protecció oficial en la modalitat de règim especial, els interessats havien de tenir uns ingressos màxims per família de 2,5 vegades el salari mínim interprofessional, que llavors era de 64.920 pessetes (390,18 euros de l’època). Els de règim general, de 3,5 vegades el mateix salari mínim, i els de preu taxat, de 4,5 vegades. Les hipoteques es podien aconseguir pel 80% del preu de l’habitatge, a 25 anys i amb un 4% d’interès en la primera modalitat, i a 15 anys i amb un 7,5% en les altres dues).

En un article del llavors regidor d’Urbanisme, Salvador Milà, publicat també a Mataró Report, s’explicava que la Via Europa s’entenia com un “conjunt d'actuacions urbanístiques, d'obres de vialitat i de serveis de tota mena, amb avingudes, carrers, places, parcs i zones verdes, d'equipaments i solars edificables que han de completar el gran buit urbà que durant mols anys ens havíem acostumat a veure com un conjunt de feixes de terra, de petits turons, de rieres i camins, travessats per carrers provisionals i pasturats per ramats de cabres, des del parc Central, el passeig de la Geganta i la plaça de Granollers, o des de Cirera fins a la Llàntia i Cerdanyola”. Milà explicava que aquella va ser l’actuació urbanística més gran —tant en superfície com quant a complexitat— que s’havia fet mai en tota la història de Mataró i s’aconseguia completar tot l'entramat urbà de la part nord de la ciutat, de l'antiga “perifèria penjada dels turons i rieres de la part alta”, que constituïa “l'esquena de la ciutat”. El regidor d’Urbanisme explicava també que el plantejament integral s’havia fet des de l'Ajuntament pensant en els interessos de tota la ciutat, tenint molt en compte la integració dels antics barris amb “la nova ciutat” i de forma concertada entre les diferents administracions públiques i els particulars. Milà posava en valor que l’actuació tenia una important funció de creació de “teixit urbà” i recordava que la propera actuació a portar a terme, també clau per entendre el Mataró d’avui, era la construcció del Nou Parc Central. El regidor ecosocialista concloïa el seu article recordant que, a partir de llavors, el repte seria “unir” la “nova ciutat” amb la “vella” i no tan vella ciutat, per fer la ciutat habitable, pròspera, equilibrada i solidària a què s’aspirava. El diari El Punt, en la seva edició del 17 de novembre, va dedicar el seu “Tema del mes” a la inauguració de la Via Europa, deixant un titular ben descriptiu, en la línia del que defensava Salvador Milà al seu article: “Mataró ja és un a sola ciutat amb la Via Europa, que integra els barris al centre i facilita els accessos”. Els qui encara recordem com era la ciutat abans d’aquella actuació urbanística tan important sabem què volia dir “baixar a Mataró”, en molts cassos travessant torrents i camps. Els nens de Cirera (i d’altres barris con La Llàntia), com era el meu cas, vam viure mil aventures en aquells camps, torrents i descampats que ara ocupen la Via Europa i la zona del Nou Parc Central. A partir de llavors, vam poder sentir-nos una mica més mataronins, i això va ser gràcies a unes polítiques públiques urbanístiques determinades que van optar per cosir una ciutat que, malauradament, estava formada per diferents fragments de difícil compactació. Es tractava d’un puzle complicat, amb peces de diferents formes i grandàries, i en molts casos sense peces per col·locar que van obligar a arriscar i fer servir la imaginació. El resultat, per a qui el vulgui veure, va ser un èxit sense pal·liatius.

Al diari Crònica de Mataró del 16 de novembre de 1996 es recollia una breu crònica del desenvolupament de l’acte oficial d’inauguració de la Via Europa, en què es feia referència a la “festa grossa” que va tenir lloc aquell diumenge gris i plujós. Val la pena recuperar-la sencera: “la gent va sortir a trepitjar el nou carrer, avinguda o via, reptant una meteorologia adversa però respectuosa. Molts van veure, des dels globus, la perspectiva aèria del nou centre. Molts més van passejar en trenets publicitaris amunt i avall. Milers van menjar paella, i tots van saludar les autoritats locals i la família Robafaves. La colla dels Capgrossos va fer amb els seus castells els primers i efímers monuments de la nova via. Els parlaments, sigui per la joia dels oradors, sigui per la massiva presència de mataronins, van ser directes, breus i ben dirigits. Milà va fer el seu parlament amb clars tints mitiners. Va improvisar per fer referència als treballadors de Gassol que protestaven per l'expedient de la empresa, i va ser l'únic que va utilitzar el castellà en la meitat del discurs. L'alcalde i la delegada del Govern, Julia García Valdecasas, esperaven el torn unificant postures, fins i tot en les seves mans. Lazcano, director general de Carreteres, tenia poc a dir. Va recordar que s'hi han abocat força milions i va evocar l'emoció del moment per no fer llarg un insuls parlament. La delegada del Govern va anunciar l'impuls del Ministeri de Foment per adjudicar les obres de la Porta Laietana per a l'any vinent. Julia García va fer un notori esforç per no haver d'abandonar l'idioma en tot el parlament. Quan s'ha de dirigir al públic, Manuel Mas treu el domini que la pràctica i la voluntat li han donat al llarg dels anys. Va felicitar els mataronins per la inauguració, va recordar el mal record que [Javier Sáenz de] Cosculluela [antic ministre d’Obres Públiques i Urbanisme] va deixar a la comarca i a la ciutat, potser per equilibrar el fet que tot allò que va arrencar als seus companys de partit a Madrid ho inaugurava una personalitat del PP. No va amagar l'alcalde la satisfacció d'inaugurar l'última estructura urbanística del segle a la ciutat. La Llàntia i Cirera, testimonis muts de l'acte, esperen, com la resta dels barris, l'hora promesa de les rehabilitacions”.

Resulta obligatori recuperar també l’article d’opinió que el periodista Manuel Cuyàs va signar al diari El Punt sota el títol “Ja som europeus”, en què explicava que, a partir d’aquell moment, “tots els camins, els camins de Mataró, van a la via Europa”. En Cuyàs deia que, “fins abans d'ahir aquests obrers no haurien passat de la Riera, on hi ha l'ajuntament, perquè la Riera partia en dos la ciutat. Hi havia la dreta de la Riera —levítica, obrera, amb Santa Maria al mig— i hi havia l'esquerra de la Riera —més burgesa i menestral, més d'Eixample— (...). Ahir va ser diferent. Tothom va fer cap a la Via Europa per donar la raó a Manuel Mas: que els centres de les ciutats, de totes les ciutats del món, tenen una tendència natural a desplaçar-se cap a ponent i que aquesta tendència es fa més explícita si hi ha una ment ordenadora —un alcalde o un regidor d'Urbanisme— que li dóna un cop de mà”. Resulta difícil d’expressar millor què suposava la inauguració de la nova Via Europa. Sobre els discursos dels polítics locals, en Cuyàs afirmava que “Milà va fer un discurs amb la veu trencada, emocionada, i alerta que costa molt trobar la fibra de l'emoció en un polític tan cerebral com ell. Mas, nerviós, una mica més i perd literalment els papers. Es trobaven amb l’obra de la seva vida al davant i amb una secreta missió històrica acomplerta. La via Europa significa en realitat el triomf de la democràcia i la racionalitat contra tots els desastres urbanístics que els alcaldes i regidors del franquisme van infringir a Mataró. La via Europa relliga la ciutat de la dreta i l'esquerra, del nord i del sud, dignifica els barris que té a prop. Tots ahir teníem motius per estar inflats com globus, per sentir-nos una mica més a prop de l'Europa ordenada amb què havíem somiat”. Trenta anys després, cal donar la raó a en Cuyàs: aquella obra gegant, aquella transformació urbanística sense precedents, posava ordre per cosir el desordre, per fer de Mataró una ciutat més compacta, més integrada, més europea en paraules del nostre admirat i enyorat cronista.

Resulta especialment interessant recuperar la intervenció de l’Alcalde, Manuel Mas, aquell 10 de novembre de 1996. En primer lloc, i després de les corresponents salutacions, va explicar que la inauguració de la Via Europa representava per a Mataró la culminació de la manifesta voluntat de l’Ajuntament de fer “una nova ciutat”, fent referència a la construcció de l’Eixample de Melcior de Palau i d’Emili Cabañes, recordant que des de llavors a Mataró no hi havia hagut cap altre model ordenat que planifiqués i executés la ciutat, ja que els anys de la dictadura varen deixar a la ciutat l’empremta d’un creixement anàrquic, com encara es pot veure a barris com La Llàntia o Cirera. Mas va reivindicar el paper dels “nous ajuntaments” sorgits amb la recuperació de la democràcia, que van creure que calia anar perfilant una ciutat que donés igualtat de possibilitats als ciutadans, sargint en primer lloc la ciutat ja construïda, amb exemples com la creació de la plaça Antonio Machado, a Cirera, i l’adequació d’altres equipaments cívics, culturals, educatius, casals d’avis, etc. L’Alcalde va recordar que ja l’any 1984, de la mà de l’enginyer de camins Gómez Ordóñez (personatge clau en tota aquesta història, com veurem més endavant) i de l’arquitecte Jaume Carné, va veure el primer dibuix del traçat de la variant de la N-II i de la Via Europa. Mas va fer referència a que aquell dia s’inaugurava l’eix vertebrador que cloïa l’estructuració de la Nova Ciutat: “del Parc Forestal al Port, de la Variant de la N-II a la vella carretera Nacional, passant pels antics burots de la Plaça Granollers, on s’acaba l’Eixample”, i afirmava que en molts anys els ciutadans de Mataró no tornaríem a veure una obra d’aquestes dimensions i d’aquesta importància, i que ens hauríem de familiaritzar amb reformes i rehabilitacions. Per a Mas, aquell moment, dolç en les seves paraules, no havia estat feina fàcil, recordant per exemple la privatització de la variant de la N-II, una decisió adversa per a la ciutat que va comportar llargues converses a Madrid amb el Ministre, el Director General, etc. Mas resumia la seva intervenció, amb el seu estil personal, afirmant que de tota la història recent en treia una lliçó: “les adversitats no es superen plorant ni patalejant, sinó que només es poden superar amb treball, imaginació, tenacitat i assumpció de risc. Avui podem dir que les hem superat i hem triomfat”. I va finalitzar amb una frase eloqüent i il·lustrativa: “acabo com els toreros: ¡va por ustedes!”, que es pot llegir clarament en el manuscrit de la seva intervenció, que hem recuperat trenta anys després. Aquesta darrera exclamació, que molt pocs polítics s’atrevirien a utilitzar a dia d’avui, es feia servir per transmetre una idea ben evident i ven senzilla: que tot aquell esforç del consistori s’havia fet per als ciutadans (l’”ustedes”), milers d’ells congregats aquell diumenge de novembre de 1996 a la nova Via Europa. Una manera d’entendre la política que avui, malauradament, no tothom té en compte com trenta anys enrere.

Abans de concloure, cal explicar la gènesi d’aquesta transformació tan important que va patir la nostra estimada ciutat durant els anys noranta del segle passat. Per fer-ho, hem parlat amb els dos homes forts d’aquella actuació: Manuel Mas (que va ser també l’ideòleg del nom que va acabar portant la Via Europa) i Salvador Milà, a què ja hem fet referència abans. Tots dos coincideixen en què un personatge clau, potser el personatge clau, va ser José Luis Gómez Ordóñez, enginyer de camins que va col·laborar amb l’Ajuntament de Mataró, més tard prestigiós catedràtic d’Urbanística i Ordenació del Territori de la Universitat de Granada. Gómez Ordóñez va ser qui va suggerir el traçat de la Via Europa l’any 1984, una proposta que no apareixia al pla general d’urbanisme vigent aleshores, el de Joan Antoni Solans (1977), que preveia dues rondes: la que existeix encara, amb el traçat Ronda Alfons X-Plaça d’Espanya-Camí de la Geganta-Plaça Granollers-Ronda Prim-Ronda de la República-Ronda Barceló-Nacional II; i una altra que comprenia l’avinguda d’Amèrica, passava pel Velòdrom, travessava els terrenys del que ara és el Nou Parc Central, fins arribar al carrer Josep Monserrat Cuadrada. Aquesta segona ronda, com sabem, no es va acabar construint. Sortosament. Amb l’arribada de l’Ajuntament democràtic, el regidor Salvador Milà va considerar que, en allò general, el pla urbanístic de 1977 estava bé, i que ja s’anirien fent els canvis concrets que calguessin, com va acabar succeint. La proposta de Gómez Ordóñez, però, comportava un canvi estructural, i l’Alcalde Manuel Mas va haver de reunir-se amb el director general d’Urbanisme de la Generalitat de Catalunya per explicar-li aquest canvi, que va haver de ser autoritzat. El 1989, el govern central va aprovar el “Plan de Transporte de Acceso a las Grandes Ciudades”, conegut com a “Plan Felipe”, en referència al president del govern d’aleshores, Felipe González. El cas és que Manuel Mas va conèixer per la ràdio que, en virtut d’aquell pla, l’autopista A-19 s’allargaria fins a Palafolls, lògicament passant per Mataró, cosa que el va alertar i el va portar a demanar explicacions al governador civil. Llavors, van començar unes intenses i llarguíssimes negociacions amb el Ministeri, que van desembocar en diversos acords que van ser cabdals en la transformació de Mataró, com ara que la Ronda de Mataró (l’A-19 al seu pas per la ciutat) fos gratuïta, la construcció de la Platja del Varador, la destrucció de l’anomenat “Scalextric” i construcció de la Porta Laietana, i el pagament de la construcció de la Via Europa entre la Plaça Itàlia i la Plaça França, així com del Parc Central.

Fins als anys noranta, el pla general d’urbanisme de 1977 va patir nombroses modificacions, i cal tenir en compte qüestions fonamentals com que, en virtut d’aquell pla es preveia urbanitzar les Cinc Sènies, per citar un exemple que hagués estat desastrós per a la ciutat. Tot plegat va desembocar, el 22 d’abril de 1996, en un ple municipal de l’Ajuntament de Mataró en què es va fer l’aprovació provisional del nou Pla General d’Ordenació Urbana, que va defensar el regidor Salvador Milà i que va comptar amb els vots afirmatius del govern municipal (PSC i IC-V), mentre que CiU i el PP no hi van donar suport a la proposta. Fa temps que una comissió de persones treballa per organitzar un acte que serveixi per recordar que enguany el pla d’urbanisme compleix trenta anys també. Si tot va bé, tindrà lloc el dimecres 2 de desembre a la tarda a l’Espai Mataró Connecta, a la plaça de la Muralla. Serà un bon moment per tal que en Manuel Mas acabi la seva intervenció amb aquell ja mític “¡va por ustedes!”. Perquè, certament, va anar per nosaltres. Per tots nosaltres.

Publicat a Capgròs.com (10-11-2026)

25 anys del tancament dels cines del centre de Mataró

Tot just ara es compleixen vint-i-cinc anys del tancament dels cinemes que hi havia el 2001 al centre de Mataró: el Núria, l’Iluro i els Cinemes Mataró. Poc abans, el mes d’abril d’aquell any, Cinesa havia obert al centre comercial Mataró Parc dotze sales noves de trinca, fet que, no ens enganyem, va ser clau en aquest fet. Repassant l’hemeroteca trobem un interessant reportatge de Judith Vives, amb fotografies de Marga Cruz, publicat a la revista mensual Mataró Report, en què s’explicava el tancament dels cines. El propietari d’Unicines (empresa explotadora de les sales), Josep Maria Coll, argumentava que es veia obligat a tancar per la davallada del nombre d’espectadors i els conseqüents problemes econòmics que això comportava. Es feia esment a la dificultat a l’hora de competir amb els cines del Mataró Parc, sobretot per la facilitat d’aparcament al centre comercial i també l’oferta d’oci de tot tipus que allà existia. L’empresari explicava al reportatge que pocs anys abans, el 1999, havia invertit seixanta milions de pessetes (360.000 euros de l’època) en reformar el Núria i l’Iluro, instal·lant equips de so digital i fins i tot substituint les butaques de la primera sala. L’obertura de Cinesa Mataró Parc, però, va ser un obstacle del tot insalvable i va deixar el centre de Mataró sense sales comercials.

Aquell mes d’octubre de 2001 el Cine Iluro programava la pel·lícula “Moulin Rouge”, el Núria, “Hora punta”, “Inteligencia Artificial” (sí, fa vint-i-cinc anys ja se’ns parlava) i “Los Otros”, mentre que els Cinemes Mataró oferia “The fast and the furious”, “La pareja del año”, “El beso del Dragón”, “Salir del armario” i “El pacto de los Lobos”. Als anuncis de la premsa, s’informava que es podien evitar les cues fent ús de la venda telefònica, mitjançant una línia 902.

L’oposició al tancament de les sales va venir, en primer lloc i com és lògic, per part dels trenta-cinc treballadors de l’empresa, que veien com perdrien el seu lloc de feina i van presentar un pla de viabilitat amb noves idees que no es va tenir en compte. Es van recollir 18.000 signatures a la ciutat per evitar el tancament de les mítiques sales de cine, i fins i tot va tenir lloc una manifestació davant del domicili particular del senyor Coll. Va córrer el rumor que el Corte Inglés volia comprar l’illa del Cine Iluro per instal·lar-hi un hipermercat, o que al local dels Cinemes Mataró s’hi instal·larien despatxos d’advocats o fins i tot la nova seu de l’INEM. Res d’això, però, va acabar succeint. Aquelles setmanes, les queixes pel tancament de les sales van procedir des de diversos sectors. Josep Filbà, secretari general de la Unió de Botiguers, explicava a Mataró Report que aquell fet afectaria clarament el comerç local, a causa del paper dinamitzador dels cines vers els comerços de l’entorn. En un sentit similar es va expressar Josep Maria Martí, director llavors del Gremi d’Hostaleria, que patia per l’afectació dels tancaments en els bars i restaurants de la zona. Josep Fradera, fundador de l’històric Film Ideal Club, donava en la diana: “s'han de respectar els interessos de la gent, i si els mataronins no anem al cinema, no es pot demanar que es mantingui una empresa amb dèficits”. Aquí està segurament la clau de tot plegat: durant força mesos els mataronins vam donar l’esquena a les sales cinematogràfiques mataronines de tota la vida i això va fer insostenible el negoci. El capitalisme, estimats amics. L’any següent, una nova empresa va arriscar-se i va decidir reobrir els Cinemes Mataró amb el nom de Cines Oscar, però l’aventura va durant només quatre anys i el 2006 les quatre sales que hi havia van tancar definitivament. Avui, un supermercat ocupa el local, com passa també amb els baixos del Núria i l’Iluro, que són edificis d’habitatges. L’enderrocament d’aquest últim, el febrer de 2020, va esdevenir un moment simbòlic en què una part important i singular del Mataró d’ahir desapareixia per sempre més. I la vida segueix.

Fent una mica de repàs històric, recuperant el citat reportatge de Mataró Report, cal recordar que l’empresa Unicines va agafar durant els anys setanta del segle passat el relleu de Josep Serra, empresari de tota la vida del cine a la ciutat que en pocs anys va dominar pràcticament totes les sales de Mataró i en va obrir algunes de noves, en una època daurada del cinema. Aquella dècada de 1970 van tancar el Borràs (1970), Clavé (1973) i Modern (1975), mentre que el Serra (abans Gayarre) ho faria el 1982. Unicines havia obert primerament el Cine Cerdanyola (1968), després el Núria (1972) i l'Iluro (1976). Els mataronins que van viure aquella època recordaran perfectament les sessions dobles, les cues a la porta dels cinemes durant els caps de setmana... Resultaria impossible valorar l’impacte que totes aquelles pel·lícules i experiències a les sales de la nostra ciutat, i també al Cine-Club dels anys cinquanta o el mític Film Ideal Club, van tenir en la vida i els records de gran proporció dels mataronins que, avui en dia, visiten les sales del Mataró Parc els dimarts gràcies als descomptes per a jubilats o bé acompanyen els seus nets el cap setmana a mirar una pel·lícula de dibuixos animats.

Però tornem a on ens havíem quedat. L'any 1982 Mataró comptava, encara, amb sis sales, però va arribar una crisi que va provocar el tancament del Cerdanyola (1984), el Monumental de Jaume Tarazón (1985, reobert el 1990) i el Casal (1985). A partir de llavors, les sales obertes a la ciutat van ser el Núria, l’Iluro i el Foment. Com explicava Manuel Cusachs al seu llibre “El cinema a Mataró (1939-1977). De la postguerra al centenari”, el vídeo va ser un dur competidor per al cinema, com ara passa amb les plataformes digitals, i els videoclubs van proliferar arreu de la ciutat, amb uns vint-i-cinc oberts a finals de la dècada de 1980. De totes maneres, el Cine Núria va passar de tenir una a tres sales l’any 1991, i el 1994 van obrir els Cinemes Mataró, amb quatre i 1.413 butaques. En total, a la ciutat existien deu pantalles i una capacitat total de 5.309 butaques, tot i que mai no es va arribar amb les 7.000 que hi va haver entre 1976 i 1982. Molts encara recordem la majestuositat de l’Iluro o el Núria quan tenia una única sala, les cues interminables al llarg de la Ronda Alfons X o el Camí Ral, els vestíbuls i el bar, que semblaven d’una altra època, les vestimentes dels cambrers o els taquillers...

Per conèixer la història del cinema a Mataró, com amb tantes altres qüestions, cal acudir a les obres de Manuel Cusachs, qui fa uns dies va rebre un merescut homenatge a Can Palauet, un any després de la seva mort. Em sumo, des d’aquestes línies, a la reivindicació per tal que un carrer o plaça de Mataró porti el seu nom, fet que seria just i ben merescut. Cal, com dic, revisar els diferents escrits sobre el cinema que va escriure Cusachs, molt particularment els dos llibres següents: “El cinema a Mataró (1897-1939). De la Llanterna Màgica al Cinema Sonor”, escrit a quatre mans junt amb en Pep Sivilla, i “El cinema a Mataró (1939-1997). De la postguerra al centenari”. Es tracta de dues obres imprescindibles, plenes de detalls sobre la història del setè art a la ciutat, iniciada el 2 de febrer de 1897, Dia de la Candelera, primer cop que els mataronins van assistir a una projecció de “cinematògraf” al Teatre Euterpe (a la tarda) i al Teatre Principal (a la nit), en què l’entrada costava un ral. La premsa local de l’època parlava de “fotografies animades en colors”. A principis del segle XX, les primeres sales estables a Mataró van ser el Teatre Principal (més tard anomenat Cine Parisién), Teatre Euterpe, Cine Montserrat, Cine Foment, Cine Gayarre (més tard, Cine Serra) i Cine Moderno. Més tard, va obrir les seves portes el Cine Clavé, el Teatre Monumental Bosque i també La Comarcal, un cinema de barri situat a L’Havana.

Des de 2006, l’oferta cinematogràfica a la nostra ciutat es limita als cines del Mataró Parc (abans Cinesa, Kinepolis des de 2022), amb dotze sales i 3.000 butaques, a més de projeccions puntuals al Teatre Monumental -menys des de la desaparició de la Mostra de Cinema- , i les projeccions que també porta a terme el Foment. Els temps han canviat, els hàbits d’oci també, però el plaer per una bona pel·lícula i la cinefília probablement no morin mai. Acudir al cinema, ni que sigui de tant en tant, continua representant una experiència imbatible. Llarga vida al cinema!

Fonts:

Capgròs (2025). “Mor als 101 anys Manuel Vilatersana, "l'home del cine" a Mataró”. Capgròs.com, 24 de febrer de 2025. https://capgros.elnacional.cat/ca/mataro/mor-101-anys-manuel-vilatersana-lhome-cine-mataro_814876_102.html

Cusachs i Corredor, Manuel (1992). “Mataró i el cinema. 1897-1905. Les beceroles del setè art a Mataró”. Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 44, p. 10-15, https://raco.cat/index.php/FullsMASMM/article/view/115919

Cusachs i Corredor, Manuel i Sivilla i Bosch, Josep (1994). El cinema a Mataró (1897-1939). De la Llanterna Mágica al Cinema Sonor. Caixa Laietana

Cusachs i Corredor, Manuel (1997). El cinema a Mataró 1939-1997. De la postguerra al centenari. Caps de Bou, núm. 24, Patronat Municipal de Cultura de Mataró

Cusachs i Corredor, Manuel (2020). "L’enderroc de l'Iluro i la història de les sales de cinema a Mataró". Capgròs.com, 28 de febrer de 2020. https://capgros.elnacional.cat/ca/mataro/enderroc-iluro-historia-sales-cinema-mataro_723239_102.html

Tot Mataró (2006). “Tanquen els Cines Oscar, l’última sala de cinema del centre”. Tot Mataró, 19 d’abril de 2006. https://www.totmataro.cat/tanquen-els-cines-oscar-l-ultima-sala-de-cinema-del-centre/

Tot Mataró (2020). “L’adeu definitiu al Cine Iluro”. Tot Mataró, 14 de febrer de 2020. https://www.totmataro.cat/l-adeu-definitiu-al-cine-iluro/

Tribuna Maresme (2022). “125 anys de cinema a Mataró”. Tribuna Maresme, desembre de 2022. https://www.tribunamaresme.com/125-anys-de-cinema-a-mataro/

Vives Bellalta, Judith (2001). “Cinemes urbans: últims dies”. Mataró Report, octubre de 2001

Publicat a Capgròs.com (22-10-2026)

José Legrá va boxejar a Mataró fa seixanta anys

Aquesta setmana ha mort a Madrid José Legrá, un dels boxejadors espanyols més destacats de la història i gran icona esportiva de la seva època daurada. Nascut a Baracoa (Cuba) l'any 1943, va iniciar-se en la pràctica de la boxa des de ben jove al seu país d'origen, destacant ràpidament. La impossibilitat de dedicar-se professionalment al seu esport a Cuba el van portar a deixar el país a principis dels anys seixanta, marxant primer a Mèxic i més tard a Miami, on va coincidir amb l'entrenador Angelo Dundee i el mite Cassius Clay. El 1963 va instal·lar-se a Espanya, concretament a la localitat gallega de Carballo, gràcies a les gestions de Kin Tunero, antiga glòria de la boxa cubana, que va impulsar la carrera de Legrá al nostre país. El 1966 va obtenir la nacionalitat espanyola, esdevenint una figura popular que el règim franquista va saber capitalitzar. Va ser campió d'Europa set vegades i del món en dues ocasions, retirant-se l'any 1973. El mite Legrá, que anava més enllà dels quadrilàters, ja havia nascut anys enrere.

Avui, però, ens volem aturar en la visita que Legrá va fer a Mataró l'any 1966. El campió hispano-cubà va visitar la nostra ciutat per participar en una vetllada boxística que va tenir lloc al Velòdrom el dissabte 21 de maig d'aquell any, que va comptar amb els següents combats: en categoria amateur, Domínguez (Sporting) va guanyar per punts a Morales (Deporte Ciclista Mataró) en pes gall; mentre que en pes lleuger, Peña (Deporte Ciclista Mataró) va enfrontar-se a Oliván (Sporting), en un combat declarat nul. En categoria professional, en combats a vuit assalts, en pes lleuger Carbajal va imposar-se a Kid Coleta; en pes súper lleuger el madrileny Tony Ortiz va vèncer als punts el basc José M. Madrazo, campió d'Espanya. Per últim, en pes ploma, José Legrá va imposar-se a Ángel Chinea, campió català de pes gall. En la seva crònica publicada a Iluro Sport alguns dies després, Fernando Ferrer explicava que, si bé el combat "no va tenir l'emoció dels anteriors, atesa la inqüestionable superioritat tècnica i tàctica del cubà, que no es va veure precisat ni a esgotar els seus recursos ni va voler, al nostre entendre, precipitar la fi del combat, la bona voluntat de Chinea va fer que poguéssim constatar les moltes qualitats boxístiques del púgil cubà". Afegia el periodista d'Iluro Sport que "part del públic, a l'influx, sens dubte, dels anteriors i disputadíssims combats, no es va mostrar satisfet amb aquest que tancava la vetllada, ja que Legrá no va fer mai la impressió d'esgotar ni forçar les seves possibilitats. Bo seria tornar a veure el cubà enfrontat a un adversari que l'obligués a desplegar tot el seu repertori". Per a Ferrer, la vetllada va tenir una sola pega: "el públic no va respondre en la proporció deguda, encara que s'ha d'atribuir més que a desinterès de l'afició a fallida publicitària, ja que la reunió va ser anunciada precipitadament i de manera molt menys intensiva que en altres vetllades d'indubtable menor importància. Una veritable llàstima ja que els aficionats es van perdre una vetllada estupenda i els organitzadors no es van veure compensats com corresponia".

La participació de Legrá en aquella vetllada boxística a Mataró cal emmarcar-la en una època daurada d'aquest esport a la nostra ciutat, on gaudia d'una bona legió d'afeccionats i també practicants, amb destacats clubs com el Deporte Ciclista Mataró o l'Sporting. El Velòdrom va ser un escenari important de la boxa a nivell català, acollint vetllades de gran nivell durant anys. Abans, l'espai que acollia habitualment els combats era el Tívoli, situat al carrer Bonaire, però el 1961, quan es va convertir en l'Astòria, el Velòdrom va quedar com a únic espai boxístic de la ciutat. Si bé anys enrere va sorgir de la nostra ciutat el mite de la boxa Fred Galiana, a qui hem de fer referència obligatòriament, també cal fer esment al paper del preparador i mànager Joaquim Alís, ajudat més tard pel seu fill Miquel. En aquella època van destacar boxejadors mataronins com per exemple el mític Antonio Rubio, Manolo García, Rafael Fernández, José Cabrera, Margalef, De Paco, Juan Pinto, Pedro Pinto, Espín, Flaqué, Sedano, Alfer, Enrique del Amo o Marcial Urrea, a més del montgatí José López Gallego o el canetenc Andrés Navarro Moreno, un dels principals ídols de l'afició mataronina. En el cas concret de Juan Pinto, cal fer referència al fet que l'any 1965 es va enfrontar a Madrid amb el propi José Legrà, oferint-li resistència durant els vuit assalts del combat i perdent als punts, en el que va ser un combat històric per a la boxa mataronina. Per acabar, també cal fer esment al mític speaker Antonio Góngora, imprescindible en les vetllades al Velòdrom de Mataró, però també al Gran Price de Barcelona.

La boxa mataronina, que a dia d'avui compta amb molts seguidors i practicants, com seixanta anys enrere, té una llarga trajectòria al darrere que cal recordar de tant en tant. Avui, malauradament aprofitant la trista notícia de la mort de José Legrá, és un bon moment per fer-ho.

---

Fonts:

BoxRec (s. d.). Fitxa de combat: May 1966 - Pabellón Velódromo. Mataro, Cataluña, España. BoxRec. https://boxrec.com/es/event/101313

Diario Mataró (1966, 26 de maig). Velada en el Velódromo. Diario Mataró

Ferrer, Fernando (1966, 25 de maig). Resultó brillantísima la reunión del sábado en el velódromo. Formidable exhibición de Legrá ante Chena. El madrileño Tony Ortiz gran vencedor a los puntos del campeón de España José Madrazo. Iluro Sport

Iluro Sport (2021, 3 de gener). Neix un campió sota els focus i entre les dotze cordes. Iluro Sport. https://ilurosport.cat/records/neix-un-campio-entre-les-dotze-cordes-1967/

Iluro Sport (2021, 26 de desembre). Als anys seixanta del segle XX, la boxa viu un bon moment a Mataró. Iluro Sport. https://ilurosport.cat/records/als-anys-seixanta-del-segle-xx-la-boxa-viu-un-bon-moment-a-mataro/

Iluro Sport (2021, 28 de desembre). El pavelló del Velòdrom impulsa la boxa i acull un Espanya-Itàlia (1967). Iluro Sport. https://ilurosport.cat/records/el-pavello-del-velodrom-impulsa-la-boxa-i-acull-un-espanya-italia-1967/

Marquiegui, Emilio (2026, 15 de juliol). Muere José Legrá, leyenda del boxeo español. Marca. https://www.marca.com/boxeo/2026/07/15/muere-jose-legra-leyenda-boxeo-espanol.html

Wikipedia (s. d.). José Legrá. Wikipedia. https://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Legr%C3%A1

---

Publicat a Capgròs.com (20-7-2026)

Di Stéfano va jugar al Masnou el mateix dia que va fitxar pel Madrid

Aquest 4 de juliol es compleixen cent anys exactes del naixement d’Alfredo Di Stéfano, un dels millors futbolistes de la història, situat a l’Olimp de l’esport rei al costat de les llegendes Pelé, Cruyff, Maradona i Messi. Argentí de naixement, va jugar a River Plate, Hucacán, Millonarios de Bogotá, Real Madrid i Espanyol, a més de la selecció espanyola (31 partits) i l’argentina (6 partits). Amb el Madrid va fer història, disputant onze temporades, més de cinc-cents partits, anotant més de quatre-cents gols i guanyant gran quantitat de títols, entre ells cinc copes d’Europa i vuit lligues espanyoles. Però el que molta gent no sap és que, a més de les samarretes dels citats clubs i seleccions, Di Stéfano en va defensar algunes altres esporàdicament, en diferents partits amistosos i homenatges, com ara les del Barça, Atlètic de Madrid, Mallorca, Deportivo, Palafrugell i fins i tot la de la selecció catalana. Estem parlant d’uns altres temps i d’un altre futbol en què no hi havia problema en què un jugador del Madrid jugués un homenatge amb la samarreta del Barça i viceversa. Avui, el futbol modern no es pot permetre cavallerositats ni concessions, perquè qui paga mana i no estem per romanticismes. De fet, ni tan sols quan hi ha intercanvis de samarretes en acabar un partit els jugadors tenen permès endossar-se la de l’equip rival. Odi etern al futbol modern, sigui dit de passada.

Però avui volem recordar breument el dia en què la Saeta Rubia va disputar un partit a la nostra comarca, més concretament al Masnou, amb una “selecció d’estiuejants” que es va enfrontar a un combinat de residents del poble. El matx va tenir lloc el diumenge 16 d’agost de 1953, durant aquell estiu en què Di Stéfano es trobava a Catalunya intentant concretar el seu fitxatge pel Barça, finalment frustrat pel règim franquista, que va decidir que marxés al Real Madrid. El cas és que aquell estiu, a més del Masnou, el crack argentí va visitar un mes abans Palafrugell per jugar un amistós amb l’amateur del Barça, tot i que finalment va defensar la samarreta del club gironí per evitar problemes administratius si ho feia amb la blaugrana.

El partit del Masnou va enfrontar estiuejants i una selecció de residents, “Veraneantes contra residentes”, en el II Trofeu Antonio González, a benefici de la Casa Benèfica del poble (es van recaptar 12.225 pessetes, uns 73,47 euros, que si apliquem la inflació acumulada en més de setanta anys estaríem parlant d’uns 5.500 euros). Per part dels primers es va anunciar que prendrien part Di Stéfano, César i Kubala, tot i que aquest últim finalment no va participar. El camp municipal d’esports del Masnou es va omplir de gom a gom i fins i tot va ser necessari portar bancs de l’església per fer seure la gent, tal i com explicava el masnoví Pere Colomer Alegret en declaracions a La Vanguardia en un article de novembre de 2013 en què es recordava aquell esdeveniment. Amb l’equip d’estiuejants van jugar Vizcaíno, els hongaresos Otto i Sárosi, Di Stéfano, César, Rigual, Villà, Vendrell, Viñas, Rossell i Estapé. Els guanyadors del matx van rebre una copa de plata, mentre que els perdedors van ser obsequiats amb onze medalles del mateix metall. El més curiós de tot plegat és que aquell dia en què l’estrella argentina jugava al Masnou, el president de Millonarios de Bogotá, el seu club d’origen, tancava el traspàs del jugador al Real Madrid, un polèmic fitxatge que, encara avui, fa córrer rius de tinta. Un dia molt important en la vida de Di Stéfano, viscut per cert a la nostra comarca.

---

Fonts:

Alfredo Di Stéfano. Wikipedia. https://es.wikipedia.org/wiki/Alfredo_Di_St%C3%A9fano

Cuando Di Stéfano jugó con el Palafrugell contra el Barça, y terminó jugando en el Masnou. Kodro Magazine. https://www.kodromagazine.com/di-stefano-palafrugell-masnou/

El fichaje de Alfredo Di Stéfano. Futbolgate. https://www.futbolgate.com/investigaci%C3%B3n/el-fichaje-de-alfredo-di-st%C3%A9fano

CD Masnou 100 anys de llegenda. Esportiu Maresme, 2 d’octubre de 2020. https://esportiumaresme.cat/cd-masnou-100-anys-de-llegenda/

Luque, Xavier G. (2013, 4 de novembre). Verano del 53. La Vanguardia

Relaño, Alfredo (2014, 15 de juliol). Lo de Di Stéfano, de una vez por todas. As. https://as.com/opinion/2014/07/15/blogs/1405445780_1091145.html

Web del CD Masnou. https://www.cdmasnou.cat/qui-som/

---

Publicat a Capgròs.com (8-7-2026)

Quan Paco Clos va guanyar el Mundial de 1986 amb Espanya: un relat de ficció

Comença un nou Mundial de futbol i el món sencer estarà pendent del que passi als estadis dels Estats Units, Mèxic i Canadà. És així. A més, la nostra selecció està considerada una de les favorites i, tot i que per ser campiona del món s'han de donar molts condicionants i han de succeir moltes coses, tots els ulls estaran posats sobre un mataroní, Lamine Yamal, una de les grans figures globals de l'esport rei. Tot i que el nostre paisà no arriba en les millors condicions físiques possibles, la seva motivació serà insuperable, ja que poder competir a la principal i més prestigiosa competició futbolística i, a més, poder-la guanyar, representa un al·licient extraordinari. Avui, però, em vull permetre una llicència i fantasiejar amb la possibilitat que, ara fa quaranta anys, al mític campionat de Mèxic 1986 que va consagrar Diego Maradona, un altre mataroní, precisament amic de l'argentí, hagués guanyar el Mundial de futbol. Em refereixo al gran Paco Clos, un dels grans futbolistes que ha donat la ciutat de Mataró, que a mitjans de la dècada dels vuitanta del segle passat va viure un moment molt dolç en la seva destacada carrera professional.

Comencem des del principi: les bones actuacions de Paco Clos al Barça el van portar a debutar amb la selecció espanyola absoluta el mes de febrer de 1985, arribant a anotar un gol decisiu en el partit disputat a Sevilla contra Escòcia, que va ser determinant per aconseguir la classificació de l'equip nacional per a la fase final del Mundial, que tindria lloc l'any següent a Mèxic. El cas és que el seleccionador Miguel Muñoz va continuar comptant amb Clos en les següents convocatòries i el nostre Rambo va ser cridat per la Federació Espanyola de Futbol a prendre's les mides per al vestit oficial de l'equip, pensant ja en el campionat que es disputaria a terres asteques. El mes d'octubre de 1985 Muñoz va presentar una llista amb una preselecció de trenta jugadors, entre els quals hi havia Clos, i en la que el Barça era, com ara quaranta anys després, el club amb una major representació, amb un total de vuit futbolistes. El final d'aquella temporada 1985-1986 no va ser el millor per als culers, ja que van veure com el Real Madrid guanyava la Lliga amb onze punts d'avantatge, mentre que a la Copa era el Saragossa qui arrabassava la victòria al Barça, en guanyar la final disputada a l'estadi Vicente Calderón per 1 a 0. El 7 de maig arribava la gran cita de la temporada, la gran final de la Copa d'Europa contra l'Steaua de Bucarest que s'havia de disputar a Sevilla, on només uns mesos abans el propi Clos havia fet aquell mític gol contra els escocesos. Aquella tarda-vespre de primavera, però, va tenir lloc una de les desfetes culers més dures de la seva història, ja que l'equip romanès va proclamar-se campió de la màxima competició continental després d'un partit infumable i una desastrosa tanda de penals. Paco Clos va seguir el partit des de la graderia, ja que una lesió no el va permetre vestir-se de curt. Allà va finalitzar la temporada a nivell de clubs i tothom estava pensant ja en el Mundial. I aquí comença el meu relat de ficció.

Paco Clos havia entrat a la convocatòria definitiva de 22 futbolistes de la selecció nacional, acompanyant Zubizarreta, Urruti, Ablanedo II, Tomás, Camacho, Maceda, Goikoetxea, Julio Alberto, Chendo, Víctor, Gordillo, Señor, Gallego, Francisco, Calderé, Michel, Butragueño, Carrasco, Setién, Rincón y Julio Salinas. Van viatjar a Mèxic amb les maletes plenes d'il·lusió, conscients que s'enfrontarien a grans equips, però amb la certesa que eren capaços de guanyar a qualsevol combinat si ho donaven tot. El primer partit va tenir lloc l'1 de juny contra la totpoderosa Brasil de Sócrates, Careca, Falcao, Junior, Alemao, Branco, Edinho, Julio César... Al final, el resultat va ser d'un a zero a favor dels brasilers, però tothom recorda un gol que va fer Michel i que l'àrbitre no va donar per vàlid, malgrat que la pilota havia botat dintre de la porteria després de colpejar al travesser. Clos va seguir el partit des de la banqueta, sense possibilitat de disputar un sol minut. El Mundial no començava bé a nivell de resultat, però les sensacions no eren pas dolentes. El segon partit es va disputar contra Irlanda del Nord el 7 de juny, aquest cop amb victòria espanyola amb gols dels dos davanters titulars, Butragueño i Julio Salinas, i amb una imatge per a la història: la de Camacho disputant la segona part amb una aparatosa bena al front, ja que al descans li van haver de cosir una bretxa que se li va produir a la cella després d'una topada amb un jugador irlandès. La bona actuació dels davanters titular barrava el pas a Clos, que esperava el seu torn a la banqueta. El campionat seria llarg, així que no quedava més remei que tenir paciència. En el tercer partit de la fase de grups (12 de juny), aquest cop contra l'Algèria del mític Madjer, Espanya es va imposar amb claredat, amb dos gols de Calderé i un de Paco Clos, que havia sortit al camp en la mitja part substituint Butragueño. La festa va ser grossa aquell dia per a la delegació espanyola, que va celebrar de valent la classificació per als vuitens de final, i molt particularment per als dos joves sortits de la pedrera blaugrana, que havien tingut la seva tarda de glòria a l'estadi Tecnológico de Monterrey. Miguel Muñoz i els seus nois estaven satisfets, doncs s'havia aconseguit el primer dels objectius: superar la fase de grups i passar a les eliminatòries directes.

A vuitens de final esperava la Dinamarca de Michael Laudrup, Jesper i Morten Olsen, una molt bona selecció. Però a l'estadi de La Corregidora de Querétaro només hi va haver un protagonista aquell calorós 18 de juny de 1986: Emilio Butragueño, probablement el jugador més talentós de la selecció en aquells moments. El Buitre va anotar quatre gols i la victòria per 5 a 1 sobre els escandinaus servia per donar un cop sobre la taula i presentar la candidatura espanyola a la conquesta del Mundial. Aquell dia, Clos va jugar tota la segona part del partit, substituint Julio Salinas al descans. Mica en mica, el mataroní s'estava guanyant la confiança del seleccionador de cara als moments importants del campionat.

I va arribar el 22 de juny, jornada electoral a Espanya, doncs se celebraven uns comicis generals que va tornar a guanyar el PSOE de Felipe Gonzalez per majoria absoluta, com quatre anys abans. Però tornem al nostre campionat, ja que Bèlgica era el proper rival a batre, aquesta vegada en la ronda de quarts de final. L'equip de Scifo, Ceulemans, etc. es presentava com una selecció molt complicada, i de fet va estar a punt d'imposar-se als espanyols. El propi Ceulemans va batre Zubizarreta en el minut 35 de partit, i no va ser fins al 85 quan Juan Señor va forçar la pròrroga, en què cap dels dos equips va ser capaç de marcar. Els penals, doncs, estaven servits i Paco Clos, que havia substituït Salinas en el minut 63, seria un dels llançadors. Tothom va anotar en els seus cinc primers torns (Claesen, Scifo, Broos, Vervoort i Leo Van Der Elst per part belga, i Señor, el nostre Clos, Chendo, Butragueño i Víctor per part espanyola). Calderé va ser l'encarregat de llançar el següent i no va fallar, així que tota la pressió requeia sobre el capità Ceulemans, que va veure com Zubizarreta va esbrinar les seves intencions i es va llençar cap al costat correcte. El porter culer, que mai no va ser un expert a l'hora d'aturar penals, es va convertir aquell dia en l'heroi de tot el país. Esperaven, doncs, les semifinals del Mundial.

Argentina era el proper obstacle i a ningú no se li escapava que seria molt complicat superar l'equip dirigit per Bilardo, que tenia a les seves files un Maradona estel·lar, a més de grans jugadors com Burruchaga, Valdano, Pumpido o Ruggeri, i que venia d'eliminar Anglaterra a quarts de final, amb un gol estratosfèric del Pelusa i amb l'ajut de la "mà de Déu" en un altre gol recordat per sempre més. L'estadi Azteca, on també tindria lloc la final del torneig, es va vestir de gala aquell 25 de juny per rebre argentins i espanyols, i 114.500 espectadors omplien les seves grades, amb una clara majoria sud-americana. L'albiceleste va formar amb Pumpido, Cuciuffo, Brown, Ruggeri, Batista, Enrique, Giusti, Olarticoechea, Burruchaga, Maradona i Valdano, mentre que Espanya sortia d'inici amb Zubizarreta, Tomás, Camacho, Julio Alberto, Chendo, Víctor, Gallego, Calderé, Michel, Butragueño i la gran sorpresa, Clos! El mataroní es trobava davant de la seva gran oportunitat després que Julio Salinas es lesionés durant el darrer entrenament previ a la semifinal, i mentre sonava l'himne a Rambo se'l veia seriós i concentrat, responsabilitzat davant la importància de l'esdeveniment. Abans de començar el partit, però, va trobar un moment de distensió, fonent-se en una forta abraçada amb el seu antic company i amic Diego Maradona, xerrant i fent broma durant uns instants. Però l'inici del matx s'apropava i, junt amb Butragueño, va situar-se al punt del centre del camp per tocar la primera pilota en el moment que l'àrbitre xiulés. El partit va ser dur i poc vistós: Camacho es va enganxar com una paparra a Maradona i l'astre argentí no va tocar pilota durant tota la primera part. A la represa, però, el Pelusa va agafar la pilota a la frontal de l'àrea i, després de fer una paret amb Burruchaga, va endinsar-se a l'àrea espanyola i va creuar la pilota amb el peu esquerre lluny de l'abast de Zubizarreta, que va veure com l'1 a 0 pujava al marcador. Quedaven vint-i-cinc minuts i la semifinal es complicava per als interessos dels nois de Miguel Muñoz, fins que al minut 83 Calderé, en estat de gràcia, va engaltar un xut terrorífic des de fora de l'àrea que Pumpido, el porter argentí, no va ser capaç d'aturar. L'1 a 1 pujava al marcador de l'Azteca i tot semblava que ens encaminàvem cap a la pròrroga. Fins que l'àrbitre va xiular un córner a favor d'Espanya que Michel va picar extraordinàriament, posant la pilota exactament al punt de penal, on va aparèixer com un coet Paco Clos, que va col·locar la pilota amb el cap a l'escaire esquerre de la porteria argentina. L'emoció va envair els jugadors espanyols i els afeccionats que havien tingut la sort de ser presents a l'estadi, mentre que milions de famílies espanyoles, que havien aguantat despertes aquella llarga nit d'estiu, van esclatar amb el gol del mataroní. Els argentins no van tenir temps a reaccionar i Espanya estava classificada per a la gran final del Mundial. Per a la història ha quedat la imatge de Maradona plorant desconsolat sobre la gespa, abraçat al seu antic company al Barça i heroi del partit, Rambo Clos. El contrast de la victòria i la derrota en una instantània: l'heroi mataroní consolant el millor jugador del món, que veia com el seu somni s'esvaïa. Al final, les pors de Bilardo tenien fonament: el tècnic havia advertit a tothom que el va voler escoltar, molt abans de començar el Mundial, que l'autèntica favorita, l'equip a qui temia de veritat, era Espanya. Al dia següent d'aquella mítica semifinal, Clos va ocupar totes les portades de la premsa general i esportiva. La glòria estava més a prop que mai i no ens ho podíem creure.

La convivència durant aquella concentració de la selecció a Mèxic no va ser fàcil. En primer lloc, perquè Miguel Muñoz, el seleccionador, ignorava alguns futbolistes que, per a ell, eren suplents, i clar, alguns no s'ho van prendre bé, perquè veien que havien viatjat al país centreamericà a fer turisme, entrenar i poca cosa més. Poli Rincón, mític davanter del Betis i suplent a la selecció, va amenaçar de marxar de la concentració i fins i tot es va presentar al vestíbul de l'hotel indignat amb la maleta a les mans. El problema és que de seguida van descobrir que estava buida i que tot era un "farol". Carrasco tampoc no va viure bé la seva suplència, com es pot entendre si recordem que era una de les principals figures del futbol espanyol en aquells temps. Alguns hotels en què es va allotjar l'expedició espanyola no reunien les condicions mínimes, paneroles incloses, i això va enfurismar els jugadors, que en algun cas es van negar a dormir en l'establiment i van romandre a l'autobús, esperant que se'ls oferís un nou allotjament. A més, alguns futbolistes van patir durant el Mundial l'anomenada "venjança de Moctezuma", una afecció intestinal que els va deixar fora de combat. El català Calderé, fins i tot, va haver de quedar-se ingressat a l'hospital, perquè a sobre va agafar una pneumònia. Per acabar de reblar el clau, el bo d'en Ramon va donar positiu en un control antidopatge poc després, perquè els metges li havien fet prendre el xarop Bisolvon Compositum, que sembla que contenia una substància il·legal. Per sort, tot es va poder aclarir i va quedar en un ensurt. Al final, però, sembla que la fi va justificar els mitjans i Espanya es preparava per disputar la final del Mundial contra la totpoderosa Alemanya Federal entrenada pel mite Beckenbauer, amb jugadors com Rummenigge, Matthaus, Brehme, Schumacher, Völler o Briegel. La visita i els ànims de Rocío Jurado a l'equip espanyol poc abans d'iniciar-se el Mundial semblava que havia portat sort.

El 29 de juny, dia de Sant Pere i Sant Pau, era el dia marcat en vermell a tots els calendaris futbolers des de feia temps: la final del Mundial havia arribat. A la premsa espanyola s'especulava sobre el possible onze de Miguel Muñoz i en general s'apostava per la mateixa alineació de les semifinals, amb Clos formant la punta d'atac al costat d'Emilio Butragueño. Les hores van passar lentes durant aquell dia a tota Espanya, ningú no parlava d'una altra cosa, i els nens jugaven als descampats del país imaginant que feien el gol de la victòria de la selecció al Mundial. A Mataró, somiaven amb fer-ho vestint la samarreta amb el dorsal 20 de Paco Clos, l'heroi local i, ara, també nacional. Camí de l'estadi Azteca, l'autobús espanyol va rebre el suport de l'afecció mexicana als carrers, que majoritàriament simpatitzava amb la nostra selecció, malgrat que els favorits per a la victòria final eren els alemanys. Els jugadors estaven majoritàriament serens, concentrats i a la vegada contents per l'oportunitat que se'ls havia situat al davant. Una oportunitat única que probablement no tindrien ocasió de viure mai més, perquè molt pocs futbolistes ho fan al llarg de la història. Aquell dia, Rambo va tenir temps de trucar per telèfon a casa a primera hora del matí (migdia a Espanya), per parlar amb la seva esposa i els seus fills, llavors petits, i també va telefonar els seus pares, la María i en Vicenç, que vivien emocionats les hores prèvies al partit. També va poder trucar el seu gran amic Juan Carlos Pérez Rojo, en Chechu, que malauradament no havia pogut anar convocat al Mundial, on segurament hauria estat titular, a causa d'una lesió al genoll que s'havia produït uns mesos enrere, en un partit de Copa d'Europa contra l'Oporto portugués, i que marcaria la seva carrera. La conversa entre els dos amics va girar al voltant de les emocions viscudes plegats durant anys al juvenil, al Barça Atlètic i després al primer equip culer, i Clos li va prometre afaitar-se el bigoti si guanyaven el Mundial. Rojo li va respondre que faria el mateix, en un anys en que lluir mostatxo estava de moda.

Finalment, l'alineació espanyola va ser la mateixa que a la semifinal, amb Zubizarreta, Tomás, Camacho, Julio Alberto, Chendo, Víctor, Gallego, Calderé, Michel, Butragueño i Clos. Per la seva banda, els alemanys van formar amb Schumacher, Briegel, Brehme, Förster, Berthold, Jakobs, Eder, Matthäus, Magath, Rummenigge i Allofs. L'àrbitre del partit va ser el brasiler Romualdo Arppi Filho, en un estadi Azteca ple de gom a gom, novament ultrapassant les 114.000 persones. El partit va començar en el moment en què l'àrbitre va xiular i Clos va tocar lleument la pilota cap a Butragueño, que la va endarrerir direcció a Calderé, que va iniciar la primera jugada. El primer temps va ser intens però avorrit a nivell futbolístic, ja que tots dos equips van arriscar poc i van mostrar un respecte màxim vers el rival. A la mitja part, Miguel Muñoz va encoratjar els seus jugadors insistint en la idea que els alemanys no eren millors que ells i que el partit estava al cinquanta per cent. El segon temps va ser totalment diferent: tots dos equips van començar a arriscar i les ocasions de gol van anar caient. La primera la va tenir Rummenigge, que va xutar des de la frontal de l'àrea i va fer esforçar-se a Zubizarreta, que va ser capaç de lluir-se i blocar la pilota. Tot just en la jugada següent, una passada mil·limètrica a l'espai de Ramon Calderé va deixar sol Butragueño davant del porter Schumacher, que va poder interceptar la pilota just en el moment en què s'encaminava a la porteria. Les ocasions es van anar succeint al llarg de la segona part, però el marcador no es va moure i el temps reglamentari es va esgotar, així que la pròrroga estava servida una vegada més. Va ser el moment en què Miguel Muñoz va decidir retirar del terreny de joc Butragueño, amb molèsties físiques, que va ser reemplaçat per Julio Salinas, i també Gallego, que va ser substituït per Quique Setién, que disputava així els seus primers minuts en la Copa del Món malgrat haver tingut un enfrontament dialèctic amb el seleccionador alguns dies enrere, queixant-se de la manca d'oportunitats. Els primers quinze minuts van desenvolupar-se sense ocasions, amb la pilota rodant gairebé de forma exclusiva pel centre del camp a causa del conservadorisme dels dos equips, que no van arriscar en cap moment. El respecte i la precaució van caracteritzar tota la pròrroga, fins que al minut 116 Calderé va rebre una passada de Víctor al cercle central, va començar a sortejar rivals i va plantar-se a l'àrea contrària, al més pur estil Maradona, per fer la passada de la mort a Paco Clos, que arribava sol al punt de penal i només va haver d'empènyer la pilota al fons de la xarxa, a porta buida. Mai havíem tingut tant a prop la Copa del Món, mai havíem somiat que podria ser possible, però el lluminós marcava un 0 a 1 a favor de la selecció espanyola, amb el nom del mataroní Clos ben visible. L'àrbitre va descomptar un únic minut i va xiular el final. Final! Final! Final! Els jugadors s'abraçaven i corrien amunt i avall, intentant evitar els periodistes i afeccionats que havien envaït el terreny de joc en qüestió de pocs segons. Es va formar un tumult prop del centre del camp d'on va emergir el nostre heroi a espatlles d'algun espontani, lluint la seva cabellera rossa i el seu bigoti, alegre com mai, aixecant els braços cap al cel de la Ciutat de Mèxic. La campiona del Món era Espanya i això ja no tenia marxa enrere.

José Antonio Camacho, capità de l'equip, va ser l'encarregat de rebre el trofeu més preuat del futbol mundial de mans de Miguel De la Madrid, president de Mèxic, a qui li havia lliurat moments abans el president de la FIFA, Joao Havelange. Camacho va aixecar la Copa content, però sense les eufòries que es demostren avui en dia quan es guanya un trofeu de tal envergadura, i de seguida va retornar a la gespa per trobar-se amb els seus companys, que van anar aixecant la Copa Mundial d'un en un, fent-se fotografies i gaudint d'un moment únic i etern. Les càmeres de televisió enfocaven Paco Clos en el moment que agafava el trofeu i el van captar plorant, emocionat i content, conscient que havia fet història. De seguida va passar la copa al seu company Calderé, a qui coneixia des de feia molts anys, i es van fondre en una forta abraçada. La celebració es va perllongar durant uns minuts més sobre el terreny de joc per desplaçar-se poc després als vestidors de l'estadi Azteca i, més tard, a l'hotel de concentració, en què hi havia preparat un sopar de gala. L'ocasió ho mereixia i la festa es va allargar fins a altes hores de la matinada.

La tarda-vespre del 23 de juny la delegació espanyola va volar cap a Madrid en un vol d'Iberia que va aterrar a Barajas després d'un viatge d'onze hores. Allà va ser rebuda per una munió de gent que, amb cotxes, motocicletes i vehicles de tot tipus va escortar l'autobús dels campions del Món fins al Palau de la Moncloa, on s'havia preparat un esmorzar en el seu honor. Felipe González, també de ressaca després de la seva victòria electoral, va saludar tots i cadascun dels jugadors i membres de l'equip tècnic i directiu de la selecció, i per a la posteritat va quedar el moment en què la filla petita del president, que tenia vuit anys, va demanar fer-se una foto amb la Copa del Món i Paco Clos, l'heroi nacional aquells dies, a qui a l'avió de tornada havien afaitat el seu característic bigoti. La següent parada va ser al Palau de la Sarsuela, on els reis van complimentar novament els jugadors, tècnics i directius de la selecció. El príncep Felip també va voler fer-se una foto amb Paco Clos i la Copa. Es va celebrar un sopar en un restaurant del centre de Madrid i després tothom va anar a ballar i celebrar la victòria mundialista a una coneguda discoteca, fins que el cos va dir prou i tothom va tornar a l'hotel. Al matí següent, cada jugador va retornar a casa seva per començar unes merescudes vacances.

Paco Clos va arribar a Mataró, discretament, per reunir-se amb la seva família al seu domicili, on va celebrar, a nivell particular, la seva grandíssima actuació en la Copa del Món. Tothom reia, plorava i abraçava l'heroi del moment, el jugador que va marcar per sempre més la història de la selecció espanyola als Mundials de futbol. Al dia següent, l'Ajuntament de Mataró va celebrar una recepció modesta al saló de plens, en què l'alcalde, Manuel Mas, va fer lliurament d'una placa commemorativa al futbolista mataroní, que es va fer una fotografia amb la resta de regidors del consistori. Aquí finalitzava aquella epopeia inoblidable que va tenir com a protagonista un dels millors jugadors de futbol que ha donat la nostra ciutat, un home humil que va triomfar al Barça gràcies al seu esforç, constància i treball, i que les lesions no van permetre lluir encara més... Per què qui sap? Potser aquesta història s'hagués pogut produir fa exactament quaranta anys, potser no tot seria efecte de la imaginació de qui subscriu aquest relat de ficció. Llarga vida al gran Paco Clos! Gaudiu del Mundial! Gaudiu del futbol!

Lliçons d’esquerres de les eleccions andaluses

Molt s’ha escrit en els darrers dies sobre els resultats de les eleccions al Parlament d’Andalusia, així que no cal redundar en qüestions que s’han abordat àmpliament, com ara la dependència del Partit Popular vers Vox a l’hora d’aconseguir la investidura de Juan Manuel Moreno, els mals resultats del PSOE de María Jesús Montero o l’auge d’Adelante Andalucía, que passa a ser la principal força política de l’esquerra transformadora a la comunitat. Però hi ha un tema que considero que no s’ha abordat suficientment als mitjans de comunicació, i és l’anàlisi d’una hipotètica unitat entre Adelante Andalucía y Por Andalucía. Intentarem fer-ho en aquest article.

En primer lloc, cal recordar que els resultats a les eleccions andaluses del passat 17 de maig van ser els següents: 53 diputats per al PP, 28 per al PSOE, 15 per a Vox, 8 per a Adelante Andalucía i 5 per a Por Andalucía. En el cas d’aquestes dues darreres formacions, és cert que no s’ha arribat a plantejar seriosament la confluència d’ambdues en una sola candidatura, sobretot per l’estratègia de la primera a l’hora de construir un projecte autònom i netament andalusista, sense vincles amb organitzacions radicades a Madrid. Aquesta opció, pel moment, sembla que és premiada per determinats sectors de l’electorat, de la mateixa manera que s’ha pogut observar a Galícia amb el BNG, al País Basc amb Bildu, més recentment a l’Aragó amb la Chunta Aragonesista, o fins i tot amb Más Madrid a la regió capitalina. A Catalunya, en les darreres eleccions al Parlament els Comuns van obtenir només 6 escons dels 135, mentre que a les generals de 2023 en van treure 7 de 48. Les formacions més tradicionalment socialdemòcrates, PSC i ERC, van obtenir, respectivament, 42 i 20 diputats a les eleccions al Parlament, mentre que a les generals van aconseguir 19 y 7 (en el cas d’ERC, amb menys vots que els Comuns).

És cert que darrerament el líder d’ERC al Congrés dels Diputats, Gabriel Rufián, ha esdevingut un referent notable de les esquerres, i de fet apareix ben valorat entre l’electorat progressista malgrat no procedir de l’esquerra transformadora tradicional i formar part d’un partit durant molts anys aliat de la dreta nacionalista catalana, sobretot en l’època del Procés. Malgrat tot, Rufián ha esdevingut un líder que ha sabut connectar amb capes socials que s’havien allunyat de l’esquerra tradicional o bé mai no havien estat al seu costat, i els seus missatges clars, ocurrents i virals, com es diu ara, els ha sabut aprofitar ERC i, en un futur, no sé sap qui. És cert que existeix la sospita entre part de l’electorat d’esquerres que Rufián busca salvar la seva posició personal al marge d’una ERC que porta ja molts anys apostant per ell en les eleccions generals, quan l’any 2015 va arribar a Madrid, teòricament, per estar-se només divuit mesos. Tanmateix, la seva figura enganxa a una part no menyspreable de l’electorat, això és innegable. I no es pot desaprofitar.

No se sap què passarà fins a la convocatòria de les properes eleccions generals per part del president Sánchez, però queda clar que es produiran moviments a l’esquerra si es vol evitar un govern condicionat per la ultradreta. Rufián ha apuntat amb encert que cal fer alguna cosa i ja s’ha posat a disposició del nonat projecte, amb poques concrecions i potser amb massa soroll. Al seu partit no volen sentir a parlar de confluències amb altres forces d’esquerres, una estratègia respectable perquè a més cal tenir en compte que ERC no procedeix pas de la mateixa tradició política que els partits amb qui, en teoria, Rufián podria confluir. Com molt bé explicava Joan Esculies en un article del passat mes d’abril a La Vanguardia, l’extracció social i ideològica de Rufián “és més propera a Podemos que a Esquerra. Per això, sent ERC de matriu antimarxista, no l'incomoda dissoldre-la en un front d'esquerres de base marxista (...). Quan ERC s'ha enfrontat al totalitarisme, ho ha fet sempre situant la idea de nació catalana en primer lloc. Abans de plantejar aventures és aconsellable haver llegit alguna cosa més que piulades sobre la història del partit que un representa”. Caldria tenir en compte aquestes sàvies paraules d’Esculies, que coneix bé la història del partit republicà. Veurem què passa properament, però la posició de Rufián a ERC és certament compromesa en l’actualitat.

Però tornem a les eleccions andaluses i al paper de les esquerres representades per Adelante Andalucía i Por Andalucía. Per separat, han obtingut 8 i 5 diputats, respectivament, mentre que si haguessin concorregut juntes, i en el difícil supòsit que haguessin obtingut els mateixos vots, haurien obtingut 16, és a dir, 3 més. Concretament, aconseguirien un més a la província de Sevilla (que perdria el PSOE), un més a la de Màlaga (que perdria el PP) i un altre a la de Jaén (que perdria el PSOE). En conclusió, Moreno estaria un diputat encara més lluny de la majoria absoluta, mentre que el desastre del PSOE hagués estat encara major.

De totes maneres, aquests càlculs no tenen en compte que amb tota probabilitat una part dels votats d’Adelante Andalucía no haurien votat una formació amb Izquierda Unida i Podemos al seu interior, i també a la inversa. El projecte d’Adelante Andalucía, com molt bé explicava la seva líder Teresa Rodríguez (a qui des d’aquestes línies vull desitjar una satisfactòria recuperació de la seva malaltia), ha sabut llegir el moment actual i connectar amb una part de l’electorat que dóna importància a la identitat, andalusa en aquest cas, com passa arreu del món, en una qüestió que la ultradreta ha sabut capitalitzar molt millor que no pas l’esquerra en els darrers anys. Adelante Andalucía ha connectat amb una part de l’esquerra andalusa que vol reivindicar la seva singularitat d’una manera diferent, apel•lant a l’alegria i sense caure en la xenofòbia. A més, reivindica una esquerra “que no esbronqui” els seus electors, com de vegades sembla que fan altres formacions. La manera de fer d’aquest partit, i particularment del seu cap de llista durant les eleccions, José Ignacio García, crec que pot aportar alguna lliçó a altres opcions polítiques, sobretot de cara a la gran batalla que tindrà lloc el proper any (teòricament) amb les generals.

La unitat de l’esquerra en candidatures àmplies, no cal dir-ho, no és una fórmula màgica ni la panacea, perquè se sap que un i un no sempre són dos en política. Els resultats modestos de Por Andalucía, que aglutinava de mala manera Izquierda Unida i Podemos al seu interior, ens suggereixen que l’acritud existent entre aquestes dues organitzacions en els darrers temps fa un mal difícilment reparable entre el seu electorat, part del qual no accepta el caïnisme i decideix votar una altra opció o bé quedar-se a casa el dia de les eleccions. Amb total seguretat, votants tradicionals d’Izquierda Unida a Andalusia no van votar Por Andalucía en saber que Podemos també participava de la candidatura. I el mateix a la inversa.

Per concloure, crec que la qüestió de fons és la necessitat de recosir vincles, més enllà d’apostar per una candidatura unitària (amb o sense Rufián), tenint en compte que a determinades províncies (perquè el problema és aquest, el sistema electoral basat en la circumscripció provincial, no la recurrentment citada Llei d’Hondt, segons molts tertulians i opinadors l’origen de tots els mals). Caldrà analitzar en profunditat les possibilitats província a província, i aquí sí, apostar per candidatures d’unitat que rendibilitzin tots i cadascun dels vots d’esquerres. A les circumscripcions grans, a les grans conurbacions, segurament no sempre serà bona idea constituir candidatures unitàries que en el seu procés de negociació sense dubte generaran soroll i disputes internes que arribaran a l’electorat. Per tot això, i malgrat que no es poden extrapolar els resultats d’Andalusia a tota Espanya, sí que podem extreure algunes lliçons útils de cara al futur.

Publicat a Públic (22-5-2026)