Un nou partit no-nacionalista?
Foto: Marcel·lí Sàenz
Aquests dies ha sortit a la llum pública que un grup d'intel·lectuals catalans estan promovent la creació d'un nou partit no-nacionalista, entre els quals hi ha gent com Albert Boadella, Arcadi Espada, Francesc de Carreras o Félix de Azúa. El cas és que aquests intel·lectuals argumenten que hi ha un bon nombre de catalans i catalanes que no es troben representats per cap dels partits existents, ja que tots (inclòs el PP) són nacionalistes, cosa que obliga a la creació d'un nou partit que no ho sigui.
Penso que aquest grup d'intel·lectuals, sense dubte format per persones amb afany de protagonisme, s'equivoca. I argumentaré perquè. Està clar que en els últims temps els partits polítics teòricament no-nacionalistes representats al Parlament de Catalunya han fet un gir cap al nacionalisme. Em refereixo al PSC, ICV i PPC. Primer està el cas dels socialistes. Aquests van optar per mostrar-se més sensibles davant de temes que històricament havien estat reivindicats en exclusiva pels partits nacionalistes del nostre país (CiU i ERC), amb la intenció d'atreure vots de gent que normalment havia votat CiU però que se sentien decebuts pel paper d'aquests al Govern de la Generalitat. El mateix ha passat amb ICV, que ha anat afegint al seu discurs temes de tipus identitari, per tal d'atreure igualment electors que normalment haurien votat nacionalista. I el PPC no es lliura d'aquest gir al nacionalisme (que cada partit ha graduat a la seva manera), i un símptoma inequívoc d'això va ser afegir la lletra C a les seves sigles. A més, Piqué ha donat aquest matís catalanista al partit, i fins i tot ha arribat a declarar-se públicament catalanista. L'opció del PPC per girar cap al nacionalisme no pot amagar la intenció d'atreure votants descontents de CiU.
En fi, crec que qualsevol persona que segueixi l'actualitat política del nostre país ha pogut adonar-se en els últims temps d'aquest gir nacionalista del que parlo. Ara intentaré explicar perquè considero que Boadella i companyia s'equivoquen a l'exigir la creació d'un nou partit no-nacionalista. Al fer-ho, incorren en el mateix error en el que cauen els nacionalistes quan basen el seu discurs únicament i exclusiva en temes identitaris. La política personalment no l'entenc com una disputa entre nacionalistes i no-nacionalistes, sinó entre partits d'esquerra i de dreta. El conflicte social ha de primar sempre sobre el d'identitat. Les actituds identitàries les considero absolutament accessòries, tot i que no em considero insensible a les qüestions nacionals, si bé com a no-nacionalista les deixo en un segon pla. Està clar que determinats pobles i nacions han estat reprimits pel fet de tenir una identitat diferent a la de les autoritats repressores, i el cas de Catalunya durant el franquisme és un clar exemple (si bé qui va reprimir no va ser el poble espanyol -que també va patir la repressió-, sinó el feixisme encapçalat per Franco).
Boadella i companyia aposten per l'opció de crear un partit no-nacionalista, però encara no els he sentit a dir si un partit d'esquerres o de dretes, i aquí crec que és on radica el problema. De totes formes, crec que aquests intel·lectuals tenen raó al denunciar el gir nacionalista dels diferents partits teòricament no-nacionalistes, doncs crec que, especialment PSC i ICV s'estan centrant massa en temes d'identitat nacional, cosa que els està abocant a deixar de banda temes prioritaris de caire social. I crec que la gent que els va votar a les darreres eleccions, gent de la classe obrera majoritàriament (majoritàriament gent dels barris obrers de Cornellà, Santa Coloma de Gramenet, L'Hospitalet, Terrassa, Sabadell, Mataró...), no els van votar per tal que es centressin en temes identitaris, sinó en d'altres con la sanitat, l'educació o els serveis socials. Joan Coscubiela denunciava també aquest gir nacionalista en el seu brillant article El pujolisme després de Pujol (El País, 8-11-2004).
CiU s'ha atorgat històricament en exclusiva l'amor per la pàtria catalana. Qui no combregava amb CiU no era un autèntic català. Per ser català s'havia de ser nacionalista català, i es considerava (i encara es considera des de la dreta nacionalista catalana) que la gent que votava PSC, ICV o PPC no eren bons catalans, doncs votaven partits que depenien de Madrid i que es venien als interessos d'Espanya. I no ser nacionalista català significava automàticament ser nacionalista espanyol. Aquest argumentari ha calat força en la societat catalana, i crec que és la principal causa que fins i tot els partits teòricament no-nacionalistes hagin afegit elements identitaris als seus discursos, d'esquerra o de dreta. Crec que és un error, doncs els que no ens sentim nacionalistes no hem de tenir cap complex d'inferioritat amb els que sí ho són, malgrat que sigui políticament incorrecte no declarar-se nacionalista català. I tot i que això hi ha gent que creu que no està bé dir-ho, i molta gent no s'atreveix a dir-ho, jo no sóc nacionalista, i no per això deixo de sentir-me català ni soc menys català que els que sí ho són. No em considero un català de segona pel fet de ser fill d'immigrants i no sentir-me nacionalista.
Durant els anys 50 i 60 molts catalans d'adopció però originaris de la immigració de la resta d'Espanya van jugar un paper determinant en la lluita per les llibertats nacionals. Persones de CCOO (i del PSUC) com en José Luis López Bulla o en Cipriano García van ser molt importants en la identificació amb Catalunya de molta gent que venia de fora del país. La dita "és català qui viu i treballa a Catalunya" va poder calar precisament perquè alguna gent filla de la immigració s'ho va proposar. Gràcies a això al nostre país no va sorgir per exemple un sindicat nacionalista, cosa que sí va passar al País Basc, i d'això en tenen bona part de culpa les persones que lluitaven contra el franquisme des de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Gent com, repeteixo, en José Luis López Bulla o en Cipriano García, amb noms i cognoms sense pedigrí catalanista. Caldria recuperar els textos que va escriure en Cipriano sobre la qüestió nacional, crec que servirien de molt ajut a moltes persones d'esquerres que actualment les veig una mica perdudes en aquest assumpte.
Desconec si aquesta iniciativa de Boadella i companyia es traduirà en alguna cosa, però està clar que si s'acaba creant aquest "Partit No Nacionalista" l'única funció que tindrà serà precisament la de treure vots a partits com PSC, ICV o PPC, i no pas a CiU o ERC, amb la qual cosa contribuiran a que els partits nacionalistes tinguin més pes al Parlament. Esperem que aquesta iniciativa quedi en això, en una simple iniciativa, i que els promotors s'acontentin amb haver estat protagonistes per un dia en el món de la política.

5 comentarios:
Aprecio moltissim aquest comentari i estic forca d'acord amb el teu analisis.
Com saps, em sento catalanista pero no nacionalista. Encara que potser aquestes distincions siguin alguna vegada absurdes (altres no). M'agrada posar l'emfasis en la ciutadania pero preservant la identitat i pluralitat de Catalunya.
Nomes un matis: estic amb en Maragall quan proposa un "patriotisme civic", un catalanisme que hauria de repercutir positivament en la politica social a Catalunya.
I un altre punt, com explica molt be en Ferran Requejo, hi ha un deficit del reconeixement de la pluralitat linguistica i cultural a Espanya. Avancar en el reconeixement de la plurinacionalitat d'Espanya, per mi, ha d'estar tambe a l'agenda de l'esquerra.
Tot i amb aixo, estic absolutament d'acord amb tu que iniciatives com aquesta situen la politica catalana en l'eix del nacionalisme i que nomes pot acabar produint una cadena accio-reaccio entre nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols.
De
Cesc Amat, A las
9/6/05 14:51
Miquel,
En gran part estic d'acord amb tu però discrepo en la teva valoració del gir nacionalista d'ICV i que ens centrem massa en temes identitaris. La tasca que fem a la Generalitat des de la conselleria de medi ambient no és precisament "identitària". En quant a considerar que elstreballs de l'estatut són identitaris, crec que és un error. Es tracta d'establir un nou marc normatiu d'acord amb les realitats i necssitats socials de Catalunya, entre elles el reconeixement d'una carta de drets ideures (opció clarament demanada per CC.OO, entre d'altres). Pel que fa a l'article d'en Coscu, està bé però em preocupa cada vegada més l'allunyament del sindicat cap a postures confrontades amb la política que poden derivar fàcilment cap a formulacions corporativistes. En fi, ja en parlarem.
De
Anónimo, A las
9/6/05 21:33
Benvolgut Miguel, veig que tots dos comentem el mateix tema i des de perspectives diferents però no oposades. A ambdós la idea dels intel·lectuals ens sembla desencerta, però et volia fer un apunt, potser fins i tot per completar alguna idea: Dius " la gent de la classe obrera majoritàriament [...]no els van votar [referint-te a PSC i ICV] per tal que es centressin en temes identitaris, sinó en d'altres con la sanitat, l'educació o els serveis socials. Bé dons jo volia afegir que si algú està més allunyat de les classes obreres-mitjanes són ells, referents de la més suculenta gauche divine, o gauche caviar. Gent que s'omple la boca d'esquerranisme però porten els fills a les privades, al metge a la mútua i el pla de pensions al Banc. Gent que prefereix el Dry Martini a Pedralbes que la canya al bar. Per tant, que no ens vinguin amb orgues que no tenen ni idea del que pensen la gent de Sabadell, Hospitalet o Mataró.
Et convido a que llegeixis i comentis el meu post, i tots els altres comentaris del blog. I sobre aquests personatges.. no els hi estarem fent massa cas ja? Millor que es quedin en l'anècdota freack no? sinó encara haurien aconseguit els seus objectius fracturadors.
Que vagi bé!
De
Joan Safont, A las
9/6/05 21:49
Podeu llegir el "Manifest per un nou partit polític a Catalunya" a la següent adreça: http://www.ciutadansdecatalunya.com
De
Miguel, A las
9/6/05 21:49
Acabo de leer tu artículo Miguel y estoy de acuerdo en algunas cosas en otras no. En primer lugar, creo que tu estás de acuerdo en el fondo pero no es la formas, admites que hay un giro nacionalista, pero no estás de acuerdo en la estrategia, formar un nuevo partido.
Desde mi punto de vista, Cataluña vive una especie de esquizofrenia política. En las encuestas la reforma del estatut está en el 10º lugar en prioridades de los catalanes y sin embargo para el tripartit es una prioridad suprema, a que obedece esto? Como es posible que la palabra decimonónica nación congregue tantos consensos? Haciendo un poco de historia, el término nación nace en el siglo XIX. En principio su influencia fue positiva, primero, nivelaba a todos los habitantes de un estado por su nacionalidad y no en función de su rey, es decir, todos, desde el siervo al señor pertenecían a una gran hermandad. Diferente es si la nación se asoció a ciudadanía (Francia) o raza (Alemania).Ahora bien, han pasado 200 años, en virtud de la nación se han cometido cruentos asesinatos, tanto estatales como subestatales, los nacionalistas interpretan la voz mitológica de la nación, de los cuales, claro está, ellos son los sagrados intérpretes. Lo único que diferencia la nación catalana de la española, es simplemente la formulación, la española fue pensada antes que la catalana, pero las dos son tan verdaderas o tan falsas. Es decir, las dos son ideas inventadas, intentan hacer ver a un "creyente nacionalista" que la nación es un hecho objetivo a ahistórico (siempre ha habido españoles, como mucho eran inconscientes de serlo) cuando sólo es una fe irracional, basada en hechos reales (como las películas de Antena3). Convencerles de que esto es así, es tanto como es tanto como intentar hacer creer al imán de Fuengirola que Ala no existe. Por lo tanto, si admitimos que la nación es una creación ideológica histórica, es decir, antes que existiese el concepto nación había personas asentadas en esos territorios, con una (o varias) lengua, instituciones,,,, que Wilfred el Pilos o el Cid, no eran ni muchos menos prenacionalistas, ya que luchaban por el su rey (con lealtades a veces cambiantes) y que la historia, por dura o reinterpertable que sea, no justifica ninguna conculcación de los derechos individuales de los habitantes de esos territorios ( eso llevaría a revanchismos absurdos, como que los romanos reclamasen Tarraco), porque en el siglo XXI, era de la modernidad y la globalización aún se dan estos fenómenos? la respuesta hay que buscarla en la globalización, ante un mundo inseguro, confuso, donde hay mezcla en las familias, en el trabajo,,,, mucha gente tiene la tentación de volver a la "tribu", a la casa confortable, donde a pesar de vivir el día a día del solipsismo e individualismo, en el ideal, un profesor de Barcelona pertenece a la misma nación que un agricultor de Elda. Además, bajo este lema de somos diferentes, se oculta uno más claro, somos mejores. Una vez sentí decir que el nacionalismo es la aristocracia de los imbéciles, es decir, de la gente que se siente diferente y en el fondo superior, por el hecho de tener unas características adscritas, uno no elige el lugar donde nace ni que lengua materna tiene. Es una meritocracia ajena a los méritos que uno mismo tiene.
En un mundo con tantos problemas, en una comunidad como Cataluña donde hay enormes bolsas de pobreza, donde aún hay mayores que mueren solos en sus casa, donde hay niños que necesitan atención social, donde existen parados de larga duración e inmigrantes en condiciones de precariedad con problemas de integración, la izquierda debe entrar en esta "trampa nacionalista"? no se puede ser nacionalista y de izquierdas, es una contradicción in terminis, ser de izquierdas lejos de retóricas no es más que aplicar el mensaje humanista de la ilustración, solidaridad, igualdad y libertad (no olvidar tampoco esta última).La competición a ver quien dice más veces la palabra Cataluña (o España, según el ámbito) no es nuestra guerra, a ese discurso hay que contestarle con fuerza y firmeza, porque la razón creo sinceramente que esta de nuestra parte. Lo otro no viene a ser más que xenofobia más o menos disfrazada. Lo mejor de nacionalismo catalán es precisamente los elementos que contiene dentro de si sin ser suyos, es decir, el estar asociado a la ciudadanía, a Pi i Margall, que era más demócrata-federalista que nacionalista. ICV y PSC han picado el anzuelo y a tradicionalistas no se les gana a los nacionalistas. Cataluña es diversa, se hablan dos lenguas mayoritariamente, pero el día de mañana puede que sean tres y no pasa nada. España también lo es y no pasa nada, es demasiado pedir que a toda persona se la trate igual sin tener en cuenta su procedencia geográfica o étnica? no es acaso pedir lo evidente, lo consagrado en muchas luchas civiles y obreras desde hace décadas? Que ningún etéreo derecho colectivo limite los más elementales derechos individuales.
Dicho esto, respecto al partido que se propone, tan absurdo me parece basar una formación política sobre la "Nación" como sobre la "No Nación".Hace falta un programa político más elaborado y coherente, pero como toque de atención a nuestros partidos me parece bueno, que sepan que no todo el mundo está de acuerdo y que la realidad es mas "normal" y diversa, que ese circo de alturas que es la política.
La Historia no puede dictar leyes (interpretadas claro esta por oráculos), las leyes sólo las fijan los legisladores, elegidos por los ciudadanos de un territorio aquí y ahora, que consagran la igualdad de derechos y deberes.
De
Anónimo, A las
22/6/05 13:01
Publicar un comentario
Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]
<< Inicio