Reblogució

Durant els últims anys estem assistint a una veritable revolució en els mitjans de comunicació, on internet està jugant un paper central. La xarxa ofereix múltiples avantatges: immediatesa en l’emissió i recepció d’informació, possibilitat d’accedir-hi des de qualsevol lloc del món on hi hagi un terminal d’accés a internet, etc. Això, fins fa poc, no ho podien oferir ni els diaris, ni la ràdio, ni la televisió convencional.
A més, internet és un mitjà molt difícil de controlar per part del poder, ja sigui estatal o econòmic. M’explico. La xarxa ofereix l’oportunitat, a qualsevol que vulgui (no cal dir que em refereixo a qualsevol que hi tingui accés i que sàpiga fer-la servir), de dir la seva, d’opinar, de publicar, etc., sense passar censura i amb la possibilitat que et puguin llegir des de qualsevol part del món de forma immediata.
Darrerament, amb aquesta revolució de la que parlo, ha aparegut un fenomen veritablement curiós, que no és altre que la contínua publicació de weblogs personals (més coneguts com blogs), un fenomen que va creixent exponencialment i que no sabem ni quan ni com acabarà. Mitjançant el blog la persona que el publica pot penjar a la xarxa el que vulgui, dir la seva, opinar, i a més els potencials lectors del teu blog poden opinar sobre el que escrius. Això, sense internet, no hauria estat possible. Que qualsevol pogués publicar sense passar censura i per a tot el món, fa tan sols uns anys, hauria estat una utopia. Els mitjans de comunicació tradicionals no ho permetien. Però les utopies, de vegades, esdevenen realitats. Ara, si tens un blog, pots anar escrivint quan vulguis el que vulguis, i qui vulgui ho pot llegir, ja sigui el veí de sobre, un amic de Madrid o un noi que no coneixes de res i que viu a Austràlia. Als Estats Units, darrerament, s’està parlant fins i tot de “reblogució”. Un fenomen que, mica en mica, s’està produint també al nostre país.
Deia abans que internet és molt difícil de controlar per part dels poders establerts. Això és una evidència. I els blogs, darrerament, estan jugant un paper que podríem anomenar de “contra-poder”. Per què dic això? Determinats blogs, per la notorietat de la persona que el publica o perquè simplement s’han guanyat una fama, reben milers de visites cada dia. Alguns, fins i tot, exerceixen una influència en la gent molt major que altres mitjans de comunicació tradicionals. I ara, persones que no tenien veu als diaris, ràdios o televisions de tota la vida (principalment perquè el poder no ho volia), sí que la tenen, i això els permet influir en l’opinió pública, en major o menor mesura.
Internet és un mitjà que hem de fer servir, que hem d’exprimir. És un mitjà que ha permès que col·lectius que abans no tenien veu, ara la tinguin a un preu assequible, sense censura, amb immediatesa i amb un públic potencial de molts milions de persones a tot el planeta. I els blogs crec que són una gran oportunitat. A mi, per exemple, sempre m’havia agradat escriure, però allò que escrivia no ho podia publicar, ja fos perquè no tenia la suficient qualitat com per aparèixer a un mitjà tradicional, perquè no interessava a ningú o perquè hi havia pocs mitjans i molta gent que volia publicar. Ara, amb el meu blog, publico el que vull i quan vull, i ningú no m’ho censura. A més, ho pot llegir molta gent. Aquest fenomen, crec, és una oportunitat per la democràcia, per l’avenç i el progrés del nostre sistema democràtic. La pluralitat de mitjans, i els blogs els considero un mitjà més, no poden fer més que ajudar a donar una visió més àmplia de la realitat, amb una de les principals virtuts que tenim les persones: la virtut d’opinar. El fenomen dels blogs potser és encara marginal, potser és només una moda que ha aconseguit seduir a uns quants, no ho sé... Però és un fenomen que, sense dubte, està donant i donarà molt a parlar. Temps al temps.