L'Estatut

Per fi els polítics han aprovat l’Estatut! Els i les que seguiu el que escric a aquest blog haureu notat que durant tot el procés de la seva elaboració no he parlat de la qüestió. El cas és que, a diferència d’altres bloggers mataronins, no he estat envaït per aquesta sensació d’apassionament pel tema i aquesta alegria després de l’aprovació del text.
Gràcies a aquest nou Estatut deixarem de tenir contractes-brossa, desapareixeran les llistes d’espera a la sanitat, hi haurà una educació pública (la privada se me’n fot, sincerament) de qualitat, les persones grans tindran assistència domiciliària, tots els nens i nenes de menys de tres anys podran accedir a una plaça d’escola bressol pública, els joves podrem emancipar-nos abans dels trenta-cinc anys... Sé que em direu demagog per fer servir aquesta poc dissimulada ironia, sé que em direu que això ho podria haver dit un del PP, però, sincerament, no crec que aquest nou Estatut ens canviï gaire la vida a la gent normal.
Em direu pessimista, però aquest cop s’ha evidenciat, més que mai, la distància entre la classe política (mai no m’ha agradat parlar de “classe política”, però començo a creure’m el terme) i la majoria de la gent. Sincerament, si aquest Estatut serà veritablement un instrument útil per aconseguir tot això que deia més amunt no ho sé, però sí permeteu-me que, com a mínim, em mostri escèptic. La gent que em coneix i coneix les meves idees polítiques no entén aquesta postura meva sobre l’Estatut, però no sempre es pot estar d’acord en tot, i menys jo que sempre he estat una mica díscol. Dintre d’uns anys en parlem, i espero estar equivocat.