Personatges del món (XI). Ronaldinho
En Ronaldinho ha guanyat la pilota d'or, prestigiós trofeu que concedeix la revista France Football. Al palmarès del trofeu apareixen mites futbolístics com Di Stéfano, Luis Suárez, Eusebio, Charlton, Best, Muller, Cruyff, Beckenbauer, Keegan, Platini, Van Basten, Roberto Baggio, Stoitchkov, Weah, Ronaldo, Zidane, Rivaldo, Figo, Shevchenko, i un llarg etcètera. Altres cracks com Pelé, Maradona o Romario no el van guanyar simplement perquè fins fa uns anys només es podien premiar jugadors europeus. Per sort, la normativa del trofeu va canviar i ha permès a en Ronaldinho ser escollit oficiosament com a millor jugador del món.La veritat és que dóna gust veure jugar en Ronaldinho, amb aquesta forma tan alegre i espectacular que té a l'hora de tocar la pilota. Estic començant a pensar que és el millor jugador que he vist mai jugar en directe, i això que vaig créixer gaudint del Dream Team dels Koeman, Stoitchkov, Laudrup, Romario... Fins ara, el millor jugador que he vist havia estat en Romario, el meu ídol des de petit, però ara ja començo a dubtar. També he gaudit, i molt, amb els Ronaldo, Figo, Rivaldo, Roberto Baggio, Bebeto, Zidane, Henry, Totti, Shearer, Alfonso..., però en Ronaldinho té alguna cosa que tots els altres no tenen, una cosa que no sé ben bé com explicar.
Capítol a part mereix en Maradona. Els records que tinc del Pelusa són de la seva decadència com a futbolista. Recordo el Mundial d'Itàlia '90, el seu pas pel Sevilla, el seu retorn a Argentina..., però no vaig viure en directe les seves actuacions al Barça, el miracle del Mundial de Mèxic '86 o l'etapa napolitana, doncs encara era jo molt petit com per interessar-me en el món del futbol. És cert que he vist molts vídeos d'en Maradona, i crec que ha estat el millor futbolista de la història, però també crec que en Ronaldinho és l'únic que he vist capaç d'arribar al nivell del Pelusa. Crec que no es pot dir encara que el Gaúcho (con diu en Puyal a les retransmissions de Catalunya Ràdio) hagi arribat al nivell d'en Maradona, però també crec que no ha tocat sostre i que té una potencialitat sense límits. Temps al temps, però si algun dia algú s'atreveix a dir que ha hagut un jugador millor que en Maradona, segurament aquest nom serà el d'en Ronaldinho. Ara només espero que vesteixi durant molts anys la samarreta del Barça, que doni molts èxits al club, i que no passi com amb els Maradona, Romario o Ronaldo, que van ser simplement estrelles fugaces a la galàxia blaugrana.
entrada de Miguel a las
11:29
4 comentarios:
“En muchas ocasiones, una sonrisa vale mas que mil palabras”
En el fútbol profesional actual, un mundo inundado de dinero, glamour, fama, y que al final todo se reduce y forma parte de un círculo vicioso de intereses mercantiles y económicos, es una bendición la aparición de este astro llamado Ronaldinho.
Aunque el tópico con el que he empezado mi comentario carezca de originalidad puedo decir que, a la hora de mostrarle a los demás la imagen interna que cada uno tiene de sí mismo, sonreír puede marcar la diferencia… y en el caso de Ronaldinho, esa brillante sonrisa, es una descripción de su personalidad. Un reflejo de su felicidad en Barcelona.
Ver como disfruta y hace disfrutar a la afición con sus pases, goles y malabarismos en el terreno de juego, es a día de hoy, algo único e impagable. Pero no hablaré de sus interminables e inexplicables cualidades como futbolista, ni de la gran estima que le tienen sus compañeros de profesión, ni de la tirada publicitaria de su figura ya que todos conocemos esas facetas. Es la esencia que deja plasmada este jugador lo que le hace único, lo que le hace ser querido y admirado por todos....en definitiva, lo que le hace ser nuestro ídolo y nuestro abanderado de los colores azul y grana.
Su aspecto desenfadado, su interminable sonrisa y sus cualidades humanas lo suben al pedestal de los elegidos. Pasarán los años y, dios lo quiera, logrará con el Barça títulos de reconocimiento mundial, pero en nuestras retinas quedará siempre su sonrisa y su bondad dentro del campo.
Gracias Ronaldiño por volver a ilusionarnos. Un culé.
De
Anónimo, A las
29/11/05 15:06
Coincidim força, jo també era un gran admirador de Romàrio, el poc temps que en vam gaudir va ser esplèndit. I amb Ronaldinho somnio despert!
De
Joan Safont, A las
29/11/05 23:55
Miguel, escoltes les retransmissions d'en Puyal ? Jo també les segueixo a través de catradio.es des d'aquí Anglaterra... records!
De
Cesc Amat, A las
30/11/05 01:44
Sí, de vegades escolto en Puyal. Normalment ho fem els amics quan fan el partit del Barça per Canal Plus i ho veiem en plan pirata per l'ordinador. Ara, amb el pas del Plus al Cuatro això s'acabarà, però els partits de Champions els continuarem veient entre setmana amb en Puyal de fons, treient-li la veu al televisor. Salut Francesc, ens veiem dintre de poc.
De
Miguel, A las
30/11/05 09:54
Publicar un comentario
Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]
<< Inicio