L’evolució és compatible amb un Déu personal

“L’evolució és compatible amb un Déu personal” (Francisco J. Ayala, La Vanguardia, 24-8-2009)

Fa uns dies va aparèixer a la secció La Contra del diari La Vanguardia una entrevista al darwinista Francisco J. Ayala, premi Nacional de Ciències de Estats Units, on cridaven l’atenció diverses afirmacions. Ayala deia que “l’evolució és compatible amb un Déu personal”, és més, s’atrevia a constatar que “la teoria de l’evolució de Darwin és més compatible amb un Déu personal que el creacionisme o el disseny intel·ligent”. Sense dubte, determinades persones es deuen posar les mans al cap llegint aquestes paraules, però hem d’anar més enllà i plantejar-nos una reflexió al seu voltant.
La Ciència (així, en majúscula) ha anat rebutjant al llarg de la Història (també amb majúscula) multitud de creences, mites o pors, procedents de diferents religions o simplement de supersticions sense fonament: a finals del Segle XV, encara eren minoritàries les teories que consideraven que la Terra era (i és) rodona, i si llegim els còmics d’Astèrix veurem com els gals, malgrat lluitar bravament contra els romans en l’època de Juli César, tenien por que el cel els caigués al damunt quan s’aproximava una tempesta... Però més enllà de l’anècdota o l’humor, queda clar que sovint fe i ciència han confrontat alguns dels seus postulats. Tot i així, i com considera Ayala, no podem dir taxativament que existeixi conflicte entre religió i evolució. El cas de l’evolució de les espècies és paradigmàtic: determinats sectors rebutgen de ple la teoria darwiniana, mentre que d’altres accepten l’evolució sense renunciar als preceptes de la religió. Ayala va més enllà i acaricia conscientment la polèmica en afirmar que “el creacionisme o el disseny intel·ligent en realitat són creences blasfemes”. Arriba a dir que “si aquestes teories fossin certes i l’evolució una mera invenció, Déu seria llavors el responsable definitiu de com de malament estem dissenyats els humans i de la crueltat, per exemple, d’alguns depredadors o paràsits entre d’altres imperfeccions evidents”. Sense dubte, estem davant d’afirmacions polèmiques, però que ens han de servir per adonar-nos que es pot acceptar la teoria de l’evolució des de la fe i el respecte a la religió.
De vegades s’intenta caricaturitzar i fins i tot ridiculitzar l’Església dient que aquesta institució rebutja la teoria de l’evolució abraçant el creacionisme sense matisos. Fer aquesta observació és faltar a la veritat i desconèixer la realitat, independentment de la fe que professi qui ho faci. I és que, com diu Ayala, “l’evolució és compatible amb un Déu personal”.

Publicat a Valors, n. 63 (setembre 2009)