Tots som farsants perquè a tots ens agrada copiar. Això és la postmodernitat

“Tots som farsants perquè a tots ens agrada copiar. Això és la postmodernitat” (El País, 12-9-2010)

Álex de la Iglesia deia fa unes setmanes, tot just després de recollir el Lleó de Plata de la Mostra de Venècia, que “a aquest festival es premia el millor cocteler. El truc està en barrejar els elements bé. Tots som farsants, perquè tots gaudim de copiar dels altres. Això és la postmodernitat”. No sé si veritablement la postmodernitat consisteix en copiar i saber barrejar allò que ens agrada i que considerem que val la pena, però està clar que cada cop resulta més complicat innovar en un món on sembla que ja està tot inventat. Sí és cert que hi ha persones amb molt de talent arreu del món, i que són capaces de desenvolupar amb èxit i brillantor la seva feina (sigui la que sigui), però sembla que aquest èxit cada cop va més lligat a la capacitat de saber triar allò que ja existeix i que considerem que conté l’essència del talent i després saber donar-li forma, modificar-lo fins que sapiguem introduir quelcom de la nostra personalitat i que el faci diferent. Modifiquem, barregem, canviem, però l’essència del talent l’ha posat una altra persona: el mestre. Algú podria dir que per desenvolupar aquesta tasca no cal tenir talent, però penso que no és així: saber triar allò que conté valor afegit, allò que és brillant, i donar-li personalitat representa precisament un tipus de talent molt buscat i apreciat en l’actualitat. Saber distingir un mestre d’un alumne i donar rellevància a la seva obra és un valor que ens indicarà el camí a seguir, i si som capaços de barrejar idees de diferents mestres i afegir-ne d’altres de pròpia creació estarem molt més a prop de l’èxit. No podem ser presumptuosos i pensar que la innovació està només a les nostres mans, però tampoc no podem caure en l’error de pensar que tot ja està inventat: hem de ser suficientment hàbils i llestos com per copiar allò que han fet els mestres i afegir-li part de la nostra personalitat. D’això, en De la Iglesia en diu postmodernitat, un concepte del qual sentim molt a parlar darrerament però que pràcticament ningú no ha sabut definir encertadament. Potser sí que té raó el cineasta basc i la postmodernitat consisteix precisament en saber copiar i barrejar bé els elements... Tot i així, no desistim i intentem innovar, potser ho aconseguirem seguint les directrius dels mestres...

Publicat a Valors, n. 75 (octubre 2010)