Mentre l’home plori haurem aconseguit molt poca cosa. Encara es vessen moltes llàgrimes

“Mentre l’home plori haurem aconseguit molt poca cosa. Encara es vessen moltes llàgrimes” (Ana María Matute, El Periódico, 24-11-2010)

L’escriptora i acadèmica Ana María Matute, recentment premiada amb el Cervantes, creu que “la maldat segueix existint, l’odi, l’ànsia de poder, la tremenda enveja...”. No li falta raó: en els temps que corren no es difícil topar-se amb notícies que ens espanten i que tenen el seu origen precisament en aquesta maldat. A Matute la irrita “la injustícia i la crueltat, el menyspreu per la vida de l’altre”. Un altre dels grans de les lletres hispàniques, Mario Vargas Llosa, dibuixa a la perfecció el retrat de la maldat: “a diferència dels animals, que només maten per alimentar-se o defensar-se, l’home mata també per cobdícia, per zels, per enveja, per ànsia de poder, per fanatisme, prejudici, racisme, estupidesa o una inclinació irracional del seu ser a destruir i fer mal als altres. Això és el mal”. Els assassinats, la violència, la corrupció, les guerres... Parlem de substantius que inunden les pàgines dels diaris dia sí i dia també, i que posen de manifest que la maldat de l’ésser humà no té límits. L’il·lús pot arribar a somiar amb un món sense maldat, però aquell que ja porta un temps caminant per aquests móns de Déu sap que efectivament no hi ha solució, i que haurà d’aprendre (si es que mai es pot) a conviure amb aquest mal endèmic que l’ésser humà porta al seu interior. Però Ana María Matute no vol caure en el pessimisme i prefereix “oblidar les coses dolentes i recordar les bones”. Ja ho hem dit, “la maldat segueix existint”, però “també l’amor i la bona gent. Però mentre l’ésser humà plori no haurem aconseguit gran cosa, i encara es vessen moltes llàgrimes”. Efectivament, hem de continuar lluitant per evitar aquestes llàgrimes, però també és cert que hem d’intentar quedar-nos amb aquest “amor” i aquesta “bona gent” de la que parla Matute. Com a mínim hem d’intentar-ho. És cert, hi ha motius per estar emprenyats amb l’ésser humà, amb nosaltres mateixos, però també tenim raons per seguir creient en aquest mateix ésser humà que és capaç de fer coses meravelloses. Avui tinc raons per ser optimista i vull compartir aquest sentiment amb vosaltres. Digueu-me il·lús, potser teniu raó, però sense una actitud optimista tot aniria molt pitjor... Jo estic amb la Matute.

Publicat a Valors, n. 77 (desembre 2010)