No cal que estimis a l’altre, però matar-lo és una aberració

“No cal que estimis a l’altre, però matar-lo és una aberració” (Hans Keilson, Babelia, El País, 9-10-2010)

Hans Keilson, psicoanalista, poeta i novelista germano-holandès, va ser un dels supervivents de l’Holocaust. Quan parla del nazisme, que va patir a les seves pròpies carns, ho fa referint-se a “una forma d’autodestrucció que no es tornarà a repetir. Sempre hi haurà bojos que projectin els seus problemes en els altres per por. Però els nazis es van aniquilar sols”. Que el nazisme va protagonitzar un dels drames més repugnants del segle XX no ho pot posar en dubte ningú, ni tampoc que la destrucció fos un dels valors fonamentals d’aquest moviment, però definir-lo com quelcom autodestructiu em sobta, com a mínim a primer cop d’ull. No sé si veritablement el nazisme estava abocat a l’autodestrucció, però tots sabem que van caldre molts esforços i moltes vides humanes per derrocar-lo. Probablement aquesta autodestrucció s’hagués produït tard o d’hora, però si Hitler hagués guanyat la Segona Guerra Mundial primer hagués destruït tot allò que se li hagués posat per endavant. L’autodestrucció nazi potser hauria acabat arribant, però llavors potser els nazis ja s’haguessin quedat sols al món.
Keilson parla del seu pare, mort a Auschwitz, com un home que “havia estat condecorat a la Primera Guerra Mundial. Era un alemany com els altres i no va poder creure que l’anessin a perseguir (...). No cal que estimis a l’altre, però matar-lo és una aberració. Això explicaria la manca de reacció inicial dels jueus davant els nazis”. Com es pot veure, un heroi pot convertir-se ràpidament en malvat, i la barbàrie nazi ho va demostrar amb casos com el del pare de Keilson. Com diu l’escriptor, no cal estimar a l’altre, però això no ha d’implicar que se l’hagi de matar. I això va ser precisament el que van fer els nazis: matar a tot aquell que era diferent. I avui en dia, quan apareixen brots racistes i xenòfobs, un no pot fer més que posar-se les mans al cap, perquè curiosament quan les coses no van com un voldria (com ara amb la crisi econòmica), ràpidament es comença a buscar culpables, i normalment les víctimes acaben sent aquells que són diferents, fins i tot, com acostuma a ser el cas, quan són les persones més indefenses i que menys culpa tenen de tot el que està passant. I així, Keilson reflexiona en veu alta: “El segle XX ha estat difícil. Potser en el XXI, amb els seus molts problemes, es pugui treballar millor. Espero que la gent que estigui al poder tingui cura i respecti els altres. Que vegi la seva importància”. Precisament aquí radicarà el nostre èxit com a societat i com a civilització: la capacitat d’acceptar a l’altre tal i com és, sense prejudicis, i desterrar la mort, d’una vegada per totes, com a solució als problemes. Com molt bé diu Keilson, “la mort no és bona consellera”.

Publicat a Valors, n. 76 (novembre 2010)