La incapacitat per arribar a acords

Les discussions polítiques, les baralles dialèctiques i la crispació omplen planes i planes dels diaris, així com hores i hores dels informatius televisius i radiofònics. Sembla que el polític contemporani hagi d’estar en constant campanya electoral, deixant en segon terme la que hauria de ser la seva principal funció: treballar per millorar les condicions de vida de la ciutadania i intentar que el país, la ciutat o el poble funcioni millor. Per fer-ho, és imprescindible que els polítics de tots els partits i tendències arribin a acords. Però com dic, això queda en segon terme: quan els polítics apareixen en públic aprofiten, bàsicament, per carregar contra l’adversari i intentar desgastar-lo. Un s’indigna quan veu (i escolta) per televisió un debat al Congrés dels Diputats i només sent desqualificacions, insults i crítiques destructives. Si a tot això afegim les rialles, la mala educació i l’absentisme descarat i desvergonyit de moltes senyories la indignació puja de nivell. I aquesta indignació no és una sensació que únicament sent qui signa aquest article...
Es parla molt de desafecció política, i amb raó. Estem parlant d’un símptoma que s’està generalitzant i que hauria de preocupar-nos a tots plegats: no podem permetre que el nostre sistema democràtic pateixi una deslegitimació creixent, quan és un dels principals instruments dels que disposem per millorar les nostres condicions de vida. No seria correcte carregar totes les culpes sobre els polítics, ni tampoc no seria just generalitzar i afirmar que tots ells són iguals, però queda clar que si hi ha algú amb la responsabilitat de fer que la situació millori és precisament el polític.
M’agradaria viure en un país on els polítics es posessin d’acord en els grans temes i fossin capaços d’arribar a acords. M’agradaria viure en un país on no es fessin servir determinats temes per arremetre contra l’adversari i intentar desgastar-lo. I m’agradaria, sobretot, que els polítics fessin servir el seu temps per intentar trobar solucions i arribar a consensos, i no per embolicar-se en discussions que no porten enlloc. Això, a dia d’avui, sembla difícil, molt més si tenim en compte que tenim dos mesos per endavant de precampanyes i campanyes electorals.
I a Mataró, tres quarts del mateix: tinc la sensació que massa sovint s’avantposen els interessos del partit (i el desgast de l’adversari polític) sobre els interessos de la ciutat. Com s’entén, si no, que algun líder de l’oposició es faci la foto amb els de la plataforma Salvem Can Fàbregas no fa pas gaire i ara voti a favor d’una moció que advoca per l’arribada de El Corte Inglés a la nostra ciutat? Com es pot caure en una contradicció tan greu sense posar-se vermell? Tot i així, cal aplaudir l’actitud de gairebé tots els grups polítics, que van donar el seu suport a aquesta moció de la que parlo. M’agradaria veure més sovint en Baron i en Mora donant-se la mà per escenificar que han arribat a algun acord positiu per la ciutat. No vull dir que no arribin mai a cap acord, però tinc la sensació que podrien fer-ho més sovint si deixessin de banda els interessos dels seus respectius partits. Ara vindran les precampanyes i les campanyes electorals, i molt em temo que els nostres polítics dedicaran més temps a parlar (malament) dels adversaris que no pas a fer propostes per millorar el funcionament de la nostra ciutat. Malgrat tot, donem-los un vot de confiança. Jo, modestament, aprofitaré per demanar que treballin per Mataró, que facin propostes, que arribin a acords i que, si us plau, no malbaratin el seu temps amb desqualificacions, discussions i baralles que no porten enlloc.

Publicat a Matarónotícies.cat (20-3-2011)