Ja no necessitarem grans líders clarividents que ens dirigeixin, perquè no fan falta

“Ja no necessitarem grans líders clarividents que ens dirigeixin, perquè no fan falta” (Daniel Innerarity, La Vanguardia, 1-6-2011)

Fa uns dies apareixia a La Contra de La Vanguardia una entrevista on Daniel Innerarity reflexionava sobre la democracia, els seus governants i fenòmens actuals com el moviment dels “Indignats”. El pensador basc creu que “la societat està dividida entre els que defensen els seus valors sense tenir en compte la realitat i els que gestionen la realitat sense tenir valors”. Podríem dir, si fem cas a aquestes paraules, que no estem davant d’un panorama gaire estimulant, però Innerarity creu que la realitat actual és “post-heroica: ja no necessitarem grans líders clarividents que ens dirigeixin (...). Perquè no fan falta. La societat ja no té un centre de decisions que requereixi un home providencial al comandament”. Xoca una afirmació com aquesta, en un món on el “lideratge” està tant de moda. Jo, personalment, estic d’acord amb Inneratity: abusem del concepte de “lideratge” i deleguem una confiança excessiva en els suposats líders, que al cap i a la fi són els qui prenen decisions per nosaltres. I és que “la pretensió de controlar la societat està antiquada, perquè avui és incontrolable, però sí que es pot governar”, diu el filòsof. I aquí està la clau: no hem de confondre “controlar” amb “governar”; i és que de vegades els que juguen el paper de suposats líders abusen de les seves competències i decideixen controlar, quan el que han de fer és cenyir-se a governar. Com molt bé apunta Innerarity. “qui governa avui no és qui imposa les seves idees a una societat que controla, sinó qui articula el que la societat vol”. Això, com podem intuir, no és fàcil.
Innerarity parla del concepte d’“intel·ligència col·lectiva”, i creu que aquests governants dels que parlem han de saber “dinamitzar un govern cooperatiu que sigui capaç de convertir la intel·ligència col·lectiva en decisions”. I és que “en la societat del coneixement, la intel·ligència és una xarxa sense centre. I en ella no sobreviu el més savi, sinó qui és capaç d’aprendre més coses més ràpidament”. Tornant a la idea que el governant ha de saber articular el que la societat vol, Innerarity fa un elogi de la democràcia: “la democràcia és el mitjà més eficaç de govern del sistema. Perquè en ella els mediocres acaben composant una societat col·lectivament més intel·ligent que qualsevol dels seus membres (...). Quan persones molt diverses deliberen col·lectivament, prenen decisions més encertades que les acordades per un grup de persones més uniformes, malgrat que tinguin un major grau individual d’intel·ligència”. La fi de les èlits, podríem dir... Fins i tot Innereraty s’atreveix a dir que la “pretensió d’un govern dels millors, la aristocràcia, és avui inútil, perquè la societat del coneixement és intel·ligent en xarxa, no en jerarquia, i per això, si està ben articulada, la democràcia proporciona millors decisions que les èlits”. És cert: per molt intel·ligent que sigui un líder, aquest no pot pretendre controlar-ho tot, menys encara quan vivim en una societat sense centre, interconnectada. Tornem al mateix: abusem del concepte de “lideratge” i de les jerarquies.
Llavors, per què fracassa la política? Innerarity creu que “és conseqüència del fracàs del coneixement: els polítics pateixen de rigidesa cognitiva: no entenen el canvi”. I llavors que fem, ens “indignem”? El filòsof creu que amb això no n’hi ha prou: “és necessari que siguem tots més intel·ligents. No es tracta de tenir líders brillantíssims, sinó de ser societats més eficaces que resolguin de forma efectiva i pacífica els seus conflictes”. En definitiva, per molt que ens intentin vendre la moto de les bondats del “lideratge”, cada cop hem de tendir més cap a una societat on deleguem en governants que siguin capaços de fer un bon ús de la democràcia, una democràcia que, no ens enganyem, és el millor dels sistemes possibles. Un sistema que, sense dubte, podem continuar transformant i millorant.

Publicat a Valors, n. 83 (juny 2011)