La bandera ho tapa tot

Vivim dies de banderes. Sembla ser que les banderes ens salvaran de tot: de l’atur, de les retallades, de la dictadura econocràtica, dels privilegis d’uns quants, etc. De tot, ens salvaran de tot. Banderes, moltes banderes: l’Onze de Setembre i el Dotze d’Octubre. A Catalunya i a Espanya. Fa uns dies, a Veneçuela, els dos aspirants a guanyar les eleccions presidencials també ensenyaven les banderes. “A veure qui la té més grossa”, semblava que es desafiaven l’un a l’altre. També en Rajoy i els seus acòlits del PP són força aficionats a enarborar banderes. Constitucionals i de les altres. Els agrada, això de les ensenyes pàtries. Els agrada molt.
Fa un parell de setmanes, un gag màgic del Polònia ho plasmava molt bé: el President Mas havia d’aguantar (quina indecència!) com un metge i una mestra protestaven contra les seves retallades. De sobte, però, el Molt Honorable treia una estelada i... Apa! Assumpte solucionat: del “no a les retallades!” es passava al “in-inde-independència!” de forma automàtica. “Mai no falla”, deia amb un somriure trapella el nostre President. Ho sap molt bé: la bandera ho tapa tot, veiem una estelada i se’ns posa dura, ens oblidem de tot. L’altre dia, un veí em deia: el proper 25-N votaré “sí”. “Sí a què?”, li vaig preguntar, ingenu de mi. “Sí a la independència, collons! Votem això, no? O no?”. Amb prou feines li vaig explicar que no, que eren unes eleccions al Parlament i que havíem de votar un partit, com les altres vegades. No va quedar conforme del tot, el meu veí. I sí, aquí ens trobem: molta gent encara pensa que ara votarem sí o no a la independència (o al dret a decidir, o al sobiranisme, o a l’autodeterminació, o a les estructures d’Estat, o a l’Estat propi, o a la interdependència amb Espanya i la Unió Europea... La veritat, ja no sé exactament en quin punt estem...).
Ara és hora d’estar alerta. Més que mai. Amb CiU, Catalunya ni és més rica ni és més plena, sinó tot el contrari. S’ha demostrat. Cal decidir en llibertat quin camí volem seguir, però hem de fer-ho totes i tots, de forma democràtica. Un referèndum, una consulta popular o el que sigui. Tant si vol el govern central com si no, aquest no és el problema. Hem de decidir els catalans i catalanes, lliurement. Això sí, jo no vull cap messies que em digui com he de pensar, ni que em demani un xec en blanc a la seva gestió. No caiguem en el parany, si us plau.
Sembla ser que el 25-N CiU fregarà, si és que no l’assoleix, la majoria absoluta. Això s’ha d’impedir. Les majories absolutes són molt perilloses. Molt. L’òrgan (quasi) oficial del règim, La Vanguardia, ho ha apuntat a les darreres enquestes: CiU gairebé arriba a la majoria absoluta, li falta poc. Sembla que animin a tothom a votar (per Catalunya, lògicament), perquè només falta una miqueta per fer d’en Mas definitivament el nostre messies particular. Por em fa, un nou mandat d’en Mas: més retallades, menys serveis públics, més patiment. Més pactes amb el PP. I més frustració nacional. La bandera, però, ho taparà tot. I no ho oblidem, la bandera és de tots, no d’uns quants. Ara, sembla ser, toca Catalunya. O això ens diuen des de CiU.