Joan Safont, un aliadòfil en ple segle XXI

Quan acabo de llegir un llibre continuo tenint una sensació màgica que no sé explicar: aquella sensació d'haver compartit amb l'escriptor, en estricta intimitat, l'exclusivitat de l'atenció mútua. El lector, en soledat i durant hores, aboca els seus sentits únicament al llibre, mentre que l'escriptor, d'alguna manera, també ho ha estat fent, en algun moment, quan l'escrivia. Muñoz Molina diu que "el temps que les novel·les exigeixen el retornen de sobres: en unes hores de lectura, el temps es dilata abastant anys, vides senceres. També exigeixen soledat, i també la retornen, enfortida i habitada. Sense soledat no hi ha lectura vertadera". No es pot dir de forma més bella. Doncs bé, el darrer llibre que he llegit l'he gaudit de forma especial. I reconec que, contradient lleument Muñoz Molina, no ho he fet del tot sol. "Per França i Anglaterra. La I Guerra Mundial dels aliadòfils catalans" és un llibre magnífic que ha publicat recentment el meu bon amic Joan Safont. A mesura que anava avançant en la lectura, quan m'assaltava una idea o volia compartir un comentari, agafava el mòbil i li enviava un whatsapp al seu autor. I obtenia el seu retorn, de forma gairebé instantània. Una sensació estranya, per obra i gràcia de les noves tecnologies.
Com escrivia Manuel Cuyàs fa uns mesos, "Safont reuneix en la seva persona la consideració d'antic i modern. Té només vint-i-vuit anys, però es vesteix d'una manera i es deixa una barba que, vist de prop o de lluny, ofereix la imatge exacta d'en Puig i Cadafalch dibuixat al carbó per Ramon Casas". He de reconèixer que en Cuyàs brilla en aquesta descripció, i comparteixo que l'amic Joan és un home d'una altra època, però plenament coneixedor de la que li ha tocat viure. En Safont, amb qui he discutit de tot i a qui tinc una estima especial, representa, com fa poc escrivia el també amic Joan Salicrú, una "metàfora d'una nova generació sense complexos", de la que modestament em sento orgullosament membre. En Safont és un home extraordinàriament culte, lletraferit i apassionat, i precisament aquesta passió el fa diferent i l'ha permès dedicar la seva vida a allò que li agrada: el periodisme i les lletres. Fa uns anys, quan exercia d'advocat (ell diu que va descobrir que la professió no mereixia un advocat tan mediocre), no se'l veia amb aquella brillantor als ulls que avui sí llueix. Suposo que, com va fer l'admirat pintor Paul Gauguin, deixar una feina que no t'agrada per dedicar-te a la teva passió no és fàcil, però crec que només els valents tenen dret a l'èxit. I en Safont el té, aquest dret. Se l'ha guanyat a pols.
No pretenc fer cap crítica del llibre. Sí vull dir, però, que ha estat molt enriquidor conèixer com van viure molts intel·lectuals del nostre país aquella ja llunyana (o potser no tant) Primera Guerra Mundial, amb passió i entusiasme, sense deixar-se portar per la neutralitat oficial que propugnava l'Estat, adoptant un compromís ferm i sincer pels països aliats, principalment per l'admirada França. Aquells homes que escrivien a la revista Iberia, a la qual en Safont dedica el seu estudi, van representar un grup d'elit de la intel·lectualitat catalana que avui, un segle després, mereix un homenatge: els Ametlla, Jori, Rovira i Virgili, Aguilar, Bertrana, Xammar, Plana, Junoy, Apa, Ynglada i Hurtado van mullar-se per uns ideals, van prendre partit, es van comprometre. Com no podia ser d'una altra manera, pels aliats. Per França i Anglaterra! En dies com aquests que ens estan tocant viure, faríem bé de fixar-nos en personalitats com aquestes, que en cap cas van defugir el compromís, un valor del tot imprescindible. Un valor que l'amic Safont té molt clar que cal reivindicar. Gràcies pel llibre, Joan. Gràcies per la teva amistat.

Publicat a Capgròs.com (10-12-2012)
http://www.capgros.com/opinio/detall.asp?id=4240&tipus=1