Un bitllet de deu euros

El mercat de La Boqueria estava ple com un ou aquell dissabte. L’àvia Mercè, que portava des de les vuit del matí anant de parada en parada, s’afanyava a sortir del recinte i enfilar Rambla amunt, que la casa estava sola i havia de preparar el dinar. La darrera compra va tenir lloc a Can Blai, on dissabte rere dissabte passava a recollir la seva comanda de botifarres de pagès, unes botifarres que, diumenge rere diumenge, es cruspien entre el seu fill i el seu nét. “Sis amb vuitanta, senyora Mercè”, li va dir la dependenta, qui va rebre de seguida un bitllet de deu euros. “Aquí té el seu canvi. Fins la propera setmana!”. Eren ja gairebé les deu i ja no es podia caminar pel mercat: les mestresses menys matineres ja cridaven a les parades i els turistes curiosos començaven a desfilar, sorpresos, entre la gent. L’àvia Mercè, com cada dissabte, va sortir a corre-cuita del mercat, fugint d’aquella gentada que li feia tan insuportable la seva rutina dels dissabtes. “Adéu! Fins la setmana que ve! No hi ha qui aguanti aquest batibull!”, va dir sense que ningú no li prestés la més mínima atenció.

A la parada de Can Blai, en Domenico, un turista italià, va comprar un pot d’all i oli casolà. No tenia ni idea de què era allò, però algú li ho havia encarregat i no va tenir més remei que buscar-lo i comprar-lo. Va pagar a la dependenta amb un bitllet de vint euros, i aquesta li va retornar, a més d’unes quantes monedes, el bitllet de deu euros que feia escassos minuts li havia donat l’àvia Mercè. L’italià, arrossegant (no sense dificultat) una maleta de rodes per tot el mercat, va aconseguir sortir del recinte i pujar tota la Rambla fins a la Plaça de Catalunya, per pujar a un autobús que el deixaria a l’aeroport. Allà, va prendre un avió que el va portar a la seva Roma natal.

A Roma feia una calor insofrible, d’aquelles que no et deixen caminar més de cinquanta metres sense beure una mica d’aigua. El mes de juliol s’allargava i la canícula romana empaitava de valent. En Domenico va decidir passar aquella tarda d’estiu a la Villa Borghese, llegint un llibre sota l’ombra d’un arbre. Va triar un clàssic, la Divina Comèdia de Dante, de la qual n’era un enamorat. “Nel mezzo del cammin di nostra vita...”, va començar, i no es va aturar fins el cant vint-i-cinquè de l’Infern. Va mirar el rellotge i va deixar la lectura per dirigir-se a un quiosc de gelats que hi havia a la Piazza del Popolo. Va demanar un gelat de vainilla i va pagar al jove depenent amb un bitllet de deu euros, el mateix bitllet que li havien donat a Can Blai el dia anterior. Un bitllet que, al cap de mitja hora, era a la butxaca de la Giada, una jove romana que llepava, amb una sensualitat extrema, un gelat de coco sota un dels arcs que donaven al Piazzale Flaminio. Un grup d’adolescents la miraven amb desig, però no van poder fer res més que pensar que pensarien en ella quan tornessin a casa i estiguessin sols a la seva habitació. La jove, massa ocupada en distreure el capvespre als mocosos, no es va adonar que un lladre espavilat li estava prenent el moneder que portava a la bossa. Els nois, massa entretinguts en mirar els llavis i la llengua de la jove, tampoc no se’n van adonar.

El carterista va sortir, amb pas lleuger, de la Piazza del Popolo, i va enfilar la Via del Corso, buscant una nova víctima. Va aturar-se un moment en un carreró proper i va inspeccionar l’interior del moneder que havia adquirit tot just feia uns instants. Quan se’n va adonar que només hi havia un bitllet de deu euros i unes poques monedes, va maleir tots els sants que li van passar pel cap, que no van ser pocs. Va entrar al primer estanc que va trobar i va comprar, amb aquell bitllet, tres paquets de tabac. Aquell bitllet, quaranta-cinc minuts després, descansava a la butxaca d’un ric empresari romà que passejava amb la seva dona pel centre de Roma i va entrar a l’estanc a comprar uns cigars havans d’importació.

Havien passat trenta-vuit hores des de la fugida obligada del mercat de la Boqueria que va protagonitzar, com cada dissabte, la senyora Mercè. Trenta vuit hores que va dedicar a netejar casa seva, dormir, cuinar pel seu fill i el seu nét i fer la migdiada. En Domenico va tenir temps de volar de Barcelona a Roma, sortir a passejar pel seu estimat barri de Testaccio, dormir, passejar per la Villa Borghese, llegir vint-i-cinc cants de l’Infern de la Divina Comèdia i tornar cap a casa. La Giada, abans de posar-se a llepar aquell gelat de coco, havia passat tot el dissabte a la platja de Sperlonga, va sopar al centre, va sortir a ballar i va dormir fins tard, per després desplaçar-se a la Piazza del Popolo, on mentre esperava el seu promès i distreia un grup d’adolescents un lladregot li va prendre el moneder. Durant el cap de setmana, aquell lladre, no va fer res més que perseguir, amb art i prudència, turistes i velles, intentant sobreviure en la difícil Ciutat Eterna. Un temps que el nostre empresari d’èxit va dedicar a menjar, dormir, passejar i parlar per telèfon. Un temps on un trist bitllet de deu euros va exercir el seu paper de forma exemplar sense queixar-se, mentre tothom qui el va posseir el va tractar amb la cura suficient com per no trencar-lo. Si Quevedo hagués estat contemporani d’aquests cins personatges, hauria dedicat un poema a aquest poderós bitllet de deu euros, un bitllet que potser ara el tinc a la meva butxaca. O potser el tens tu, pacient lector. Anem a mirar...

Relat classificat com a finalista en el I Concurs literari Maresme 360 (juny 2013)

http://www.maresme360.cat/3476/elisabeth-tellez-guanya-el-i-concurs-literari-maresme360.html