L’origen obrerista del Betis (i de la rivalitat entre els dos grans clubs sevillans)

Aquesta és la curiosa història de la gènesi del club sevillà del Betis i la seva relació amb les classes populars. Fora del beticisme, resulta poc conegut l’origen obrerista del que avui és el Real Betis Balompié. El club va celebrar el centenari l’any 2007, amb la qual cosa sembla que hauríem de situar el seu naixement just 100 anys enrere, el 1907. Però la veritat és que aquell any el que realment es va fundar va ser el Sevilla Balompié, un club íntimament lligat a l’Escuela Politécnica de Sevilla. Val a dir que el Sevilla FC havia estat fundat 2 anys enrere. Però, per trobar la gènesi de la famosa rivalitat Betis-Sevilla, o Sevilla-Betis, probablement la més apassionada d’Espanya i una de les més enceses del món, cal anar fins a l’any 1909. Llavors es va fundar el Betis FC, club de futbol que al desembre de 1914 es fusionaria amb el Sevilla Balompié, donant lloc al Real Betis Balompié.

Cal anar al 1909 perquè el naixement del Betis FC té al darrere una curiosa història: llavors hi havia un noi, obrer de la Pirotecnia de Sevilla, que jugava meravellosament bé al futbol al Recreativo de la Calzada. El Sevilla FC es va fixar en ell i va plantejar-se el seu fitxatge, però la polèmica va esclatar en el moment en què alguns membres de la junta directiva del club es van negar a incorporar el noi al seu equip, al·legant que la pràctica de tan noble i gentil esport no podia recaure en un obrer, havent de quedar reservada a esferes de determinat nivell social. Va ser llavors quan una part de la directiva, encapçalada per Eladio García de la Borbolla, disconforme amb aquesta actitud, va decidir escindir-se i fundar el Betis FC. Aquí començarà una intensa rivalitat entre dos clubs de la mateixa ciutat que perdurarà fins avui. I per molts anys!

El sentiment bètic va molt més enllà de la simple afecció futbolística. Que es faci servir el terme “balompié” i es rebutgi l’anglicisme “fútbol” ja diu molt de la singularitat de l’afecció verd-i-blanca. Emilio Carrillo explica el sentiment bètic de forma magnífica al seu llibre ‘El Betis y Sevilla': “[…] no un sentimiento cualquiera, sino el que, vertido y desbordado en el célebre senequismo del ‘manque pierda’, emana de la identidad sevillana y andaluza de ahora y siempre. Un sentimiento que, a contracorriente, ha pervivido afortunadamente hasta nosotros gracias, entre otras cosas, al club verdiblanco, pues siendo íntimo del alma humana, el Betis sabe transformarlo en manifestación externa y colectiva repleta de sencillez, pundonor, honestidad, lealtad, integridad y solidaridad. Un sentimiento que es hilo conductor, como el Guadalquivir —Baetis— es un cauce natural, de la historia hispalense y de la vida de sus gentes”.

La pallissa més gran

El 1918 es va produir la golejada més gran en la història dels derbis sevillans: el Sevilla va guanyar 22 a 0 el Betis. Les causes d’un marcador tan exagerat les trobem en el fet que l’equip verd-i-blanc va jugar amb el seu equip infantil. Es tractava d’un partit del Campionat d’Andalusia marcat per la polèmica: pocs dies abans del partit, el capità general de la Segona Regió Militar va prohibir jugar a futbol als qui estiguessin prestant el servei militar. Llavors, dues de les estrelles bètiques, Canda i Artola, ho estaven fent. Se sospita que darrere d’aquesta decisió militar hi havia el Sevilla FC. La directiva bètica, indignada amb la decisió del capità general, va enviar a jugar el derbi, com a protesta, el seu equip infantil.

Els orígens maçons de l’escut

 

Tal com explica també Emilio Carrillo, l’actual escut bètic, un triangle invertit contenidor de 13 barres, té el seu origen l’any 1931, quan el va adoptar la junta directiva, encapçalada per l’intel·lectual i polític republicà i maçó José Ignacio Mantecón Navasal. No es tracta d’un escut qualsevol, escollit a l’atzar o per simples gustos estètics, sinó que té clares similituds amb la simbologia maçònica, molt influent a la ciutat de Sevilla en aquells anys de la Segona República.

Guerra civil, postguerra i “manquepierda”

 

Segons s’explica a ‘Sentimiento verdiblanco (Marca, 1994)’, “… la mayoría de los jugadores, flor de la juventud, tuvieron que marchar al frente y se dio la circunstancia de que el grueso del grupo bético se alineó con el bando republicano, perdedor en la cruel contienda, por lo que el extraordinario plantel del Real Betis quedó disuelto…”. Cal tenir en compte que, poc més d’un any abans del cop d’Estat feixista, a l’abril de 1935, el Betis s’havia proclamat campió (per primera i fins ara única vegada) de la Lliga espanyola, amb un equip format per una base de jugadors bascos: els mítics Urquiaga, Areso, Aedo, Unamuno, Lecue i Larrinoa. Aquella temporada l’entrenador havia estat un irlandès màgic, llegendari dintre i fora dels camps de joc: Patrick O’Connell, que havia estat capità del Manchester United. De profundes conviccions republicanes, va entrenar el Barça en plena Guerra Civil, per tornar al Betis entre el 1940 i el 1942.

La Guerra Civil havia provocat que molts jugadors verd-i-blancs haguessin de lluitar al front en zona republicana. La majoria va morir o es va haver d’exiliar. La derrota militar del règim republicà va ser devastadora per al club, des del punt de vista econòmic i esportiu. Fins i tot l’estadi bètic va servir de magatzem de tancs, guarnicions de soldats feixistes italians, així com de camp de tir per a soldats del bàndol ‘nacional’. L’estadi, no cal dir-ho, va patir nombrosos desperfectes.

El club va descendir el 1940 a Segona Divisió i va retornar breument a Primera dos anys després. El 1943, però, va tornar a baixar i després va fer-ho a Tercera. Seran els anys del naixement del mite del “manquepierda”: els 10 anys a Tercera Divisió omplint amb milers de seguidors els camps de molts pobles andalusos. El creixement i la resistència popular d’un club que tot semblava indicar que estava abocat a la desaparició va representar un cas únic.

La injusta identificació entre grups ‘ultres’ i afeccionats populars

 

Sovint es cau en l’error de relacionar els grups ‘ultres’ i la seva ideologia amb la de l’afecció del club en general. I això, en el cas del Betis, resulta encara més injust, tenint en compte que la del seu grup ‘ultra’ més conegut, Supporters Gol Sur, és d’ultradreta. A molts bètics i bètiques això els avergonyeix i no és difícil assistir a un partit a l’estadi Benito Villamarín i veure banderes franquistes i altra simbologia feixista a la grada del fons sud. Per acabar-ho d’adobar, els ‘ultres’ del Sevilla FC, els anomenats Biris, són d’extrema esquerra, cosa que fa que de forma simplista hi hagi qui titlli els bètics de ser de dretes, a la vegada que els contraposen als esquerranosos sevillistes. Res més lluny de la realitat.

El 1995 es va fundar la penya Frente Pro-soBétiko, sorgida com a iniciativa d’algunes persones de l’òrbita del partit Izquierda Unida, entre les quals l’exalcaldessa Rosa Aguilar, que posteriorment va ser ministra en un dels governs de Zapatero i actualment és consellera de Cultura a la Junta d’Andalusia. A cada carnet de soci d’aquesta particular penya figurava una frase que va emetre Radio Moscou l’any 1946, després que el bètic Antúnez marxés al Sevilla FC: “Apoyamos a los béticos para que continúen su proletaria lucha contra la injusticia social frente a los capitalistas del Sevilla, paladines de las injusticias del sistema español imperante“. Un cas curiós d’una penya bètica amb l’esquerranisme com a bandera.

Atenent les dades publicades pel Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS, 2014), i després de la lectura prèvia d’uninteressant article de Kiko Llaneras a Jot Down, podem veure com el Betis se situa com a sisè equip amb més seguidors arreu d’Espanya, amb un 3,2%. Davant té el Real Madrid (37,9%), el Barça (25,4%), l’Atlético de Madrid (6,1%), el València (3,5%) i l’Athletic (3,3%). El Sevilla se situa en dotzena posició, amb un 1,1%. Segons diverses enquestes, si s’ha de triar entre el Betis i el Sevilla, la primera opció guanya entre els sevillans en particular i també entre els andalusos en general. Es calcula que hi ha aproximadament un milió de bètics i bètiques repartits pel món.

Atenent les preferències ideològiques, un 5% dels votants del PSOE citen el Betis com a “equip pel qual sent més simpatia”, mentre que aquest percentatge baixa fins a un 2% entre els votants del PP. Un 3% dels votants d’Izquierda Unida són bètics, mentre que també ho són un 4% dels que opten per UPyD. Aquestes dades encara no incloïen forces com Podem o Ciutadans. Es pot constatar que els seguidors bètics voten tres vegades més el PSOE que el PP.

Seria injust i simplista dir que les classes populars opten majoritàriament pel Betis, mentre que les benestants ho fan pel Sevilla. Potser en algun moment de la història això havia estat cert, i encara hi ha molta gent que relaciona el Sevilla FC amb els “señoritos”. Avui en dia, però, no té sentit fer aquesta classificació. Com a anècdota, hem de dir que la duquessa d’Alba era bètica fins al moll de l’os, com ho era Maria de la Mercè de Borbó, àvia de Felip VI, o l’inefable expresident espanyol Felipe González. Hi ha sevillistes molt d’esquerres i bètics de dretes, i viceversa.

El beticisme a Catalunya

Fem, per acabar, un breu esment de la realitat del beticisme al nostre país. De sobres són conegudes les onades migratòries des del sud d’Espanya cap a la Catalunya dels anys cinquanta i seixanta principalment. Coincidirem que, sense conèixer aquest fenomen, no podríem entendre la Catalunya actual. Fins i tot hi ha qui parla de la “novena província” andalusa.Doncs bé, l’arribada de centenars de milers d’andalusos va comportar la creació de noves penyes futbolístiques d’equips andalusos, fonamentalment del Betis i del Sevilla. Actualment, a Catalunya funcionen 25 penyes bètiques, agrupades en una coordinadora, mentre que són 6 les sevillistes que ho fan. Quan el Betis visita els camps de futbol catalans, una part important de les graderies es tenyeix de verd-i-blanc. Quan ho fa el Sevilla, això no passa. Sorgeix llavors inevitablement una pregunta punyent: per què molts andalusos que van arribar a Catalunya fa 50 anys (i els seus fills i néts), obrers de les classes populars, optaven majoritàriament pel Betis i no pel Sevilla?

Publicat a Crític (6-1-2016)