Cap a una segona volta: plebiscit a la casta

Al sistema electoral espanyol no existeix formalment la segona volta, que sí que trobem, per citar un exemple molt conegut, a les eleccions presidencials de França. Al país veí, com sabem, es vota en una primera volta la candidatura que es vulgui, entre un ventall més o menys ampli, i després passen a la segona volta les dues opcions més votades. A Espanya, per primer cop des de l'aprovació de la constitució vigent, han quedat convocades automàticament unes noves eleccions per la no investidura d'un nou govern. Anem, políticament parlant, cap a una segona volta. Aquesta expressió té sense dubte detractors al nostre país, perquè si ens cenyim a la legalitat vigent queda clar que no es pot parlar d'una segona volta pròpiament dita. Però opino que, en termes polítics, hem de parlar necessàriament de segona volta. I perdonin per repetir tantes vegades en tan poques línies la mateixa expressió, però és que hem de ser conscients de cap a on anem i què ens juguem en aquestes noves eleccions.

Els més de quatre mesos que han transcorregut des del 20 de desembre han servit per confirmar, en primer lloc, que al mapa polític espanyol s'ha produït un terratrèmol sense precedents. El bipartidisme ha quedat tocat de mort i dependrà dels resultats del proper 26 de juny que puguem parlar, per fi, de la defunció del turnisme de la segona restauració borbònica. Cánovas i Sagasta, conservadors i liberals. Rajoy i Sánchez, PP y PSOE. Un bipartidisme que ara compta amb la crossa de Ciutadans, una cosa que ha quedat absolutament clara en aquests mesos de sainet político-mediàtic, amb un Albert Rivera que ha insistir una i mil vegades en la seva aposta per una grosse koalition a l'espanyola.

Parlo de segona volta perquè el 20 de desembre vam votar entre diverses opcions, sense saber massa bé per quins pactes apostaven cadascuna d'elles. Ara ja ho tenim clar, i el 26 de juny podrem decidir si volem un canvi o no. Així doncs, tenim en una banda del tauler a PP, PSOE, Ciutadans i els poders fàctics econòmics i mediàtics afins (que en realitat són els qui manen, i molt), i en l'altra la gent del canvi (Podem, IU-UP, En Comú Podem, En Marea, Compromís i moltes altres persones sense adscripció partidista que apostaran per confluir per guanyar). Aquestes són les dues opcions que ens queden el proper 26 de juny: o casta o poble, així de clar i de cru. O baixem el cap o l'aixequem i ens posem a treballar per guanyar i fer-los fora.

Publicat a Treball (4-5-2016)