Els catalans de 'La Roja': polèmiques, xiulades i futbol

És a punt d’acabar-se la fase de grups de l’Eurocopa de futbol i ja es coneixen la majoria de les seleccions classificades per als vuitens de final. La selecció espanyola ja té el passi assegurat, després de guanyar els dos primers partits -el d’avui contra Croàcia és intrascendent-, i el paper dels jugadors catalans en aquesta classificació ha estat prou important. Els sis catalans seleccionats són Piqué, Bartra, Busquets, Cesc Fàbregas, Bellerín i Jordi Alba.

Amb una hipotètica independència de Catalunya, no sabem si aquests jugadors podrien triar entre la selecció espanyola o la catalana, o bé estarien obligats a participar en la segona. No sabem si podrien triar nacionalitat, si podrien compartir la catalana i l’espanyola, etc. En el supòsit que poguessin triar, molt probablement alguns optarien per jugar amb Catalunya, mentre que d’altres continuarien fent-ho amb Espanya. El que està clar és que aquesta selecció espanyola que ha marcat època no hauria estat la mateixa sense els jugadors catalans. És molt probable que l’absència de futbolistes clau en l’equip com Xavi, Puyol, Piqué, Cesc Fàbregas o Busquets hauria estat definitiva i Espanya ho hauria tingut molt més difícil per aconseguir tots els èxits d’aquests darrers anys.

Mèrits esportius a banda, el que sí sabem és que els futbolistes, i els esportistes en general, no acostumen a mullar-se en qüestions polítiques. Casos com els d’Oleguer Presas o, més recentment, de Pep Guardiola no són habituals. Però d’això ja en parlarem.

Els catalans, majoria a la selecció espanyola

Que la selecció espanyola perdria gran part del seu potencial sense els jugadors catalans és una obvietat. Des de l’any 2008, quan va començar la seva etapa daurada (guanyant dos cops l’Eurocopa i un cop el Mundial), Catalunya ha estat sempre la comunitat o nació amb més representants en la selecció en una gran cita futbolística. El 2008, van ser sis els catalans que van vestir “la roja” durant l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa: Fernando Navarro, Puyol, Xavi, Cesc Fàbregas, Capdevila i Sergio García. El 2010, en el Mundial, set van ser els catalans que es van proclamar campions del món a Sudàfrica: Piqué, Puyol, Xavi, Cesc Fàbregas, Capdevila, Valdés i Sergio Busquets. El 2012, a l’Eurocopa de Polònia i Ucraïna, sis catalans van guanyar el torneig: Piqué, Xavi, Cesc Fàbregas, Valdés, Sergio Busquets i Jordi Alba.

El 2014, en l’estrepitós fracàs del Mundial de Brasil, “només” cinc catalans van ser-hi presents: Piqué, Xavi, Cesc Fàbregas, Sergio Busquets i Jordi Alba. Ara, en l’Eurocopa que es disputa a França, ja hem dit que hi ha sis catalans en la convocatòria definitiva de Del Bosque. A més, hi trobem quatre madrilenys, tres andalusos, dos navarresos, dos valencians, dos canaris, un basc, un gallec, un castellà-manxec i un que va néixer a Itàlia. Una bona foto d’allò que alguns en diem l'”Espanya plurinacional”. “Les Espanyes”, que diria l’Ernest Lluch, si no l’haguessin assassinat.

Els futbolistes i el seu posicionament polític

Com ja hem apuntat, casos com el d’Oleguer o Guardiola no són habituals. Que jugadors professionals de futbol es pronunciïn políticament no és freqüent. De fet, costa conèixer la seva opinió en un tema tan controvertit com la hipotètica independència de Catalunya.

Pel que fa als catalans que juguen l’Eurocopa de França, l’únic que ha expressat clarament que està a favor del dret a decidir del poble català ha estat Gerard Piqué, que fins i tot ha participat (i n’ha fet ostentació) a les darreres i multitudinàries manifestacions de la Diada de l’Onze de Setembre. El jugador, que darrerament ha estat xiulat per molts afeccionats de la selecció espanyola quan tocava la pilota en ple partit, explicava fa uns mesos en una interessant entrevista a “Papel El Mundo”, què en pensa sobre una hipotètica independència de Catalunya: “Jo sóc espanyol, la meva dona es meitat libanesa i meitat colombiana, els meus fills són catalans, espanyols, libanesos i colombians. Estem en un món tan global que posar-se en un lloc o en un altre és perdre el temps. Sempre cito en John Lennon: no hi ha banderes. “Imagine there’s no countries…”. Estem tots en un planeta en què hem de compartir moltíssimes coses (…). No té res a veure estar a favor del referèndum amb estar a favor de la independència. Hi ha moltíssima gent que ha donat suport al referèndum, a Catalunya i a la resta d’Espanya, i que està en contra de la independència”.

Pel que fa a Marc Bartra, no sabem què en pensa de tot plegat. En una broma telefònica de la què va ser víctima a l’emissora de ràdio d’Almeria Tribuna Rojiblanca el novembre del 2014, en ser preguntat per la seva opinió sobre la independència de Catalunya, Bartra va dir “en això no hi entro, en això no m’hi fico“. Una resposta de manual, ben freqüent entre els futbolistes professionals.

Busquets és un altre jugador que no s’ha pronunciat públicament sobre el procés independentista. El migcampista de Badia va ser el centre de moltes crítiques en un partit amistós entre les seleccions catalana i basca, el desembre de l’any passat. En els prolegòmens del matx, els jugadors catalans mostraven una pancarta amb el lema “Una nació, una selecció”. Doncs bé, Busquets va ser molt criticat a les xarxes socials perquè no sostenia aquesta pancarta. Un gest premeditat o una simple casualitat? No ho sabem.

Xavi i Puyol, el primer jugant a Qatar i el segon ja retirat, van ser dos dels jugadors més importants en la selecció espanyola que va guanyar el Mundial del 2010. Després de recollir la copa i les medalles que els acreditaven com a campions del món, la imatge de tots dos portant una senyera va donar la volta al món. I no van ser poques les crítiques que van rebre pel gest. No deixa de ser curiós, quan és habitual que Sergio Ramos mostri sovint la bandera andalusa en les seves celebracions, i Villa o Cazorla facin el mateix amb l’asturiana sense rebre cap retret. Segurament no podrem parlar de l'”Espanya plurinacional” fins que no sigui vist com a normal que una persona pugui portar indistintament la bandera estatal i la de la seva nació o regió sense crear cap tipus de polèmica. Pel que sembla, queda camí per recórrer.

Els casos d’Oleguer Presas i Pep Guardiola

Oleguer i Guardiola són dos exfutbolistes professionals que s’han mullat políticament i han expressat la seva opinió respecte al procés independentista a Catalunya. Es tracta de dos casos que no es poden comparar: el sabadellenc mai no va amagar el seu compromís amb l’independentisme i en particular amb un posicionament d’esquerres i alternatiu, arribant a formar part de les llistes electorals de la CUP. Guardiola, per la seva banda, sempre ha defensat el dret a decidir del poble català i va formar part de la llista barcelonina de ‘Junts pel Sí’ en les eleccions del 27 de setembre de 2015.

Esportivament parlant, Guardiola va defensar quaranta-set vegades la samarreta de la selecció espanyola absoluta amb professionalitat i compromís, mentre que Oleguer no va disputar cap partit, malgrat haver estat convocat en una ocasió a unes jornades de convivència sota les ordres del carismàtic seleccionador Luis Aragonés. El jugador de Sabadell sabem que no tenia cap interès a defensar la samarreta espanyola i així li va expressar en privat a Aragonés, que no el va tornar a convocar i va tancar la polèmica de forma intel·ligent.

Catalunya podria fer un bon paper a l’Eurocopa o el Mundial?

Amb l’Eurocopa a prop de l’equador, Espanya continua sent teòricament una de les favorites al títol. En el cas d’una hipotètica independència de Catalunya, podríem dir el mateix? Com ja hem apuntat, la selecció espanyola perdria molt de potencial amb la no convocatòria dels jugadors catalans, és obvi. Ara bé, una selecció catalana podria fer un bon paper en una Eurocopa o un Mundial?

Si ens fixem, per exemple, en la darrera convocatòria de la selecció catalana (que, recordem-ho, només pot jugar partits amistosos), de desembre de l’any passat, veurem que es tracta d’un equip molt potent:

Porters: Masip (Barça) i Pau López (Espanyol). Defenses: Aleix Vidal (Barça), Montoya (Betis), Piqué (Barça), Bartra (Barça), De la Bella (Real Sociedad), Jordi Alba (Barça), Víctor Álvarez (Espanyol) i Dídac Vilà (AEK Atenes). Migcampistes: Sergi Roberto (Barça), Busquets (Barça), David López (Nàpols), Piti (Granada), Javi Márquez (Granada), Joan Jordán (Espanyol) i Joan Verdú (Fiorentina). Davanters: Sergio García (Al-Rayyan), Álvaro Vázquez (Getafe), Víctor Rodríguez (Getafe), Keita Baldé (Lazio) i Gerard Moreno (Espanyol). A tots aquests jugadors podríem afegir Cesc Fàbregas i Bellerín, que disputen l’Eurocopa amb Espanya, o Bojan, Tello, Deulofeu, Oriol Riera, Jonathan Soriano, Marc Crosas, Kiko Casilla, Sergi Gómez, Andreu Fontàs, Isaac Cuenca o Sergi Samper, tots ells de gran nivell. Fins i tot jugadors com Xavi o Valdés no estan retirats de la pràctica professional del futbol i podrien integrar una convocatòria catalana.

Es tractaria probablement d’una selecció que podria plantar cara a qualsevol equip, però que difícilment podria guanyar un gran torneig, on l’exigència és màxima. Només el temps ens dirà si Catalunya acaba jugant partits oficials i, si es dóna el cas, pot competir a un bon nivell.

Publicat a Crític (21-6-2016)