Polítics políticament incorrectes

Darrerament s’està donant el fenomen a nivell internacional que diferents partits polítics i candidats concrets que podríem anomenar “antiestablishment” o “insurgents” veuen augmentar de forma molt destacada el seu suport electoral. Es tracta d’un fenomen que es dóna a dreta i a esquerra, arreu d’Europa i també fora d’ella, que posen en qüestió el “sistema” i han vist com el seu suport popular ha augmentat molt notablement en el moment que moltes persones han optat per reaccionar davant les situacions de crisi econòmica i social, que molta gent considera que han estat causades pel propi “establishment”. Es parla, segurament amb raó, de crisi de representació. I aquí sorgeixen alguns partits i candidats que podríem qualificar d’inclassificables, com el candidat republicà a la presidència dels Estats Units, Donald Trump.

Per què triomfa Trump als Estats Units o Marine Le Pen a França? Una resposta podria ser que apel·len a les baixes passions amb un discurs senzill i planer, que connecta amb una part important de l’electorat que ha deixat de confiar en les opcions tradicionals. El problema és si les mesures que proposen després les podrien portar a la pràctica si assolissin el govern. Una altra resposta és que molta gent busca la manera de fastiguejar l’”establishment”, l’”statu quo”, el sistema o com li vulguem dir, i per fer-ho decideixen votar aquell que el qüestiona clarament, fins i tot amb discursos xenòfobs i políticament incorrectes. Un fet com el recent Brexit és ben il·lustratiu, com ho és també la possibilitat real que Trump esdevingui president dels Estats Units. La pregunta és: per canviar un sistema que no ens agrada cal recórrer a opcions que malgrat semblar trencadores poden acabar representant un perill per a la democràcia?

Publicat a Valors (n. 140), setembre 2016