El PSOE investeix, Unidos Podemos envesteix

Investir: concedir a algú la investidura. Envestir: anar impetuosament a l'encontre d'algú o d'alguna cosa, anar a topar / Escometre per demanar quelcom. Doncs bé, per primer cop en la història de la segona restauració borbònica un membre del PP ha estat investit president del govern gràcies a l'abstenció de la majoria de diputats del PSOE. Si ens ho expliquen pocs anys enrere no ens ho haguéssim cregut. Després del recent assassinat en el comitè federal, la immolació del PSOE estava cantada. El cert és que la realitat supera moltes vegades la ficció, i llàstima que ja no ens acompanyi en Manolo Vázquez Montalbán, perquè molt em temo que en Pepe Carvalho tindria molta feina. Molta.

Els esdeveniments que han tingut lloc els darrers dies al Congrés dels Diputats han evidenciat que no pot liderar l'oposició un partit que facilita la investidura del president del govern. Perquè no es pot menjar molt i pair bé. O com es diu en castellà, no es pot estar "en misa y repicando". A dia d'avui, el PSOE no té un projecte alternatiu per al país: no el tenia fa uns mesos i a la vista està que molt menys ara, després de lliurar el poder a Rajoy i no haver intentat conformar una majoria alternativa de govern, amb l'esquerra parlamentària i els nacionalistes. Si es volia, es podia. En l'entrevista de Jordi Évole a Pedro Sánchez en el darrer programa Salvados, el fins fa poc secretari general del PSOE va reconèixer que no havia estat encertat durant aquests darrers mesos, i que potser hauria d'haver intentat construir aquest govern alternatiu. Com molt bé ha dit Pablo Iglesias, aquest reconeixement ha arribat tard. Malgrat tot, cal saludar-lo i pensar (potser des de la ingenuïtat) que el futur passarà necessàriament per una entesa PSOE-Podemos. Perquè si no, i com alguns analistes han senyalat els darrers dies, segurament el PP tindrà el poder durant molt de temps. I és que realment existeix el risc que hi hagi només un partit amb capacitat de governar (amb les crosses del PSOE i C's) i un partit de l'esquerra alternativa a l'oposició, sense possibilitats reals de sumar en cap de les majories possibles. I l'esquerra seriosa ha de voler governar, com volen fer Unidos Podemos i les seves confluències.

El trist paper del portaveu socialista Antonio "Groucho" Hernando en el debat d'investidura ("Tu quoque, Antonio, fili mi", deu haver-li dit ja Pedro Sánchez) ha fregat l'esperpent. I que algú com Sánchez aparegui ara com el paladí de l'esquerranisme i la dignitat psoeísta no deixa de ser sorprenent, malgrat les seves darreres valentes declaracions i accions. De Rajoy podem esperar un discurs buit i ambigu, com és habitual en ell, però que el portaveu del PSOE no estigui a l'alçada de les circumstàncies en tot un debat d'investidura podem qualificar-lo com un esdeveniment històric lamentable.

Unidos Podemos i les seves confluències apareixen doncs com la principal força de l'oposició. No hi ha més que escoltar els discursos de Pablo Iglesias, Alberto Garzón i Xavier Domènech per adonar-se'n. I comparar-los amb el d'Antonio Hernando, i ja no diguem amb el d'Albert Rivera. Mentre el PSOE investeix Rajoy, Unidos Podemos i les seves confluències envesteixen (i durament) contra el màxim mandatari del PP de la Gürtel i el Luis sé fuerte. Perquè aquesta és (o hauria de ser) l'obligació de qui vulgui representar una majoria social esgotada per la corrupció i l'atac sistemàtic i constant contra els seus drets socials i laborals. Mentre Rajoy queda novament proclamat president del govern, Pablo Iglesias és investit líder de l'oposició. Perquè ja n'hi ha prou d'esquerres d'ordre, d'aquelles que investeixen i no envesteixen.

Publicat a Treball (7-11-2016)