No tothom va callar davant el pujolisme

Els escàndols relacionats amb la família Pujol no deixen d'omplir portades de diari d'ençà que el patriarca, president de la Generalitat durant vint-i-tres anys, confessés que tenia diners sense declarar a l'estranger. I la indignació ciutadana no cessa. Aquella confessió sui generis va servir per desemmascarar i posar en primera línia de l'actualitat els negocis del matrimoni Pujol-Ferrusola i els seus fills. Un "cràter radiactiu" des de llavors, en paraules d'Enric Juliana. De moment, el primogènit està a la presó i és possible que altres membres del clan també hi ingressin en el futur. Les investigacions judicials i les posteriors filtracions a la premsa estan mostrant a l'opinió pública com actuava suposadament la família. El surrealista episodi de Marta Ferrusola ordenant transferències bancàries com a "mare superiora de la congregació" sembla extret d'una pel·lícula de Berlanga, i ha estat el darrer episodi d'un serial que sembla que serà llarg i intens. El cas és que darrerament s'està escampant interessadament la idea que tothom va callar davant el pujolisme en aquells anys en què CiU governava la Generalitat amb mà de ferro. Una idea que, cal aclarir-ho, no es correspon amb la realitat.

No es pot negar que determinats mitjans de comunicació molt importants i molt influents van tenir un paper destacat a l'hora de silenciar l'oposició (no només política) al pujolisme, en uns anys en què les xarxes socials no existien. I aquest fet, indubtablement, va contribuir a difondre amb èxit la idea que ningú no es va atrevir a aixecar la veu contra el pujolisme i les suposades pràctiques corruptes d'algunes persones molt properes a l'ex molt honorable. Però la realitat, i és de justícia recordar-ho avui, és que hi va haver periodistes, fiscals, activistes i polítics que no van callar davant Pujol i van atrevir-se a confrontar amb l'omnipotent ex president, una persona extraordinàriament intel·ligent i hàbil que va ser capaç de fer confondre la idea de país, partit i persona de forma brillant. Avui cal tornar a recordar els noms dels fiscals José María Mena i Carlos Jiménez Villarejo i el paper d'aquests en el cas Banca Catalana, que van haver d'aguantar els atacs més furibunds per atrevir-se a desafiar Pujol. En aquest sentit, recomano llegir el llibre de Pere Ríos "Banca Catalana: caso abierto". Cal recordar també els reportatges d'alguns periodistes a determinats mitjans de comunicació, com els que es van publicar en el seu dia a El Triangle.

Avui cal recordar també que polítics com Rafael Ribó (diputat del PSUC i després d'Iniciativa) sí van confrontar amb Jordi Pujol. I que ho van fer quan molts diputats, també de l'oposició, van decidir callar i fins i tot votar les seves investidures com a president de la Generalitat. Recupero un fragment d'una intervenció de Ribó en el debat d'investidura de desembre de l'any 1995: "senyor candidat, vol dir també mans netes. Vol dir també moralitzar la vida pública. I li demano solemnement, senyor candidat, un compromís explícit per acabar amb totes les irregularitats i corrupteles que hi ha a l’entorn del Govern de la Generalitat de Catalunya. El pluralisme també ha de servir per fer una Catalunya neta; (...) bastim una gran honestedat col·lectiva a base de l’honestedat individual, senyor candidat". Un altre exemple, dels molts que podríem trobar a la maleïda hemeroteca, el trobem el mes d'octubre de 1999, quan el mateix Ribó va exigir a Pujol que aclarís els suposats casos de favoritisme que afectaven els seus familiars, després que els llavors president hagués declarat que tenia els seus fills "col·locats". Ribó va dirigir en seu parlamentària diverses preguntes a Pujol: si considerava normal que la seva pròpia esposa tingués un negoci que podia aprofitar contractacions de la Generalitat, si sabia que alguns dels seus fills havien obtingut contractes de l'administració amb tractes de favor, etc. Només una dada per acabar: el PSUC i després Iniciativa per Catalunya són els únics que sempre van votar en contra en les sis investidures de Pujol (el Partit Socialista d'Andalusia també ho va fer el 1980). Els únics. Tothom va callar? No, tothom no. El temps posa tothom al seu lloc. Cal fer justícia amb aquells que sí es van atrevir a plantar cara al pujolisme.

Publicat a Públic (10-5-2017)