Quim Torra prepara el terreny per dir que la reunió amb Sánchez ha estat un fracàs

Vagin preparant-se. La propera reunió entre Pedro Sánchez i Quim Torra, prevista per al 9 de juliol, serà un fracàs. O millor dit: Quim Torra i les corretges de transmissió política i mediàtica del processisme (la Divisió Mediàtica Ítaca, en una expressió del Coscu) diran que ha estat un fracàs. L'Espanya irreformable i tal. Aquest país de toreros, bailaores de flamenc, siesta i fatxes que no ens estima. Volem marxar. Fem república. El pitjor de tot plegat és que aquesta propaganda del processisme més recalcitrant seguirà sent efectiva, no sé sap fins quan. Potser eternament. O és que algú té algun dubte que, com sempre diu el periodista Guillem Martínez, això del Procés no ha estat més que una brillant i efectiva operació propagandística per mantenir en el poder als de sempre? Pels seus fets els coneixereu. I els fets són els que són: fum, merder i crispació. Però de política efectiva, independència i república res de res. Més aviat tot el contrari: pèrdua de l'autonomia, polítics en presó preventiva i fugits a l'estranger, increment de la crispació identitària i nacionalista, patiment i gestió de les retallades socials. Ah, i eleccions (autonòmiques, no ho oblidem) i victòria del nacionalisme de dretes espanyol (C's) i segona posició per al nacionalisme de dretes català (JxCat). Res de paelles insubmises.

Dic que la reunió entre Sánchez i Torra serà un fracàs perquè hi ha una part que no vol negociar. Fins fa unes setmanes, cap de les dues parts no ho volia, però la voluntat de distensió demostrada pel nou govern del PSOE es presenta com un mal de cap per al processisme (i en particular per als sectors més hiperventilats), perquè s'havia apostat tot a l'estratègia del "com pitjor, millor", i cada cop sembla més evident que un president com Rajoy era un xollo per a alguns processistes. Sánchez trenca tots els esquemes, perquè ell i el seu govern presenten una imatge d'una Espanya que poc té a veure amb la que la propaganda processista porta creant des de fa ja massa anys. Al final, l'èxit de la moció de censura que ha servit per fer fora Rajoy serà el pitjor dels malsons per al processisme.

Per tot això no queda més remei que atacar a la desesperada. És com quan un equip de futbol està a punt de ser eliminat i el porter puja a rematar un còrner en l'últim minut. En la majoria de casos, el que acaba passant és que reben un gol al contraatac perquè no hi ha ningú que defensi la porteria, i així l'eliminació és inevitable. A hores d'ara, quan qualsevol observador no contaminat veu que l'estratègia suïcida de l'unilateralisme ha estat un fracàs absolut, hom pensaria que caldria buscar la distensió i una negociació per trobar una sortida política. Una solució. Política, repeteixo. O potser hi ha sectors que no volen de cap de les maneres una solució? Potser l'objectiu no és la independència, sinó desitjar-la i viure en una eterna reivindicació, de la qual la confrontació seria una condició sine qua non. I mentrestant, eleccions autonòmiques, formació de governs autonòmics i nomenaments de càrrecs. Convenientment remunerats, clar.

Però es veu a venir l'estratègia de l'actual govern de la Generalitat: anar preparant el terreny per poder dir, en sortir de la reunió amb Sánchez, que ha estat un nou fracàs, que no volen negociar, que no hi ha res a fer. Que Espanya és irreformable i que no ens estimen als catalans. I blablabla. I la seva parròquia, extraordinàriament nombrosa, s'ho creurà un cop més.

De totes maneres, molt em temo que aquesta parròquia comença a estar cansada i farta de les estratègies partidistes. Cada cop són més les veus, particularment a ERC, PDeCAT i Òmnium, que aposten per la distensió i el diàleg per trobar solucions. I segurament fan falta més Tardàs i menys Torras en aquest moment. No podem oblidar que es va vendre la il•lusió que Catalunya seria independent de forma ràpida, neta i gratuïta, i una part molt important de la societat va obeir disciplinadament totes i cadascuna de les consignes: participació en manifestacions, concentracions, concerts, dies històrics, vots de la teva vida... El risc que corre el processisme és que una part d'aquesta parròquia (digueu-me il·lús) comenci a adonar-se que els han enredat. O una cosa pitjor: que captin que només hi ha una part que vol dialogar i buscar la distensió, i malauradament aquesta part no és la que representarà Quim Torra en la reunió del proper dia 9 de juliol. Potser sóc un il•lús, però l'etapa de distensió que indubtablement s'ha obert en les darreres setmanes em permet ser moderadament optimista. Deixeu-me que ho sigui una mica.

Publicat a Treball (5-7-2018)