40 anys del 23F: l’intent del cop d’estat a Mataró (versió resumida per a la revista Capgròs)

Es compleixen quaranta anys de l’intent de cop d’estat del 23F. Eren pràcticament dos quarts de set de la tarda del 23 de febrer de 1981 quan un grup de guàrdies civils, a les ordres del tinent coronel Antonio Tejero, irrompien al Congrés dels Diputats en el transcurs de la votació de la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo, que dies després seria proclamat president del govern en substitució del fins feia poc dimitit Adolfo Suárez. “¡Todo el mundo al suelo!”, va cridar Tejero, pistola en mà, i pràcticament tots els diputats van amagar-se sota el seu escó. Aquests fets també van marcar per sempre més les vides dels mataronins i mataronines, singularment dels qui llavors tenien responsabilitats polítiques i sindicals a la ciutat.

L’intent de cop d’estat sorprèn el govern municipal en plena reunió A Mataró, mentre Tejero entrava al Congrés dels Diputats, se celebrava una reunió de la permanent del govern municipal (format per PSC, PSUC i CiU) a la Sala dels Lleons de l’Ajuntament, on s’estava debatent el projecte de participació i descentralització ciuta dana. A la reunió estaven presents, a més de l’alcalde, Joan Majó, els regidors Ramon Manent, Manuel Mas i Carles Manté (PSC), Lluís Fernández, Pablo Morales i Manuel Molina, que acabava d’arribar (PSUC), Pere Antoni Fusté i Josep Masriera (CiU). El líder dels convergents, Ramon Pla, estava de viatge de negocis a València. En aquells moments, el secretari de l’alcalde, senyor Fradera, va interrompre la reunió per informar que alguna cosa estava passant al Congrés dels Diputats, que uns militars hi havien entrat. La incertesa i el neguit es van apoderar dels membres del govern municipal que hi havia a la sala. Joan Majó va trucar el comandant de la Guardia Civil i li va recordar que la primera autoritat de la ciutat era l’alcalde. La resposta del militar, però, no va ser gens tranquil·litzadora: “Jo estic esperant un tèlex amb les ordres que haig de seguir”, va dir. Majó, junt amb alguns altres regidors, van quedar-se a l’Ajuntament per seguir les notícies que arribaven per la ràdio. També es va instal·lar un televisor petit a la sala, però durant hores no hi havia senyal, ja que els militars havien ocupat Radio Televisió Espanyola.

El PSUC crida a la mobilització

La tarda del 23F, en conèixer els fets del Congrés dels Diputats, diferents militants del PSUC van acudir immediatament a les diferents agrupacions del partit a la ciutat, per recollir documentació i amagar-la en llocs segurs. Quan Pep Illa i Àngel Tarrés van arribar a l’agrupació del Centre, allà els veterans Rossend Dalmau i Teresa Cortina ja ho havien amagat tot. Antonio Rodríguez Avellaneda, responsable de l’agrupació de Cirera, va anar corrent al local amb altres companys a recollir i amagar documentació. Al cap de llista del partit en les eleccions del 1979, Antoni Segarra, la notícia el va sorprendre tornant en cotxe des de Sant Adrià de Besòs, on treballava. A l’Ajuntament, els dirigents comunistes eren partidaris de cridar a la mobilització popular per defensar la democràcia, mentre que els membres del PSC preferien mantenir la calma en aquells moments difícils. Lluís Fernández va sol·licitar poder dirigir-se a la ciutadania a través de Ràdio Mataró, però no va ser autoritzat. Llavors, es va demanar instal·lar megàfons a les patrulles de la policia local, mesura que també va ser rebutjada. Tanmateix, un nodrit grup de persones es va concentrar de seguida davant del consistori.

Tranquil, Jordi, tranquil

Cap a la mitjanit, l’alcalde Joan Majó va tenir ocasió de parlar via telefònica amb el President de la Generalitat, Jordi Pujol, que li va traslladar que calia mantenir la calma, que havia parlat amb el rei i l’havia tranquil·litzat. Aquell ja famós “tranquil, Jordi, tranquil” que han recollit els llibres d’història. Majó va parlar novament amb el comandant de la Guardia Civil, que li va explicar que estava a les seves ordres. Els moviments de la caserna de la Guardia Civil s’anaven coneixent a través del sindicalista de CCOO Paco Cantero, que es va situar en un terrat que hi havia a prop. Els militars van formar al pati, però en cap moment van mostrar intenció de sortir al carrer. El famós missatge del rei a la televisió, cap a dos quarts de dues de la matinada, va ser seguit per alguns regidors a la petita televisió que hi havia a l’Ajuntament. Uns altres, havien baixat a la Granja Montells i van fer-ho des d’allà. Un cop escoltades les paraules de Joan Carles I, com va succeir amb milions d’espanyols, va haver certa sensació de tranquil·litat dintre de la gravetat de la situació, i alguns van marxar cap a casa, entre ells l’alcalde Joan Majó, que llavors vivia a Barcelona. Al despatx d’alcaldia van quedar-se de guàrdia alguns regidors del PSC i el PSUC, amb un termo ple de cafè que faria bon servei, tal i com recorda Ramon Manent, que va ser un dels regidors que van passar tota la nit allà. A la crònica del butlletí del mes de març de 1981 del PSUC, “Progrés”, s’explica que les persones que van formar part d’aquella “guàrdia” en diferents moments van ser Ramon Manent, Fermín Fernández i Carles Manté (PSC), Lluís Fernández, Antoni Segarra i Antoni Cuadras (PSUC). A les 8 del matí pràcticament tots els funcionaris i funcionàries van entrar a treballar a l’Ajuntament. Pep Canal, membre del PSUC, va ser dels pocs que va decidir fer la vaga que havia convocat CCOO. Van ser unes hores plenes d’incerteses i pors, on van arribar rumors de tota mena: que si hi havia llistes negres que l’extrema dreta tenia preparades amb noms de significats dirigents de partits i sindicats, que si la Guardia Civil estava a punt de sortir al carrer, etc. El sistema democràtic espanyol era ben jove i fràgil, i els lluitadors antifranquistes sabien perfectament que no s’havia aconseguit gratuïtament, perquè moltes persones havien mort o havien patit llargues penes de presó per lluitar contra la dictadura i en favor de la democràcia.

CCOO, al peu del canó durant tota la jornada

A les 18.23 hores d’aquella tarda del 23 de febrer de 1981 la seu del sindicat de Comissions Obreres (CCOO) del carrer Amàlia estava plena de gom a gom, doncs se celebrava una assemblea del tèxtil així com diverses reunions d’altres rams. Ningú no s’esperava el que estava a punt de succeir al Congrés dels Diputats. Antonia Merchán, responsable d’acció sindical llavors, recorda que, en conèixer la notícia, es va decidir desconvocar immediatament l’assemblea i molta gent va marxar del local. Allà van quedar-se alguns dirigents del ram del tèxtil, com ara Carmen Ortega o Josep Lluís Lligonya, el secretari general de CCOO del Maresme, Jaume Puig, o el citat anteriorment Cantero, i van començar a recollir fitxes i expedients per amagar-los. El mateix que va fer el responsable de banca, Antonio Ortiz, que va enterrar als camps de Can Bruguera un bon grapat de documents. L’objectiu prioritari en aquells moments era protegir els milers d’afiliats del sindicat i les seves famílies. El sindicat havia decidit cridar a la mobilització i convocar una vaga de 48 hores, i calia informar els treballadors i treballadores. Sindicalistes com Jaume Puig, Cristóbal Cobo o Paco Cantero van estar unes quantes hores aquella nit imprimint octavetes. En l’imaginari col·lectiu ha quedat certa idea de “normalitat absoluta” durant aquella nit del 23 al 24 de febrer, però el cert és que, mentre la majoria de la gent va restar a casa atemorida i espantada, com era lògic i comprensible, molts sindicalistes de CCOO d’arreu del país es van mobilitzar, acudint a protegir els ajuntaments i les seves seus sindicals, imprimint pamflets per repartir-los a primera hora del matí a les portes de les fàbriques. A Mataró també. A les sis del matí diversos membres de CCOO van anar a repartir octavetes, i recorden com la gent estava ben atemorida.

El cop d’estat fracassa, el 24 de febrer surt el sol

A dos quarts de vuit de la tarda del dia 24 es va celebrar a Mataró un ple municipal extraordinari, amb assistència de força públic. Les diferents forces polítiques van aprovar una moció en la línia de les que s’estaven aprovant a la resta d’ajuntaments, condemnant l’intent de cop d’estat i defensant la democràcia. El dia 27 a la tarda van tenir lloc nombroses i multitudinàries manifestacions arreu de la geografia espanyola, per condemnar l’intent de cop d’estat i en defensa de la democràcia. Moltes persones de Mataró van desplaçar-se a Barcelona per participar en la que va tenir lloc a la capital catalana, que va ser igualment concorreguda. Han passat ni més ni menys que quaranta anys del 23F, una data que marcarà per sempre més la història d’Espanya. Potser avui les noves generacions tenen una idea molt vaga d’aquell esdeveniment, probablement desconeixen molts dels fets que es van produir i que van tenir un impacte claríssim en la nostra societat en aquell moment i també en el futur. Aquella nit segurament va servir com a vacuna contra el feixisme en les ments de moltes persones, però com sabem, hi ha vacunes que requereixen de dosis addicionals cada cert temps. Les actituds antidemocràtiques guanyen terreny arreu del món i potser acudir a la història ajudaria a recordar que gaudir d’un sistema democràtic, per moltes mancances que tingui, no és gratuït, que requereix de la lluita i el sacrifici de moltes persones, com va passar al nostre país, on moltes van ser afusellades i represaliades. El 23F hagués pogut tenir un final diferent, amb un impacte molt negatiu en les vides dels espanyols i les espanyoles. I òbviament, dels mataronins i les mataronines. Caldria no oblidar-ho.

Publicat a Capgròs (26-2-2021)

Una versió ampliada d'aquest reportatge va ser publicada a Capgròs.com (23-2-2021)