Introducció al llibre "Els 'equidistants' tenien raó", "El PCE al govern" i altres articles, de Miguel Guillén Burguillos

Quan els fets canvien, jo canvio d'opinió. I vostè què fa?

John Maynard Keynes

Quan un gira la vista enrere se n'adona que les coses canvien, i que sovint ho fan de manera radical, insospitada, fins i tot inimaginable. Hom acostuma a agrupar els fets en etapes, en èpoques, i li agrada fixar la vista en les xifres rodones o significatives. Certament l'any 2021 que just acaba en el moment d'escriure aquestes línies no sembla que sigui una d'aquestes, ni representa cap inici de dècada ni de segle, però prou coses ens han passat col·lectivament en els darrers temps com per fer balanç, ni que sigui de forma arbitrària o personal, tot i que intentaré argumentar perquè he decidit fer un recull dels articles que he publicat a diferents mitjans de comunicació entre 2011 i 2021. Perquè crec que, certament, podem parlar d'una època, malgrat que la línia temporal mai no s'obre ni es tanca de forma sobtada, sinó que evoluciona de forma dinàmica a mida que els fets, per molt pertorbadors o revolucionaris que siguin, li donen color, forma i fins i tot singularitat o carisma. Perquè no ho podem negar: hi ha èpoques que, pel motiu que sigui, adquireixen un protagonisme que no trobem en unes altres. I penso molt sincerament que aquests darrers deu anys ja passats han donat força de si.

Reconec que fins no fa gaire no veia la utilitat que podia tenir recopilar en un llibre una selecció dels articles que he publicat en els darrers anys, malgrat que algunes persones estimades m'havien suggerit que ho fes. En primer lloc, perquè no sóc cap persona influent ni compto els meus seguidors per centenars o milers, i per tant, l'interès de tot allò que escric és certament limitat. En segon lloc, perquè allò que ja està escrit i publicat, i a més majoritàriament disponible a Internet, no té perquè anar a parar a un nou format, en aquest cas un llibre, menys encara si parlem d'articles escrits fa anys. En tercer lloc, perquè sovint em passa que recupero reflexions antigues i no m'hi veig identificat en elles, perquè he canviat d'opinió o, simplement, perquè no entenc com vaig poder escriure-les, i llavors no veig la necessitat de recuperar-les. Aquests són tres dels motius que em passaven pel cap a l'hora de plantejar-me la publicació d'aquest volum, però finalment vaig decidir fer-ho. Per què? Bàsicament per un motiu, pel mateix que em guia des de fa anys a posar negre sobre blanc les meves reflexions: per ordenar els pensaments. I en aquest cas, addicionalment, per fer balanç, recordar i entendre una mica millor què ha passat. En definitiva, un exercici personal i individual. Ara bé, si a sobre alguna altra persona pot estar interessada en llegir allò que escrius, llavors molt millor. I sí, ho he de reconèixer: la publicació d'un llibre serveix bàsicament per fer alguns actes de presentació, per reunir amics i coneguts, i si bé en aquests temps pandèmics incerts mai no sabem si ens podrem trobar o no, l'excusa d'aquest nou volum apareix com a necessària, segons el meu punt de vista. Perquè segurament estem més àvids i necessitats que mai per trobar-nos, per compartir reflexions i inquietuds més enllà de la pantalla de l'ordinador o el telèfon mòbil.

Les més de cinc-centes pàgines d'aquest llibre no són més que les reflexions personals, polítiques i filosòfiques bàsicament, que, en un moment concret, he anat escrivint i publicant gràcies a la generositat de les diferents persones que han pensat que valia la pena posar-les a disposició del públic. I sí, són les opinions d'una persona concreta en un moment concret, i si bé no és la meva pretensió representar ningú ni molt menys cap col·lectiu, sí em sento fidelment i orgullosament part d'una tradició política determinada, aquella que beu de les fonts inesgotables del moviment obrer i el catalanisme popular. En aquest sentit, és un orgull que aquest llibre porti el segell de la Fundació Nous Horitzons, que generosament l'edita. No és casualitat. I tota ocasió és bona per intentar difondre, ni que sigui amb mitjans modestos, les nostres idees, les que ens defineixen col·lectivament. En alguns articles recollits en aquest llibre faig servir el concepte gramscià d'hegemonia cultural, una idea que s'ha posat molt de moda en els darrers temps i que no podem obviar.

Un fa un cop d'ull a les fotografies que apareixen a la portada del llibre i no pot deixar d'experimentar cert vertigen. Perquè són setze les instantànies que he triat detingudament, però en podrien ser moltíssimes més. Hi apareixen personatges i esdeveniments que han marcat aquests darrers deu anys: la fi d'ETA, la corrupció representada en persones com Jordi Pujol o Rodrigo Rato, les mobilitzacions socials dels sindicats confederals, la PAH o els afectats per les participacions preferents a la meva ciutat, Mataró, les manifestacions independentistes a Catalunya, l'abdicació del rei, l'aparició de Podemos o l'èxit de Barcelona en Comú, personificats en Pablo Iglesias i Ada Colau, el fenomen Trump, l'engany massiu i el fiasco que van portar a terme els líders independentistes la tardor de 2017, el govern de coalició d'esquerres, la pandèmia de la covid-19 i el sorgiment de la figura política de Yolanda Díaz, que he volgut incloure a la portada com a mirada al futur més proper, amb una càrrega d'il·lusió que no puc dissimular.

A través de la lectura dels articles que he seleccionat per a aquest volum, crec que hom pot fer una lectura dels esdeveniments que han anat succeint en aquests anys plens de sobresalts i canvis, a nivell social i polític. En aquest sentit, presto una especial atenció a tot allò que ha passat a Catalunya en aquests esgotadors anys de Procés, des d'un punt de vista determinat, a la mateixa vegada que poso el focus en aquells canvis més importants que ha patit i protagonitzat l'esquerra alternativa, a Catalunya i a tota Espanya. Per això he triat aquest títol per al llibre: "Els 'equidistants' tenien raó", "El PCE al govern" i altres articles. Indubtablement, no cal ser un expert en màrqueting per esbrinar que no es tracta d'un títol amb pretensions comercials, i segurament no és el millor que s'hauria pogut triar, però reconec que mai no se m'ha donat gaire bé trobar eslògans eloqüents i seductors. I no se m'acudia una millor manera a l'hora d'explicar, en dues línies, que això que teniu entre les vostres mans és un recull d'articles, i que tenen un especial protagonisme aquells fets al voltant del Procés i les esquerres alternatives, que per primer cop des de la Segona República van entrar a formar part del govern. I no és poca cosa, venint d'on veníem.

En el títol cito els mal anomenats "equidistants", i així pretenc fer-los (fer-nos) un modest homenatge. Perquè en moments de màxima tensió política i social, quan primaven els sentiments més viscerals, va haver persones, anònimes i també amb rellevància social i política, que no van voler adherir-se acríticament a cap dels dos bàndols que semblava que calia triar. Van voler donar una oportunitat a la raó per sobre dels sentiments i, segons el meu humil punt de vista, el temps ha acabat per donar-los (donar-nos) la raó. En Joan Coscubiela explica perfectament, i ho fa també en el pròleg d'aquest llibre, que ser equidistant en cap cas significa ser indiferent.

També cito al títol el PCE, el Partit Comunista d'Espanya. Tampoc no és casual. Aquest no és més que un altre petit homenatge a aquelles persones, militants anònims la majoria, que es van deixar la pell durant la llarga i negra nit del franquisme. Quan el més fàcil era callar o fins i tot aixoplugar-se sota els paraigües que proveïa el règim, un grapat de valents van decidir lluitar per recuperar la democràcia, van jugar-se la vida i la llibertat. Avui, sembla que tothom va lluitar contra la dictadura, però sabem que no va ser així. I els militants del PCE, com els del PSUC o les Comissions Obreres, i no només, se la van jugar i van ser determinants en la recuperació de les llibertats al nostre país. Avui, alguns membres d'aquest partit tornen a ocupar seients al Consell de Ministres.

La majoria d'articles van ser publicats originalment en català, una de les dues llengües que utilitzo normalment en les meves reflexions i, per suposat, en la meva vida quotidiana. Alguns altres han estat traduïts del castellà per incloure'ls en aquest volum, que vaig decidir publicar íntegrament en català. Perquè una manera de promoure, defensar, cuidar i estimar la llengua és precisament fent-la servir. I perquè aquesta no és patrimoni de ningú, menys encara d'aquells que pretenen arraconar-la i malmetre-la lligant-la indefectiblement i de forma miop a un projecte polític concret. Perquè sí, el català també és patrimoni d'aquelles persones que, com jo, l'estimem malgrat que no és la primera llengua que vam escoltar a casa, però que vam poder aprendre i fer-nos-la nostra gràcies al compromís de persones com els meus pares, que com molts centenars de milers de persones anònimes van arribar a Catalunya fugint de la misèria per treballar-se una vida millor. I van saber entendre que per donar un millor futur als seus fills, aquests havien d'aprendre el català, perquè si no no tindrien mai les mateixes oportunitats que els que sí el sabien. Per això, en el moment de recuperar les llibertats democràtiques, la tradició política a què feia referència abans, la meva, va apostar decididament, valentament i encertadament per no separar els nens i nenes a les escoles en funció de la seva llengua, perquè això sí que hagués estat un drama. I malauradament, avui, fites que van costar molts esforços i molt temps aconseguir-les, es poden anar en orris de forma ràpida i brusca, a causa de les decisions de determinats líders polítics i les seves respectives parròquies.

En aquest llibre apareixen, majoritàriament, articles relacionats amb la política general, però he decidit incloure també bastantes reflexions relacionades amb la meva estimada ciutat, Mataró. Perquè trobo que reflexionar sobre la comunitat més propera on vivim és fonamental, i jo mai no he deixat de fer-ho. Perquè si volem transformar la nostra societat, si considerem que hi ha coses per canviar i hi volem posar el nostre granet de sorra, hem de tenir clar que hem de començar per tot allò que tenim a prop: el nostre centre de treball, les nostres entitats i associacions, el nostre barri, la nostra ciutat...

El 2011 va ser l'any del 15-M, la fi d'ETA, el traspàs de poders entre Zapatero i Rajoy, la catàstrofe de Fukushima... Esdeveniments que queden llunyans i que van ser importants, però han estat tantes les coses que han passat en aquests darrers anys que un no deixa de sorprendre's per tot allò que ha viscut. Us convido a fer un repàs a través de la meva mirada personal, mitjançant una selecció d'articles que he publicat en diferents mitjans de comunicació al llarg dels darrers deu anys.

Moltes gràcies!

Miguel Guillén Burguillos

Desembre de 2021