Enrico Berlinguer, el PCI, Catalunya i el PSUC: influència, estima i admiració

El passat 25 de maig de 2022 va fer cent anys que va néixer d'Enrico Berlinguer, antic secretari del Partit Comunista Italià (PCI), tot un símbol d'una època que va ser molt estimat al seu país i arreu del món, també particularment a Catalunya. La seva talla com a dirigent polític ha estat reconeguda al llarg dels anys per persones de totes les ideologies, però a ningú no se li escapa que el passar dels anys i la fugacitat que impregna qualsevol esdeveniment que ens afecta actualment fan que les noves generacions tinguin un coneixement de Berlinguer certament limitat, fins i tot a Itàlia. En aquest sentit, trobo interessant visualitzar els primers minuts del documental "Quando c'era Berlinguer", dirigit l'any 2014 per Walter Veltroni, en què es pregunta pel carrer a diferents persones pel dirigent comunista. A moltes d'elles, singularment les més joves, no els sonava ni tan sols el seu nom. Si tenen ocasió, no es perdin aquest imprescindible documental.

Un dels admiradors catalans de Berlinguer, Enric Juliana (2011), el defineix com a "eixut, auster, franciscà, fumador empedreït, fill d'una família sarda de llunyà origen català (Berenguer)". Fa alguns anys, Juliana (2013) parlava dels "milloristes" ("miglioristi"). Per al periodista de Badalona, "els miglioristi -la citada ala dreta del PCI- advocaven per donar prioritat a la millora gradual de les coses, en contra de la primigènia idea revolucionària d'accentuar les contradiccions del sistema, per fer-lo esclatar. 'Com millor, millor', davant del 'com pitjor, millor'" (Juliana, 2013). Aquesta reflexió és interessant per entendre una mica millor la manera de pensar de Berlinguer, que ens pot ser molt útil a l'hora d'abordar les diferents situacions i reptes que se'ns presenten actualment, en una època amb clares reminiscències de la Guerra Freda, però a més de trenta anys de la caiguda de la URSS. Recordava Juliana (2013) que "Berlinguer va llançar el discurs de la 'qüestió moral'. Pacte d'austeritat a canvi de reformes a fons al sistema. L'encariment dels preus del petroli posava en crisi l'engranatge industrial i l'empresariat exigia retallada de despeses i moderació de salaris. Berlinguer va respondre: 'D'acord, però a canvi, sanegem a fons el sistema' (...). Berlinguer resumia així la seva proposta: 'Quan es demanen sacrificis a la gent que treballa cal un gran consens, molta credibilitat política i la capacitat de copejar els privilegis més intolerables. Sense aquests elements, l'operació és impossible'. Paraules del 1981". Ara, com sabem, es fan servir eufemismes com el de "pacte de rendes", i els poderosos, com sempre, intenten imposar el seu discurs i fer-nos creure que els seus postulats ideològics no són més que sentit comú. I en virtut d'aquest suposat "sentit comú", els assalariats no tenim més remei que patir una rebaixa de les nostres rendes per salvar l'economia i el país. Un sacrifici suposadament compartit, però que sempre acaben suportant les esquenes dels mateixos sectors socials, en aquest cas la classe treballadora.

En una interessant entrevista de Sara Serrano (2020), Enric Juliana explicava que el secretari del PCI "era un home intel·ligent i abnegat que estava al capdavant d'un col·legi cardenalici. Berlinguer sintetitzava idees, unia corrents, prenia distàncies de Moscou i va tenir una gran intuïció: va intentar capgirar el concepte 'austeritat' després de la crisi del petroli, proposant una austeritat pactada: nosaltres moderem els salaris i vosaltres pagueu més impostos i descolonitzeu el Estat, obrint el joc democràtic. Crec que el discurs de Berlinguer sobre l'austeritat continua sent actual. Caldria alliberar el concepte austeritat de la maledicció neoliberal: baixada de salaris i pensions, mentre que uns quants es folren gràcies a la colonització de les estructures de l'Estat i les seves principals palanques de decisió. S'hauria de parlar d'una altra austeritat. Austeritat política. Austeritat moral. Austeritat justament repartida. Austeritat ecològica, podríem afegir. Un nou contracte social. Els pactes de la Moncloa del 1977 van intentar inspirar-se en aquesta línia, però el PCE no va tenir prou força per imposar una potent comissió de seguiment que el PSOE no volia, ja que a Felipe González no li interessava la concertació amb Adolfo Suárez. González volia ser l'alternativa a Suárez". Interessants reflexions plenament vigents en ple estiu de 2022. Tinguem-les en compte, perquè en els propers temps ens seran especialment útils.

Però, reprenent el fil, recordem que pocs dirigents polítics han estat més estimats pel seu poble que Enrico Berlinguer, no hi ha més que recuperar les impressionants imatges dels seus funerals a Roma, el juny de 1984. Com estimat va ser també a Catalunya, singularment i lògicament, pels militants comunistes, pels antics membres del Partit Socialista Unificat de Catalunya, l'estimat PSUC.

La influència del PCI en el PSUC

La influència del PCI, i particularment d'Enrico Berlinguer, en el PSUC (i també en el Partit Comunista d'Espanya, el PCE), és absolutament innegable, principalment a partir dels anys seixanta i sobretot dels setanta i l'aparició del terme "eurocomunisme", del qual Berlinguer en va ser un dels seus màxims exponents, per no dir el principal. Fins i tot al sí del PSUC els seguidors de Berlinguer i el PCI rebien el qualificatiu dels "italians".

Explica Giaime Pala (2011) que, "a partir de 1975, va començar a fer-se palpable una certa italianització del PCE/PSUC. En la premsa comunista, l'aparició del PCI va augmentar de forma exponencial a través d'articles que reportaven declaracions de Berlinguer sobre diversos temes i els contactes cada cop més freqüents amb ell (...). Es podria dir que el PCI va substituir el PCUS com a referència internacional per a Espanya". De la mateixa forma, parlem d'un "apropament a Itàlia que en el PSUC no va ser oficialitzat davant la resta de la militància ni totalment consensuat en la seva direcció. Sap el lector quantes vegades en tota la seva premsa i en els documents del Comitès Executiu i Central de mitjan 1975 a juny de 1977 pronuncià el PSUC la paraula 'eurocomunisme' o afirmà prendre el model del PCI com a seu? Ni una" (Pala, 2011). Molt interessant.

Per a Joan Roger (2017), el PSUC "dels anys Setanta va viure un profund procés de renovació ideològica i organitzativa, augmentant i potenciant la presència del partit a les lluites democràtiques de base i convertint-se (...) en el partit central de l'antifranquisme. Aquest canvi d'estratègia, que va aconseguir que se superés en molts àmbits l'aïllament polític en què es trobaven sotmesos els comunistes a efectes de la Guerra Freda, va il·luminar una nova realitat amb incidència decisiva en el desenvolupament d'una nova imatge del partit, conegut en amplis sectors de la societat catalana com El Partit i referent hegemònic de l'oposició antifranquista. En la construcció d'aquesta nova fase va ser particularment important l'exemple del Partit Comunista Italià, no només perquè era la formació política comunista més forta de l'Europa occidental, sinó també perquè es trobava en situació d'oferir als seus homòlegs catalans una experiència consumada com a partit masses, amb un model de gestió institucional i organització interna considerat d'èxit. L'elecció del PCI com a referent i els contactes que els comunistes catalans van tenir amb els seus companys italians van tenir diferents dimensions i fases en el transcurs del temps, que van formar el mirall italià en què el PSUC es volia reflectir. En primer lloc, amb el puixant protagonisme dels intel·lectuals dins del partit a finals dels anys Seixanta, es va produir una fascinació per la producció teòrica del comunisme italià que va permetre l'entrada i l'estudi dels textos d'Antonio Gramsci, que van influir en el canvi de paradigmes i referents polítics. L'interès per l'experiència italiana no es va aturar en qüestions purament intel·lectuals ja que, en una segona fase, el procés d'apropament al comunisme italià va prendre forma amb l'atracció pel model de Partito Nuovo proposat per Palmiro Togliatti, la difusió del projecte de via italiana al socialisme i, posteriorment, el desenvolupament del compromís històric d'Enrico Berlinguer. Aquestes propostes del PCI, que el van portar a consolidar-se com a partit hegemònic de l'esquerra italiana, van ser preses amb molt d'interès des del PSUC pels seus plantejaments de formació d'un partit obert que interpel·lés els diferents actors socials en pro de la lluita unitària contra el règim i posteriorment per la consolidació de la democràcia".

Segons Roger (2017), "per a l'anàlisi del mirall italià cal tenir en compte que el PCI no només es va convertir en un referent per als comunistes catalans des del punt de vista de generació de teoria política, sinó que a més ho va ser en molts altres àmbits. El PCI es va convertir en un exemple a seguir gràcies a la posada en pràctica de les seves propostes, originals i transformadores, als municipis i regions on van governar. El mirall italià va servir especialment perquè tècnics i professionals lligats al PSUC poguessin treballar propostes concretes basades en un model d'èxit. Els sectors on més incidència va tenir l'experiència de gestió comunista italiana van ser l'urbà i territorial i també el sanitari, representats per organitzacions de professionals properes al PSUC com eren el Centre d'Estudis Urbans i el Gabinet d'Assessoria i Promoció de la Salut, respectivament. Aquests grups van elaborar, en gran part gràcies a l'estudi de l'experiència de gestió i les propostes del PCI, les bases per a l'elaboració de programes concrets del PSUC en aquestes matèries".

Per la seva banda, Paola Lo Cascio (2016) explica que "en el cas de l'esquerra catalana, això és particularment evident, i fou -i, probablement encara és- un element característic de l'esquerra catalana i que té les seves arrels en l'opció conscient i decidida que el PSUC va fer a partir dels anys seixanta d'emmirallar-se en el Partit Comunista Italià. El més fort de l'Europa Occidental, el partit de Gramsci, de Togliatti i de Berlinguer". La historiadora italiana argumenta que "es volia un partit gran com el PCI, que fos capaç de dialogar amb les classes mitjanes i els intel·lectuals i que fos, per damunt de tot, plenament nacional. És més, que aspirés a ser el partit de la nació. En part, la fascinació derivà de la pròpia gènesi de la formulació teòrica del Partito Nuovo, que arrelava en les experiències dels fronts populars, una opció de fons en la qual el PSUC -per la seva pròpia natura- es trobava particularment còmode. Fou sobre la base d'aquest plantejament de partit expansiu, obert, que el PSUC aconseguí configurar-se com a l'eina central, imprescindible, de la lluita antifranquista a Catalunya, interpel·lant els més diversos sectors socials i sent motor" (Lo Cascio, 2016).

Així, "des de finals dels anys 60, els contactes directes entre els dos partits van ser constants, i als anys 70 derivaren en una intensíssima col·laboració: en donen fe una gruixuda correspondència, però també molts viatges de quadres i dirigents entre Barcelona i Torí, les campanyes de solidaritat, els espais de reflexió política conjunta, sobretot amb la poderosa federació piemontesa del PCI (...). La del PCI i del PSUC era una relació, en definitiva, que depassava amb escreix les formalitats pròpies dels 'partits germans' per endinsar-se en el terreny de la col·laboració política i organitzativa (...). Ho deien els mateixos dirigents del PCI, quan en un document intern adreçat a Berlinguer l'agost de 1977, que relatava el viatge dels dirigents italians Pajetta i Minucci a Madrid i a Barcelona, valoraven molt positivament (més positivament que en el cas del PCE) l'aportació catalana a l'estratègia eurocomunista i feien una anàlisi precisa d'allò que representava el PSUC en aquells moments: "com ja havia passat abans de les eleccions, els companys catalans ens han donat la impressió d'ésser una força més vinculada al poble que a la resta d'Espanya. Per aquesta raó són també més serens, més raonables, més unitaris amb la resta de forces democràtiques. En altres paraules, els dirigents del PCI reconeixien que el PSUC de 1977 era, en certa manera, molt italià. Ho continuaria sent, també en els anys següents: la fascinació pel model d'Estat del Benestar de les regions del centre d'Itàlia governades pels comunistes italians -sobretot el d'Emilia Romagna- és clau a l'hora d'explicar els èxits de la contribució dels comunistes catalans (dins del govern d'unitat presidit per Tarradellas, però també des de l'oposició, en les primeres legislatures autonòmiques), en la reconstrucció de les institucions de govern catalanes i en les polítiques que van permetre establir els pilars de l'Estat del Benestar al nostre país (...). A Catalunya la petjada del mirall italià sembla que es continua notant en l'esquerra directament o indirectament hereva el PSUC. Aquella aposta tan 'italiana' per la construcció d'un subjecte polític ampli, poc dogmàtic, connectat a la societat, que pugui ser majoritari electoralment i hegemònic en clau de cultura política" (Lo Cascio, 2016).

Elías Álvarez (2018) també es refereix a l'atenció que des del PSUC es prestava a l'experiència que representava el PCI durant els anys setanta: "primerament, cal destacar una característica inicial de les obres d'aquell període i és la seva especial atenció pel PCI i la seva experiència a Itàlia. Aquesta atenció no derivava únicament del fet de ser el PCI el partit eurocomunista de més importància. Amb això, cal tenir present que era a Itàlia, l'únic país on la teoria eurocomunista s'havia traduït en pràctica de govern, capaç d'exercir influència destacable sobre segments importants de la població. Tot i no arribar a comptar amb experiència de govern a nivell estatal, el PCI exerciria responsabilitats de govern a nivell municipal, provincial i regional, destacant el cas -entre altres- de la ciutat de Bolonya i de la pròpia regió de l'Emília- Romanya".

Abordant dos dels termes fonamentals per al PCI i particularment per a Berlinguer, els referents al "compromís històric" i l'"eurocomunisme", cal fer referència necesssàriament a l'experiència del Xile d'Allende. Com explica Álvarez (2018), "la principal lliçó de Xile era que el projecte socialista havia de forjar àmplies aliances, utilitzant el consens per avançar i evitant divisions verticals del país. En definitiva, l'experiència xilena demostrava que un projecte socialista no es podia sostenir comptant amb el suport del 50 o 51% de la població. Per això, es requerien majories més àmplies, majories que no sols s'havien de trobar entre els partits d'esquerra". Després tornarem a aquesta idea. Com també diu Álvarez (2018), l'experiència xilena "seria un dels fonaments de l'anomenat compromís històric, línia política que guiaria l'estratègia del PCI els anys successius, i que exerciria una enorme influència sobre el PCE i el PSUC. En essència, el compromís històric establia com a objectiu del PCI formar una coalició de govern amb el seu principal rival polític, la Democràcia Cristiana, partit representant de la dreta italiana. Aquesta gran coalició s'havia de justificar en el context convuls de la Itàlia dels anys 70, assotada per la greu crisi econòmica desencadenada per la crisi del petroli del 1973, i també copejada per activitats de nombrosos grups terroristes que generaven una atmosfera de gran desestabilització. En aquest context, el fantasma de Xile es mostrava com una realitat que no es podia descartar fàcilment. La gran coalició havia de cercar el suport dels sectors més reformistes de la Democràcia Cristiana. L'objectiu d'aquesta gran coalició seria aconseguir responsabilitats de govern i iniciar un procés de transformació democràtica del país, superant la crisi econòmica. La gran coalició no només evitaria la polarització d'Itàlia, sinó que havia d'incrementar la influència del PCI sobre els sectors tradicionalment allunyats del partit. El compromís històric es mostrava com la via perquè els treballadors italians avancessin en el procés d'obtenir l'hegemonia a la societat, seguint les teoritzacions de Gramsci".

El concepte de "compromís històric" va tenir un "gran predicament entre els dirigents del PCE i del PSUC, i va influenciar notablement la política d'ambdós bàndols durant la Transició" (Álvarez, 2018). L'anomenada "cimera eurocomunista" de Madrid, que va tenir lloc a principis de març de 1977, "va culminar amb una declaració conjunta del PCE, PFC [Partit Comunista Francès] i PCI, en què es reiterava en primer lloc la solidaritat del PFC i del PCI amb la lluita del PCE a Espanya" (...) i s'afirmava explícitament que eren necessaris i possibles "acords unitaris entre comunistes, socialistes, forces cristianes, entre totes les forces democràtiques" (Álvarez, 2018). Una qüestió fonamental és la divergència que es va arribar a produir entre la direcció dels partits (PCE i PSUC) i les seves militàncies a l'hora d'adoptar l'estratègia de l'eurocomunisme. Així, "la percepció que vinculava direcció i eurocomunisme es va anar enfortint al llarg de la Transició. En el període final de la Transició, aquesta percepció estesa entre àmplies capes de la militància, resultaria molt perjudicial per a la direcció, ja que aquesta percepció es va afegir la vinculació amb les polítiques seguides pel partit, des del final de la dictadura de Franco" (Álvarez, 2018). I arribem al fatídic Vè Congrés del PSUC, celebrat a principis de 1981. En aquest conclave "l'eurocomunisme havia esdevingut un factor de divisió del partit, monopolitzant totes les discussions. Semblava que la crisi adoptava formes ideològiques, ja que es discutien els fonaments teòrics de l'eurocomunisme i es contraposaven amb els del comunisme tradicional. Tot i això, l'any 80, l'eurocomunisme no era ja únicament una teoria que preconitzava una via específica al socialisme, en realitat era un fenomen més complex. En aquest sentit, l'eurocomunisme era identificat amb la direcció del partit, una direcció que no només l'havia adoptat a l'època de la clandestinitat, sinó que n'havia justificat les principals decisions polítiques des de llavors, en base a l'eurocomunisme (...). Igualment, un cop s'havia consolidat la percepció que l'eurocomunisme era sinònim d'oposició a l'URSS, l'eurocomunisme va ser percebut per alguns sectors de la militància, com una autèntica agressió a la identitat. En definitiva, una sèrie d'elements d'índole diversa es van conjugar perquè totes les discussions del Vè Congrés pivotessin al voltant de l'eurocomunisme" (Álvarez, 2018). Vol dir tot això que la influència de les idees del PCI i concretament de Berlinguer van conduir a la llarga a l'autodestrucció del PSUC? Seria molt agosarat arribar a tal conclusió, perquè tot plegat va ser més complex. Però el que és indubtable és que la influència del gran Partit Comunista Italià i la figura del seu mític secretari Enrico Berlinguer van ser molt importants, tant en els fonaments teòrics com en la praxi del PSUC.

Berlinguer, Catalunya i el PSUC

Com ja s'ha dit, la influència de Berlinguer en la història del moviment comunista és importantíssima, també, i de forma particular, en el cas de Catalunya i el PSUC. Un dels principals llegats que hem de recollir del gran secretari italià i que té una vigència i una utilitat absoluta en l'actualitat és la nefasta consideració que tenia de la polarització, perquè considerava que aquesta podia suposar un perill per a la democràcia italiana. Recordem que, arrel de l'experiència de Xile, calia seguir avançant per aconseguir més suport popular, perquè un 51% no podia imposar la seva voluntat a la totalitat del poble italià. En aquest sentit, Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, explicava l'any 1977 el següent: "s'ha dit, i ho repeteixo, que amb el 51 per cent dels vots no es pot transformar la societat: per això parlem de la revolució de la majoria. Però no és sols aquesta majoria, sinó la capacitat d'haver guanyat per a la transformació també la majoria, si més no, de l'aparell de l'estat. És per això que una política com aquesta no admet actituds testimonials i obliga a saber fer passos endarrere quan es comprova que el que s'ha fet no ens ha col·locat els peus en terra ferma. L'estratègia eurocomunista no pot oblidar ni un sol moment l'experiència xilena" (Castiella, 2020). Avui, en temps de polarització i maniqueismes arreu del nostre planeta, les reflexions de Berlinguer podrien ser-nos de gran utilitat. Particularment en el cas de Catalunya, un país que ha estat també infectat per aquest mateix virus de la polarització extrema, en què s'han construït trinxeres i des de determinats sectors de poder s'ha obligat a la ciutadania a triar bàndol, de forma absolutament temerària i irresponsable. Als hereus del PSUC, que han mantingut un posicionament ferm en tot aquest període, se'ls ha arribat a titllar, injustament, d'"equidistants", quan no de coses pitjors. El fanatisme ha estat i està present encara en importants capes polítiques i socials de Catalunya, i l'espai polític que antany representava el PSUC està jugant un paper cohesionador socialment a què no es dóna la importància que mereixeria.

Retornant a Berlinguer, avui caldria recuperar moltes de les seves reflexions. Parlar de socialisme en llibertat, d'eurocomunisme, de compromís històric o d'austeritat és parlar del gran secretari del PCI, que va desenvolupar aquests conceptes d'una forma brillant. Recorda Txema Castiella (2020) que "el Guti no és un teòric, però això no vol dir que les seves aportacions polítiques no tinguin una sòlida base intel·lectual. No té, lògicament, la projecció de Berlinguer, per la mateixa raó que el PSUC no té la del PCI. És una qüestió de dimensió, però també de situació: fa poc que els comunistes catalans i els espanyols han sortit de quaranta anys de clandestinitat, mentre que els seus companys italians participen en el joc democràtic des del 1945. Però és interessant de comprovar que algunes d'aquestes reflexions del Guti, formulades el 1979, tenen un gran parentiu amb les que exposarà Berlinguer en una cèlebre entrevista amb Eugenio Scalfari que publicarà La Repubblica al juliol de 1981, sobre 'la qüestió moral'. Amb aquesta expressió, Berlinguer i els comunistes italians plantegen un repte polític de gran abast a la resta de formacions italianes. En paraules de Berlinguer, 'els partits ja no fan política'. El secretari general del PCI denuncia alguns dels defectes i vicis de la situació italiana, però que al cap de vint anys trobaran concrecions o expressions en molts altres països europeus, on la política genera cada vegada més desconfiança i rebuig. La causa, segons Berlinguer, és que els partits polítics han esdevingut bàsicament màquines de poder i clientela, s'han allunyat dels problemes de la societat i de la gent i són incapaços de perseguir el bé comú. Han ocupat l'estat i les seves institucions i ofeguen la capacitat creativa i transformadora de la societat, en lloc de facilitar la formació de la voluntat política de la nació, interpretant els grans corrents d'opinió i controlant democràticament el treball de les institucions. Berlinguer conclou que la qüestió moral és al centre del problema italià i diu que no es tracta tan sols de combatre la corrupció i de perseguir els corruptes, sinó de posar fi a la colonització de les institucions (la banca, les entitats culturals, els mitjans de comunicació...) per part dels partits, de posar fi a la seva concepció de la política i als seus mètodes. Un debat polític d'alta volada, lluny de la conjuntura".

Recorda també Castiella (2020) com "l'11 de juny de 1984, durant un míting a la ciutat de Pàdua, el compagno Enrico Berlinguer va patir un ictus que el va portar directament a l'hospital. Al cap de quatre dies moria de l'hemorràgia cerebral. Una atmosfera d'incredulitat dramàtica va envoltar la seva mort: els esforços que va fer per acabar el discurs, malgrat que els assistents li demanaven que ho deixés; la mort sobtada en un moment en què el PCI estava a punt de fer el sorpasso a les eleccions europees; el sentiment unànime de pèrdua nacional, irreparable, que va experimentar Itàlia, amb el zenit del milió de persones que el van acomiadar a Roma. Una delegació espanyola va assistir a l'enterrament, amb Santiago Carrillo, Gerardo Iglesias, Enrique Curiel, Nicolás Sartorius i Antoni Gutiérrez Díaz". El cert és que, a més d'aquests dirigents, no van ser pocs els militants de base del PSUC i del PCE que van decidir agafar el cotxe i viatjar fins a Roma a retre el seu particular homenatge a Berlinguer. Qui signa aquest article, que aquells dies de juny de 1984 tot just acabava de fer quatre anys i no recorda absolutament res de l'efemèride, ha escoltat força vegades el relat d'alguns veterans militants del PSUC de Mataró que van assistir al multitudinari i popular funeral a Berlinguer a la Ciutat Eterna. I com ells, molts més.

Segueix Castiella (2020) relatant com "el Guti va escriure, amb motiu de la seva mort, un emotiu article en què valorava el consell i l'ajut que sempre li havia proporcionat Berlinguer, tant durant els anys de dictadura com en la recent crisi del PSUC, i pagava tribut, una vegada més, a la influència del pensament marxista italià, que passava per Labriola, Gramsci, Togliatti, Longo i Berlinguer. Pensament marxista i antidogmàtic, insistia el Guti: 'Els comunistes catalans, si volem ser justos a l'hora de redefinir les fonts que han nodrit el nostre pensament, hem de reconèixer que hem recollit sense reserves l'experiència eurocomunista del PCI, dels seus dirigents, del seu secretari general, Enrico Berlinguer'. Només dues setmanes després de la mort de Berlinguer, el PSUC li organitzava un acte d'homenatge a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona, on intervingueren Solé Tura, Sánchez Montero i Cesare Saldi, de l'Istituto Gramsci de Roma. El Guti, en la presentació de l'acte, va destacar de Berlinguer -que havia militat durant quaranta anys al PCI- dues dimensions complementàries: d'una banda, 'l'audàcia creativa per sotragar els esperits i fer-los obrir els ulls davant la necessitat de reconèixer el que és nou' i, de l'altra, la seva reconeguda honestedat. 'Una honestedat que no era sols -deia el Guti- una norma de conducta individual, sinó un principi polític sense el qual és impossible donar resposta global a les exigències que planteja la construcció d'una nova societat més justa'. L'honestedat no solament com a antídot contra la corrupció, sinó com a exigència per al canvi".

Aquells primers anys de la dècada de 1980 van ser molt durs per al PSUC en particular, que es dirigia cap a la seva extinció, però l'auge de les idees conservadores i el neoliberalisme suposava un repte global d'extraordinàries dimensions, que encara avui perdura. Retornant als dies de tristor per la mort d'Enrico Berlinguer, Castiella (2020) explica que "la tristesa crepuscular que es vivia el dia de l'enterrament contrastava amb la llum blava dels llargs dies de juny i presagiava la fi d'una manera d'entendre la política, de ser en política. La fi d'un Novecento que havia començat amb la mort de Verdi i que semblava acabar-se amb la mort de Berlinguer. Perquè aquesta penúltima dècada del segle és la de la irrupció al món occidental d'un fort corrent conservador, que es presenta com a neoliberal i que posa en qüestió el consens social assolit al voltant de l'estat del benestar. Al mateix mes de gener del 1981 en què el PSUC s'esgotava en el debat fratricida del Vè Congrés, Ronald Reagan prenia possessió de la presidència dels Estats Units. Dos anys enrere, Margaret Thatcher s'havia erigit en primera ministra del Regne Unit. Tots dos impulsarien la revolució conservadora -menys estat, menys impostos, menys regulació, menys igualtat i menys equitat-, que no tan sols seria hegemònica durant aquella dècada dels vuitanta, sinó que estendria el seu impacte molt més enllà, en el domini de les elits internacionals d'un món cada dia més globalitzat i menys regulat. L'any de la mort de Berlinguer, el Guti escrivia un article a Treball en què constatava la força de la ideologia conservadora i l'impacte que deixava especialment en el debat de les idees, en convertir en valors actituds com el conformisme, l'enriquiment o el consum il·limitat per consagrar un nou darwinisme social. Li agradava de dir, criticant l'excessiva durada de les reunions del Partit: 'Un dia arribarà la revolució i ens trobarà reunits'. I es podria dir que, efectivament, a principis dels 80 va arribar la revolució conservadora i els va trobar reunits".

Aquell mític míting de la Monumental del maig de 1978

Però si hi ha un moment àlgid en la relació entre Berlinguer, i per extensió el PCI, i el PSUC, és el mític míting que va tenir lloc el 29 de maig de 1978 a la plaça de toros Monumental de Barcelona, en què va participar el propi Berlinguer, junt amb Santiago Carrillo, Gregorio López Raimundo, Antoni Gutiérrez Díaz i Pasionaria. En la seva ja imprescindible biografia del Guti, Castiella (2020) pren aquest míting com a fil conductor del llibre. En les seves primeres pàgines, explica el següent: "es respira un aire de maig, límpid, carregat de la llum mediterrània dels llargs vespres que anuncien l'estiu. Un aire de festa, de final de curs, de promeses de temps millors. Són les vuit del vespre del 29 de maig de 1978 i la Monumental és plena de gom a gom, una gentada que respira l'ambient primaveral de Barcelona. Milers de persones a les graderies i a l'arena -banderes roges i senyeres-, que fiten el ple de la plaça amb una mirada d'incredulitat orgullosa, mentre aspiren la cadència melosa d'aquella tarda de maig. Semblaria el míting final d'una campanya electoral... si no fos perquè el 1978 no hi ha eleccions". Segueix Castiella (2020) relatant que "el PSUC ha aplegat quasi trenta mil persones per participar en un míting polític en què ningú no els demanarà el vot. S'hi parlarà de transformacions socials, s'hi parlarà de socialisme, de democràcia. Evidentment, s'hi parlarà d'eurocomunisme, el vocable compost que ha aparegut per identificar la via democràtica cap al socialisme que va prenent cos al sud d'Europa. Serà un míting polític i no electoral, una raresa en les seves dimensions, però és que el PSUC no és un partit convencional. Amb tot, serà un míting, amb la seva litúrgia. Amb una presidència honorífica, que encarna la Passionària, en una de les seves escasses visites a Barcelona. Amb els seus dirigents i oradors principals, Gregori López Raimundo i Antoni Gutiérrez Díaz, des de fa temps la parella més ben avinguda de la política. També hi ha Santiago Carrillo, secretari general del PCE. I al costat d'ells apareix el convidat especial, Enrico Berlinguer, que amb les seves maneres amables i educades desplega una misteriosa seducció. La seva presència hi aporta també un component internacional, tan car al caràcter català i a la cultural del PSUC: som d'aquí i vivim al món". Recomano al lector que, si no ho ha fet ja, llegeixi la magna biografia del Guti que ha escrit en Txema Castiella. Es tracta ja d'un clàssic imprescindible.

Joan Sanjuan entrevistava Enrico Berlinguer per al número 518 de Treball, publicat el 3 de març de 1978, dos mesos abans del míting de la Monumental. En l'entrevista, Berlinguer afirmava el següent: "ens dediquem, en tots els camps, a posar fre al desordre, a la ineficàcia, a la irracionalitat, a l'aventurisme i som els adversaris implacables de la demagògia i el corporativisme. Fer demagògia ens seria fins i tot fàcil en uns moments que el descontentament, la insatisfacció i el sofriment estan tan estesos; però som conscients que per sortir de la crisi cal renovar les estructures i les institucions, les mateixes estructures i institucions que ens han portat a aquesta crisi. És per això que diem que els comunistes hem de ser conservadors i revolucionaris alhora. Es tracta de mantenir vives les elementals condicions materials i institucionals per evitar que tot s'enfonsi i, al mateix temps, endegar una gran operació de transformació, no solament dels aspectes econòmics, socials i dels centres vitals de l'Estat, sinó també dels costums de vida, de la mentalitat, dels valors que ens inspirin els béns que perseguim". Sàvies paraules que ens serveixen per il·lustrar la manera de pensar del dirigent italià.

En aquella visita de Berlinguer a Barcelona, que es va perllongar entre el dissabte 27 de maig i el dilluns 29 de maig, dia del míting, el secretari del PCI va visitar el President de la Generalitat, Josep Tarradellas, al Palau de la Generalitat. Com recorda Castiella (2020), Ramon Espasa (junt amb el Guti i Santiago Carrillo, entre d'altres) va acompanyar-lo en aquella visita. Espasa era, recordem-ho, junt amb el Guti, un dels dos consellers del PSUC en el govern provisional català. Es van reunir "durant tres quarts d'hora, un temps que el secretari dels comunistes italians aprofitarà per celebrar el govern de Tarradellas i elogiar-ne la fórmula unitària: un bon missatge des de Catalunya a una Europa que viu encara en un marc mental de guerra freda" (Castiella, 2020).

En el número 531 de Treball, publicat el 2 de juny de 1978, es dedicava la portada a la visita de Berlinguer a Barcelona, i incloïa un ampli reportatge sobre el míting de la Monumental, en què es recollien àmpliament els continguts de les intervencions del Guti, Carrillo, López Raimundo, Pasionaria i Berlinguer, una part de la qual la va fer en català, arribant a dir "Jo també em sento una mica català". En la crònica s'explicava que l'esdeveniment va suposar "un gran acte d'afirmació de la solidaritat i la fraternitat entre el PSUC, el PCE i el PCI, una expressió del reconeixement dels comunistes catalans i espanyols a la solidaritat permanent dels comunistes italians durant la dictadura franquista, i la confirmació de l'existència de l'eurocomunisme, és a dir, d'una via pròpia, autònoma i original de marxa cap al socialisme. Aquestes són les característiques més importants del míting del PSUC del dia 29 a la Monumental de Barcelona -plena de gom a gom-: el primer míting internacional del partit dels comunistes catalans, amb la presència excepcional d'Enrico Berlinguer, de Dolores Ibarruri, i de Santiago Carrillo -junts per primera vegada al mateix temps-, així com dels principals dirigents comunistes de la major part de les nacionalitats i regions espanyoles. Un míting entusiasta que subratllaria novament la força del PSUC i el suport amb què compta entre els treballadors i el poble". A la contraportada d'aquell número de Treball, la plana sencera és novament dedicada a la visita de Berlinguer a Catalunya, amb un titular ben eloqüent: "Berlinguer: una mica català". Apareixen fotos de la rebuda del dirigent italià a l'aeroport del Prat, on uns dos mil militants comunistes l'esperaven per aclamar-lo amb pancartes, de les primers declaracions a la premsa, junt amb el Guti i Gregorio, de la visita al Palau de la Generalitat, de la roda de premsa prèvia al míting de la Monumental, amb Carrillo, o una altra saludant la diputada del PSUC Maria Dolors Calvet. Recomano al lector que recuperi aquell número 531 de Treball, disponible a la web arxiutreball.cat. Val la pena de veritat.

En la seva crònica a Triunfo, el periodista (i també militant del PSUC) Manuel Campo Vidal explicava amb detall la visita de Berlinguer a Barcelona. En la roda de premsa prèvia al míting de la Monumental van participar Berlinguer, Carrillo, López Raimundo i el Guti. El secretari del PCI va mostrar la seva estranyesa en veure que s'admetien diversos tipus de societat capitalista però no diferents adaptacions del socialisme. Berlinguer va explicar també que entre Carrillo i ell existien diferents opinions sobre els països socialistes, i va subratllar que la democràcia italiana estava molt més solidificada a nivell popular del que es pensa davant la crisi que travessa el país. Sobre el míting del vespre del 29 de maig, explicava Campo Vidal (1978) com, "amb estil pedagògic, Berlinguer va enterrar els discursos de exaltació que aquí encara es pateixen amb excessiva freqüència i va analitzar la crisi del capitalisme a Europa i de forma específica a Itàlia, on s'està arribat a un dels moments més aguts de la lluita entre les forces conservadores i reaccionàries i les forces democràtiques i de renovació, situació política i econòmica que s'està donant també a tota Europa". En el seu discurs, Berlinguer va fer referència a què Catalunya és la terra dels seus avantpassats, que es van traslladar posteriorment a Sardenya, on ell va néixer. En un magnífic treball publicat recentment a L'Avenç, que recomano a tots els lectors, el camarada historiador Andreu Mayayo (2022) fa un extraordinari repàs a la vida de Berlinguer, en què parla també sobre els seus orígens a l'illa de Sardenya, la mateixa que va veure néixer Antonio Gramsci. Com recorda Mayayo (2022), la primera lliçó de Gramsci per a Berlinguer serà "la defensa de la identitat cultural sarda lligada a una perspectiva nacional italiana i internacional europea liderada per la classe obrera". Perfectament podríem aplicar aquesta reflexió al cas català, demostrant que es pot defensar la cultura i les institucions d'un país sense necessitat de caure en els postulats del nacionalisme excloent i fanàtic.

Finalitzava la seva crònica Campo Vidal (1978) recordant que en aquella visita a Barcelona es va témer per la seguretat de Berlinguer, i que les mesures de seguretat que es van prendre van ser excepcionals, amb participació a quatre bandes de la policia espanyola, l'italiana, membres del servei de seguretat del PCI i també del PSUC. Les mesures, com va quedar acreditat, van ser tot un èxit, com ho va ser la visita de Berlinguer a Catalunya en aquells dies de maig de 1978.

Pot semblar que queda lluny el mandat de Berlinguer com a secretari del PCI, com lluny poden quedar les seves paraules, la seva gran tasca al capdavant del partit comunista més important d'Europa Occidental, el seu llegat i el seu record. Indubtablement, les noves generacions de joves, també els joves comunistes o simplement d'esquerres, no el tenen present com caldria. Avui, en moments greus socialment i políticament a nivell global, el seu record cal mantenir-lo més viu que mai, a cent anys del seu naixement. Les seves paraules, les seves reflexions i la seva manera d'entendre la política i la vida en general ens poden ser molt útils, quasi quaranta anys després de la seva mort. Hi ha referents que no poden morir mai, i Enrico Berlinguer és, sense dubte, un d'ells. Cal recordar-lo, també, i de manera molt especial, a Catalunya.

Fonts bibliogràfiques:

ÁLVAREZ JUSTO, E. [Elías]. (2018). El Eurocomunismo y su influencia en el PCE y en el PSUC. Treball final de màster. Màster en Història Contemporània i Món Actual. Universitat de Barcelona.

CAMPO VIDAL, M. [Manuel]. (1978). La visita de Berlinguer. Triunfo, juny de 1978, pàg. 31.

CASTIELLA VIU, T. [Txema]. (2020). El Guti. L'optimisme de la voluntat. Edicions 62.

JULIANA RICART, E. [Enric]. (2011). La leyenda del Gran Vendedor. La Vanguardia, 13 de novembre de 2011.

JULIANA RICART, E. [Enric]. (2013). Miglioristi, mejoristas, milloristes. La Vanguardia, 7 d'abril de 2013.

LO CASCIO, P. [Paola]. (2016). El mirall italià. A: PSUC 1936-2016, 80 anys. El millor partit de Catalunya. Nous Horitzons, núm. 213, pp. 188-191.

MAYAYO ARTAL, A. [Andreu]. (2022). La pàtria d'Enrico Berlinguer. En el centenari del seu naixement. L'Avenç, núm 490, pp. 34-44.

PALA, G. [Giame]. (2011). Madrid-Barcelona-Roma-Moscou. El PCE, l'eurocomunisme i la crisi del PSUC (1968-1978). Recerques, núm. 62, pp. 151-178.

ROGER GONCÉ, J. [Joan]. (2017). La Città Futura. La influencia del PCI en la construcción de la propuesta política municipal del PSUC en la Transición. Spagna contemporanea, núm. 52, pp. 127-146.

SANJUAN, J. [Joan]. (1978). Entrevista a Enrico Berlinguer. Treball, núm. 518, del 3 al 9 de març de 1978.

SERRANO, S. [Sara]. (2020). Entrevista a Enric Juliana: "Las bofetadas para decidir cómo gestionar los 140.000 millones del fondo de la UE se van a oír hasta en Manila". La Última Hora Noticias, 26 de juliol de 2020.

TREBALL. (1978). El míting de la Monumental. Treball, núm. 531, del 2 al 8 de juny de 1978.