Trenta anys del discurs federalista de Pasqual Maragall en la inauguració dels Jocs Olímpics

La tarda del 25 de juliol de 1992 milions de persones d'arreu del món tenien els ulls posats en la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics, que tenia lloc a l'Estadi Olímpic de Montjuïc, a Barcelona. L'alcalde de la ciutat, Pasqual Maragall, va pronunciar un breu però important discurs que, trenta anys després, té una vigència que sorprèn. Vivim en un país expert a l'hora de mostrar la seva admiració, sincera o no, per persones que ja no la poden percebre, i el reconeixement a l'obra i el pensament de Pasqual Maragall gaudeix avui d'una amplitud i transversalitat que, abans de la seva cruel malaltia, no existia. Malauradament, perquè a hores d'ara hi ha consens a l'hora de reconèixer que Maragall va ser un avançat al seu temps, un polític de veritat que pensava a llarg termini, un innovador, fins i tot amb un punt visionari. En el seu moment, els seus adversaris polítics el desqualificaven sovint amb molt mala fe, i fins i tot es va arribar a qualificar les seves idees més originals com a "maragallades", mentre que avui tot és adulació. La reivindicació de la seva figura, de fet, procedeix de sectors certament diversos i això, malgrat que pot indignar justificadament algú, crec que diu molt a favor de Pasqual Maragall.

Trenta anys després d'aquella recordada tarda d'estiu barcelonina en què el món, llavors sí, ens mirava de veritat, val la pena recuperar les paraules del llavors alcalde de Barcelona, les idees que les fonamentaven i la seva vigència i utilitat. Maragall va començar el seu parlament recordant l'Olimpíada Popular que s'havia de celebrar l'any 1936 al mateix escenari i que, malauradament, no va poder tenir lloc a causa de l'inici de la Guerra Civil. També va tenir un record per Lluís Companys, president de la Generalitat afusellat pel feixisme que anys després donaria el seu nom a l'Estadi Olímpic de Montjuïc. Pot sorprendre avui, però Maragall va afirmar que parlava en nom del President de la Generalitat i del President del Govern Espanyol, als quals honorava representar. La lleialtat i el respecte institucional era quelcom amb un valor que avui, malauradament, no és el mateix, al nostre país i arreu del món. L'alcalde va reivindicar Barcelona com a ciutat oberta, ciutat de tot el món, i va fer referència a la llavors en curs guerra de Iugoslàvia, demanant una treva, el retorn al sentit comú i el comportament cívic. Avui, trenta anys després, la guerra torna a Europa i les imatges que ens arriben ens indignen i ens gelen el cor, com ens el gelaven llavors.

Prosseguia Maragall de la següent manera: "avui la nostra ciutat representa Catalunya, les setze ciutats subseus, tot Espanya, l'ampli món iberoamericà que es retroba aquí, i molt especialment Europa, la nostra nova gran pàtria". En poques paraules trobem sintetizades algunes de les principals idees maragallianes: la importància de les ciutats en el món global, la relació entre Barcelona, Catalunya i Espanya, idealment, necessàriament i recíprocament lleial i respectuosa, els lligams amb Iberoamèrica, i sobretot, l'horitzó de futur que representava i hauria de representar encara avui Europa: un projecte també basat en la lleialtat, la suma, el respecte i la diversitat; un projecte, en definitiva, autènticament federal. Així, després d'agrair la feina dels treballadors i voluntaris en l'organització dels Jocs Olímpics, Maragall va continuar amb les següents paraules: "Barcelona vol ser per damunt de tot una ciutat europea, orgullosa de Coubertin i els seus, del seu esperit internacionalista, que ha permès en el nostre segle -el segle del progrés i de les guerres, de l'arrogància dels mots i de la impotència dels cors- de retrobar-se cada quatre anys per fer esport, per lluitar sense violència i per parlar un llenguatge comú". L'alcalde, plenament responsabilitzat a la vegada que orgullós de la projecció internacional de Barcelona gràcies a l'Olimpíada, va concloure el seu discurs amb les següents paraules: "Que aquesta festa sigui també la dels homes i les dones, la de les nacions i les ciutats de tot el món i que signifiqui l'inici de la pau duradora que la joventut mereix i assolirà. Visca els Jocs Olímpics!".

En el seu llibre de memòries "Oda inacabada", publicat l'any 2008, Maragall explicava que va tenir el goig de fer el discurs en català potser més escoltat de la història. En el capítol dedicat a la gènesi i desenvolupament dels Jocs Olímpics, que recomano rellegir, explicava com les aspiracions de Barcelona no feien fer bots d'alegria ni al govern espanyol presidit en aquell moment per Leopoldo Calvo Sotelo, ni al Comitè Olímpic Espanyol, ni al mateix PSOE, si bé agraïa el suport posterior del govern socialista i la Corona, mentre feia referència al conflicte latent amb la Generalitat de Jordi Pujol. Això sí, tenia paraules elogioses per a Ramon Trias Fargas: "va saber posar els interessos de Catalunya per damunt dels interessos partidistes". Quan Maragall es referia a la importància de les ciutats en la governança global, explicava que "sempre he cregut en la gran força de les ciutats al món d'avui, mentre que altres han preferit veure-les amb recel com un contrapoder del seu (...). La natura és allò que ens han donat, la ciutat és allò que hem fet". No cal ser molt perspicaç per intuir que es referia a Pujol i els governs de CiU a la Generalitat de Catalunya.

Maragall recordava unes paraules que va pronunciar poc després que Barcelona rebés la nominació per organitzar els Jocs de 1992: "Allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya. Allò que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya". Com a anècdota, Maragall reconeixia que Felipe González li va confessar que el 1991 va ser l'únic any que Barcelona i Madrid havien empatat en inversions estatals. Una altra qüestió plenament vigent a la qual caldria trobar solució: el greuge comparatiu entre territoris en les inversions estatals.

Deia Maragall l'any 2005 que "Catalunya vol una Espanya plural, una Espanya dels pobles d'Espanya, una Espanya de tall federal, en què coincidim els federalistes i els sobiranistes que ara no veuen un altre horitzó possible perquè, al meu entendre, no n'hi ha. Els nacionalistes creuen que tot això són quimeres, i em refereixo als nacionalistes catalans i espanyols. Tots dos ho tenen molt clar: nació, com a mare, només n'hi ha una, cadascun la seva, incompatibles". Aquestes paraules, plenament vigents, situen l'horitzó federal no com a utopia, sinó com a eina per encaixar mútuament Catalunya amb la resta de les Espanyes, perquè mares, en aquest cas, n'hi poden haver vàries. Avui, exhausts després de massa anys amb l'anomenat "Procés" com a protagonista, el problema polític segueix sense resoldre's, en una batalla insomne entre nacionalismes que es retroalimenten que no aporta res de positiu al progrés de la societat. I aquí la visió de Maragall encara té una vigència absoluta i sorprenent.

Com explicava el constitucionalista Javier Pérez Royo en el pròleg d'un recull d'escrits polítics de Pasqual Maragall publicat el 2009, "Espíritu federal", "resoldre de manera satisfactòria el problema territorial suposa resoldre un problema no sols català sinó encara més un problema espanyol. Aquesta és la tesi de què Pasqual Maragall parteix. No és una necessitat catalana, que també, sinó encara més una necessitat espanyola. És la primera cosa que exigeix el disseny d'una estructura d'Estat estable. Això és el que, segons ell, es persegueix amb la reforma de l'Estatut d'Autonomia. Resoldre el problema que no es va poder resoldre durant la Segona República i que va quedar com a assignatura pendent de la democràcia espanyola, que ara sí que està en condicions d'aprovar-la". Malauradament, ja sabem com va acabar la reforma de l'Estatut i l'actitud que van mostrar determinats sectors del nacionalisme espanyol més intransigent i intolerant, sectors amb importants poders a institucions estatals clau.

Per a Pasqual Maragall, "l'èxit esclatant dels Jocs Olímpics de Barcelona també va simbolitzar d'alguna manera el fruit dels primers vint-i-cinc anys de democràcia i d'autonomies a Espanya, la modernització de l'Estat i dels serveis públics, el procés d'integració a Europa i al món occidental, l'enfortiment de l'economia privada". En el seu discurs de cloenda dels Jocs, l'alcalde va afirmar que "som la capital de Catalunya, una antiga ciutat de la nova Espanya plural i de la nova Europa que s'uneix i s'eixampla". No es pot dir més en menys paraules. Perquè com molt bé explicava el propi Maragall fa alguns anys, "ens hem de preguntar què volem ser quan siguem grans? Ras i curt, una Catalunya europea. Ja ni Escolta, Espanya ni Adéu, Espanya: Escolta, Europa". Perquè com explica Josep Lluís Campa en un important treball sobre les idees de Maragall editat per la Fundació Catalunya Europa, "El pensament polític de Pasqual Maragall en relació al federalisme i a l'encaix Catalunya-Espanya", per a l'exalcalde i expresident "Europa ha de ser un projecte d'unió, no d'uniformitat; plurilingüe; un projecte de nova ciutadania, orientada als ciutadans, no a construir una superpotència". Avui, els reptes són colossals, davant un panorama on les crisis de tot tipus (econòmiques, socials, bèl·liques i fins i tot pandèmiques) se succeeixen sense que les nostres societats puguin estar preparades ni refer-se. Les paraules de cap polític poden esdevenir un bàlsam de Fierabrás que tot ho solucionin, però potser recuperar les idees de Pasqual Maragall poden tenir alguna utilitat, sobretot a l'hora de repensar Barcelona, Catalunya, Espanya, Europa i el Món, i sobretot, les relacions entre aquests. Cal mirar endavant, cap al futur, amb una visió a llarg termini, amb la política jugant un paper protagonista que mai no hauria d'haver perdut a mans dels demagogs i els buròcrates.