La millor tradició psuquera, al govern espanyol

Començo amb un advertiment: no puc ser objectiu a l’hora de parlar de l’Ernest Urtasun, flamant nou ministre de Cultura. No puc ser-ho perquè formo part de la mateixa tradició política en què s’ha format, aquella que beu de la font inesgotable del catalanisme popular representat particularment pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), després per Iniciativa per Catalunya i, més recentment, per Esquerra Verda i també per Catalunya en Comú. Una forma de fer i d’entendre la política basada en uns valors sòlids i ferms, de lluita per la justícia social, amb llaços imprescindibles amb el sindicalisme de classe, singularment el representat per les Comissions Obreres (CCOO), i en el cas de Catalunya, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Una manera d’entendre la defensa del país a través de la defensa dels interessos de les seves classes populars, però també la cultura, la llengua i les institucions catalanes.

Parlo d’una tradició política d’esquerres que, malgrat que de tant en tant es dóna interessadament per amortitzada des de determinats sectors polítics i ideològics, es manté sempre al peu del canó, amb més o menys protagonisme en primera fila, però amb una voluntat de ferro a l’hora de posar al servei del projecte col·lectiu la força dels milers de militants que hi ha arreu de Catalunya. “Mis manos, mi capital”, que resava aquell mític cartell del PSUC amb en Luis Romero com a protagonista. Alguns militants ho són des de dates immemorials, havent patit la repressió de la dictadura franquista, mentre que uns altres són persones joves que identifiquen en aquesta tradició una manera de fer política que sempre ha estat al costat bo de la història, defensant els interessos de les classes treballadores a la vegada que es defensaven la cultura, la llengua i les institucions pròpies de Catalunya. I recordem-ho: en determinats moments de la història no era fàcil fer-ho; i per descomptat que no tothom ho va fer arriscant el que van arriscar moltes persones que formaven part del PSUC i de CCOO. Convé no oblidar-ho ara que és tan fàcil optar pel presentisme i el revisionisme a l’hora d’explicar la història, ara que sembla que tothom amb certa edat va córrer davant dels grisos o va ser a París el 1968. Perquè no faríem cap favor a la veritat.

No crec que calgui parlar de la capacitat política de l’Ernest Urtasun ni de la seva formació, perquè són prou contrastades i conegudes, però sí em vull aturar un moment en la seva trajectòria, sempre lleial al projecte col·lectiu, quelcom meritori si tenim en compte els temps líquids en què ens ha tocat viure, quan és tan fàcil posar per davant els interessos particulars sense tenir en compte els companys i les companyes de militància, de projecte polític, i més important: les majories socials que s’han de defensar. Vivim uns temps en què no és excepcional el fet de canviar de partit o d’idees d’un dia per l’altre. Doncs bé, aquí l’Urtasun sempre s’ha mantingut fidel i lleial al projecte polític en què va començar a militar quan era un adolescent, primer posant el seu granet de sorra com a militant de base i després exercint diferents responsabilitats destacades. Antics companys i companyes de militància coincidiran amb mi que sempre vam pensar que l’Ernest Urtasun seria una figura política destacada. Ja fa molts anys d’això, perquè la lluita per a alguns no va començar quan ho va marcar cap moda adamista.

El valor de la lleialtat, tot i que no cotitza a l’alça, s’hauria de valorar en la seva justa mesura. Per això cal recordar la trajectòria, sempre coherent, de l’Urtasun: militant de Joves amb Iniciativa (després Joves d’Esquerra Verda) des de molt jovenet, i també afiliat a Comissions Obreres, sempre ha format part d’Iniciativa per Catalunya Verds (ara Esquerra Verda), després Catalunya en Comú (i ara Sumar), assumint diferents càrrecs. Ha estat on els companys i companyes li han demanat que estigui, sempre lleial a la seva organització i a disposició del que fes falta. Això, malauradament, avui s’ha convertit en excepció, però és marca de la casa de la tradició política a la que pertany l’Urtasun. El mateix que altres companys com l’Alberto Garzón, per citar un exemple de plena actualitat, a qui vull fer una referència afectuosa i de màxim respecte, que ha mostrat una lleialtat a Izquierda Unida lloable, que ha sabut deixar els seus càrrecs amb elegància i sempre intentant sumar per al projecte col·lectiu, fugint de personalismes ni projectes exclusivament i únicament al servei de l’engrandiment del propi ego. Una actitud que abans ja havien mostrat referents com Gerardo Iglesias i Julio Anguita, per citar només dos exemples a Izquierda Unida, o Joan Saura, Joan Herrera i Dolors Camats a Iniciativa.

L’Urtasun beu d’una tradició política que enfonsa les seves arrels en la nit dels temps, que ha sabut adaptar-se (ara està de moda parlar de resiliència), incorporant reivindicacions com la feminista i l’ecologista quan ningú més ho feia, però sense renunciar als valors bàsics d’esquerres vinculats a la defensa de les persones i els col·lectius més desafavorits, de la classe treballadora. Aquí vull tenir un modest record per a persones com en Joan Comorera, en Gregorio López Raimundo, en Guti, en Cipriano García, en Paco Frutos, la Lali Vintró, en José Luis López Bulla, en Joan Saura, el Joan Herrera, la Dolors Camats, en Coscu… Em deixo molts noms, ho sé, però totes aquestes persones exemplifiquen perfectament el bo i millor d’una tradició política que, amb els seus encerts i les seves errades, sempre està present quan se li ha demanat que ho estigui, singularment en els moments més complicats de la nostra història. Ara, amb la constitució d’un nou govern de coalició d’esquerres, un representant genuí d’aquesta tradició en formarà part. Però no seria just no tenir un record per a en Jordi Solé Tura, que va ostentar en el passat el mateix càrrec que ara desenvoluparà Urtasun, un home excepcional que després de militar al PSUC va fer-ho al PSC, però que sempre serà part important de la història del catalanisme popular i del partit que va liderar la lluita antifranquista al nostre país. Des d’aquí el meu record, reconeixement i admiració.

No vull posar més pressió d’aquella estrictament necessària sobre les esquenes de l’Ernest Urtasun just a l’hora de prendre possessió del seu càrrec. Però sí vull dir que estic convençut que la seva tasca al consell de ministres estarà sempre enfocada en aquesta defensa dels interessos de les classes populars, sense perdre de vista els seus orígens i sense oblidar què i a qui representa, ni tampoc quanta gent té al darrere. La capacitat tècnica i política està fora de tot dubte, podem estar ben tranquils. Ara, només queda desitjar sort a l’Urtasun i al seu equip en aquest nou repte, perquè hi ha molta feina per fer i perquè ens hi juguem massa. Perquè “lo primero es antes”, no ho oblidem.

Publicat a Revista Treball (21-11-2023)