L’11-M i l’esquerra transformadora a vint anys vista

Vint anys ja. Dues dècades transcorregudes des d’aquell fatídic matí de l’11 de març de 2004 en què terroristes jihadistes van provocar deu explosions a quatre trens diferents de la xarxa de rodalies de Madrid, que es van saldar amb 193 morts i més de 2.000 ferits. La tristor, la indignació, la desesperació i fins i tot la por són algunes de les sensacions que, d’una manera o una altra, ens van envair aquell matí i també els dies posteriors. Perquè no ho oblidem: aquell 11 de març era el dijous previ a les eleccions generals que havien de tenir lloc tres dies després, el diumenge 14 de març.

Aquests dies són diversos els reportatges, documentals i entrevistes que recorden l’efemèride, i hom no pot evitar indignar-se novament. En primer lloc, per la ignomínia que van suposar els atemptats en sí mateixos, com no podia ser d’una altra manera: vides segades, les famílies destrossades, la desesperació infinita per a tanta gent. I després, per la manipulació informativa i l’engany massiu perpetrat pel govern del Partit Popular d’aleshores, guiat pels aires de grandesa d’un dels personatges més nefastos de la història política recent, José María Aznar, acompanyat llavors d’acòlits d’infaust record com Rodrigo Rato, Javier Arenas, Eduardo Zaplana, Federico Trillo, Cristóbal Montoro, Francisco Álvarez Cascos, Miguel Arias Cañete o Ángel Acebes, que va passar a la història com la cara visible de la manipulació informativa i la mentida governamental d’aquells dies.

Mariano Rajoy, successor d’Aznar com a cap de llista en aquells comicis, havia deixat el càrrec de ministre mesos abans per centrar-se en la campanya electoral. La resposta democràtica de la ciutadania, però, va ser exemplar. De l’engany es va passar al “pásalo”, i d’allà a una mobilització sense precedents que va desallotjar la indecència del govern. Val la pena recuperar el programa ‘Lo de Évole’ dedicat a l’engany massiu del govern i determinats periodistes en aquells quatre dies que ens van canviar, com resava el títol del programa del periodista de Sant Ildefons. Deia Iñaki Gabilondo a preguntes d’Évole que mai no havia vist Espanya tan unida com l’11-M i mai tan desunida com el 14-M, i que la polarització d’avui ve d’aquells dies. Una reflexió interessant.

Repassant el número 143 de ‘Treball’, de març-abril de 2004, publicat després dels atemptats i les eleccions, en la seva portada apareixia, sota el títol “No al terrorisme, no a la guerra”, el següent text, que val la pena recuperar sencer: “L’atemptat de Madrid del passat 11 de març és el més gran de la història d’Europa i ha tingut una dimensió internacional i especialment a la UE. ICV va condemnar radicalment l’atemptat, com sempre hem condemnat tot tipus de terrorisme. ICV vol retre homenatge a les víctimes, així com manifestar la seva solidaritat i afecte amb els ferits i els seus familiars. Tots i totes ens sentim madrilenys i igualment castigats pel terrorisme, ja siguem catalans, madrilenys o bascos. Aquest atemptat també ha estat un atac contra el sistema democràtic. ICV va expressar la seva confiança que la democràcia seria més forta que el terrorisme, que calia participar en les mobilitzacions convocades en contra de l’atemptat, que era imprescindible anar a votar en massa per demostrar el rebuig al terrorisme. Quan el govern va intentar manipular la informació per interessos electorals, la resposta ciutadana va ser exemplar, pacífica, crítica i digna. La guerra no serveix per fer front al terrorisme, les mentides no van aconseguir amagar la veritat”.

En l’editorial de la revista, es retia homenatge a les víctimes i s’expressava la solidaritat amb els seus familiars i amics. A la vegada, s’afirmava que “a les eleccions del 14 de març ha guanyat la democràcia. En un diumenge intens i històric, la ciutadania ha dit sí a la democràcia, a la llibertat i al diàleg, no al terrorisme, a la guerra i a les mentides. Durant la campanya electoral, un dels missatges més insistents d’ICV va ser que les mobilitzacions canvien consciències, però els vots canvien governs. En aquests quatre dies aquesta afirmació ha pres tota la seva força. La resposta a l’atemptat de Madrid va ser contundent, milions de persones es van manifestar contra el terror, units per defensar la democràcia. El govern del PP va seguir fidel als seus principis: crispació, recerca del rèdit electoral a qualsevol preu i la sospita que hi havia més voluntat de dividir que d’unir. El dolor i l’emoció no van impedir als ciutadans anar més enllà. Perquè en les mobilitzacions es deia no al terrorisme, però també no a les causes del terrorisme, no a la guerra. Quan el govern del PP va fer una de les agressions més perilloses que caben en una democràcia, amagar informació, mentir i manipular per intentar influir en un resultat electoral, de nou els ciutadans i les ciutadanes van reaccionar. Van sortir al carrer, pacíficament, per demanar informació i, en definitiva, la veritat. Finalment, el diumenge es va respondre de la millor manera possible, amb una participació massiva que va vèncer la por i la resignació. Un diumenge on es va fer política en el sentit més noble de la paraula”. Crec que no cal afegir gaire cosa més.

Pel que fa als resultats electorals d’aquell 14 de març de 2004, a ‘Treball’ es destacava que ICV consolidava el seu creixement i doblava la seva representació, ja que passava d’un a dos diputats a la Carrera de San Jerónimo, amb un 5,85% dels vots a Catalunya. A nivell de tota Espanya, el PSOE guanyava les eleccions amb 164 diputats (42,64% dels vots), mentre que PP es quedava amb 148 (37,64%). El bipartidisme estava fort, és innegable. A nivell català, el PSC guanyava les eleccions obtenint 21 diputats (39,50% dels vots), mentre que CiU era segona força amb 10 representants (20,76%). Una dada molt destacada d’aquella jornada va ser el nivell de participació, que va ser del 77,21% a nivell d’Espanya, gairebé nou punts més que quatre anys enrere. Izquierda Unida obtenia 3 diputats (Gaspar Llamazares, Ángel Pérez i Isaura Navarro), que sumats als 2 d’ICV (Joan Herrera i Carme García) formarien el grup parlamentari d’Izquierda Verde.

En aquell número 143 de ‘Treball’ es feia aquesta valoració dels resultats electorals: “En aquest context els resultats d’ICV són positius. La tremenda força del vot útil ha permès una victòria àmplia al PSOE que ha perjudicat a quasi totes les altres forces polítiques. Des d’un discurs propi, amb l’ajuda de la presència al Govern, la bona feina dels candidats i candidates i amb una campanya fresca s’ha evitat aquesta tendència i s’ha consolidat un espai propi. La derrota del PP és una bona notícia per la democràcia. La victòria del PSOE sense majoria absoluta obre expectatives per l’estat i Catalunya, que necessàriament s’haurà de basar en el diàleg i en la negociació. ICV aposta per un Govern plural d’esquerres i, en qualsevol cas, per una majoria parlamentària plural d’esquerres. Finalment, els resultats electorals d’IU, en contrast amb els d’ICV, posen en evidència la necessitat d’impulsar un espai roig-verd a l’Estat, homologable al que representa ICV a Catalunya. ICV condicionarà les seves apostes concretes al desenvolupament d’aquest projecte. En primer lloc, amb la constitució d’un nou grup parlamentari al Congrés que en la seva denominació expressi el projecte polític encetat i que inicialment es pot constituir amb IU i ICV, deixant la porta oberta a la participació d’altres forces d’esquerres, verdes i nacionalistes. En segon lloc, a les eleccions europees, que no han de ser el punt d’arribada sinó de sortida d’aquest projecte”.

Recordo haver assistit a l’acte central de campanya d’ICV-EUiA, que va tenir lloc el 10 de març a l’Auditori de Barcelona, en què el cantautor madrileny Ismael Serrano va oferir un concert a les persones assistents. A l’edició en paper de ‘La Vanguardia’ del dia següent, que molta gent va deixar de llegir aquell matí de l’11 de març per atendre a la televisió, la ràdio i internet, Silvia Hinojosa explicava això sobre l’acte: “Les notes de l’himne de Riego van obrir ahir a la nit l’acte central de la campanya d’ICV-EUiA, com a exemple del que va significar la lluita de l’esquerra per les llibertats a la República. A aquests “lluitadors” del PSUC, a la seva herència, va apel·lar el candidat al Congrés, Joan Herrera, per explicar les “conviccions profundes i els valors d’esquerres, laics i ecologistes” que defensa la coalició. “Sabem connectar amb els nous valors, els dels inconformistes que s’han expressat al carrer”, va dir Herrera. I “les mobilitzacions canvien consciències, però el vot és el que canvia governs”, va advertir. Va ser un acte emotiu, a l’Auditori de Barcelona, en què uns 2.000 simpatitzants van aplaudir drets quan el president d’ICV i conseller, Joan Saura, va anunciar la presència de l’històric dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo, i quan el cantautor Ismael Serrano va recordar que “la memòria serveix per no repetir els mateixos errors”. Herrera es va deixar portar per l’eufòria i va proclamar que les forces d’esquerres “derrotarem el PP, a la dreta autoritària i espanyolista, que ha menyspreat les protestes perquè menysprea la democràcia” i per derrotar aquesta dreta, va advertir, el vot a ICV-EUiA “és doblement útil”, perquè suma a la coalició alternativa però a més garanteix polítiques d’esquerres. El candidat ecosocialista va insistir que l’alternativa al PP “serà plural o no serà” i va assegurar que el candidat del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, “ho sap”. Convençut de la força que aconseguirà la seva candidatura al Congrés, Herrera va arribar a anunciar que aconseguiran que el president del Govern, José María Aznar, “declari a La Haia per haver-nos portat a la guerra d’Iraq”, i va assegurar que això serà possible mitjançant la creació d’una comissió d’investigació al Congrés: “Comprometrem els socialistes que arribin fins al final”, va anunciar. A Joan Herrera el van precedir els caps de llista a les altres tres circumscripcions catalanes i el candidat al Senat Jordi Guillot, que animat per l’himne de Riego, va proclamar, tot just pujar a l’escenari: “Som republicans”. Després va demanar el vot per a l’Entesa amb l’objectiu de superar “el llegat del PP” a l'”alt nivell de conflictivitat entre institucions”. Entre els assistents al míting d’ahir a la nit hi havia molts joves, que feien onejar banderes vermelles, verdes i violetes. Són un segment de l’electorat amb què connecta Joan Herrera. I a qui es va dirigir ahir de manera específica, al matí, en una de les accions reivindicatives que ICV inclou a la seva campanya. Aquesta vegada, orientada a defensar la despenalització de totes les drogues i a legalitzar la producció, la venda i el consum del cànnabis més enllà del seu ús terapèutic. Herrera va arribar amb bicicleta a la seu de la Delegació del Govern a Barcelona i allà, al costat d’una planta de cànnabis i envoltat d’un grup de joves, va criticar la política del PP en matèria de legislació sobre drogues, per ser “prohibicionista, repressora i intervencionista”, estratègia que al seu parer s’ha mostrat ineficaç en la lluita contra la drogoaddicció”. Aquell vespre, ningú no sabia el que passaria poques hores després a Madrid.

A ‘Treball’ es publicava una entrevista a Ismael Serrano feta després dels atemptats, en què destaquen aquestes paraules: “Em sento absolutament commogut i compungit, com tothom. El primer sentiment que tinc és d’un enorme dolor. Però també d’una absoluta indignació. Estic indignat per les mentides del Ministre Acebes. És indigne i repugnant que el PP intentés treure profit electoral d’un fet com aquest, quan el que haurien de fer és sentir-se avergonyits perquè si Al Qaeda atempta a Espanya, si l’Estat espanyol és objectiu del terrorisme internacional, és culpa de la política internacional del PP. És indignant, a més, que culpa del govern del PP, la societat civil, la gent del carrer que va sortir per dir “no a la guerra”, ara s’hagi convertit en objectiu dels grups terroristes. Però estic esperançat perquè les mobilitzacions que va haver-hi després dels atemptats, han demostrat que la ciutadania està viva”. Personalment, recordo que, en acabar l’acte-concert, vaig tenir ocasió d’apropar-me a Ismael Serrano, saludar-lo i demanar-li que em signés una còpia del CD “La traición de Wendy”, cosa que va fer amablement mentre intercanviàvem algunes paraules. Encara el conservo a casa, per suposat.

A la premsa generalista del 12 de març es feia un seguiment exhaustiu de les repercussions dels atemptats. Ja es parlava de la incògnita en la seva autoria i tot el que allò estava provocant entre les diferents forces polítiques. Es destacava que a Barcelona s’havia aconseguit consensuar un lema per a la manifestació que tindria lloc aquella tarda a la capital catalana: “Catalunya amb les víctimes de Madrid, contra el terrorisme, per la democràcia i la Constitució”. Com es pot intuir, no va ser fàcil aquest consens. Francesc-Marc Álvaro, llavors articulista de referència de ‘La Vanguardia’ i vint anys després diputat d’ERC al Congrés, escrivia una columna en què relatava el minut de silenci que aquell matí de l’11-M va tenir lloc a la Plaça de Sant Jaume: “Són els mateixos polítics d’unes altres vegades però les seves cares no són les de sempre”, deia. No li faltava raó. I descrivia l’estampa que s’il·lustrava al diari amb una fotografia: “Darrere de Maragall han sortit Josep Bargalló, Joan Saura, Joan Puigcercós i també Josep Lluís Carod-Rovira. Tots es col·loquen en el seu lloc. No falta Jordi Pujol, al costat de la consellera Tura, ni l’alcalde Clos ni el cardenal Carles, ni Mas, ni Piqué, ni Montilla. No hi falta ningú”. No hi podia faltar ningú, afegiria jo. Avui, vint anys després, no sé si passaria el mateix en una situació similar.

Aquell 12 de març, es destacava al diari que el PSOE donava suport al govern, però que esperava que s’aclarís qui havia estat l’autor dels atemptats. Per la seva banda, Izquierda Unida i ICV demanaven una resposta unitària per no donar al terror la darrera paraula. La periodista Silvia Hinojosa ho explicava d’aquesta manera: “Una crida a la unitat dels partits davant del terrorisme perquè el dolor no doni pas a la por va centrar ahir la resposta del coordinador general d’Izquierda Unida, Gaspar Llamazares, i el president d’ICV, Joan Saura, que va expressar amb rotunditat el tipus de rèplica que han d’oferir els demòcrates: “No podem donar l’última paraula a ETA, que els ciutadans no es resignin”, va demanar Saura. El dirigent ecosocialista parlava abans que es contemplés oficialment la possibilitat que el terrorisme islàmic estigui darrere de la matança de Madrid. Saura va constatar que els terroristes han atemptat “contra els pilars de la democràcia”, i cal donar-los resposta anant a votar. “Diumenge triomfarà la democràcia”, va dir. El president d’ICV va expressar el condol “profund i emocionat” de la seva formació amb les víctimes, però va anar més enllà i va fer una crida a la refundació del pacte antiterrorista, per donar cabuda a totes les forces democràtiques. Tant l’executiva d’IU com la d’ICV van constatar, a més de la condemna per la brutalitat de l’atac, la crueltat d’un atemptat dirigit contra els treballadors, víctimes principals de la massacre, i van expressar la necessitat d’expulsar el terrorisme de la centralitat de l’enfrontament partidista. Llamazares també va expressar que la responsabilitat dels polítics és “la unitat i la fortalesa de les forces democràtiques per acabar amb el terror”, i va garantir que “no aconseguiran el seu objectiu de dividir-nos”. El coordinador d’IU va expressar la desolació de la federació d’esquerres i va mostrar “condol per les víctimes, pel dolor i per la mort que han sembrat als carrers de Madrid”. Tot i això, ha destacat que no es pot “tolerar que a més del dolor i de la mort creixi la por”.

Aquell 2004, just després dels atemptats i les posteriors eleccions, la revista ‘Treball’ informava també que Dolors Camats era la nova portaveu d’ICV, que el partit ecosocialista es dirigia a la seva 8a Assemblea Nacional, que tindria lloc el mes de juliol, o que el febrer anterior havia participat a Roma en la constitució del Partit Verd Europeu. S’explicava la tasca de la coalició ICV-EUiA al govern de la Generalitat, del qual en formava part des de feia pocs mesos, es dedicava una plana a les mobilitzacions del 8 de març i també s’informava que l’Assemblea de la Federació dels Joves Verds Europeus (FYEG) havia nomenat Ernest Urtasun com a membre del seu comitè executiu. Avui, Urtasun és ministre de Cultura i una de les persones referents de l’esquerra transformadora del nostre país, fidel a la seva tradició política.

Han passat vint anys i han canviat moltes coses. Els reptes a nivell global i local són com a mínim tan colossals com ho eren aleshores, i l’esquerra transformadora, en continu procés de transformació, precisa de força i organització per poder donar una resposta i oferir solucions en defensa dels interessos de les classes populars i treballadores, al nostre país i arreu. Altres coses, però, no han canviat: la dreta política, econòmica i mediàtica continua fent de la mentida i l’engany algunes de les seves armes més poderoses. Per lluitar contra elles, sense els mitjans dels poderosos, el paper de l’esquerra transformadora, una tradició política que enfonsa les seves arrels en la nit dels temps, és més necessari que mai. Amb un nom o amb un altre, però amb persones mobilitzades arreu, als barris, als centres de treball, a les associacions… I amb la necessària organització, per suposat. La nostra democràcia ho necessita, ara com fa vint anys. Perquè sense valors democràtics, sense persones demòcrates amb l’oportunitat de dir i fer, no hi haurà sortida.

Publicat a Treball (10-3-2024)