El disputat vot del Juan i de l’Engracia

En Juan va arribar des d’Andalusia a una ciutat de la Barcelona metropolitana a principis dels anys seixanta. Al seu poble treballava al camp, i a Catalunya de seguida es va col·locar com a paleta. El primer any va viure tot sol en una pensió, fins que va aconseguir que vinguessin del sud la seva esposa, l’Engracia, i els seus quatre fills, d’entre un i sis anys. Tots sis van viure durant uns mesos en una habitació amb dret a cuina i bany, compartint pis amb quatre famílies més: dues andaluses, una extremenya i una altra murciana, amb les que van fer amistat. Fins que, gràcies a la feina del Juan i l’Engracia, que havia començat a treballar en una empresa del tèxtil, van poder reunir l’entrada d’un pis en un barri en què l’edifici més baix tenia sis plantes sense ascensor. Tots els carrers no estaven asfaltats i no hi havia ambulatori, ni escola pública per als nens, ni hi arribaven els autobusos urbans. Quan els nens es posaven malalts, baixaven al centre de la ciutat i pagaven religiosament la consulta del metge, i com a escola improvisada hi havia uns locals situats als baixos de l’edifici del costat, en què un noi jove que deien que havia fet el batxillerat exercia com a improvisat mestre, amb nens de totes les edats.

A través d’un company de feina, en Juan va començar a implicar-se en les Comissions Obreres, clandestines per suposat, i de seguida va entrar en contacte també amb el Partit. Amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC, per suposat també. El “pe-ese-ú”, que deia (i segueix dient) ell. A la vegada, estava implicat activament en l’associació de veïns del barri, amb què va participar en diverses manifestacions fins que es va aconseguir, amb molt d’esforç, que s’iniciés la construcció de l’ambulatori i també de l’escola. Res no va ser gratis, en aquells anys. L’Engracia va ser una de les líders d’aquells mogudes. En Juan, que amb prou feina sabia llegir i escriure i les quatre regles, va començar a interessar-se per la lectura, i gràcies als suggeriments d’un company de Partit, en Jaume, va anar formant-se cultural i políticament. Aquesta va ser la seva escola.

En Juan i l’Engracia van celebrar la mort del dictador a casa, amb una ampolla de Fundador y una d’aquelles truites de patates que ella segueix elaborant com ningú. Els nens copsaven que alguna cosa important havia passat aquell dia. Van ser anys intensos, de grans mobilitzacions i lluites, i en Juan va tenir un paper molt actiu. Perquè diuen que el dictador va morir al llit, però la dictadura va morir al carrer. I va fer-ho gràcies a herois anònims com en Juan, que va decidir organitzar-se a les Comissions Obreres i al PSUC.

L’onze de setembre de 1976, en Juan, l’Engracia i els quatre fills van anar a Sant Boi per participar en la gran manifestació de la Diada, amb una senyera cosida la tarda abans per la pròpia Engracia. Aquell dia, l’accent andalús abundava entre els manifestants, perquè tenien clar que Catalunya havia de ser un sol poble. Perquè si no, no ens en sortiríem. Per això en Juan s’indigna amb algunes declaracions i actuacions de determinats polítics en els darrers anys: perquè allò que tant va costar aconseguir va estar a punt de saltar pels aires en molt poc temps, amb la irresponsabilitat com a guia absoluta d’una quimera que no ens ha portat enlloc, sobretot als que formem part de la classe treballadora.

En Juan sempre es va sentir entre encuriosit i indignat amb alguns avis de la seva edat que van embogir amb el Procés, parlant de democràcia i lluita, però que durant la dictadura mai no van ni tan sols solidaritzar-se amb aquells que es jugaven la vida. A alguns, diu en Juan, fins i tot ja els anava bé com anava tot amb la dictadura. Veure per creure: lliçons de qui hauria d’amagar el cap sota l’ala… En aquest sentit, l’Engracia sempre recorda que just quan les esquerres transformadores pujaven a totes les enquestes, va aparèixer el Procés. Casualitat o no, ella sempre en va sospitar.

Durant els anys del Procés, tant en Juan com l’Engracia no s’ho van passar bé. Veien com alguna cosa es trencava dintre seu, a nivell personal i col·lectiu, sobretot en sentir determinades declaracions de determinats líders polítics, que millor no recordar. A principis dels vuitanta, tots dos van reclamar que els seus fills poguessin aprendre el català correctament i que a l’escola aquesta fos la llengua vehicular, com sempre va defensar el seu Partit. Mentrestant, altres formacions no ho veien clar, cal no oblidar-ho. En Juan i l’Engracia no se n’obliden, per suposat. Com no obliden tot el que van haver de sentir en aquella tardor del 2017, en què se’ls va titllar d’equidistants i de coses pitjors, en què van perdre, potser per sempre, algunes amistats.

L’1 d’octubre tots dos van decidir no participar en una mobilització que, amb tots els respectes, estava organitzada per i per als independentistes. Això sí, es van indignar amb els cops de porra de la policia i dies després amb l’empresonament d’alguns dirigents polítics. Van reclamar-ne el seu alliberament, com també van donar suport més tard als indults i a l’amnistia. Mai no els ho agrairan, però va ser així. Ara, en Juan sempre repeteix als joves que cal mirar endavant, reconstruir, i no perdre de vista això que defensava el PSUC i també Comissions Obreres: Catalunya és un sol poble. En Josep Benet tenia raó.

El març de 1977 va començar la gran vaga dels vint-i-un dies al sector de la construcció, i com no podia ser d’una altra manera, en Juan va estar on tocava, al peu del canó. Ningú no va dir que fos fàcil aconseguir totes les millores en les condicions laborals que van aconseguir. I va arribar el mes d’abril i van ser legalitzats el Partit Comunista d’Espanya (PCE) i el PSUC. En Juan i l’Engracia ho van celebrar amb cava, amb uns amics del Partit que vivien al mateix bloc. L’alegria d’aquell dia no l’oblidaran mai, i encara conserven a casa els exemplars de llavors de Treball i Mundo Obrero.

Va arribar la campanya de les eleccions generals de juny del 1977, i tant en Juan com l’Engracia van implicar-se de valent: penjant cartells del seu company Luis Romero (“Mis manos, mi capital”), repartint propaganda, parlant amb els veïns i companys de feina, assistint a mítings. El del Parc de la Ciutadella no el podran oblidar mai, amb milers de persones amb l’alegria a la cara, respirant llibertat, escoltant les intervencions de Santiago Carrillo, Gregorio López Raimundo, José Luis López Bulla, Alfonso Carlos Comín i Antonio Gutiérrez Díaz, el Guti. Aquell dia, en Juan i l’Engracia van tornar a casa, acompanyats dels seus fills, pensant que era possible, que els comunistes podien guanyar les eleccions.

Però la nit electoral del 15 de juny va arribar la primera decepció: els comunistes van obtenir a nivell d’Espanya un 9% dels vots i vint diputats, si bé quedava el consol que el PSUC, a Catalunya, va obtenir el doble de percentatge. En Juan se’n va anar a dormir decebut, però content que per fi, després de quaranta anys, havien tingut lloc unes eleccions democràtiques al nostre país. No hi hauria un president ni un govern d’esquerres, però el futur no estava escrit, i els comunistes no baixarien els braços. Si no ho van fer durant el franquisme, no ho farien pas ara.

Del 1978, en Juan recorda amb especial carinyo el míting de la plaça de toros Monumental del mes de maig, amb la presència de Pasionaria a la tribuna, i amb les intervencions de l’Enrico Berlinguer, en Carrillo, en Guti i en Gregorio. Aquell any, en Juan i l’Engracia van votar sí a la Constitució Espanyola. No era la Constitució que ells ni els seus companys de Partit haurien redactat, però com deia Miguel Núñez, “allò revolucionari és avançar”. I aquell text representava sense dubte un avenç.

En Juan, que ja fa anys que està jubilat, s’indigna avui en dia quan sent a dir que els comunistes es van abaixar els pantalons en acceptar la monarquia, la bandera i la Constitució. Més encara quan qui afirma aquesta barbaritat no va moure ni un dit durant la dictadura, malgrat potser tenir la seva mateixa edat. Que ho facin els joves ho pot arribar a entendre, però sempre els diu que no caiguin en l’error de menysprear la lluita de tantes persones que s’ho van jugar tot per tenir avui un país millor. Perquè no tothom qui ara ho diu va córrer davant dels grisos.

En les generals del 1979, els resultats van ser millors que dos anys abans per al PSUC i per al PCE, però novament Suárez va esdevenir president del govern. En les municipals del mateix any, en Juan va formar part de la candidatura del PSUC a la seva ciutat, i va celebrar com mai els resultats d’aquella nit del 3 d’abril, en què el seu Partit va ser la força més votada i un company seu, un amb els que portava tants anys compartint lluites, esdevindria alcalde. Aquella nit, el cava es va acabar a la seu del Partit. El dia de la constitució de l’Ajuntament democràtic l’alegria també es va desbordar, malgrat que a nivell personal en Juan no va entrar com a regidor per només un grapat de vots. Tant era, ell era un militant de pedra picada, sempre al servei del projecte col·lectiu, sempre desinteressat i sense necessitats de fer brillar el seu ego.

El 1979, en Juan va sortir unes quantes nits a penjar cartells per demanar el Sí al referèndum del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Calia avançar en la construcció democràtica i l’aprovació de l’Estatut era imprescindible. “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”, el lema de l’Assemblea de Catalunya, es va fer un bon fart de cridar-lo durant no poques mobilitzacions. Entre d’altres, en la gran manifestació per l’Estatut de l’Onze de Setembre de 1977. En les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, la campanya va ser intensa i tot semblava que les esquerres sumarien per assolir la Generalitat, però al final els interessos nacionalistes d’ERC, que acostumen a prevaler, van ser definitius per donar la presidència a Jordi Pujol. En Josep Benet, però, va ser un extraordinari candidat i la gent del PSUC podia sentir-se ben satisfeta de la feina feta.

En Juan va viure amb tristor i patiment com el Partit es trencava en el Vè Congrés, i avui, quan es reuneixen al local dels Comuns els veterans que van viure aquella batalla, uns a una banda i uns a una altra, sempre repeteixen el mateix: no va tenir cap sentit tot allò, hem de treballar sempre per la unitat. “Fixeu-vos: el Sindicat, malgrat totes les batalles, sempre l’hem mantingut unit, perquè amb les coses del menjar no s’hi juga”. Malauradament, els errors del passat retornen periòdicament.

La tarda de l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer del 1981 una esgarrifança va recórrer el cos d’en Juan mentre escoltava la ràdio a peu d’obra. Va sortir corrent cap a casa i d’allà es va dirigir a la seu del Partit, per recollir papers i guardar-los en un lloc que, a dia d’avui, més de quaranta anys després, encara no ha desvetllat. Va trucar a un company del Sindicat per saber si calia un cop de mà i de seguida es va dirigir a l’Ajuntament, per posar-se a disposició del govern municipal, format per membres del seu Partit i del PSC. Van ser hores de neguit, patiment i indignació, però aquell matí del 24 va tornar a sortir el sol. Afortunadament.

A les eleccions del 1982 tot es va ensorrar. En Juan va fer campanya i es va fer un fart de penjar cartells d’en Gregorio López Raimundo, però el mal ja estava fet: poc més d’un 4% dels vots a tota Espanya i 4 diputats. El PSOE de Felipe González va arrasar i els comunistes van quedar destrossats. També en Juan, que va estar unes quantes nits sense dormir, com l’Engracia.

El 1983, el PSUC va aconseguir mantenir l’alcaldia de la seva ciutat, perquè la gent va saber valorar la bona feina dels comunistes aquells quatre anys. Va ser una gran alegria en mig de tantes decepcions. Aquells anys vuitanta en Juan es va mantenir sempre fidel al seu Partit i al seu Sindicat, i va participar molt activament en l’organització de les vagues generals de 1985 i 1988. Va fer-se un fart de servir cerveses i entrepans a la barra de la seva agrupació en les Festes de Treball. Va penjar cartells amb la cara d’en Guti, d’en Frutos, d’en Ribó, de l’Espasa, de la Lali Vintró, d’en Cipri, d’en Solé Barberà, d’en Solé Tura… en diferents eleccions. Va participar molt activament en les mobilitzacions contra l’OTAN i en la fundació d’Iniciativa per Catalunya, il·lusionat perquè l’esquerra catalana tornava a unir-se i perquè calia saber llegir la nova situació política, a nivell nacional i internacional. Bufaven nous vents i calia capacitat d’adaptació.

Durant alguns anys en Juan va ser el secretari d’organització d’Iniciativa per Catalunya a la seva ciutat, participant molt activament en les eleccions municipals del 1987, en què el Partit va aconseguir revalidar l’alcaldia. Una nova alegria en mig de no poques decepcions. La caiguda del mur de Berlin el va sumir en una tristor immensa, però de seguida va comprendre que els ideals pels que sempre havia lluitat continuaven vigents i calia mantenir la lluita com sempre. Com mai. Van venir noves decepcions i també algunes alegries. I va seguir penjant cartells, ara ja amb les sigles d’IC: d’en Guti, en Ribó, l’Anguita…

El cartell que més il·lusió li va fer penjar és el que tenia com a protagonista la seva filla gran, la Susana, candidata a l’alcaldia de la seva ciutat per IC en aquell ja llunyà 1995. El cas és que ho van aconseguir: un mandat més tornaven a guanyar les eleccions municipals. Si hi ha una cosa que en Juan no oblidarà mai serà el discurs d’investidura de la seva filla, amb el saló de sessions ple de com a gom, fent referències a la lluita per les llibertats dels seus pares, als seus orígens humils, a la duresa de la emigració, als valors i les idees que sempre l’han guiat, a ell i als diferents membres de la seva família… L’Engracia i en Juan no van parar de plorar d’alegria durant tota la intervenció, com molts altres militants, veterans i no tant veterans. 

El 1997, una nova trencadissa a Iniciativa va sumir en Juan i l’Engracia en la tristor, malgrat que el 1999 la seva filla va aconseguir revalidar l’alcaldia. “Unitat!”, deia sempre el nostre protagonista a les reunions d’Iniciativa i quan es discutia amb els antics companys del PCC i d’EUiA al bar de la cantonada. El 2003 van participar en totes les mobilitzacions pel No a la Guerra d’Iraq, indignats per la deriva del govern de la dreta reaccionària del PP. Aquell any, per sort, Iniciativa i EUiA van anar junts a les eleccions municipals i també a les del Parlament de Catalunya i en Juan va poder assaborir un dels seus moments més feliços com a militant: l’arribada de les esquerres al govern de la Generalitat.

En Joan Saura, un gran dirigent i una excel·lent persona a qui coneixia des de jovenet, era ara el líder del Partit i assolia el càrrec de conseller de la Generalitat, amb en Pasqual Maragall com a president. Ho havien fet possible: la Generalitat no era patrimoni de ningú més que dels catalans, i ara era el torn de les esquerres. Malgrat les dificultats i el soroll, en Juan, vint anys després, sempre reivindica l’obra d’aquells governs, primer amb Maragall i després amb Montilla: es van fer polítiques d’esquerres i ecologistes, es van reforçar els serveis públics com mai, es va desenvolupar la Llei de Barris, es va impulsar el nou Estatut i en Juan i l’Engracia van fer campanya per demanar el Sí… Mai com durant aquells anys es van defensar els interessos de les classes populars a Catalunya.

Tant en Juan com l’Engracia van seguir militant sempre a ICV, més o menys implicats en la vida interna del partit, però sempre lleials al projecte col·lectiu, amb les idees clares, i sense perdre de vista que calia incorporar de forma troncal lluites bàsiques i imprescindibles com l’ecologisme i el feminisme. A finals dels vuitanta els van prendre per il·luminats, però amb els anys s’ha vist que qüestions que ara són de sentit comú a la nostra societat, llavors només les defensaven ells.

Diu sempre l’Engracia que la lleialtat és el més important que pot tenir un ésser humà vers altres persones o vers un col·lectiu. Per això han fet costat, també en els moments complicats, a companys com en Joan Herrera o la Dolors Camats, que han fet una feina admirable i que sempre seran un referent, també per als protagonistes d’aquest relat. Perquè ni en Juan ni l’Engracia han compartit sempre totes les decisions col·lectives del Partit, però les han acceptades democràticament i després les han defensades com qui més.

En Juan fa anys que està jubilat i gaudeix del seu temps lliure i, sobretot, dels seus vuit néts. Surt a passejar amb l’Engracia cada dia i no perdona la partida de dominó al bar d’en Pepe, que tot i que en Pepe ja s’ha jubilat segueix funcionant, ara regentat pel Wilson i la Gladys, que fan uns plats equatorians per llepar-se els dits. Segueix discutint cada dilluns de futbol amb en Luis, tot llegint el Mundo Deportivo, però és clar, com que l’equip d’en Juan, el seu estimat Betis, no li dóna gaires alegries, s’ha de conformar amb fer la guitza a un madridista irredempt com en Luis, que va néixer també a Andalusia, a pocs quilòmetres del seu poble. També parlen de política i, tot i que al principi en Luis votava el PSUC i encara conserva el carnet de CCOO, des del 1982 que sempre ha votat els socialistes. “No es barallen tant com vosaltres”, diu sempre, amb un quinto de cervesa sense alcohol a la mà.

El 2011, durant la moguda de l’11-M, tant en Juan com l’Engracia van apropar-se diversos cops a l’acampada que alguns joves van organitzar al centre de la ciutat. Des de llavors, participen a la coral dels Iaioflautes, on s’han retrobat amb antics companys de mil batalles. Aquell any van votar convençuts a les eleccions generals la candidatura encapçalada pel seu admirat Joan Coscubiela, en Coscu, amb qui en Juan ha rigut, i també discutit, en no pocs congressos de Comissions Obreres. Tant l’Engracia com el seu marit van il·lusionar-se amb les (no sé si mal anomenades) candidatures del canvi i van participar de la formació dels Comuns a la seva ciutat. En les reunions de l’agrupació local, sempre que en demanen la paraula, es fa un silenci absolut i tothom els escolta amb atenció. I porten anys insistint en la necessitat d’organitzar-se, sense l’èxit que ells haguessin esperat.

Tots dos han repartit aquests anys propaganda electoral amb les cares de l’Ada Colau, en Pablo Iglesias, en Lluís Rabell, en Xavier Domènech, l’Ernest Urtasun, el Jaume Asens, la Jéssica Albiach, l’Aina Vidal, la Yolanda Díaz… En Juan ja no puja a l’escala portàtil per penjar cartells i pancartes, perquè la seva esquena ja no li ho permet, però no falla en les carpes electorals, ni fent d’apoderat elecció rere elecció. Té clar que les idees no viuen sense organització i que allò important és el projecte col·lectiu, també ara que les procedències dels militants són diverses i plurals, i això ha de servir per enriquir la nova organització.

Per això el posen tan nerviós aquells companys de viatge efímers que de seguida agafen protagonisme però quan el perden i ja no estan a primera fila desapareixen de la nit al dia. Ell, com sempre, continua sent fidel a uns ideals i a un projecte col·lectiu que enfonsa les seves arrels en el millor d’una tradició política única, insubornable, indestructible. Amb un nom o amb un altre, amb la incorporació de nous i bons companys, però sempre amb un fil roig que li atorga la seva raó de ser.

En els darrers anys, malauradament, tant en Juan com l’Engracia han assistit a alguns funerals d’antics companys de lluites, del Partit i del Sindicat. Llei de vida, aquella generació heroica s’està extingint. Per això és tan important deixar constància de la seva lluita, de les hores dedicades, de les renúncies familiars i personals, dels anys de presó, les tortures, els afusellaments… Perquè hi ha el risc que la història l’escriguin interessadament els qui no la van protagonitzar o els hereus dels qui no van mullar-se quan tocava, com està passant.

Fa unes setmanes, en Juan i l’Engracia van anar a la seu nacional de CCOO a Via Laietana a retre homenatge a en Joan Saura, coincidint amb els vint anys de la constitució del primer govern d’esquerres a la Generalitat. Van sortir de l’acte amb les piles carregades, plens d’energia pel retrobament amb tants companys de mil batalles de tota Catalunya. Van abraçar fortament a en Joan i a l’Imma, i a desenes de companys i companyes que omplien la sala d’actes. “És el millor acte polític dels darrers deu anys”, va dir en Juan a l’Engracia. Quan marxava, va aturar el camarada ministre Ernest Urtasun i li va dir: “Treballeu per la unitat, company, que darrerament no ho estem fent del tot bé. Apreneu de les lliçons catalanes del 1981 i del 1997. Nosaltres marxarem, vosaltres teniu la missió de mantenir ben viva la flama de la nostra lluita”. Tot seguit, va agafar-se al braç de l’Engracia i va dirigir-se a la boca de metro més propera, per tornar al seu barri de sempre. Qui li havia de dir a finals dels seixanta que el metro arribaria fins allà?

Ah, per cert, aquest proper 12 de maig en Juan i l’Engracia tornaran a fer d’apoderats a l’escola pública del seu barri, on estudien alguns dels seus néts. I, per suposat, votaran la candidatura de Comuns Sumar que encapçala la Jéssica Albiach, que sempre que ve a fer un míting a la ciutat s’apropa a en Juan i l’Engracia, que seuen a primera fila, i els fa una abraçada. El que no sap pràcticament ningú és que l’Engracia, d’amagat, sempre li dóna un tupper a la candidata amb una truita de les seves. Com anys enrere feia amb en Saura o l’Herrera. I com seguirà fent mentre li durin les piles.

Publicat a Treball (11-5-2024)