Les dretes catalanes i les seves aliances

El paper de Junts en la fallida moció de censura a l'Ajuntament de Ripoll ha posat de manifest, un cop més, la tebior dels postconvergents davant l'amenaça de l'extrema dreta. El problema és que Puigdemont i companyia, amb la calculadora a la mà, han considerat que no els convenia fer fora l'actual alcaldessa i líder de la ultradreta nostrada, perquè queden dos anys i escaig per a les eleccions municipals i a ningú no se li escapa que amb tota probabilitat necessitaran els vots d'Aliança Catalana per aconseguir algunes alcaldies del país. Com s'ha explicat per exemple al digital Públic, les enquestes mostren com cada cop un major nombre de votants de Junts passarien a votar l'extrema dreta independentista.

També ha pesat, no ens enganyem, el fet que en realitat a Can Junts no consideren el partit de la senyora Orriols tan ultra i tan extrem com altres que existeixen arreu del món, perquè clar, com que és una formació catalana i independentista, no pot estar tan a la dreta com les altres. Perquè els catalans, no ho oblidem, som més llestos, més alts, més guapos i més d'esquerres que els demés. M'ha vingut a la ment aquella frase, erròniament atribuïda a Franklin D. Roosevelt, amb què aquest es referia a Somoza, antic dictador de Nicaragua: "potser Somoza sigui un fill de puta, però és el nostre fill de puta". La frase, emesa en realitat per Cordell Hull, que era secretari d'Estat dels Estats Units, bé podríem posar-la en boca de Puigdemont a l'hora de referir-se a la líder de facto de la ultradreta independentista catalana, que malauradament gaudeix d'un protagonisme desmesurat en els darrers temps en el panorama polític del nostre país. Ara me n'adono que també en aquest modest article, mea culpa.

Aquest discurs segons el qual les dretes catalanes en realitat no són tan dretanes com les que hi ha a altres països ha calat al llarg dels anys a casa nostra, singularment en els proppassats anys del Procés. No era difícil trobar votants de Junts que, a les enquestes, s'autodefinien com d'esquerres, i és clar, l'eix ideològic del país se situava escorat cap al cantó sinistre. Miratge? Probablement sí. El problema ha arribat després de la defunció del Procés, en què els hereus de l'antiga Convergència han mostrat, ara ja sense cap tipus de rubor, quins interessos representen. S'ha vist clarament en no poques votacions de caire social i econòmic al Congrés dels Diputats i també al Parlament de Catalunya, en què els de Puigdemont no han tingut cap problema en sumar els seus vots als del Partit Popular i Vox, fins i tot en qüestions tan sensibles com les pensions. Perquè els interessos de classe, malgrat tot el que ens havien dit, acaben pesant també, de vegades per sobre dels nacionals. Per això un no pot evitar somriure quan sent dir a la senyora Míriam Nogueras que el seu partit defensa els interessos dels catalans. De veritat? De quins catalans?

Al primer a qui vaig sentir advertir de la possibilitat que Junts pactés amb el PP va ser al periodista Enric Juliana, fi analista que, sempre ben informat, les veu venir de lluny. Més recentment, el diputat d'Esquerra Republicana Gabriel Rufián també ve insistint en la possibilitat (cada cop més propera) que Junts faciliti la presidència a Núñez Feijóo. I clar, aquí un no pot evitar dibuixar un nou somriure ple de tendresa cap al diputat dels divuit mesos (enguany farà déu anys que és diputat a Madrid!), membre d'un partit que durant anys i panys ha ballat al ritme dels postconvergents. Un no pot evitar recordar les candidatures de Junts pel Sí en el ja llunyà any 2015, farcides de militants de Convergència i amb Artur Mas de candidat a la presidència de la Generalitat. Encara recordo insignes membres d'ERC compartit llista electoral amb dirigents de CiU com el propi Mas, Carles Puigdemont, Neus Munté, Josep Rull, Albert Batet, Neus Lloveras, Marta Pascal, Irene Rigau, Germà Gordó, Salvador Cardús, Núria de Gispert, Joan Rigol, Carme-Laura Gil, Albert Batalla... La veritat, quan gires la vista enrere i penses en tot el que es va fer en nom de la nostra estimada pàtria catalana, no pots evitar somriure novament. Però, ei! Que la nostra dreta no és tan dretana, sinó civilitzada, tolerant i centrada. No com altres! Això sí, quan apareixen damunt la taula temes com la immigració més val posar-se a tremolar, sobretot quan determinats líders de la dreta nacionalista insisteixen en la necessitat de gestionar aquesta competència des de Catalunya.

Un dels motius que han portat Puigdemont a aturar la moció de censura ripollenca segurament té a veure amb el victimisme que sense dubte la senyora Orriols hagués atiat en el mateix moment que hagués estat desposseïda de la vara d'alcaldessa. Puigdemont, com a líder processista que és, coneix a la perfecció les virtuts que el victimisme pot oferir a un líder o opció política. I en això, s'ha de reconèixer, l'antic President de la Generalitat no va errat.

El cas és que tenim una dreta catalana que, a l'hora d'establir aliances, no es mostra tan diferent a la resta de dretes que trobem en altres països, perquè com dèiem, els interessos de classe no han deixat mai d'existir i pesar. Perquè sí, a la manifestació per la unitat d'Espanya del mes d'octubre de 2017 hi havia elements d'extrema dreta, com s'ha recordat força sovint, sobretot per senyalar i ridiculitzar determinats membres destacats de les esquerres catalanes que allà hi eren. Potser hauríem de començar a reconèixer i acceptar que en les manifestacions multitudinàries dels Onze de Setembre dels anys del Procés, aquelles del "ni un paper a terra", també hi havia manifestants de l'extrema dreta independentista. Potser encara no s'havien desacomplexat, però hi eren allà. Sort que ens havien dit que això no anava de banderes...

Fins que no acceptem que la ultradreta és un perill per a la nostra convivència i els nostres drets democràtics, portin la bandera que portin, no ens en sortirem. I no n'hi haurà prou amb proclames a les xarxes socials o els mitjans de comunicació tradicionals, ni amb l'ostentació d'un antifeixisme folklòric de cartró pedra, sinó que caldrà mostrar fermament unitat de les forces democràtiques en aquelles qüestions troncals i gestionar les administracions públiques amb eficàcia, perquè si la ciutadania té la percepció que aquestes no funcionen, que no són útils, el cabàs dels vots de l'extrema dreta continuarà omplint-se. Els vents que bufen arreu del món no són pas favorables, i a Catalunya, per desgràcia, també els respirem.