El meu gran aprenentatge ha estat que un només té el que dóna

“El meu gran aprenentatge ha estat que un només té el que dóna” (Isabel Allende, La Vanguardia, 1-10-2009)

L’escriptora xilena Isabel Allende ho té clar: el seu gran aprenentatge a la vida és que un només té el que dóna. Arrel d’una tràgica experiència quan tenia cinquanta anys, la mort de la seva filla de vint-i-nou, la seva vida va donar un tomb, i explica que llavors va veure que hi havia una sèrie de coses que no valorava el suficient. Quan va viure l’agonia de la seva filla Paula es va adonar que l’única cosa essencial era l’amor que li donava, i l’aprenentatge que va extreure’n va ser que un només té el que dóna.
El fet de viure una experiència desgraciada, com li va passar a Allende, canvia la forma de veure la vida. A la nostra societat, sovint ens preocupem per coses que realment no ho mereixen, i vivim d’esquenes als fets que veritablement ens haurien d’amoïnar. Malauradament, només som conscients d’això quan patim una tragèdia o quan aquesta afecta a una persona propera. Paradògicament, de vegades les persones marcades per la desgràcia són més felices i aconsegueixen viure amb més tranquil·litat, conscients que no val la pena preocupar-se per coses que no són suficientment importants. Viure de prop una tragèdia et fa valorar molt més el que tens i el regal de la vida.
Allende diu que, en viure la desgraciada agonia i mort de la seva filla, va arribar a perdre la por a la mort i es va adonar del que era essencial, perquè en aquell procés d’agonia havia de llençar per la borda moltes coses: primer renunciar a la gràcia de la seva filla, a la seva companyia, a la seva intel·ligència... No importava que no pogués parlar, no importava que no pogués menjar, no importava... Fins que va arribar un moment en què va haver de deixar-la anar. Quan això passa un s’adona, diu Allende, que l’única cosa essencial és l’amor que li podia donar. En aquell moment, segurament no li podia donar res més (ni res menys).
Allende va estar tres anys sense escriure, probablement enfonsada per aquella experiència traumàtica, però va poder tirar endavant, superar nous problemes i encarar la vida amb una nova forma de veure-la. Experiències com la d’Allende i exemples com el seu ens han de portar a la reflexió: per què quan ho tenim gairebé tot perdem el temps preocupant-nos per “problemes” superficials? Com encararíem una desgràcia de veritat? Com sortiríem del pou? Malgrat que soni superficial i simplista, només el procés de viure ens ensenya com hem d’actuar davant un problema.

Publicat a Valors, n. 66 (desembre 2009)