Ateu, fins que arriba el 25 de juliol

No em considero ateu, més aviat podria definir-me com a agnòstic (algun amic meu diria que ser agnòstic és una mariconada, que si s'és alguna cosa s'ha de ser ateu, però vaja...). Però quan arriba el 25 de juliol a la nit, quan baixem la Riera amb la Família Robafaves i envoltats de gent vinguda dels quatre punts cardinals (de la ciutat i de fora), en aquell moment tinc un Déu, així amb majúscules, i aquest Déu és en Robafaves. Quan sona el Bequetero i comptem fins a quinze una vegada rera altra, quan saludes gent que fa un any que no veus i que va, com tu, tot suada i mig borratxa, quan arribes a la plaça de Santa Anna i corre el vi, la cervesa, el calimotxo, quan saltes i balles amb l'Amat, la Nadia, la Cris, la Gemma, la Marina, en Salicrú, l'Aymerich, en Burgada, en Xandri, en Safont, en Xamat, en Radó (Trilleta, aquest any t'hem trobat a faltar.)... Llavors tinc clar que sóc un ultra del robafavisme, que per moments agafa tints feixistes i tot, com comentava ahir amb el meu amic Francesc. Només vaig trobar a faltar a en Jordi Merino i els seus ja mítics melons farcits, però amb la gentada que hi havia era complicat que ens trobéssim (tranqui Jordi, el año que viene estaremos por ahí de nuevo...). Després, pujant la Riera per dormir els gegants, al costat d'en Robafaves tota l'estona, em vénen records de quan era petit i el meu pare em pujava a les espatlles davant l'Ajuntament per poder veure els gegants ballar, i cantàvem "no n'hi ha prou"... Records d'infantesa, records de Santes. Ah, i a sobre, ahir, 25 de juliol del 2006, pot suposar una data pel record, un punt d'inflexió, oi Nadia? Temps al temps...