Personatges del món (XII). Gregorio López Raimundo

El passat mes de setembre li va ser concedida la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya a Gregorio López Raimundo. Pasqual Maragall va ser l’encarregat, ahir, de fer el lliurament de la medalla, en un emotiu acte on van parlar diverses personalitats. El President de la Generalitat va confessar que la “generositat de maños i castellans la tehim ben present”, en clara referència als orígens aragonesos de l’homenatjat.. El conseller de Relacions Institucionals i President d’ICV, Joan Saura, va destacar el mèrit d’en Gregorio a l’haver sabut “unir la lluita nacional i la social”. L’historiador Borja de Riquer va dir que en Gregorio és “un representant de la generació dels combatents antifranquistes”, assenyalant que “cal reaccionar contra l’oblit i la manipulació de la història”. L’homenatjat, que va parlar per boca del seu fill, Antoni Pàmies, va demanar que “la història que s’ensenyi a les escoles proclami que el cop d’estat de l’any 1936 va ser un acte criminal”. Va dir també que “la medalla premia al PSUC”, partit del que va ser Secretari General i President, i que per això podia rebre-la “sense mala consciència”. A l’acte també hi van ser presents el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach; el Conseller Primer, Josep Bargalló; consellers i polítics, intel·lectuals i familiars d’en Gregorio, així com desenes de companys seus de lluita.
Gregorio López Raimundo va néixer a Tauste, un poble de Saragossa, l’11 de juny de 1914, si bé va traslladar-se a viure a Catalunya als disset anys. Això vol dir que compta ni més ni menys que amb 91 anys d’edat en l’actualitat. Va començar a treballar de sastre quan tenia dotze anys, i va exercir aquesta professió fins l’any 1936, quan es va incorporar al moviment revolucionari després del cop d’estat dels feixistes. Va ingressar al PSUC, fundat just després de la sublevació, i va ser un dels dirigents de les JSUC. Durant la Guerra Civil va combatre al front i va ser activista a la rereguarda, en defensa de la legalitat republicana. Des del 1939 va viure a l’exili (a França, Mèxic i Colòmbia), però va tornar a Catalunya el 1947, amb la intenció de responsabilitzar-se de l’organització clandestina del PSUC. El 1951 va ser detingut i torturat per la policia franquista, i va estar empresonat fins el 1954, any en que va ser expulsat d’Espanya. Gràcies a una campanya de solidaritat internacional va aconseguir evitar ser condemnat a mort en el consell de guerra al qual va ser sotmès. El 1960 va retornar, un altre cop clandestinament, a Catalunya. Des de llavors, i fins a l'octubre del 1976, va realitzar llargues i regulars estades a Catalunya, on vivia d’amagat, amb un nom fals i a diferents domicilis. El 1975 havia estat escollit Secretari General del PSUC al seu II Congrés. El 1977 va ser elegit President del partit i també Diputat per Barcelona a les Corts Generals, sent reelegit el 1979 i el 1982. Va formar part també de la delegació espanyola a l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa i del Comitè Mixt Parlament Espanyol-Parlament Europeu. El 1985 va anunciar que no tornaria a ser candidat a Diputat ni a President del PSUC, i des de llavors s’ha mantingut en segona línia política. El 23 de febrer del 2004 la Universitat Politècnica de Catalunya el va nomenar, conjuntament amb Maria Salvo i Agustí de Semir, doctor honoris causa per la seva participació en la lluita antifranquista.
Per fi sembla que els lluitadors antifranquistes comencen a rebre l’homenatge que tant es mereixen. Gregorio López Raimundo, com a lluitador infatigable per l’adveniment de la democràcia i com a un dels majors responsables del partit hegemònic de la lluita antifranquista al nostre país, el PSUC, és una de les persones més representatives d’aquesta lluita. Aquest homenatge significa reconèixer la tasca del PSUC, dels seus militants, i per extensió de tots els lluitadors antifranquistes, en la llarga nit del franquisme. Alguns diran que no cal remoure el passat ni obrir ferides, però jo segueixo pensant que això només ho pot dir un franquista amb mala consciència per les atrocitats comeses per aquell règim atroç. Aquesta Medalla d’Or significa un reconeixement totalment merescut a totes aquelles persones que van lluitar contra el franquisme a la clandestinitat, a tots aquells que, com en Gregorio López Raimundo, van arriscar la seva vida per què les generacions que hem vingut i que vindran al darrere poguéssim viure en llibertat. A tots aquells que van lluitar contra el franquisme, i molt especialment a la gent del PSUC, el meu més sincer reconeixement.

Juan Panadero pide por la libertad de López Raimundo y del pueblo español

1
¿Qué por encima del mar
viene de allí que no sea
tan sólo para llorar?
2
¿Qué no llega, qué no viene
que no suene a sangre y fuego,
que a luto y llanto no suene?
3
No hay día, ni un solo día
que allí amanezcan las sombras
sin un temblor de agonía.
4
¡Cuántos dolores y penas,
cuántos martirios sin nombre
y cuántas duras cadenas!
5
Hoy me corresponde a mí.
Mañana, al rayar la aurora,
la luz se irá para ti.
6
Mas yo soy el pueblo fuerte
que aunque le doblen la vida
sabe nacer en la muerte.
7
De pronto, no tengo cara
y soy como un mar sumiso
que el viento le golpeara.
8.
Pero que nadie se asombre
de verme alzarme de pronto
y responder por mi nombre.
9
¿Sabéis el que tengo yo?
Me llamo López Raimundo.
Ya el mundo sabe quién soy.
10
En él pretenden matarme,
pretenden en él herirme
y para siempre enterrarme.
11
Pero se olvidan que el mar
no es esa ola que acaba
sino que va a empezar.
12
Y cuando la mar comienza,
no hay playa que ponga dique
ni aire en contra que la venza.
13
¡No os durmáis! ¡De prisa! ¡Andad!
Que por prisa que llevéis,
más lleva la tempestad.
14
No estoy solo. No lo estamos.
Los que caminan conmigo
me dicen que caminamos.
15
¡Arded sin descanso! ¡Arded!
La libertad no la tienen
los que no tienen su sed.

Rafael Alberti (1951)