La pena de mort és cruel i innecessària

“La pena de mort és cruel i innecessària” (Juan Meléndez, La Vanguardia, 21-12-2009)

Víctor Hugo afirmava que “La pena de mort és signe peculiar de la barbàrie”. Juan Meléndez, activista en contra de la pena de mort, molt probablement està d’acord amb aquesta frase. Meléndez, que va estar disset anys al corredor de la mort per culpa d’un delicte que no va cometre, va conèixer en primera persona el patiment d’un home que sap que morirà executat a la cadira elèctrica. I potser per això avui no es cansa de lluitar arreu del món per aconseguir algun dia l’abolició d’aquesta barbàrie de la que parlava Víctor Hugo.
A dia d’avui, encara no s’ha pogut demostrar que les execucions juguin un paper determinant a l’hora de dissuadir els criminals de cometre delictes. A tall d’exemple, als Estats Units, els índexs d’assassinats (% d’assassinats sobre 100.000 habitants) als estats amb la pena de mort vigent són superiors als que trobem als estats on aquesta no existeix. Se sol argumentar que amb la pena de mort es fa justícia, sobretot pensant en la família de les persones assassinades, però penso que massa sovint es confon justícia amb venjança, un dels instints més primaris de l’ésser humà. I em fa por que des de l’extrema dreta es torni a demanar la pena de mort en “determinats supòsits”, jugant de forma fastigosa i desvergonyida amb els sentiments de les persones, com recentment s’ha fet (i es continua fent) arrel de l’assassinat de la jove Marta del Castillo a Sevilla. No podem tolerar que determinats sectors (per sort) molt minoritaris manipulin persones que, legítimament, es manifesten pels carrers de Sevilla en senyal de repulsa per un acte absolutament repugnant com va ser l’assassinat de Marta.
Des d’Amnistia Internacional s’afirma que la pena de mort no és més que “un intent fallit de reflectir el valor que la societat atorga a la vida de les víctimes d’assassinat i al patiment dels seus éssers estimats”. I estar radicalment en contra de la pena de mort, com és el cas de qui signa aquest article, no implica necessàriament que no s’hagi d’actuar amb fermesa contra els criminals. Ans al contrari, les persones properes a la víctima han de rebre el suport incondicional de les autoritats i s’han d’adoptar mesures per tal de mitigar el seu patiment. De la mateixa forma, el criminal ha de pagar pels seus actes, i s’ha d’actuar amb fermesa (tornem a emprar aquesta paraula) des de la justícia.
Juan Meléndez diu que “el món necessita saber que la pena de mort és racista, costosa, no dissuadeix, no impedeix crims, executa també innocents, és cruel i innecessària”. Però crec que hem d’anar més enllà, hem recórrer als principis, i un dels fonamentals ha de ser el convenciment incondicional que ningú no pot disposar de la vida d’una persona, ni tan sols qui té el monopoli de l’ús de la força. Per desgràcia, encara queda molt camí per recórrer: més de vint països arreu del món encara executen persones. A Xina, un país que ja és una potència mundial, tenen lloc més del 70% de les execucions mundials, però malauradament no existeix la intenció d’introduir mesures per caminar cap a l’abolició de la pena de mort. Mentre vivim en un món on determinats ordenaments jurídics contemplen la possibilitat d’executar una persona, persones com en Juan Meléndez continuaran sent imprescindibles, i idees com les de Víctor Hugo seguiran sent d’aquelles que no moren mai. Per sort, intentar matar una idea continuarà sent molt més difícil.

Publicat a Valors, n. 67 (gener 2010)