Vaig prometre que no faria només el que fos popular, faria el que fos necessari

“Vaig prometre que no faria només el que fos popular, faria el que fos necessari” (Barack Obama, Discurs sobre l’estat de la Unió, Elpais.com, 28-1-2010)

Barack Obama va recordar recentment, en el seu darrer discurs sobre l’estat de la Unió, que quan aspirava a ser president dels Estats Units va prometre que “no faria només el que fos popular, faria el que fos necessari”. Però ara que ja fa més d’un any que és el president de la primera potència mundial comença a adonar-se que un autèntic líder, per exercir com a tal, ha de saber portar a la pràctica aquelles paraules, però també està veient com és de complicat fer-ho. Que Obama és un home que intenta ser fidel a les seves idees no es pot posar en dubte, i que la ideologia impregna tot el seu discurs tampoc. Però ara que té el poder per portar a terme aquestes idees està veient com és de complicat lluitar contra els interessos de Wall Street, de les companyies asseguradores o fins i tot de l’exèrcit del qual n’és comandant en cap.
Manuel Castells deia, en un article publicat a La Vanguardia el passat 30 de gener, que “la dificultat d’Obama, en l’economia com en els altres grans problemes heretats de Bush, és tenir que remar contra la corrent d’interessos enquistats en el conjunt del sistema”. Aquest “sistema” del que parla Castells no és només el sistema polític, sinó “el sistema d’institucions i interessos consolidats al llarg de la història per a que tot quedi lligat i ben lligat, arribi qui arribi al poder”. I quan sorgeix un líder del no-res, com és el cas d’Obama, es posen en marxa tots els mecanismes que van llimant la seva capacitat d’iniciativa i fer fracassar qualsevol canvi. I tal i com diu Castells, Obama ha tornat a parlar de baralla i es ficarà en ella. Per tot això va afirmar que preferia ser un bon president amb un sol mandat que no pas un de mediocre amb dos.
Sovint els polítics canvien el seu discurs en virtut de les reaccions dels poders establerts, dels grups de pressió, de la premsa o de la ciutadania, i al nostre país és fàcil trobar exemples de tots els colors. Diu Castells, amb un punt de mala llet, que si els nostres polítics s’apliquessin la norma d’Obama, ens quedaríem sense polítics. Potser té raó, però m’agradaria pensar el contrari: el veritable líder, aquell que vol portar les regnes d’un país, hauria de ser aquell que és capaç de portar a la pràctica les seves idees, fins i tot quan va en contra del sentir popular. I això no vol dir que el polític hagi de considerar-se un il·luminat o no escoltar la societat, sinó que ha de sentir-se amb la força suficient com per intentar convèncer la seva ciutadania que aquella idea s’ha de portar a terme perquè és el millor pel país. De vegades, els polítics han de prendre decisions impopulars, i han de fer-ho amb el convenciment que estan prenent la decisió encertada. Després es poden equivocar, però en el moment de decidir no han de contemplar aquesta possibilitat. Si, en veure que la societat se’ls tira a sobre o el sistema posa el crit al cel, canvien improvisadament de discurs i fan marxa enrere en les seves decisions, demostraran una feblesa que cap ciutadà considerarà positiva.
Podrem estar d’acord o no amb les decisions d’Obama, podrem aprovar o desaprovar les mesures que està prenent (o intentant prendre) des de que és president dels Estats Units, però el que ningú no podrà negar és que estem davant d’un líder amb majúscules, un polític que no s’arronsa davant de les actituds contràries del sistema. El dia que els polítics com Obama siguin majoria (també al nostre país), segurament tot anirà molt millor. Almenys això esperem.

Publicat a Valors, n. 68 (febrer 2010)