Quo Vadis, PP?

Em preocupa, i molt, la direcció que estan prenent determinades formes d’actuar de membres del Partit Popular al voltant del tema de la immigració, i per tant, de la convivència. I em preocupa perquè no és tolerable que, amb el suport de la direcció del partit, es relacioni públicament immigració i delinqüència, nacionalitats concretes i ètnies concretes amb problemes concrets. Em refereixo, en primer lloc, als esdeveniments que s’han produït fa uns dies a Badalona amb en Xavier García-Albiol com a protagonista principal, que va estar repartint al carrer uns pamflets propagandístics (amb la companyia d’Alícia Sánchez Camacho, no ho oblidem) del tot impresentables, on es relacionava explícitament delinqüència i immigració. Això és molt perillós. I més encara quan qui fa sonar les alarmes no coneix l’arrel de la qüestió (perquè no conviu amb ella) i l’única cosa que busca és esgarrapar uns quants vots mitjançant el populisme i la demagògia en període preelectoral. Com a consol, hem de dir que les direccions espanyola i catalana del partit conservador ja han demanat disculpes i han desautoritzat públicament l’actitud del ja habitual polemista García-Albiol.
A Mataró, la nostra ciutat, els correligionaris de García-Albiol i Sánchez Camacho s’han decidit també a tocar el tema, i han proposat que l’Ajuntament denunciï els immigrants que estiguin en situació irregular, que es podrien detectar a través del padró. La proposta, després de la polèmica de Vic de fa unes setmanes, ha suscitat reaccions de tot tipus. José Manuel López, president local del PP, afirmava a un article d’opinió a aquest mateix portal que “(...) s’han de replantejar les polítiques d’immigració. No estem en un moment de vaques grasses i els diners per atendre a tothom no arriben. Per tant les nostres prioritats són aquelles que, ja siguin autòctons o nouvinguts, es troben en situació legal de residència al nostre país. Òbviament a cap persona se li pot negar el dret a la sanitat, l’educació o l’alimentació perquè aquests són drets que totes les persones tenim (...)”. L’argument, clar i ras, seria que qui paga impostos és qui té dret a beneficiar-se dels serveis públics.
Segurament aquest seria un argument amb el qual estaria d’acord molta gent, però penso que no podem caure en el simplisme. M’explicaré: està clar que aquí (al país) no hi cap tothom i que el “papers per a tots” no es pot considerar una idea prou seriosa i fonamentada en la reflexió. Pilar Rahola parla sovint del “buenismo multicultural”, el qual critica arrel de l’actitud de determinats sectors progressistes vers la qüestió de la immigració, una actitud sovint massa condescendent i mancada d’un anàlisi seriós de la realitat. Estic d’acord amb la Rahola: no anem enlloc amb el “papers per a tothom” i afirmant que aquí hi cap tothom. Però, al mateix temps, els dirigents polítics han de ser responsables i no fer afirmacions que posin en perill la convivència. Relacionar delinqüència i immigració no només és injust, sinó també perillós i temerari.
El problema és que resulta massa fàcil culpar la immigració de tots els mals quan es té feina fixa, un sostre digne i el cotxe a l’aparcament. No oblidem que qui emigra ho fa per necessitat i molt sovint perquè no té més remei i és injust que aquestes persones que arriben a casa nostra no tinguin ni tan sols l’oportunitat d’integrar-se. Això no vol dir, repeteixo, que tothom tingui cabuda al nostre país i que tothom hi pugui entrar lliurement, però hem de ser conscients de la realitat i tenir en compte que és un fet que hi ha molts immigrants en situació irregular. I tornant a l’argumentació de José Manuel López; podem estar d’acord en què qui contribueix amb els seus impostos és qui té dret a beneficiar-se dels serveis públics, però això ens porta a una altra reflexió: hem de negar aquests serveis als més desafavorits pel fet de no tenir els seus papers en regla? La majoria de persones dirien que no, n’estic segur. Les autoritats han de lluitar amb fermesa contra les màfies, que s’aprofiten de la situació de les persones en els seus països d’origen i aconsegueixen treure’n un benefici econòmic de forma absolutament despreciable. El que seria ideal seria que no hi hagués cap immigrant en situació irregular, però, de moment, no podem negar els serveis més bàsics a tothom, independentment de la seva situació, en base a un dels valors bandera de la nostra societat: la solidaritat. No oblidem que el problema ja el tenim i el que hem de fer és trobar solucions, no crear més contrarietats.
Per desgràcia, massa sovint sentim a dir que “als immigrants se’ls dóna tot gratis, que no paguen impostos, etc.”. Aquestes afirmacions no fan honor a la veritat, però a dia d’avui és molt difícil rebatre mentides com aquestes, que a base de dir-se una i altra vegada han esdevingut pràcticament veritats per a molta gent. Això ens recorda que encara queda molt per fer en aquest camp, sobretot des de la política. Ara, però, s’ha de donar prioritat a la convivència, i no ens podem permetre el luxe que els líders polítics de partits amb vocació de govern com el PP tendeixin a jugar amb el tema de la immigració com ho estan fent, entrant en el camp de la demagògia i el populisme per aconseguir uns quants vots. El dubte, però, és el següent: s’equivoca el PP o simplement ha optat per treure’s la màscara definitivament?

Publicat a Matarónotícies.cat (27-4-2010)