Vivim sense qüestionar-nos el paper que se’ns assigna

"Vivim sense qüestionar-nos el paper que se’ns assigna” (Ismael Serrano, ElPais.es, 14-5-2010)

El cantautor madrileny Ismael Serrano reflexiona sobre el nostre pas per la vida, i es mostra certament pessimista sobre la realitat del moment. Creu que “tots ens oblidem de viure de tant en tant”, que “vivim sense qüestionar-nos el paper que se’ns assigna, sense pensar si el camí que recorrem és el que somiem per nosaltres”. Potser té raó: en aquesta societat en la que vivim, en la que no tenim temps per res, ni tan sols per parar-nos cinc minuts i pensar en per què fem el que fem, la velocitat ens supera i no podem permetre’ns ni tan sols el petit luxe de reflexionar sobre la nostra trajectòria vital, ni tan sols la més immediata i propera. El dia a dia ens priva de pensar en on estem i per què, i el que és més important: cap a on volem anar. La inèrcia ens va conduint dia rere dia i sembla que viatgem en un cotxe sense volant ni frens; i és que formem part d’una societat on certament hi ha molt poca gent que faci una parada en el camí i reflexioni si està content amb el paper que juga en la societat.
Ismael Serrano ho té clar: “omplim el nostre temps d’activitats que poc tenen a veure amb la vida que voldríem”. Estic d’acord: ens passem la vida atenent a les nostres obligacions quotidianes: estudiant, treballant, fent ambdues coses a la vegada... I de vegades no prestem prou atenció a la part més important de la vida, la part més personal: la família, els amics, l’oci... Hauria d’arribar un moment en què ens paréssim a pensar si veritablement volem continuar el camí que estem seguint o si, pel contrari, hem de ser valents i intentar buscar la vida que veritablement voldríem tenir. Malauradament, a la nostra societat no abunden les persones valentes, i sovint ens deixem portar per la força de la rutina. Ja ens està bé així, pensem. El ritme frenètic de la societat ens intoxica, i com diu Serrano, “creixem renunciant als somnis, aplaçant el futur”. Això és cert: el dia a dia ens obliga a deixar que passi el temps sense parar-nos a reflexionar sobre la vida que ens agradaria gaudir, i certament, com diu el cantautor, aplacem el futur. La pena és que arriba un moment en què és pràcticament impossible posar la marxa enrere, i llavors tot és més difícil. Per això hauríem de parar-nos de tant en tant, ni que sigui un moment, i reflexionar sobre la nostra vida. La realitat, però, és que “el ritme frenètic gairebé no ens deixa temps per a fixar-nos en els detalls, per a reflexionar sobre la vida que portem”. Malauradament, avui ens toca ser pessimistes: vivim en una societat que ens devora i no ens deixa viure com voldríem. Les obligacions econòmiques, principalment, ens impedeixen escollir. Ara, més que mai, només els valents seran capaços de lluitar contra aquestes rutines tòxiques; només ells tindran l’oportunitat de decidir la vida que volen viure. El poder del diner, però, ens impedirà a la majoria canviar de camí. Mentrestant anirem aplaçant irremeiablement el futur.

Publicat a Valors, n. 72 (juny 2010)