El Mundial de futbol

A hores d’ara dubto que hi hagi algú que encara no s’hagi assabentat que Espanya ha guanyat el Mundial de futbol. Un Mundial sempre representa un esdeveniment extraordinari arreu del món, gairebé al mateix nivell que una Olimpíada, i com és lògic, Mataró tampoc no ha escapat de la bogeria mundialista. Milers de mataronins van sortir al carrer per celebrar l’èxit sense precedents de la selecció espanyola, es van muntar pantalles gegants per seguir el partit en directe a molts barris de la ciutat... Hi ha molt pocs motius que aconsegueixin que tants mataronins surtin al carrer per expressar els seus sentiments. A Mataró, la gent surt de casa en massa per Les Santes, el Divendres Sant, el 5 de gener, per Carnestoltes... i quan guanya algun títol el Barça o la selecció espanyola (una cosa que s'està tornant habitual). És un fet: la gent, pel futbol, no dubta en sortir al carrer, ningú no ho pot posar en dubte.
He sentit a parlar de xifres al voltant de les 3.000 persones que van sortir a celebrar la victòria al Mundial. Em semblen moltes, però només calia passar per la Plaça Itàlia després del partit per adonar-se que n’hi havia encara moltes més. Com escrivia ahir M. Dolores García a La Vanguardia, “Catalunya surt de l’armari”, i la gent ha sortit sense complexes al carrer per celebrar la victòria futbolística d’Espanya. Arreu del nostre país la gent ha seguit el partit a les pantalles gegants (moltes d’elles organitzades pels mateixos ajuntaments), i després que Casillas aixequés la copa no van dubtar en sortir al carrer amb la samarreta “roja” i en molts casos amb la bandera espanyola. Se sol dir que no s’ha de barrejar esport i política, però només un ignorant s’atreviria a dir que esport i política no han anat lligats al llarg de la Història (i continuaran estant-ho en el futur, sense dubte). Joaquim Coll deia ahir a El Periódico que “la democràcia ha consolidat una identitat dual, catalana i espanyola, entre la majoria dels ciutadans, que s’amplia ara amb la presència d’altres identitats com a conseqüència de la immigració”. Efectivament, aquests dies he vist nouvinguts (especialment els més joves i els nens) que han celebrat també la victòria mundialista d’Espanya. Al meu barri n’hi ha bastants, d’aquests. Com diu Coll, “els llatinoamericans del Poble Sec, els paquistanesos del Raval i els xinesos de la Ronda de Sant Pau celebren indistintament les victòries del Barça i el triomf de la selecció barrejant símbols i banderes. Són els nous catalanoespanyols”. De totes formes, també és cert que he vist penjades als balcons banderes de països com Uruguai o Argentina (més d’una i més de dues), i probablement també haguéssim vist les d’altres com Marroc o Equador si aquests haguessin disputat la fase final del Mundial. Es tracta, sense dubte, d’un fenomen complex.
El fet que set catalans de naixement (Piqué, Puyol, Xavi, Cesc Fàbregas, Capdevila, Víctor Valdés i Sergio Busquets) i tres més d’adopció (Iniesta, Pedro i Reina) formessin part de l’equip campió segurament ha influït en el nivell d’identificació dels catalans amb la selecció espanyola. A més, es tracta d’un grup humà on han brillat amb preeminència valors com el treball, l’esforç, el sacrifici o la humilitat, i això no sol ser habitual en el món del futbol professional. Segurament aquests factors han fet que en moments delicats com l’actual en les relacions Catalunya-Espanya el nivell d’identificació de gran part de la població catalana amb la selecció espanyola s’hagi vist fins i tot incrementat.
A l’hora de la veritat, molta gent ha sortit al carrer per celebrar la victòria espanyola al Mundial, i això és un fet que només pot ignorar qui era fora del país o qui només segueix determinats mitjans de comunicació. Estic parlant d’un fet, no d’una opinió. L’11 de juliol a Mataró i a Catalunya la gent va celebrar amb total normalitat la victòria d’Espanya al Mundial. Amb la mateixa normalitat que moltíssima gent es manifestava lliurement just un dia abans per expressar el seu descontent per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. M’agrada viure en aquest país on un pot expressar els seus sentiments cívicament, i que consti que no és per res contradictori haver passejat per Barcelona el 10-J amb la senyera i al dia següent treure la samarreta “roja” per celebrar la victòria de la selecció espanyola. La complexitat de la societat catalana fa que ens veiem obligats a defugir dels simplismes que de vegades determinats líders polítics (de totes les tendències) volen imposar.

Publicat a Matarónotícies.cat (14-7-2010)