Repercussions electorals de l’Estatut

Xavier Sala i Martín sempre diu que els economistes no poden predir el futur, que aquesta no és la seva feina malgrat el que pensi molta gent. En economia no es pot predir el futur, com bé assenyala el prestigiós economista, malgrat l’atreviment habitual de molts col·legues. I en política passa exactament el mateix, i per moltes enquestes que es facin i moltes tendències electorals que s’observin o intueixin és molt complicat predir el futur. Malgrat això, em proposo parlar de les repercussions electorals que pot portar tot el procés d’elaboració, negociació i aprovació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Avui faré, per una vegada, això que ens agrada tant a molts politòlegs, periodistes i comentaristes polítics: política ficció.
Tot i que encara l’Estatut no ha estat aprovat formalment, tot sembla indicar que abans de l’estiu Catalunya disposarà d’una nova carta magna, si se’m permet aquesta denominació. Al final del procés, quatre dels cinc grups representats al Parlament hauran donat suport al nou Estatut, mentre que el PP, per pròpia voluntat, s’haurà mantingut al marge. I jo em pregunto: quines repercussions electorals portarà tot aquest procés? Tot i que no sóc expert en anàlisi electoral, doncs la meva carrera l’he enfocada cap a altres camps de la politologia i la sociologia, m’atreveixo a fer alguns comentaris al respecte.
A Catalunya, crec que les properes eleccions autonòmiques no suposaran un canvi radical en la composició política del Parlament. PSC, CiU, ERC i ICV mantindran la seva base electoral, i hi haurà els habituals transvasaments de vot entre les diferents forces, principalment del PSC cap a CiU i ICV, de CiU cap al PSC i ERC, i del PP cap a CiU i el PSC. Caldrà veure quina influència tindran els papers jugats per Maragall, Mas i Zapatero en la negociació de l’Estatut. Auguro un nou empat tècnic entre els dos grans partits, però amb la diferència que ERC no serà qui decidirà el nou President de la Generalitat, sinó que potser estarem davant una nova gran coalició a l’alemanya PSC-CiU. El problema radicarà en qui serà el proper President, si el líder de la força més votada o el de la força amb major nombre de diputats. Les negociacions, doncs, seran dures. Del que han pactat Zapatero i Mas fa uns dies s’escriuran rius de tinta.
ERC i ICV continuaran amb la seva tendència a l’alça, és la meva opinió, per la seva tasca al Govern i principalment pels papers jugats pels seus principals líders: Carod i Saura. Els desencisats de PSC i CiU aportaran vots a ERC i ICV, però el PP, del que parlarem ara, ho compensarà. El PP pot patir una davallada important en el nombre de vots. La seva estratègia d’enfrontament ideada pels falcons de la dreta postfranquista pot no tenir un efecte positiu en els seus interessos electorals si, com estan fent, en fan un ús abusiu. El seu electorat més moderat, que representa el major nombre dels seus votants, s’està començant a cansar de veure com el PP es pronuncia sempre en contra de les accions del Govern. A més, quan es vegi que amb el nou Estatut ni es trenca la unitat d’Espanya ni es permet la poligàmia aquest discurs tan dur contra l’Estatut haurà esdevingut un llibre d’estil per als futurs demagogs de la dreta nacionalista espanyola. I aquest factor es notarà tant a Catalunya con a la resta d’Espanya, i per això no penso que sigui descabellat parlar d’una futura majoria absoluta del PSOE de Rodríguez Zapatero. Crec que el PP pot perdre molts vots a tota Espanya, i a Catalunya pot acabar sent la força parlamentària menys votada, cosa que aportarà vots tant a PSC com a CiU.
Així les coses, i remarcant que això no és més que un modest anàlisi de política ficció sense cap validesa científica, crec que a la propera legislatura tindrem a Catalunya un govern PSC-CiU o CiU-PSC, tant és, amb tres forces a l’oposició: ERC, ICV i PP, cadascuna jugant el seu paper. A Espanya, en canvi, veig cada cop més propera una majoria absoluta del PSOE, amb Zapatero com a President per estona. Segurament dintre de dos anys, quan torni a llegir aquest escrit, m’adonaré que no n’he encertat ni una, però com sempre passa en política, ja ningú, ni jo mateix, se’n recordarà.